Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Reivindicació del bon periodisme

Reivindicació del bon periodisme La immediatesa, la col·laboració-pressió dels ciutadans, la digitalització, la convergència empresarial, la incertesa dels models de negoci a la xarxa, les penúries econòmiques d’empreses amb la caiguda espectacular de la publicitat, una certa desorientació dels mitjans i dels grups sobre quin model seguir i, per acabar-ho d’arrodonir, una dependència generalitzada respecte les administracions i els poders fàctics. El panorama no podria ser pitjor. Diaris amb llarga tradició acomiaden o prejubilen periodistes veterans. Mitjans nous imposen internament sense cap seducció la polivalència com una fugida endavant, a la desesperada. I les condicions laborals són les que són.

Té sentit, doncs, exercir el periodisme? Té futur? Malgrat les dificultats, malgrat les necrològiques pròpies que anem escrivint, malgrat que sigui un ofici amenaçat..., sí. En l’era de la sobreinformació, amb l’allau de missatges i l’excés de soroll, el paper del periodista és més necessari que mai. Cal reivindicar el paper del periodista. És a dir, el rigor i la credibilitat. Sí, la credibilitat. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar les noves generacions de periodistes, els nostres companys de feina, a triar i remenar enmig de tanta informació. L’excés d’informació és desinformació. Els periodistes som els primers que hem de fer autocrítica i som els primers que hem d’assumir els nous reptes. I, per tant, els periodistes no podem continuar amb paràmetres del segle XX quan ja som en el XXI. El periodista és més útil i té un repte important en aquesta societat i en aquesta era digital. En el pas de la Generació Gutenberg a la Generació Internet el periodisme és imprescindible. I no ens enduguem enganys: una cosa és el periodisme i una altra cosa és el “periodisme ciutadà”. Són coses diferents. Està molt bé que el ciutadà sigui una font més d’informació i pugui generar continguts, però el periodisme és una altra cosa.

El fotoperiodisme s’està morint. “Ja és mort...”, sentencia Jean-François Leroy, el director del festival Visa pour l’Image de Perpinyà. Leroy lamenta la falta d’ambició de la premsa d’avui: “Cada cop tenim més dificultats per muntar trenta exposicions. No ens havia passat mai en els 21 anys d’existència del festival”. És cert que corresponsalies a l’estranger i fotoperiodistes enviats especials han anat minvant els últims mesos, especialment amb la crisi. Però, en canvi, van ser les imatges del treball periodístic d’Edu Bayer i Bertran Cazorla les que, pràcticament coincidint amb les afirmacions de Leroy, van marcar l’actualitat i el debat públic a Catalunya, a finals d’agost del 2009. Les fotos de prostitució als carrers del centre de Barcelona publicades a El País. Imatges que podria haver captat un ciutadà, potser sí. Però que fetes per un fotògraf i publicades en portada i en doble plana interior per un rotatiu de referència com El País donen una dimensió molt diferent al cas. La força del periodisme i dels mitjans, encara és vigent. Difícilment s’hauria produït un debat mediàtic i polític sobre les xarxes organitzades de prostitució als carrers de Barcelona de l’abast d’aquesta polèmica, fins al punt que l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, va haver de demanar reformes legals al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per fer-hi front i combatre-les. És potent o no, el periodisme? Tenen influència o no, els mitjans tradicionals encara?

La clau, novament, no és el suport o la plataforma. La clau de tot plegat són els continguts, la seva qualitat i l’esperit periodístic, crític, rigorós i autoexigent que hi ha al darrere. Cal ser als llocs. Sortir de la redacció, fer carrer. Moltes redaccions s’han acomodat, i els seus periodistes viuen de gestions telefòniques, de mirar el correu electrònic per imprimir-se els comunicats i les notes de premsa oficials, de consultar el material d’agències i de navegar per webs poc rigoroses i que sovint els acaben condicionant. A la redacció hi ha d’haver periodistes, estructura organitzativa i professionals encarregats d’unes determinades feines de taula. Però no té cap sentit que els periodistes només surtin de la redacció per dirigir-se a rodes de premsa en què pocs pregunten o assistir a compareixences públiques on ni tan sols estan permeses les preguntes, una mala pràctica dels polítics d’aquest temps. No accepten ni preguntes. S’imposa la necessitat de fer preguntes, totes les que calgui. De veure i viure les coses, perquè allò que es viu s’explica millor. D’anar als llocs i explicar-ho, que deia Ramon Barnils. L’excepcional Barnils. O ho deixarem tot en mans dels ciutadans que volen fer de periodistes? O és que algú s’ha pensat que ciberperiodisme vol dir fer les coses des de la virtualitat, sense moure el cul de la cadira ni deixar-se endur per una mínima i saludable curiositat? Com va dir recentment la presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona, Rosa María Calaf: “En el fons, hem posat la informació al servei de la tecnologia en lloc de la tecnologia al servei de la informació”. Es tracta de recuperar el paper central del periodista. En “L’aportació d’Internet al panorama comunicatiu català”, la periodista i professora Eva Domínguez adverteix, sobre els mitjans a Internet, que “els més petits i els que ja van néixer digitals, com ara VilaWeb, compten amb estructures més lleugeres i, per tant, són més fàcilment adaptables a la flexibilitat i agilitat que necessita una estratègia multiplataforma i multimèdia, mentre que els més grans apliquen vies de confluència entre els diferents suports en diferents graus. Del que no hi ha dubte és que la veritable convergència de mitjans, és a dir, el mitjà multimèdia per excel·lència, és Internet, i que per no perdre embranzida calen estructures àgils, decisions ràpides, orientació a servei i no a producte i una contínua experimentació en les fórmules de difondre, comunicar i fer viable econòmicament el mitjà. No sabem quin nou canvi aportarà demà la xarxa i quin nou ús en faran els usuaris. El que sabem del cert és que caldrà adaptar-s’hi novament”.

Un dels referents acadèmics a l’Estat espanyol de periodisme a la xarxa és Ramón Salaverría, professor de Periodisme Especialitzat a la Universitat de Navarra, director del Departament de Projectes Periodístics i del Laboratori de Comunicació Multimèdia de la mateixa universitat i influent blocaire. El 2009 va publicar un apunt amb deu propostes per a la regeneració professional del periodisme a Internet. Són aquestes:

1. Apostar pel reporterisme, també a Internet.

2. Revisar primer, publicar després.

3. Completar la informació d’última hora amb continguts més analítics.

4. Innovar en gèneres i formats.

5. Trencar amb l’escletxa generacional de les redaccions.

6. Si s’integren redaccions, reforçar sobretot la divisió digital.

7. Entendre la contribució dels lectors com a complementària.

8. Elaborar llibres d’estil per als cibermitjans.

9. Definir pautes deontològiques específiques per al periodisme a Internet.

10. Renovar el currículum formatiu dels estudis de periodisme a la universitat.