Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Una crisi a favor de la digitalitat

La crisi ha donat ales a la revolució digital, però des dels sectors més analògics de la nostra professió es viu el canvi de paradigma amb recel i un cert menyspreu. Observar la profunda transformació del panorama comunicatiu i la força d’Internet des de la por i a la defensiva no ens portarà enlloc. La crisi és una oportunitat. Afrontar-la amb valentia i confiança és l’única manera de superar un context complicat com l’actual. En aquest sentit, el periodista Juan Varela sosté que el crac financer accelera la revolució digital. Ho resumia així en un article al diari Público:

–Fortalesa. Les tecnologies viuen en l’economia productiva,lluny de les vel·leïtats financeres.

–Gratuïtat. Internet estén l’economia del que és gratuït. No pagues en diner, escàs; ho fas amb dades, abundants.

–Convergència. El consum se’n ressent, disminueix la demanda del que és prescindible, però no de la convergència. No es pot prescindir d’eines multitasca.

– Poder per als prosumers. Els consumidors digitals són part del màrqueting, la distribució i la comercialització. Tenen més poder que mai i pressionen.

–Negocis oberts. Creixen els negocis que distribueixen productes a través de les xarxes. Comercialització i rentabilització descentralitzada amb un alt grau de participació dels consumidors.

–Col·laboració. Estrènyer-se el cinturó no és l’única defensa contra la crisi; col·laborar ajuda.

–Més publicitat. La publicitat és el motor de l’economia digital. La crisi frena, però obliga a invertir per seguir venent.

–Efecte placebo. Internet i les xarxes socials són un refugi.

–Control 2.0. Atenció: en tota crisi es concentren els recursos i creix el control sobre els continguts i els usuaris.

Xarxes socials i administració 1.0

L’esclat de les xarxes socials i de les eines participatives (blocs, Facebook, Twitter, YouTube, Flickr...) és un repte i alhora una oportunitat per als ciberperiodistes. No té cap sentit que a les redaccions es bloquegi l’accés des dels ordinadors dels periodistes a xarxes socials com Facebook. L’excusa empresarial que els periodistes es distreuen en comunitats virtuals i llegint blocs és una mostra de la miopia que encara impera en alguns mitjans de comunicació que no han entès que la conversa avui passa per la web 2.0. Si volem periodistes atents a les inquietuds socials, cal tenir l’antena posada en els entorns en què cada vegada més ciutadans es relacionen i comparteixen informació. D’altra banda, els mitjans de comunicació digitals que vinculen els seus continguts amb enllaços o aplicacions a les xarxes socials tenen un suport important per incrementar visites, és a dir, lectures, impactes i participació.

Hi ha molt de camí per córrer a Internet, i com més temps es trigui a fer l’aposta digital més traumàtica serà la reconversió. A la xarxa, la complementarietat és indubtable. No és com anar al quiosc, sinó que la capacitat de saltar d’un mitjà a un altre és infinita. Complementarietat de mitjans, però també de formats i plataformes. Una altra de les normes internautes és la generositat a l’hora de citar i enllaçar, fet que contribueix a la conversa i l’esperit col·laboratiu. Aquest canvi de xip s’ha de fer mantenint els criteris tradicionals (rigor, veracitat, credibilitat, qualitat) i els nous reptes (personalització, usabilitat, interactivitat, comoditat, més audiovisual). La idea de marca d’un mitjà a la xarxa també va lligada al concepte de comunitat. En aquest sentit, concebre el mitjà com a social (pròxim i participatiu) facilita que els seus lectors se’n sentin partícips, membres actius d’una comunitat a l’entorn de la capçalera o el projecte periodístic. En aquest sentit, prioritzar “allò que interessa la gent” sempre ajuda, és a dir, tenir present que l’agenda del ciutadà no és l’oficial ni la institucional necessàriament.

Com que moltes informacions que apareixen en la majoria de mitjans del país tenen com a font originària la institucional, hi ha algunes consideracions que poden ajudar a entendre com està canviant la manera de relacionar-s’hi. Encara predomina una administració 1.0, allunyada, comunicativament lenta, distant, oficialista i aliena a la revolta 2.0. Moltes administracions són poc transparents, no aprofiten Internet i comuniquen amb un llenguatge poc entenedor. Hi ha, però, excepcions. La Generalitat de Catalunya va publicar el juny del 2010 la seva Guia d’usos i estil a les xarxes socials, en què estableix les pautes per penjar continguts i participar amb blocs, Twitter, Facebook, Linkedin, YouTube, Flickr, Slideshare i Delicious.

Es produeix una certa contradicció que els periodistes hem de saber aprofitar. Alguns càrrecs polítics actuen amb les eines 2.0 mentre les administracions que representen encara són a l’era de la web estàtica. Polítics 2.0 amb gabinets de premsa 1.0 fan aflorar conflictes, ja que el polític és ràpid comunicant a través del seu bloc mentre la institució ho fa amb notes de premsa que sovint responen a horaris i criteris massa rígids. Per als periodistes, doncs, el bloc dels protagonistes de l’actualitat política –especialment en l’àmbit de la proximitat– pot ser una font de consulta. El polític es mostra proper, i els gabinets massa oficialistes; fins i tot les eines personals dels càrrecs institucionals són més multimèdia que no pas les administracions, ja que són poques les que s’han convertit en autèntiques sales de premsa en línia i amb recursos multimèdia. El polític pot ser participatiu, i els gabinets no posar-se al telèfon a determinades hores. Pot existir descoordinació en l’emissió de missatges que acaben arribant als periodistes, fruit d’un context de canvi, atès que les eines 2.0 estan fora dels plans de comunicació de la majoria d’organismes públics. La guia de la Generalitat és una novetat recent.

A les redaccions periodístiques que fan servir Facebook o Twitter, per exemple, el contacte directe amb càrrecs públics és molt més fàcil en moltes ocasions perquè se salten molts dels processos dels serveis oficials de premsa. Això canvia la manera de treballar dels professionals de la informació, no només en el cas de responsables polítics, sinó també de molts dels protagonistes de l’actualitat que es connecten diàriament a títol personal a les xarxes socials. Hi ha, doncs, una escletxa per accedir a més fonts d’una manera més espontània i directa.

Contra el descrèdit

No tenim veritats absolutes, certament. Però sí que ens queda confiança en la necessitat d’un periodisme de referència i compromès, que ens ajudi a entendre el món en què vivim. I periodisme n’hi haurà d’haver al marge dels suports, tradicionals o nous, i de les dinàmiques empresarials.

“No sabem del cert si tots plegats acabarem llegint la premsa al telèfon mòbil o en qualsevol altra pantalla, però, al marge del suport que preferim, potser caldria recordar allò que el 1961 deia Arthur Miller, que un bon diari és una nació parlant-se a si mateixa, o bé la idea de Walter Lippmann, periodista i comentarista polític nord-americà, segons el qual el periodisme no es pot fer al marge de la veritat i està íntimament lligat a la idea de democràcia”, sostenia l’escriptor Jordi Coca a l’article “La premsa escrita” publicat a l’Avui.

El 1999 el director adjunt d’El País, Lluís Bassets, pronunciava la lliçó inaugural a la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. La va titular “El descrèdit del periodisme”. Deu anys després, m’ha semblat que calia fer un plantejament més engrescador, un pèl atrevit pel context que vivim i amb dificultats que no se’ns escapen, però amb esperit de superació i de trobar el just equilibri entre el periodisme de sempre, compromès amb la qualitat i el rigor, i les possibilitats tecnològiques.

En l’era de la sobreinformació, la professió necessita superperiodistes: professionals capaços d’elaborar continguts en múltiples plataformes i sensibles al que circula i es debat a Internet. Més que mai. Les generacions de periodistes nadius digitals tenen el repte d’aconseguir-ho.

En definitiva, els entrebancs se superen amb passió. Com diu Mònica Terribas: “La passió és una condició imprescindible en l’entorn on ens movem. La passió de creure en el que fem, i creure que el que fem serveix per alguna cosa més que per pagar la hipoteca. La passió per defensar les nostres idees i aprendre a sacrificar-les amb la mateixa passió quan les dels altres són millors que les nostres. A renunciar apassionadament, que també costa, quan hem ficat la banya i ens hem equivocat”.