Els reptes de l’administració pública

Potser és una coincidència, però en els darrers dies han aparegut als mitjans de comunicació nombrosos articles que tracten sobre la nostra administració pública. Entre d'altres destaquen l'article de l'exconseller Andreu Mas-Colell, publicat al diari Ara, sobre com afrontar la corrupció, en el qual proposa anar a controls ‘ex post’ per evitar —diu— “paralitzar la nostra administració” amb els controls ‘ex ante’. També el catedràtic de la UPF Carles Ramió escriu al diari El País sobre com explorar nous territoris que ens permetin sortir de la paràlisi de l'administració i entreveure un canvi. En un altre fòrum, el blog d'EsPúblico, el professor Ramió es lamenta que una generació que va pregonar el canvi i la modernització de la nostra administració pública es jubila sense veure-la.

En fi, d'una forma més sostinguda en el temps i més extensa en els seus arguments, el professor Jiménez Asensio afirma que una part del fracàs de la reforma de la nostra administració pública està en la no nata reforma de la funció pública i en la creixent i desacomplexada politització i desprofessionalització de la mateixa. D'una manera més o menys valenta, tots revelen com a factor condicionant de les seves anàlisis la corrupció i la necessitat de reforçar els signes d'integritat institucional. Una integritat en clau pública que dóna fiabilitat a les democràcies occidentals quan —cal dir-ho— no passen precisament pel seu millor moment. Esperem que Europa no aprofundeixi en aquesta situació en les properes eleccions del mes de juny.

Però tornant al principi —o sigui, a l'administració— trobo a faltar en aquesta coincidència d'articles —que suposo espontània i accidental— poques o nul·les referències al que ha inspirat fins ara les iniciatives de reforma de la nostra administració pública. Els que ara es queixen del fracàs van jubilar massa aviat les tesis de Max Weber que aposten per l'articulació d'un poder polític democràtic per una banda i un poder administratiu per l'altra, subjecte a aquell en termes professionals, i tots dos sotmesos a la llei. Van passar així, sense paracaigudes, a altres tesis influïdes per l'administració nord-americana que, com vostès saben, s'assembla gairebé en res a la nostra. No van mirar França, per descomptat.

Els que ara es queixen del fracàs van jubilar massa aviat les tesis de Max Weber que aposten per l'articulació d'un poder polític democràtic per una banda i un poder administratiu per l'altra, subjecte a aquell en termes professionals, i tots dos sotmesos a la llei. Van passar així, sense paracaigudes, a altres tesis influïdes per l'administració nord-americana que, com vostès saben, s'assembla gairebé en res a la nostra.

Ens parlaven de Nova Zelanda, de Noruega i de com es gestionava bé a Oregon. Mentre la gent s'anava il·lusionant amb això —qui no s'il·lusiona amb Nova Zelanda?!— deconstruíem allò antic simplement perquè era antic per alguna cosa nova sense explicar ben bé en què consistia allò que es presentava com nou. Mentre s’insistia en aquesta il·lusió, la desprofessionalització de la funció pública guanyava terreny i els interins també. El que és important és la política i no la gestió.

La nostra actual administració està contracturada i genera un silenci clamorós del qual cal sortir no per queixar-se —això de patir en silenci tan nostre— sinó per rectificar i propiciar polítiques públiques que facin altres passos endavant i ens permetin passar pàgina a aquesta última dècada que tothom considera regressiva.

El fenomen de les organitzacions defensives —amb origen als EE.UU., quines coses!— s'estén a les nostres administracions per una falta clara de projecte estratègic que cal encarar des de bases sòlides. Unes bases que permetin generar la confiança institucional que el nostre país va tenir als vuitanta, als noranta i als inicis dels dos mil que van permetre els nivells més grans de creixement econòmic i de benestar de la nostra història.

Sense confiança no es construeix res competitiu ni molt menys guanyador. I sense confiança i transparència tampoc no pot haver-hi integritat en termes institucionals. La nostra administració necessita moltíssima integritat, professionalitat i dosis d’exemple en termes d’igualtat d’oportunitats perquè els casos de corrupció no generin més por a les nostres organitzacions. Aquesta por que les condiciona quan no les paralitza. La ‘paura della firma’ —por a la firma que descriu la Corte dei Conti italiana— no és només un problema d'Itàlia.

Hem viscut —i encara hi som— els processos d'estabilització que ja va inventar Rodolfo Martín Villa als anys setanta. En els propers anys gairebé un quaranta per cent de l'ocupació pública al nostre país s'haurà de renovar. Necessitem aquest projecte estratègic per rebre bé i amb futur aquests joves que accediran a la nostra administració més ben formats i més ben preparats per a la nova economia de la IA a la qual ara ja ens enfrontem com a un repte global. Aquest projecte estratègic és clau per al futur de la nostra Administració. Recomano als que ja van fracassar, doncs, que baixin el to, no?

_{Juan Ignacio Soto Valle (Bilbao, 1956). Membre del Consell Rector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Professor honorari de Dret Administratiu a la Universitat Rovira i Virgili. Secretari d'administració local amb exercici als ajuntaments de Pineda de Mar, Badalona i Diputació de Girona. President honorari de l’Union des Dirigeants Territoriaux de l'Europe. Exsecretari general de la Federació de Municipis de Catalunya.}