Franco i el procés constituent a Espanya

El títol no és del tot meu. És, en part, del catedràtic de dret polític de la Universitat de Deusto, Pablo Lucas Verdú, quan tractava sobre la singularitat del procés constituent espanyol cap al 1978. Afirmava llavors amb rotunditat el meu admirat professor que “no hi ha entusiasme constitucional. No hi ha sentiment constitucional. La Constitució s'espera amb indiferència”.

No he pogut resistir la temptació de rellegir Lucas Verdú després de diversos dies suportant les notícies sobre el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco. Ara? La veritat és que la rotunditat d’aquesta manca d’entusiasme constitucional em va sobtar i em va rebel·lar de jove. No teníem democràcia ni el 1975 ni el 1976. Havíem d’anar a Biarritz a olorar-la. Ara ja no em sorprèn —amb tant d’espectacle—, encara que em rebel·li com si tingués vint anys.

El que sí em provoca falta d'entusiasme són els anunciats esdeveniments per l'aniversari número cinquanta de la mort del dictador. Mirin, em penso que fa un any ningú pensava en això. Dit això, he d'admetre que l'heterodòxia del nostre procés constituent —no hi va haver ni un govern provisional ni tampoc una assemblea constituent unicameral encarregada de redactar la Constitució— ha permès qualificar-lo de “singular” —disculpin l'expressió, que ara concita discrepàncies per altres raons no només terminològiques— o “sui generis” si els sembla més adequat.

El fet que tot el procés arrenca d'una base jurídica prèvia i imposada —la famosa Llei per a la Reforma Política— ens decanta cap a una qualificació difícil de defugir: el reformisme. Sembla lògic, doncs, la manca d'entusiasme. Corona i pluralisme polític és la combinació triada el 1978. Quina raó tenia Lucas Verdú quan qualificava això d’“heterogènesi”!

És cert que preceptes com l'article 9 de la CE ens permeten un cert optimisme republicà i transformador, i és obvi que el text constitucional del 1978 ha dotat —amb clarobscurs— el conjunt de la societat espanyola —plural i diversa, s’ha d’insistir— de cotes de llibertat, igualtat i benestar com mai havia tingut fins aleshores.

Però també és cert que l'absència del consens constitucional, o si ho prefereixen, del consens al voltant d'uns principis mínims comuns de convivència democràtica i constitucional —idem sentiré rem publicam— pot explicar que s'accentuï la indiferència.
I Franco, ara, en això, què hi juga? Doncs vostès diran.