Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Temps d'incertesa

“Els periodistes estem escrivint la nostra pròpia necrològica.” Li ho vaig sentir dir a Tomàs Delclós, director del Ciberpaís, el gener del 2009 en un sopar-col·loqui de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Delclós tenia raó. Ens trobàvem en plena onada d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) que afectava la majoria de grups de comunicació del país, especialment les plantilles dels rotatius editats a Barcelona com El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. L’impacte digital sobre els mitjans de comunicació tradicionals, molt virulent a la premsa de pagament, amb una caiguda de vendes al quiosc i una pèrdua considerable d’anuncis a causa de la crisi de la construcció i financera (les baixades dels ingressos de publicitat oscil·laven el 50%), tenia les empreses i els periodistes molt preocupats. A diferència dels treballadors d’altres sectors econòmics també en crisi, els periodistes som els únics que tendim a amplificar els nostres propis problemes, perquè d’altaveus no ens en falten. En això es barreja una certa vanitat i la idea que el periodisme juga un paper determinant en la societat democràtica i que és un dels seus pilars fonamentals. Que l’anomenat quart poder estigui tocat crida molt l’atenció als altres poders i al conjunt de la població, deuen pensar íntimament alguns companys de professió. Res més lluny de la realitat. La multiplicació de missatges catastrofistes sobre la professió periodística ha acabat com el conte de l’enfadós, una cantarella que contribueix a la depressió col·lectiva del sector. Mentrestant, els ciutadans que no són víctimes de la fractura digital i que es connecten diàriament a Internet (un percentatge creixent entre la població) culminaven allò que el periodista Juan Varela ha anomenat “la fi de l’era de la premsa” a partir de “l’assalt dels ciutadans als mitjans”.

Abans de sentir dir a Delclós que nosaltres mateixos ens estàvem fent la necrològica, el novembre del 2006 el periodista Joaquim Maria Puyal rebia un merescut reconeixement professional al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que aleshores tenia com a degà Josep Maria Huertas Claveria. Amb el títol “L’ofici, amenaçat”, el text que va llegir Puyal en aquell acte deia: “L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat dels mitjans, que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a un mercantilisme desproporcionat. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor. La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats”.

Fa quatre anys, Puyal posava damunt la taula els difícils reptes de la professió abans de l’impacte més massiu de les tecnologies digitals. Eren amenaces molt vinculades a la propietat dels mitjans i als interessos dels grans grups de comunicació. Però amb Internet i la seva progressiva universalització aquest esquema tradicional de periodisme subordinat a interessos empresarials es complica més: la figura del periodista jerarquitzador de la informació esdevé més necessària en un context d’explosió de continguts i d’allau de participació ciutadana a la xarxa. El “receptor” que esmenta Puyal s’ha anat transformant també al llarg d’aquests últims anys. Ja no és passiu perquè disposa de múltiples recursos per fer-se sentir. En aquest sentit, la fotografia de Puyal del 2006 és avui una imatge de gran angular, més complexa encara.

La directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va rebre el segon Premi Quim Regàs de periodisme el 2 de juny del 2009 en un acte al Parlament de Catalunya. El discurs de la periodista va encisar els companys de professió. Deia Terribas: “És més necessari que mai advertir que els principis professionals i les raons de lògica empresarial no sempre regeixen les decisions que es prenen en el nostre entorn. Els interessos dels grups mediàtics i les pressions interessades, polítiques o no, encara estan massa presents en el dia a dia. És més important que mai que aquells qui ocupem en aquests moments llocs de més o menys responsabilitat en els mitjans tinguem clar que no renunciarem als principis professionals, a les nostres obligacions socials i a la nostra devoció a un ofici que vol ajudar els altres a entendre el món. Ja fa massa temps que companys nostres, teòrics o no, adverteixen dels perills que amenacen el nostre ofici en mans dels interessos econòmics i polítics. I així anem, qui dia factura, any empeny; qui permet ingressos, emmudeix la crítica; qui reporta guanys o falses exclusives, es guanya una glòria de titular que cada dia està més lluny de la investigació i de les autèntiques raons del per què de les coses. I tanquem els ulls. Però ja no tenim més temps per mantenir aquesta actitud”.

Les paraules de Puyal (2006), de Varela (2007), de Delclós (2009) i de Terribas (2009) em serveixen per il·lustrar la depressió que viu la professió al nostre país d’un temps ençà, induïda per un context global de sacseig. A això cal afegir unes condicions laborals que no sempre són les més envejables els primers anys d’exercici de la professió. Em remeto a l’Acord de Bones Pràctiques Contractuals en què s’apel·la els editors i les administracions públiques a respectar “un quadre d’honoraris i condicions mínimes orientatives per a beques, contractes en pràctiques i col·laboradors”. La reclamació de les entitats del gremi no podia ser més explícita: “Reiterem la crida a la societat perquè prengui consciència que una informació de qualitat, vital per a la democràcia, necessita periodistes que disposin d’unes condicions laborals dignes i decents”.