Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

La polivalència i el model ACN

“Assistim preocupats a l’augment en les redaccions de la percepció que la manera tradicional de fer periodisme està arribant a la seva fi. O com a mínim, s’enfronta a altres formes de fer periodisme.” Així comença el treball Futuro incierto para el periodismo romántico. Periodistas y consumidores confunden sus roles en el ciberperiodismo. Aquest treball és del 2006, i quatre anys són avui una eternitat. Tot i això, els autors ja anunciaven aleshores: “El periodisme professional adverteix que se li escapa la gestió de l’espai públic i que ha de compartir-lo amb qualsevol ciutadà del carrer; gent que no dubta a utilitzar un munt d’eines al seu abast per escriure amb plena llibertat sobre qualsevol material. Els mitjans han de tenir en compte que a partir d’ara poden trobar molta més competència, i contra la qual és molt difícil lluitar”. Si els periodistes han perdut l’exclusivitat d’informar, sorgeixen “noves concepcions del periodisme, com el periodisme participatiu, el periodisme ciutadà, el periodisme alternatiu i moltes més formes de periodisme”.

L’èxit dels nous formats d’informació s’explica, segons els professors Koldobika Meso i Javier Díaz Noci, per aquests motius:

–La gent comença a sentir-se insatisfeta amb els mitjans tradicionals de comunicació i/o cerca mitjans no convencionals i dinàmics, que coincideixin amb els seus gustos.

–Les noves tecnologies no només faciliten l’accés ràpid i àgil a la informació, sinó que permeten cobrir la mateixa informació des del lloc dels fets, convertint l’espectador en periodista.

–La gent vol entrar a formar part dels mitjans, participar en la realització de cadascun dels continguts. Fins i tot per als usuaris més novells en el mitjà, les dificultats de publicació a Internet són mínimes.

–Les barreres de caràcter econòmic i de distribució que impossibiliten l’accés del gran públic a aquest tipus de continguts són superades.

–Són independents de l’espai i del temps. Sembla que s’està començant a complir la tan desitjada descentralització.

–Aquests nous formats, oberts a qualsevol tipus d’emissor, fan que avui es converteixin en una eficaç alternativa a l’extens monopoli mediàtic.

La informació aportada pels ciutadans, però, “haurà de ser depurada, investigada, comprovada i presentada pels periodistes de la millor manera possible. Potser algun mitjà hagi de reinventar-se, utilitzar tota mena de suports per a difondre la seva pròpia informació; no desapareixerà, però es veurà obligat a canviar”. Això enllaça el periodisme ciutadà amb la varietat de funcions i el multimèdia. Els professors bascos apunten: “En contra dels molts que auguren la nostra desaparició, el màxim que podem arribar a afirmar és que el periodista del futur haurà de convertir-se en un professional polivalent, capaç d’assabentar-se d’un esdeveniment i de cobrir-lo, de recollir del lloc dels fets i d’enviar en directe imatges, veus i testimonis”.

Nous perfils professionals a Catalunya

A part del periodisme dit ciutadà i de la revolució digital, entra en escena un altre factor: el procés de convergència, un fenomen amb repercussions empresarials, tecnològiques i professionals. El treball “Nous perfils professionals i polivalència del periodista a Catalunya: mapa de situació” apuntava que en els mitjans petits la multitasca és un fet assumit: “Hi ha formes diferents de viure la polivalència del periodista. En els mitjans petits, aquest professional sempre ho ha estat. El periodista dels nous mitjans en línia també assumeix la polivalència de manera natural. Però en els mitjans tradicionals de grans dimensions, aquest procés (el periodista acumula més i més funcions) encara està obert i sovint resulta conflictiu. És a dir, actualment es caracteritza per la seva naturalesa inestable. Alguns dels professionals entrevistats expressen la seva preocupació perquè saben que s’estan allunyant progressivament del fet noticiable. Cada cop més, el periodista ten- deix a informar sense sortir de la redacció. Moltes vegades, les tasques per verificar les dades i contrastar les fonts les fa en línia. Els periodistes nadius digitals dominen la tecnologia, s’adapten fàcilment a l’entorn productiu i tenen la capacitat per treballar per a diferents mitjans i amb llenguatges variats. Els periodistes migrants digitals són professionals obligats a reciclar-se, a aprendre com funcionen els nous instruments de treball i a assimilar les lògiques productives.”

Aquest estudi proposa la classificació de quatre tipus de polivalència:

–Polivalència tecnològica: el professional de la informació utilitza instruments (programari i maquinari) que li permeten produir i gestionar continguts en diferents suports. Per exemple, el periodista domina alhora programes d’escriptura, de retoc fotogràfic, sistemes d’edició no lineal de vídeo, programari per a la gestió de xarxes, bases de dades, etc.

–Polivalència mediàtica: el professional de la informació dissenya i produeix continguts en alguns (o tots) dels formats següents: escrit, àudio, gràfic, vídeo i interactiu. Per exemple, el periodista, després de cobrir un esdeveniment, prepara un text escrit (per a la premsa i/o el diari en línia) i una intervenció radiofònica, i edita el vídeo per transmetre’l per televisió. Aquesta polivalència exigeix competències tecnològiques (coneixement dels instruments tècnics) i semiòtiques (coneixement dels llenguatges dels diferents mitjans).

–Polivalència temàtica: el professional s’ocupa d’elaborar informacions per a seccions diferents (esports, política, cultura, etc.). Per exemple, el mateix periodista cobreix esdeveniments molt variats, des d’un partit de futbol fins a un acte polític.

La convergència empresarial

Posterior és l’article titulat “El periodista polivalent en el marc de la convergència empresarial”. Abans d’analitzar la implicació empresarial de la convergència, posen damunt de la taula una (altra) classificació del periodista polivalent i multimèdia, distingint tres graus de polivalència:

–Grau 0. Periodista monomèdia i no polivalent. Treballa exclusivament per a un mitjà i realitza una única tasca (redacció, fotografia...).

–Grau 1. Periodista multimèdia i no polivalent. Treballa per a més d’una plataforma i efectua la mateixa labor en cadascuna d’elles (producció, edició...).

–Grau 2. Periodista monomèdia i polivalent. Treballa per a un únic mitjà, però hi du a terme diverses feines (redacció, edició...).

–Grau 3. Periodista multimèdia i polivalent. Treballa en diversos mitjans i elabora material per a les diferents plataformes, i fa tasques corresponents a diverses disciplines periodístiques (redacció, fotografia, edició, locució...).

Els professors Pere Masip i Josep Lluís Micó recullen les reserves d’alguns professionals, que hi són i no es poden pas amagar, sobre la figura del periodista polivalent i les redaccions integrades. Hi ha crítiques de caire professional i d’altres de laborals i jurídiques. Són aquestes que els autors enumeren:

–Homogeneïtzació dels discursos.

–Cultures periodístiques diferents.

–Diversitat de llenguatges i perfils.

–Empobriment de l’estil i dels codis narratius.

–Empitjorament de les condicions de treball.

–Reducció de les plantilles.

–Falta de reconeixement professional i econòmic.

–Convenis laborals i taules salarials diferents.

–Gestió dels drets d’autor.

La teoria està molt bé, però existeix una inevitable resistència a acceptar que res no tornarà a ser el que havia estat a les redaccions i que cal assumir el canvi. Per liderar el cop de timó a les redaccions i implantar els models multimèdia és imprescindible seduir els professionals i fer-los còmplices de la revolta que això suposarà per als seus hàbits i les inèrcies de les empreses. Els periodistes han d’entendre que deixar de treballar com abans i assumir el repte del periodisme multimèdia no respon únicament a criteris econòmics ni empresarials, sinó a una opció decidida que té més a veure amb treure profit de les millores tecnològiques i de les noves regles de joc socials. Fer una immersió progressiva, acompanyada d’apostes que obrin les redaccions i les facin més transparents, i no forçar la màquina és essencial per no fracassar en l’intent. Els periodistes poden saber treballar en diversos formats i plataformes, una altra cosa és que sigui materialment possible fer-ho.

Les conclusions de Masip i Micó sobre la convergència empresarial i la figura del periodista polivalent tenen molt a veure amb el context actual de crisi. “Si es vol aconseguir que qualli una innovació com aquesta, s’ha de transformar el model empresarial i impulsar un nou patró periodístic basat en la qualitat informativa i el desenvolupament de fórmules imaginatives per captar ingressos. Malgrat la posició més conservadora, aquesta solució no sempre està present en els mitjans d’estructura clàssica. En qualsevol cas, el remei és incompatible amb la reducció de les plantilles –tot i que, en ocasions, sí que caldria racionalitzar la dinàmica d’algunes companyies– i la cerca de resultats a curt termini.”

Alguns grups de comunicació potents aprofiten la reconversió i l’aposta per la convergència com una oportunitat per retallar plantilles. No és el cas dels mitjans més menuts. “Als mitjans més humils, tant la generalització del perfil del periodista polivalent com la implantació de les redaccions integrades solen obeir a una necessitat que, com dicta el tòpic, es reconverteix en virtut. Una necessitat que pot garantir que prosperi un projecte, encara que pugui erosionar-ne la qualitat.”

L’estudi La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal: noves perspectives per a la informació, enllestit el maig del 2009, posa de manifest les dificultats i reticències dels mitjans de proximitat escrits en el procés de la convergència de plataformes amb una redacció integrada. En la premsa de proximitat a Catalunya encara són una excepció, si bé cada cop es van imposant més a nivell global.

ACN, deu anys de polivalència

L’Agència Catalana de Notícies és de les poques empreses periodístiques de Catalunya que funciona des dels seus orígens (setembre del 1999) amb periodistes multimèdia o polivalents. L’agència nacional ha estat pionera en tots els aspectes. Es va crear a i des d’Internet quan la xarxa començava a implantar-se, amb unes dificultats de connectivitat i una amplada de banda que poc tenien a veure amb les actuals. Això va generar una certa incomprensió. També per l’aposta del periodista multimèdia, que en el cas dels mitjans comarcals era més tolerable perquè els seus periodistes estaven acostumats a fer més d’una funció: escriure i fotografiar, per exemple. La descentralització i el teletreball també van ser una aposta trencadora una dècada enrere. La majoria dels periodistes treballaven des del territori, al lloc de la notícia i des de casa, a través d’una redacció virtual. Durant aquests anys hi ha hagut una evolució important. De la incomprensió a l’enveja, i ara és el model ACN el que altres agències i empreses periodístiques imiten.

A l’ACN, la polivalència es concep en el seu sentit més ampli: domini tècnic de tots els formats, però també polivalència per assumir qualsevol temàtica informativa i adaptació mental per projectar la informació a través de les diferents plataformes. Un redactor, quan afronta el repte de treballar per a l’ACN, rep una motxilla que incorpora les seves eines de treball (un ordinador portàtil, un telèfon mòbil, una gravadora per enregistrar so digital, un micro, una càmera de fotos i una càmera de vídeo). Cal una etapa inicial d’adaptació, per conèixer el sistema i el material; però, complementàriament, l’ACN ofereix formació als redactors amb cursos de fotografia i vídeo, per tal de garantir la qualitat del producte audiovisual.

L’actual generació de periodistes que surt de les facultats de comunicació ja s’ha format en l’era digital i, per tant, adquireix amb una facilitat sorprenent la destresa tecnològica. Es converteixen ràpidament en redactors multiformat, capaços d’elaborar i adaptar la informació als diferents suports (escriure un text, adjuntar un tall de veu i unes fotos i, si s’escau, enregistrar un vídeo, editar-lo i posar-lo també a la xarxa). Així doncs, tots ells són capaços de fer front a qualsevol format amb absoluta naturalitat i d’assumir també funcions que fins fa poc corresponien als tècnics, ja que l’opció digital ha facilitat moltíssim els processos tecnològics i permet que el periodista es faci càrrec d’aquestes tasques sense grans dificultats. Llavors s’haurà de determinar quan cal utilitzar tots els formats i quan no; quan ho farà tot un sol redactor i quan tindrà suport; quan és raonable aprofitar un senyal institucional de vídeo o quan això en qüestionaria el resultat. Saber-ho fer tot no vol dir haver-ho de fer tot sempre; vol dir poder assumir qualsevol rol en el procés informatiu. I això té un valor infinit: dóna un marge de maniobra i una llibertat d’acció exemplars. Poder servir una informació en tots els formats –si convé– proporciona, sens dubte, una autonomia envejable i multiplica enormement la potencialitat d’un periodista.

Posem com a exemple casos concrets dels redactors que treballen des del territori. És fàcil que topin casualment amb un accident de trànsit i té un gran valor que, a més d’informar-ne, puguin prendre’n imatges fotogràfiques o de vídeo; o que es trobin a pocs quilòmetres d’on ha caigut la primera i inesperada nevada; o que assisteixin a un acte de cobertura senzilla, a una distància considerable, que no justifiqui el desplaçament de dues persones. Si s’ha declarat un incendi important o s’ha ensorrat un edifici habitat, està clar que serà oportú enviar-hi dues persones per tal que puguin fer paral·lelament fotos i vídeos de situacions dinàmiques i que es coordinin per anar passant els documents sense desatendre els esdeveniments. Contràriament, segur que hi ha moltes rodes de premsa en espais recurrents i de protagonistes habituals de l’actualitat, per exemple, en què la fotografia té poc valor informatiu i, a més, es pot fer amb comoditat perquè la situació és estàtica. Però, com s’ha dit, la polivalència no es limita només a dominar la tècnica. Cal preparar mentalment el periodista perquè aquesta adaptació sigui també semiòtica, amb domini i consciència del llenguatge de cada mitjà. L’objectiu és que la feina del periodista es rendibilitzi al màxim i que la feina intel·lectual del redactor es difongui llavors de la manera més completa (en tots els formats) i a través del màxim de plataformes possibles, sempre posant la tecnologia al servei dels continguts i invertint esforços en aquest sentit, perquè el procés que ha de seguir el redactor o l’editor sigui com més senzill i àgil millor.

Per tant, quan un periodista de l’ACN cobreix un fet informatiu no tan sols ha d’exercitar la seva habilitat tecnològica per servir amb professionalitat la informació en tots els formats, sinó que també ha de preveure quin títol hi posarà i avaluar si estarà justificada una alerta informativa via sms (servei de missatgeria a través de la telefonia mòbil), amb la urgència que això suposa (imaginem que en una roda de premsa s’anuncia per sorpresa una dimissió important); ha de tenir present quin tall de veu adjuntarà per ser útil als mitjans radiofònics i pensar quina imatge il·lustrarà adequadament la informació; ha de ser conscient que les ràdios marquen els horaris de lliurament perquè han de disposar del text i del tall de veu amb l’antelació suficient per incloure’ls als informatius; i, depenent de la magnitud de la notícia, ha de tenir present que les fotos tampoc no poden trigar gaire perquè els diaris digitals ja no poden esperar com els de paper. En coordinació amb l’editor que es troba a la redacció, el redactor és responsable de seguir un procés correcte per ser útil en l’amalgama d’abonats que esperen la informació de l’agència.

La immediatesa sempre ha anat lligada als continguts periodístics, però ara s’ha arribat a l’extrem. El periodista ha de marxar de la roda de premsa, del fet imprevist o de l’acte que ha cobert a punt de passar la informació amb agilitat. La tecnologia ho fa possible. Un periodista pot estar en contacte amb la redacció, des d’una roda de premsa, una conferència, un incendi o la lectura pública d’una sentència, i en temps real comunicar la notícia a través del telèfon mòbil, un programa de xat o un simple sms; fins i tot, un redactor de l’ACN pot publicar-la en temps real, a través de l’ordinador portàtil amb connexió a Internet. El periodista ha de saber que el seu treball arribarà directament als consumidors dels mitjans de comunicació abonats que publiquen informació de l’ACN amb automatisme (via sindicació de continguts RSS, en el cas dels digitals) o als lectors del propi portal de l’agència (periodistes, bàsicament, però també internautes).

L’avenç tecnològic indica que aquest panorama de plataformes s’enriquirà –més que no pas es reduirà–, i la lògica empresarial impedeix pensar a duplicar esforços i segregar equips de professionals en funció d’una demanda cada cop més diversificada. No seria rendible ni lògic que un equip es fes càrrec de les notícies que s’hauran de distribuir per telèfon mòbil, al marge dels professionals que han generat originàriament la informació. A l’ACN, l’editor de la notícia és qui codifica cada informació de manera que es distribueixi per les plataformes adients en cada cas, a partir d’un programa informàtic que ho fa possible. Aquest sistema trenca l’esquema clàssic de l’agència de notícies, en què el paper del periodista que elaborava la informació era aliè al procés de distribució. En aquest sentit, l’ACN és una agència moderna, amb una visió innovadora, del segle XXI, que viu en l’era digital sense tenir les hipoteques de l’època del teletip.