Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

El mal anomenat periodisme ciutadà

El consumidor ja no és passiu, sinó actiu. El lector, oient o telespectador no es queda quiet esperant que els mitjans li dictin què és notícia i què no. No es limita a enviar una carta al director per si es digna a publicar-la, o trucar a programes de ràdio i televisió per si obté el regal de 20 segons per poder dir-hi la seva. Gràcies a Internet, participa i genera els seus propis continguts. La web 2.0, amb eines gratuïtes, fàcils i globals, ha posat a l’abast de milions d’internautes de tot el món la capacitat de plantar cara als mitjans de comunicació, i, en conseqüència, al periodisme tradicional. “A Internet, cada ciutadà pot ser un reporter”, sosté Matt Drudge, el primer que va publicar a la xarxa els informes de l’escàndol de la becaria de la Casa Blanca Monica Lewinsky.

En aquest context de revolta digital, de crisi del sector de la comunicació i de temps difícils per a l’economia global, ha aparegut el fenomen de l’anomenat periodisme col·laboratiu o ciutadà. També se’n diu periodisme 3.0, ja que, segons Juan Varela, “els ciutadans s’han apropiat de la informació a través dels mitjans socials”. A part de les eines digitals i les crisis esmentades, el fenomen s’explica per “la manca de credibilitat de la premsa tradicional i el qüestionament de l’objectivitat”.

No estem davant d’una revolució mediàtica, sinó democràtica, sosté Varela. Però és innegable que en aquestes circumstàncies s’ha produït una disputa entre la figura del periodista entès com fins fa uns anys i del ciutadà com a receptor i consumidor passiu. Els ciutadans, primer a través dels blocs i de YouTube i després per altres vies com Facebook o Twitter, ens han deixat als periodistes en evidència. Errors i enfocaments equivocats o malintencionats reben una ràpida resposta per part de la comunitat internauta. L’exercici del periodisme, des dels mitjans tradicionals, està a examen permanent, gairebé en temps real, i amb una dificultat afegida com és la immediatesa.

Del riu Hudson a l’estació de Sants

Els periodistes ja no som els primers d’arribar als llocs dels fets. Els ciutadans, dotats amb telèfons mòbils que enregistren vídeos i capten fotografies, hi són quan arribem. Els testimonis que parlaven davant les càmeres de televisió han fet un pas més. No es queden aturats esperant que arribin els periodistes per explicar-los el que han vist o protagonitzat, sinó que s’avancen i pugen els seus propis vídeos a YouTube i les fotos a Flickr o Twitter. Tot des del mòbil mateix, tot molt més fàcil que no pas els processos sovint lents i embullats amb què han de treballar els professionals de la informació a les seves empreses. La primera fotografia41 de l’avió d’US Airways que el 15 de gener del 2009 va haver d’aterrar d’emergència sobre el riu Hudson a Nova York42 la va penjar un jove, Janis Krums, a Twitter amb el seu iPhone. Krums va rebre prop de 50.000 consultes aquell dia, i actualment acumula més de 6.000 seguidors al Twitter.

Twitter és l’eina per excel·lència del microblogging. Permet enviar missatges en 140 caràcters, enllaços a webs, articles o fotografies, i fa la funció de missatgeria instantània perquè afavoreix la conversa amb els seguidors de cada usuari. Es pot fer en moviment (amb el telèfon mòbil) o des de l’ordinador de casa o l’oficina. Molts blocaires han fet el pas al Twitter i compatibilitzen les dues eines o més. És un estil de fer bloc més compulsiu, directe i curt. Els polítics, que tenen poc temps per escriure apunts llargs i reflexionats, opten per anar explicant la seva activitat diària via Twitter. També ho fan els superusuaris de la xarxa, periodistes o ciutadans, en combinació amb el bloc tradicional, Facebook, Flickr, etcètera.

El 25 de setembre del 2009 es va produir un nou episodi de caos al servei de rodalia de Barcelona, concretament a l’estació de Sants. Un grup de viatgers immigrants que fugia de la policia va entrar al túnel de Sants i va obligar a tallar la circulació dels trens en hora punta. En aquest cas, van ser els ciutadans que eren dalt del tren o a l’estació els primers que van alertar d’aquell caos a través de Twitter. Quan els testimonis de les notícies canvien el seu rol, el seu comportament, els periodistes ens veiem obligats a modificar també el nostre modus operandi.

Els ciutadans esdevenen una font d’informació més àgil i directa que no pas les institucionals. El seu relat i testimoni, en accidents o esdeveniments públics, a través de les xarxes socials, ha convertit la comunitat internauta en una gran aliada dels professionals que necessiten informació rabiosa i pistes per començar a elaborar determinades notícies. Tenir en el telèfon mòbil les piulades (comentaris) dels usuaris de Twitter és una arma que ajuda a guanyar temps i anticipar-se respecte els altres periodistes que han d’estar pendents només de confirmacions oficials. Un cop posats sobre la pista, tant el periodista més tradicional com el més sensible a la participació ciutadana hauran d’acabar elaborant la informació amb els mateixos paràmetres, però el primer haurà tingut menys eines que el segon per arribar al lloc de la notícia o per captar els testimonis i protagonistes ciutadans.

Ho explica molt bé la periodista Maria Font, redactora de BTV Notícies, en l’apunt del bloc de la redacció de l’emissora pública barcelonina: com els periodistes de BTV van cobrir el que estava passant a l’estació de Sants a partir i amb el suport dels ciutadans tuitaires o piuladors que anaven explicant el que veien o el que feien, o senzillament la seva indignació com a usuaris patidors del transport públic. El periodista Rafael Luján assegura que aquest episodi ha servit per convèncer els seus companys de la redacció de la televisió de Barcelona de la importància de Twitter. BTV és un exemple de mitjà que funciona amb una redacció d’informatius integrada per la televisió tradicional i via web, i que fan ús de les eines 2.0.

Del parar l’orella al tuitejar

Són periodisme els testimonis dels ciutadans? Poden els ciutadans suplantar l’ofici de periodista? Pot el periodisme rigorós donar l’esquena a la contribució dels ciutadans? És possible la convivència entre periodistes i ciutadans en l’era de la sobreinformació?

En l’era en què la civilització genera i consumeix més informació que mai, en l’època de la sobreinformació (i compte, perquè un excés d’informació pot abocar a la desinformació), el periodista ha d’entendre que el seu ofici requereix uns nous mètodes. La polivalència no és l’únic canvi de xip que s’imposa. Fer periodisme avui té molt a veure amb saber destriar el gra de la palla, a escollir les fonts adequades i a saber parar l’orella. Això avui es fa, per exemple, amb la sindicació de continguts via RSS, i aplicacions tipus Google Alerts, Netvibes o Bloglines, que faciliten molt la recopilació i lectura dels continguts que es van publicant en webs i blocs, de tal manera que les actualitzacions es van acumulant i l’usuari les pot consultar quan li vagi bé. Els continguts van al lector i no pas el lector als continguts. Estem davant d’una eina molt potent: lectures a la carta via sindicació o “subscripció” gratuïta.

Vint anys enrere, una de les rutines periodístiques per obtenir informació local i comarcal era anar als bars, tafanejar i parar l’orella a les converses de cafè. Ara, els casinos de poble virtuals, l’àgora ciutadana, allà on es fan els comentaris (piulades a Twitter, dir què estic fent ara mateix a Facebook, apunts al bloc o fotos i vídeos de mòbil penjats a Flickr i YouTube), són les xarxes socials. Des de la rumorologia que cal descartar amb rigor fins al pols ciutadà que dóna pistes per detectar les tendències i els interessos de la gent del carrer, que ara és internauta.

Ara amb la conversa de cafè no n’hi ha prou, cal ser allà on els ciutadans del segle XXI fan la conversa virtual, és a dir, a les xarxes socials. La rapidesa amb la qual circulen novetats, campanyes, i amb què es comparteixen continguts és espectacular. És el cas de l’heroic aterratge forçós sobre el riu Hudson a Nova York o dels testimonis del caos a l’estació ferroviària de Sants. Cal enviar periodistes al Hudson i a Sants, però també cal tenir les antenes ben posades allà on els ciutadans, alguns amb pretensió (legítima, però equivocada) de suplantar els periodistes, debaten, comparteixen i es relacionen. Els mitjans de comunicació no poden donar-hi l’esquena. Té el valor que té (immediatesa, frescor, subjectivitat...), però s’ha de complementar amb la feina seriosa del periodista. Incorporar aquestes noves expressions de participació, saber administrar l’allau d’experiències personals que la ciutadania aboca cada minut a la xarxa, i, sobretot, entendre que la convivència és l’única sortida a l’atzucac per evitar un fals dilema entre periodisme ciutadà i periodisme tradicional. El primer aporta al segon, però sense el segon no hi ha periodisme creïble ni de referència.

La premsa comarcal es resisteix

Catalunya té un panorama comunicatiu molt ric en mitjans de proximitat. Emissores de ràdio nascudes el 1979 –les televisions, uns anys més tard– amb els primers ajuntaments democràtics. Periòdics comarcals de principis dels vuitanta molt arrelats al territori. I una llarga tradició de publicacions gratuïtes de periodicitat heterogènia. La diversitat mediàtica ha generat una oferta potent de mitjans locals i comarcals, en la majoria dels casos amb un compromís molt lligat a la llengua pròpia i el restabliment democràtic. L’Associació Catalana de la Premsa Comarcal va concedir el tercer premi de recerca universitària al treball La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal: noves perspectives per a la informació, que conclou d’una manera contundent pel que fa a l’anomenat periodisme ciutadà i a la participació dels lectors: “Els mecanismes de participació de l’audiència no estan generalitzats entre els mitjans de proximitat catalans, especialment entre els més modestos. Fins i tot un percentatge elevat d’entrevistats qüestiona la utilitat i l’eficiència d’aquest tipus d’iniciatives a què cal destinar recursos. Entre els entrevistats hi ha unanimitat a rebutjar la denominació ‘periodisme ciutadà’. El periodisme, al·leguen, l’exerceixen els periodistes, no el públic”.

Aquest és el resum de la mala (o inexistent) relació entre els mitjans locals i comarcals i el fenomen emergent del “periodisme ciutadà”. Els mitjans i professionals de proximitat qüestionen la utilitat i senten recel per les conseqüències legals que poden generar sobretot els comentaris dels lectors apareguts als seus webs, i encara menys es plantegen beneficiar-se d’altres formes de participació ciutadana més enllà dels comentaris. El mateix treball, però, posa de manifest que encara hi ha mitjans de proximitat a Catalunya que observen les edicions digitals com un competidor del suport tradicional. La famosa frase “regalem la informació a Internet”.

Mitjans digitals, versions digitals, subproductes i blocs

Un mitjà digital és el mateix que un de tradicional però a la xarxa, amb les eines i la lògica d’Internet. Un mitjà és un projecte periodístic i empresarial. Un mitjà jerarquitza la informació, editorialitza, aposta i busca una audiència i un mercat publicitari. Ingressos i impactes, al capdavall. El mitjà té entitat jurídica, contracta professionals o els paga per obra i servei, i disposa d’uns responsables periodístics i legals. El mitjà competeix amb altres productes periodístics i empresarials. Un mitjà digital ho té, tot això. Però a la xarxa i des de la xarxa.

Per què ens preguntem què és un mitjà digital? Potser per la irrupció dels blocs i de les eines participatives i socials. Potser pel deteriorament d’alguns mitjans digitals que han esdevingut indesitjables. Potser perquè en el món digital predomina la idea que amb pocs recursos tothom pot ser editor o director d’un mitjà electrònic. Però això no ens ha de portar a equívocs, perquè a la xarxa hi ha de tot. Hi ha bons mitjans digitals, de la mateixa manera que al quiosc hi ha bons mitjans tradicionals, però també trobem mitjans poc creïbles, gens rigorosos, poc cuidats, deixats, descontrolats...

Això ens obliga a fer un exercici d’exigència i a tenir criteri propi per distingir entre un mitjà digital rigorós i un subproducte. Cal diferenciar entre un bloc –personal, professional, d’autoria coneguda o anònima– d’un diari electrònic que filtra, tria i aposta per uns continguts concrets. No són el mateix, tot i que hi ha blocs periodístics boníssims i hi ha també mitjans digitals lamentables, i viceversa.

Què hauria de tenir un bon mitjà digital? El rigor dels mitjans tradicionals, amb compromís professional i una línia editorial compatible amb la informació veraç, però amb la lògica oberta de la xarxa. Més interactius, més permeables, més propers, més espontanis que els tradicionals, però sense trair els principis bàsics de l’ètica professional. Un mitjà digital de qualitat ha d’oferir bona informació, elaborada per periodistes, i opinió complementària que li confereix línia editorial pròpia. Donar veu als lectors, admetre la participació i una agenda informativa alternativa a l’oficial no hauria de voler dir alimentar les baixes passions ni dinamitar el periodisme a cop de ratolí.

Internet ofereix noves possibilitats. Qui ho vol fer bé, pot fer-ho sense recursos extraordinaris. La xarxa és una oportunitat per als qui mai no s’haurien imaginat que disposarien d’un mitjà de comunicació propi. Internet permet aprofundir en nous llenguatges i formats, apropant-se molt al lector. I, per primera vegada després de la irrupció de la premsa gratuïta, la xarxa ha obligat els mitjans tradicionals a reflexionar a fons. Els ha obligat a mirar-se al mirall i preguntar-se si s’agraden de debò.

La gran oportunitat que suposa Internet per als mitjans tradicionals és que poden reforçar la seva marca en múltiples plataformes; el paper imprès, la ràdio d’ones o la televisió digital terrestre reben l’ajuda de la pantalla d’ordinador, dels telèfons mòbils i de les tauletes, és a dir, de la xarxa com a plataforma multimèdia, interactiva i mòbil. Les capçaleres i les emissores de ràdio i televisió disposen de noves finestres per mostrar-se al món, superant qualsevol entrebanc de tipus administratiu (concessió de freqüències) o econòmic (la distribució en punts de venda físics). Amplien audiència potencial i superen mercats tradicionals gràcies a la globalitat de la xarxa. Això, però, ha conduït alguns mitjans tradicionals a confondre part de l’audiència per la manca de coherència entre el suport paper, en el cas d’un diari, i el suport digital. Diaris que són molt restrictius a l’hora de publicar cartes al director en les pàgines impreses, obren la porta als comentaris incontrolats en la versió en línia. La marca s’ha de reforçar sense posar en perill l’històric acumulat a la plataforma tradicional.