Administracions defensives

No es tracta del ‘catenaccio’ que va inventar el suïs Karl Rappan i va fer famós Helenio Herrera. Tampoc d’una tàctica del beisbol, l’esport amb més regles de joc del món. El terme “defensive” del que tractem aquí té origen en el sistema de salut nord-americà pressionat per les gegantines asseguradores que obliguen les organitzacions mèdiques a verificar fins extrems difícils de qualificar les proves diagnostiques amb la finalitat d’evitar tractaments al seu càrrec, minimitzar el seu cost o, simplement, evitar indemnitzacions.

Això que passa en el sistema de salut nord-americà s’està estenent. No només entre les organitzacions amb accent privat ben evident com el que acabem d’esmentar, sinó també en les organitzacions públiques, també de la Unió Europea. Itàlia tracta ja amb preocupació la expressió ‘paura della firma’ —’miedo a la firma’— com a un element identificador de la ‘amministrazione difensive’. Tot es retarda. És el ‘vuelva usted mañana’ de Larra; o potser pitjor: “Té vostè cita? Sense cita prèvia no el podem atendre”. Ara ja no és demà; ara és demà passat.

La nostra administració no és aliena a aquest fenòmen que s’estén silenciosament malgrat el run run que va deixant.Els que varen tòrcer el model Weberià —en resum: poder polític per un costat i poder administratiu per un altre, deixant un marge raonable de confrontació d’interessos en el vèrtex del poder com recomanava el President James Madison— i varen pretendre que l’Administració funcionés com a una empresa i els ciutadans fossin clients,han estat incapaços de construir cap model alternatiu fiable.Això ha provocat una desorientació incompatible amb la confiança i la seguretat, imprencindibles en una organització pública —diguem-ne— saludable. La excessiva retòrica de la modernització i la innovació,és atractiva per a tothom però efímera si no es consolida amb avanços sòlids en termes d’administració democràtica i sobre tot pública. L’espectacle dels interins ens has portat de nou al ‘Martinvillazo’ de 1977. Algú ho havia de dir.

La desprofessionalització en una funció pública dels “amics, parents i del partit“ magistralment descrita per Valle-Inclán és un factor de desincentivació que provoca actituds defensives des del “que ho faci un altre” fins el més amable “preferiria no fer-lo”.

La ‘non nata’ funció directiva professional,que pretenia ser una nova classe funcionarial com a sortida de West Point però sense anar a West Point —entengui’m— encarregada de conduir-nos cap a la millor administració del món és avui una caricatura. Resulta però que els de sempre volen de nou fer propostes per endreçar la situació de la nostra administració que ells mateixos qualfiquen com a “gripada”. Viure per veure. La desprofessionalització de la nostra funció pública,la falta d’un marc d’intregitat institucional en el qual la transparència,el dret a la bona administració i a la bona regulació siguin drets exigibles davant els tribunals i, sobre tot, la corrupció són factors que abonen una administració contracturada.Alguna cosa greu passa quan el període d’aprovació del plans generals urbanístics municipals a Espanya supera ja els cuatre anys.

La ‘amministrazione difensiva’ no és solament una preocupació a Itàlia. S’estén com una taca d’oli i convé aturar-la amb propostes en clau pública. És una conseqüència del fracàs de determinades polítiques públiques —més be de polítiques “no públiques”— que han provocat desorientació en les organitzacions davant la falta d’una planificació estratègica. No es tracta —que també— d’un problema de funcionaris.

L’últim factor que provoca un efecte de por i paralització —que es negarà si se interpel·la als protagonistes— és l’increment de causes penals per corrupció. Això ens revela la emergència d’un nou dret penal que ultrapassa el paper d’última ratio en el conflicte entre activitat i norma; un nou dret penal cridat a substituir la feblesa del dret administratiu en el seu paper regulador i de control ordinari de l’activitat de l’administració pública. Tot allò alimenta la ‘paura della firma’ i que l’esperit d’equip es vagi desplaçant cap a la grada. Així difícil fer gols.

_{Juan Ignacio Soto Valle (Bilbao, 1956). Membre del Consell Rector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Professor honorari de Dret Administratiu a la Universitat Rovira i Virgili. Secretari d'administració local amb exercici als ajuntaments de Pineda de Mar, Badalona i Diputació de Girona. President honorari de l’Union des Dirigeants Territoriaux de l'Europe. Exsecretari general de la Federació de Municipis de Catalunya}