Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Dues crisis alhora

Avui coincideixen dues crisis alhora. Primer, la crisi econòmica pel crash del capitalisme financer i el pet de la bombolla immobiliària, que afecta els comptes d’explotació de les empreses de comunicació amb caigudes espectaculars de la publicitat. Segon, la crisi del sector de la comunicació arran de les transformacions tecnològiques i els canvis d’usos i consums dels ciutadans davant dels mitjans, és a dir, la revolució social d’Internet, que, tot i haver nascut fa quaranta anys per a finalitats militars als Estats Units, té una trajectòria relativament jove com a mitjà de comunicació, perquè les primeres webs a Catalunya es van crear entre el 1994 i el 1995.

The State of the News Media ja advertia en el seu estudi del 2005 sobre els mitjans de comunicació als Estats Units d’un nou model de periodisme dominat per l’opinió i que anava acompanyat molt sovint d’un escàs rigor professional que havia fet forat a la televisió per cable, les tertúlies radiofòniques i els blocs d’Internet, que aquell any acumulaven 32 milions de lectors, un 58% més que el 2004. Més ràpid, més barat i menys qualitat. Així es resumia el nou model, del qual el Projecte per l’Excel·lència del Periodisme advertia: “El nou model fa que sigui molt més fàcil manipular l’opinió pública ja sigui per interès del govern, de grups de pressió o d’empreses”.

La pèrdua de vendes de diaris és espectacular als Estats Units. Internet ha plantat cara a la televisió, i els ingressos dels diaris de pagament han reculat fins a situar-se a nivells del 1992. Els rotatius van caure més d’un 28% durant el primer trimestre del 2009. La premsa escrita va perdre 13 milions d’exemplars als Estats Units, mentre que els mitjans digitals s’havien situat en els 75 milions de lectors. La revolta digital dels Estats Units és un seriós advertiment per als mitjans tradicionals europeus. A l’Estat espanyol, la davallada d’exemplars al quiosc tampoc no té aturador. Els sis diaris de major difusió a l’Estat espanyol perdien un total de 126.000 exemplars en dotze mesos, segons les dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) del febrer del 2009. A la pèrdua d’exemplars (que els editors ja no poden maquillar com abans amb vendes en bloc ni subscripcions regalades) s’afegeix un sotrac notable de la publicitat. En aquest sentit, els mitjans digitals o les edicions electròniques dels tradicionals són els únics que milloren ingressos, però molt moderadament.

Per a la premsa de pagament, primer va ser l’amenaça dels diaris gratuïts a les grans àrees urbanes, però després va venir la premsa digital amb el seu creixement de visites i, en alguns casos, d’ingressos. Encara no havien superat un ensurt (el de la premsa gratuïta), i els diaris havien d’afrontar-ne un altre, en aquest cas el d’Internet, d’una envergadura segurament major. “Internet ha estat el principal factor de la caiguda de la circulació del diari”, afirmava el setembre del 2006 Leonard Downie, aleshores des de la direcció de The Washington Post. El redisseny de les capçaleres, amb una aposta pel color, el grafisme i noves ofertes, ha estat un símptoma d’aquest intent a la desesperada per frenar la pèrdua de lectors o, en el millor dels casos, el seu transvassament cap a l’edició digital. Assistim a la progressiva desaparició de la Generació Gutenberg i a la irrupció de la Generació Internet.

Això succeeix amb la premsa de pagament, fins fa poc considerada per tothom com l’autèntica garantia de la democràcia. A la televisió, però, també li ha sortit competència. Entre els joves, el consum d’Internet ja supera el de televisió tradicional, que era la reina entre tots els mitjans de masses. A més, el pas tecnològic de l’analògic al digital, amb l’arribada de la televisió digital terrestre (TDT), va lligat al procés imparable de fragmentació de les audiències. Els shares del 20% són pràcticament història, i les cadenes es disputen percentatges reduïts d’una audiència que es dispersa perquè gaudeix d’una oferta molt més àmplia. Més canals que mai en el comandament.

En aquest entorn canviant, predomina el catastrofisme i pessimisme dels periodistes i una enorme incertesa del sector. A la crisi econòmica generalitzada s’hi afegeix un canvi d’hàbits per la irrupció d’Internet. Els nadius digitals, és a dir, les generacions educades amb Internet, modifiquen la manera de consumir la informació, de comunicar-se i relacionar-se. Però precisament són aquestes generacions les que poden entrar en el món del periodisme mantenint vells principis i compromisos, més vigents i necessaris que mai, i nous paradigmes, amb més habilitats tecnològiques, però també amb una major capacitat de moure’s en la immensitat de la xarxa i la sobreinformació. El domini dels diferents llenguatges en funció dels formats i les plataformes serà la clau de l’èxit d’aquests “superperiodistes”. No es tracta de fer prevaldre l’habilitat tecnològica per sobre de la semiòtica.