El Periódico de Catalunya
L’aposta pel ‘digital first’ a la redacció amb Àlex Poderoso va marcar l’etapa 2012-2016 com a cap de continguts digitals
El mateix dia que em van destituir com a director de l’Agència Catalana de Notícies pel canvi a la presidència de l’empresa pública, em va trucar el director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernàndez, a qui no coneixia, per proposar-me que anés al diari a reactivar el web i les xarxes socials. Ell havia seguit l’evolució digital de l’ACN i l’aposta per les xarxes socials i el periodisme multimèdia i tenia ganes de fer canvis a la redacció del diari. Entre el febrer de 2012 i el gener de 2016 vaig ser cap de continguts digitals d’El Periódico, i els primers anys ho compaginava escrivint columnes d’opinió al diari en paper. De fet, durant alguns mesos simultaniejava les columnes a El Punt Avui i El Periódico, les tertúlies a Catalunya Ràdio, TV3 i Betevé, i els articles d’opinió a la primera revista per a tauletes i mòbils Esguard amb la feina al capdavant del web i xarxes socials d’El Periódico.
Va ser una etapa molt enriquidora pel salt al periodisme de nivell nacional com a opinant i en una redacció mítica com la de Consell de Cent d’El Periódico, on juntament amb Àlex Poderoso vam posar en marxa una nova coreografia de la informació que apostava pel digital first. A la redacció em vaig retrobar amb Albert Sàez —qui el 2007 m’havia fitxat per dirigir l’ACN i llavors feia de director adjunt del diari—, vaig conèixer Joan Alegre, director general de Grupo Zeta, i vaig establir una relació intensa amb el subdirector Iosu de la Torre, que va acabar sent el meu superior editorial per al web.
Amb en Poderoso vam definir uns nous fluxos de treball i vam fer formació amb tota la redacció de Consell de Cent, la delegació de Madrid i els corresponsals, per aconseguir que primer publiquéssim les notícies al web i després penséssim com anirien l’endemà a l’edició impresa. Vam contribuir perquè El Periódico fos un mitjà multiplataforma i no un diari de paper i un web separats, es va acabar la marca elperiodico.com i les dues plataformes diferenciades i l’antic «volcado del papel».
Aposta pel ‘digital first’
Anteriorment, quan hi havia un acte que cobria un redactor i un fotògraf del diari, s’agafaven els textos d’agència per al web igualment o, en el millor dels casos, enviaven uns textos per al web via «crónicas web». Crec que va ser una feina titànica en una redacció de prestigi i històrica com la d’El Periódico, en una època en què el digital first no només no estava de moda sinó que era vist, per una bona part dels companys, com una amenaça, «la mort del paper».
La nova web i app, l’aposta pels continguts de qualitat a e-Periódico, la presència desacomplexada a xarxes socials amb accions participatives que van funcionar molt bé, l’arrencada de les edicions locals digitals a les ciutats metropolitanes del país —Joan Salicrú en va assumir la majoria— i la definició d’una coreografia de la informació que prioritzava la immediatesa al web i els formats més elaborats posteriorment per al paper van ser fites rellevants i èxits professionals no prou reconeguts entre d’altres motius perquè van coincidir amb uns anys difícils econòmicament per al Grupo Zeta i amb vagues contra les retallades salarials i les reduccions de personal.
Malgrat això, en alguns aspectes El Periódico va ser més innovador i atrevit que altres rotatius catalans —vaig anar-ho explicant al blog El Periódico en red—, però ni la inversió de l’empresa ni probablement la línia editorial van acabar d’ajudar a fer el salt en trànsit al web que tot l’esforç intern i dels companys de la redacció hauria merescut.
La transformació digital d’aquella redacció va desmuntar el tòpic segons el qual els periodistes més veterans mai no haurien pujat al carro d’Internet. Un Emilio Pérez de Rozas o un Josep Maria Ureta, per citar només dos noms dels més veterans, van ser dels més entusiastes per l’aposta digital a El Periódico. Pérez de Rozas va explotar el fet que a la xarxa no hi ha limitació de caràcters i es pot escriure tant com només ell és capaç de fer-ho.
No obstant això, al web venien la majoria dels becaris que entraven al diari, i dels molts que hi van passar —molt actius i entregats a l’impuls digital del diari— alguns es van acabar quedant contractats per al digital, com Núria Martínez i Ignasi Fortuny, que han fet carrera, l’una a Madrid i l’altre a Barcelona. L'etapa més dura a la redacció d’El Periódico van ser els gairebé sis mesos de segrest a Síria en mans de gihadistes pertanyents al grup Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL) del company Marc Marginedas, alliberat el 2 de març de 2014.