Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Internet i les noves regles

Internet és l’únic mitjà que guanya terreny en el conjunt dels territoris de parla catalana, és a dir, en el Territori Baròmetre. Així va batejar el catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu, els Països Catalans, que és l’àmbit de treball de la relativament jove Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC). Aquesta fundació es dedica, bàsicament, a mesurar les audiències amb un focus més precís sobre els Països Catalans que la resta de mesuradors. El seu propòsit és, doncs, disposar d’una radiografia molt més exhaustiva que no pas la d’aquells que en fan per al conjunt de l’Estat: Estudi General de Mitjans (EGM) i, amb la certificació de vendes i d’impactes, l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). Les xifres d’audiència són determinants per a anunciants i administracions a l’hora d’inserir publicitat i concedir ajuts.

En un escenari com l’actual, en què els models de negoci dels mitjans a Internet estan encara per definir i amb el sotrac del sector, les xifres d’audiència generen una gran susceptibilitat en la lluita pels lideratges (l’exemple més cru és el de la ràdio generalista, amb la pugna entre la pública Catalunya Ràdio i la privada RAC1) i en la repercussió directa sobre els ingressos publicitaris, molt determinats per agències que dirigeixen les campanyes –i, per tant, els diners– en funció d’aquestes xifres d’audiència.

Segons la tercera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de FUNDACC, publicada el juliol del 2009 a partir de 30.000 entrevistes presencials sobre hàbits de consum, la premsa escrita (diaris i revistes) continuava perdent lectors a Catalunya, mentre que el consum d’Internet seguia imparable, amb gairebé 6 punts de diferència respecte el 2007. La televisió i la ràdio es mantenien. Un 42,2% de persones llegien diaris, i ho feien 17 minuts de mitjana diària, mentre que un 38% consumien Internet, i ho feien una mitjana de 45 minuts al dia. En ràdio i televisió, els hàbits es mantenien, ja que un 56% dels catalans escoltava la ràdio una mitjana de 85 minuts diaris, mentre que un 91,8% mirava la televisió.

Internet creix i es consolida com el mitjà clarament emergent entre els joves. Segons el Baròmetre, el 66% dels usuaris de la xarxa té entre 14 i 24 anys. Mentre que la llengua catalana té menys influència en la premsa tradicional, a la xarxa la llengua habitual pel 41,5% dels internautes és el català. Un 36,1% dels usos virtuals es fan en castellà i un 30% en altres llengües (els totals de percentatges no sumen 100 perquè és totalment complementari navegar per pàgines i eines en diferents idiomes). Els webs més visitats són els cercadors. El 97% d’enquestats assegurava haver consultat un cercador en l’últim mes, mentre que el 30% havia fet servir banca electrònica, el 27% havia navegat per webs personals, el 24% ho havia fet per pàgines temàtiques, el 23% per portals generalistes, i el 20% havia consultat webs d’administracions públiques. El correu electrònic era l’eina més usada (el 91,7% l’havia consultat durant l’últim mes), per davant dels jocs en línia (85%) i els xats i missatgeria (el 61,4% havien usat el Messenger). Quedaria pendent de comptabilitzar l’ús de les xarxes socials, que han tingut un creixement espectacular de visites en poc temps i a les quals els joves destinen gran part dels seus moments d’oci.

Les últimes dades del Baròmetre atorgaven el lideratge a Catalunya Ràdio (560.000 oients) i TV3 (19,6% de l’audiència), mentre que El Periódico de Catalunya era el diari més llegit (10,9% de la població), per davant de La Vanguardia (9,6%) i el gratuït 20Minutos (7%). Durant el 2010, el Baròmetre també pretén incloure les audiències dels mitjans digitals, que actualment s’havien de remetre a l’OJD i a Nielsen. Fins ara, el Baròmetre no havia inclòs en les seves dades d’audiència els mitjans a Internet, simplement disposava d’informació sobre els usos de les eines i els consums d’informació sense entrar a mesurar els impactes dels portals d’informació. El projecte del Baròmetre per al 2010 haurà de permetre, doncs, complementar les dades d’audiència dels mitjans de comunicació convencionals i les dades concretes sobre hàbits de consum a Internet que s’obtenen actualment.

La navegació més lenta i cara d’Europa

Actualment, un 60% de les llars catalanes disposa de connexió a la xarxa; això suposa un augment del 8% entre el 2008 i el 2009. Internet creix, malgrat que la velocitat només arriba al 37% de la contractada, segons un estudi realitzat per ADSLZone. A Catalunya, i al conjunt de l’Estat, tenim la Internet més lenta i més cara d’Europa. Aquest estudi denuncia que la publicitat de les ofertes d’ADSL s’ha demostrat enganyosa. De les tres operadores que asseguraven oferir 20 megabits per segon (Mbps), cap d’elles n’oferia més de 9. La modalitat de 10 Mbps obtenia millors resultats, però la principal operadora que els oferia, Telefónica –la companyia que té més clients a l’Estat–, arribava als 7,3 Mbps, és a dir, un 73% de la velocitat que anunciava. El Ministeri d’Indústria ha hagut d’exigir a les operadores de telecomunicacions almenys un 80% de la velocitat promesa. En aquestes condicions d’ADSL lenta i cara han de navegar la majoria d’internautes, a l’espera que es desplegui la fibra òptica fins a la llar, que té un rendiment de connexió menys limitat i permet una navegació molt més ràpida.

Com els joves consumeixen els mitjans

Un estudi de Morgan Stanley del 2009 sobre els consums dels mitjans per part dels joves demostra la revolta de les noves generacions, la dels nadius digitals. Es tracta del testimoni d’un becari londinenc de 15 anys, Matthew Robson, que té un valor escassament estadístic, però molt orientatiu. Aquesta és la conclusió del document: “Hi ha moltes qüestions que apareixen en el seu relat. Els joves consumeixen més mitjans, però de maneres completament diferents i, de manera general, no estan disposats a pagar per consumir-los. No els agrada gens la publicitat a Internet, a la televisió o en altres suports. Estan molt contents de poder buscar continguts mitjançant diferents plataformes (iPods, mòbils, etc.). Els mitjans escrits (com per exemple els diaris) són vistos com irrellevants, però els espectacles (com el cinema o els concerts) encara són populars i els perceben com uns actes que sí que han de ser de pagament. La convergència dels jocs, el mòbil, la televisió i Internet s’està accelerant, amb les conseqüències que això comporta per a la televisió de pagament”.

Segueix: “En relació als mòbils, el preu és clau, ja sigui en el preu de cost de l’aparell com en el cost de les trucades, tenint en compte que els joves no tenen telèfons amb contracte, sinó que recarreguen el mòbil. Els mòbils de mitja generació són els que dominen perquè són els preferits dels joves. Els mòbils de darrera generació són els més desitjats, però el seu elevat cost és una barrera per als joves. L’enviament de missatges curts (sms) és clau, mentre que l’ús dels nous serveis d’enviament de tecnologia són limitats pel seu preu elevat. El Wi-Fi és en conseqüència més popular que la 3G”.

No té pèrdua el que diu Matthew Robson quan parla del consum de diaris: “No conec cap jove que llegeixi diaris de manera regular, perquè la majoria no tenen temps i no es volen preocupar de llegir pàgines i pàgines de text quan ja tenen tota la informació resumida a Internet o a la televisió. Els únics diaris que llegeixen són els tabloides i els diaris gratuïts (Metro, London, Life...), sobretot per una raó de cost. Els joves són molt reticents a pagar per un diari (d’aquí la popularitat de productes com el diari Metro). En les darreres setmanes, The Sun ha reduït el seu cost fins a 20 penics, i en conseqüència he vist més joves llegint aquest diari. Una altra raó de l’èxit dels tabloides és que el seu tamany compacte permet una lectura més senzilla i còmoda. Això és especialment veritat en relació a Metro, que es distribueix al metro i al bus”.

Morgan Stanley ens dóna pistes de què es porta: qualsevol cosa amb pantalla tàctil, els mòbils amb alta capacitat d’emmagatzemar música, els aparells portàtils que es poden connectar a la xarxa (iPhones) i els televisors enormes. En canvi, no són moda els cables, els mòbils amb pantalles en blanc i negre, els mòbils grossos i els aparells amb bateries que duren menys de deu hores.

Publicitat que no tornarà al paper

En aquells països on creix la banda ampla, baixa el consum de diaris de paper. El món canvia. El primer diari imprès va aparèixer fa 350 anys, i Arthur Sluzberger Jr va posar data de caducitat al rotatiu que dirigeix, The New York Times. Desapareixerà el 2013 en paper, però no pas a la web, segons el seu director. En aquest sentit, Internet esdevé una oportunitat per als mitjans tradicionals que afrontin els nous reptes. No es tracta que desaparegui el paper per sempre sinó que el periodisme d’anàlisi i interpretatiu, el reportatge de gran format i una periodicitat setmanal seran el seu nínxol. Pel que fa a la publicitat, però, la web ofereix un gran avantatge respecte el suport paper. A Internet, se segmenta i s’avalua millor el públic (es passa de l’auditor de l’OJD al clic real dels comptadors), impacte rere impacte, de manera que la publicitat és més selectiva, eficaç i objectivable. Hi ha anuncis que s’han esfumat dels diaris per la crisi i que no hi tornaran mai més. Ofertes de pisos, anuncis de feina i els de viatges trobaran el refugi definitiu a Internet. Quin sentit té un anunci minúscul en el paper quan a través de la web ja es poden fer visites virtuals a l’immoble? Molts serveis, no només publicitaris, que oferien els rotatius a les seves pàgines tindran una reubicació definitiva en el suport digital, on, d’altra banda, les insercions –no només les de les grans marques– són més econòmiques i s’obren a un mercat més ampli d’anunciants.

Internet és llibertat

Internet no és el futur, ja és el present. Internet és llibertat, però cal recordar que hi ha països sense democràcia que tenen l’accés controlat, o censurat directament. A la Xina, Reporters sense Fronteres denuncia, per exemple, que hi ha paraules prohibides a la xarxa com “llibertat”, “democràcia” o “independència Taiwan”. A Cuba, existeixen els balseros virtuals, ésa dir, dissidents amb el règim castrista que s’expressen a través de blocs, però que no poden ser llegits a l’interior de l’illa perquè les adreces ip estan bloquejades. Un dels més representatius és Generación Y, de Yoani Sánchez. Afortunadament, la grandesa de la xarxa és com els ciutadans se la fan seva, i en aquest sentit la tecnologia hi va clarament a favor.

Internet ja és mòbil, i això no només gràcies als ordinadors portàtils sinó als aparells de telefonia i a les tauletes digitals. Un dels punts d’inflexió és la generació de mòbils que permet navegar o crear continguts a Internet simplement amb un missatge curt de text (sms). La telefonia mòbil evoluciona i cada cop permet d’una manera més fàcil (tot i que els preus encara són cars) penjar continguts a Internet, escoltar la ràdio i música, mirar vídeos, fer tràmits en línia o simplement navegar per webs.

El juny del 2009 es va produir una autèntica revolta ciutadana i política a l’Iran per la tupinada electoral. La censura imposada pel govern de Mahmud Ahmadineyad impedia que els periodistes expliquessin amb detall el rebuig popular que es vivia als carrers. Sabíem que hi havia resposta, però el món va haver de recórrer a la web 2.0, la xarxa social, per conèixer l’abast de les protestes. El mòbil es va convertir en un artefacte contra el règim de Teheran. Twitter, que és una de les eines socials que més afavoreixen la conversa i que permet saber què fa la gent a temps real amb un missatge de 140 caràcters, va ser l’altaveu opositor. Mobilització, telefonia i comunitats virtuals. Una combinació que en opinió de Howard Rheingold, autor del llibre Smart mobs, the next social revolution, afavoreix respostes polítiques en situacions extremes.

El cas iranià va sorprendre per la procedència, i també per la virulència i l’impacte d’algun dels testimonis, fins i tot un de tràgic que va esdevenir icona de la resistència. Em refereixo a Neda Soltani, de 26 anys, que va morir abatuda a trets en una de les manifestacions a Teheran. El mòbil, en aquest cas, va permetre que les imatges de l’agonia de l’estudiant iraniana es pengessin a YouTube i arribessin als informatius de les televisions del món. Novament, el mòbil, la xarxa social i el ressò global d’una realitat que el règim intentava silenciar en els mitjans acreditats. En aquest cas, a més, l’anonimat dels usuaris de la xarxa va ser una escletxa de llibertat.

Els experts en comunicació han comparat l’Iran del 2009 amb l’Espanya del 2004. Llavors, el març del 2004, els blocs encara eren un fenomen embrionari a l’Estat espanyol. No hi havia les xarxes socials d’ara, i la immediatesa d’Internet quedava reservada als mitjans de comunicació digitals. La versió oficial i interessada del govern de José María Aznar va atribuir a ETA l’autoria de la massacre als trens de Madrid. Alguns mitjans de comunicació van plantejar dubtes sobre la versió oficial, i en les hores prèvies a la celebració de les eleccions, les primeres en què s’enfrontaven Mariano Rajoy, candidat que rellevava Aznar, i José Luis Rodríguez Zapatero, es va produir una revolta ciutadana a les grans ciutats, principalment Madrid i Barcelona, convocada únicament a través dels mòbils per sms. El famós Pásalo després dels atemptats de l’11-M a Madrid és des de llavors un referent mundial d’organització massiva i espontània contra governs poc democràtics o en situació excepcional de crisi.

Regulacions i codis ètics

A l’Estat espanyol, els telèfons mòbils van ser l’eina de la resposta ciutadana contra la mentida oficial entre els dies 11 i 14 de març del 2004. No hi havia gaire blocs, perquè la primera onada de les pàgines personals a Internet va aparèixer a partir del 2005. Des de llavors i fins avui la proliferació ha estat imparable, si bé és cert que l’últim any les xarxes socials com Facebook i Twitter han competit en empenta amb la blocosfera. Ara són eines compatibles, i l’hegemonia solitària dels blocs ha passat a millor vida. A diferència de dictadures o democràcies poc exemplars com les esmentades de la Xina, Cuba i l’Iran, a Europa, en canvi, la xarxa gaudeix de més llibertat malgrat ser un fenomen del segle XXI sotmès encara a una legislació del segle XX.

A Catalunya, la blocosfera és molt dinàmica i nombrosa. No existeix cap cens, però hi ha més d’un centenar de portals i agregadors de blocs temàtics o territorials, i el boom del debat públic a través de les bitàcoles ha estat els últims anys espectacular. El juliol del 2007, a Londres, vaig proposar en un congrés sobre cultura i identitat catalana a l’era digital organitzat per la University of London Queen Mary l’adopció d’un codi ètic pels blocs polítics en llengua catalana. El gener del 2008, a Granollers, vaig traslladar aquesta mateixa proposta a una taula rodona en el marc de les primeres jornades de la Catosfera, amb els periodistes Juan Varela i Vicent Partal, aquest últim un dels pioners de la xarxa catalana. No va prosperar. La comunitat no l’accepta.

Però és que, a més, hi ha un problema afegit. Com es garantirien les bones pràctiques a YouTube, Twitter o Facebook, en cas que els blocs haguessin acceptat el codi ètic? La comunitat internauta té al·lèrgia als controls, als autocontrols, a les regulacions, als censos, als decàlegs de bones pràctiques, als codis ètics o a qualsevol cosa que se li assembli. No en volen sentir a parlar perquè consideren que aquestes mesures qüestionen el principi fonamental de la llibertat d’expressió. Els blocs, entesos com a eines globals a l’abast de tothom, són una conquesta social, una fita democràtica, un triomf en la línia de la participació ciutadana, un pas més en la revolta digital que vivim. Els ciutadans del carrer esperaven trencar el monopoli dels mitjans de comunicació, entesos aquests com a pilars de la llibertat, però vistos per determinada ciutadania crítica i formada com peces de l’engranatge del poder polític, econòmic i mediàtic.

Noves amenaces

Un dels principals problemes per a la democratització que suposa Internet és l’exclusió d’una part de la població. A Catalunya ja són un 60% les llars que tenen accés a Internet. L’escletxa digital existeix a Catalunya. Què fem amb la meitat de la població catalana que no accedeix a la xarxa periòdicament? Hi ha territoris del país on la connectivitat encara deixa molt a desitjar. Sense accés a la xarxa no hi ha societat de la informació, i sense informació encara menys hi pot haver una societat del coneixement.

Una altra amenaça és la del control per part de les operadores i dels monstres globals, les companyies que controlen bona part de la xarxa. Cada vegada saben més de nosaltres i la nostra privacitat queda al descobert. Saben què llegim, què comprem, on viatgem, què ens agrada, què escrivim, amb qui ens comuniquem... De l’ús que es pugui fer d’aquesta informació, de les nostres dades, dependrà el futur dels drets fonamentals.

Cal garantir la llibertat dels continguts i dels serveis de telecomunicacions amb transparència. Julius Genachowski, president de la Federal Communications Commission (FCC), capitaneja OpenInternet.gov, una iniciativa de l’executiu de Barack Obama per una Internet més lliure. El front de la batalla és el principi de neutralitat de la xarxa, és a dir, que les operadores i els propietaris de les grans multinacionals de continguts no condicionin informació, plataformes o serveis vulnerant la llibertat. Bàsicament es tracta de garantir el principi de no-discriminació.

Finalment existeix l’amenaça del control polític. Als Estats Units, per exemple, George W. Bush va anunciar durant la seva presidència la creació d’un cens de blocs, i el sarau va ser monumental. Fixem-nos en la diferència d’enfocament entre Bush fill i Barack Obama. L’actual president dels Estats Units va desbancar Hillary Clinton en les primàries demòcrates, va guanyar el republicà John McCain i va acabar accedint a la Casa Blanca, convertint-se en el primer president negre de la primera potència mundial, gràcies a la xarxa i a la seva capacitat de mobilització a través de les eines 2.0, és a dir, les xarxes socials o web participativa. Les aportacions dels ciutadans recollides per Internet van permetre a Obama competir electoralment amb els candidats que tenien més opcions de guanyar.

Obama, el president d’Internet. El primer president global gràcies a la xarxa. Tot just obrir l’oficina com a president electe, en el seu web Change es va demanar els currículums per als aspirants a formar part de l’administració Obama a la Casa Blanca. Un gest inèdit a Europa. Una política encara desconeguda al nostre continent. Participació i transparència (els compromisos electorals eren exposats al web). Per no esmentar aspectes aparentment de moda com l’ús de blocs, canal a YouTube, compte a Flickr i presència en altres eines com Twitter o Facebook. A Europa, en canvi, els polítics hi han entrat amb un plantejament més esnobista que convençut.

La febre reguladora de Bush fill amb la blocosfera també va arribar a Europa. El Parlament Europeu va rebutjar per només 45 vots la regulació dels blocs, i només a última hora va decaure un intent d’eurodiputats per obligar les operadores a tallar l’accés als internautes que es descarreguen continguts considerats “il·lícits”. Això sí, la Unió Europea ha creat un grup de treball per revisar les mesures amb què es protegeixen les dades personals que els internautes inclouen a xarxes socials com Facebook i MySpace.

La privacitat a la xarxa és una de les batalles importants, en part perquè la identitat digital és difícil d’esborrar. Les fotos d’adolescència que es pengen a la xarxa romandran per sempre, i seran fàcilment consultables pels responsables de recursos humans que anys més tard faran una entrevista de feina als joves retratats. Cada cop més hi ha persones que intenten eliminar de la xarxa episodis personals que apareixen en webs o xarxes i que són molt fàcilment localitzables a través dels potents i poderosos cercadors.

Els comentaris i l’anonimat

Els comentaris i l’anonimat són dues armes de confrontació a la xarxa. “La conversa avui a França es desenvolupa a Internet, com abans es feia als cafès”, afirma Pierre Assouline, considerat una institució del periodisme cultural europeu i autor del bloc La République des Livres, penjat a Le Monde. Un dels problemes a la xarxa és precisament el dels comentaris, és a dir, el de la conversa, perquè sovint van acompanyats d’insults. A l’inici dels blocs no calia moderar els comentaris, perquè en el fons es tractava d’una conversa en petit comitè. D’un temps ençà, però, la moderació dels comentaris –és a dir, publicar-los després d’haver-los autoritzat– s’imposa pràcticament per obligació. Per no caure en l’etiqueta fàcil que Internet és un campi qui pugui i que no hi ha control, s’estableixen nous mecanismes per autoregular-nos en les converses virtuals.

La majoria de comentaris forassenyats són, lògicament, d’anònims. Covards o intoxicadors que s’escuden en l’anonimat i utilitzen la tecnologia com a trinxera per empastifar. De la mateixa manera que els diaris validen (o ho haurien de fer) la identitat d’aquells lectors que envien cartes al director, els blocs comencen a requerir les dades d’aquell que hi penja un comentari. Es tracta de preservar els principis d’aquesta conversa monumental que és la xarxa. En aquest sentit, la versió digital del diari Avui ha decidit aquest 2010 barrar el pas als comentaris indiscriminats i forçar els lectors que volen opinar sobre les notícies a registrar-se prèviament, amb nom i cognoms.

La Fundació Consell de la Informació de Catalunya (FCIC) ha publicat el treball La participació dels lectors en els mitjans digitals catalans, en què s’analitzen les edicions digitals de La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Segre i Diari de Tarragona i s’arriba a una conclusió rotunda: els comentaris en els mitjans digitals no contribueixen a un diàleg social. La moderació de les opinions dels lectors s’imposa en molts mitjans digitals per evitar que hi predomini l’insult. La conversa no és en les notícies dels mitjans digitals, sinó per altres viaranys com, per exemple, Twitter.

El 2008 a l’Estat espanyol, l’autor d’un bloc va ser condemnat a indemnitzar amb 9.000 euros la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) per comentaris ofensius. La sentència deia que, encara que l’administrador del bloc no és autor dels comentaris dels lectors, sí que n’és col·laborador. En el seu article “Internet: la resposta del dret a l’espai públic virtual”, el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, Marc Carrillo, sosté que Internet, la plataforma de participació de la ciutadania que representa, “no pot quedar al marge de les regles jurídiques”. Ens trobem en un punt d’inflexió. Els gestors dels blocs o de les pàgines web són responsables davant de la llei dels comentaris que els seus lectors puguin publicar-hi. És a dir, no només han d’assumir el contingut propi, sinó allò que diuen els lectors en els comentaris de les informacions o apunts de bloc. En aquest sentit, el 24 de juny del 2010, després de l’atropellament d’una trentena de persones a l’estació de tren de Platja de Castelldefels, en què van morir 12 persones, el diari 20Minutos.es va decidir canviar la política de moderació dels comentaris dels lectors. Per primera vegada en cinc anys, 20Minutos.es –amb 3,75 milions d’usuaris únics el maig del 2010, segons Nielsen– va tancar l’opció de comentar alguns continguts. El motiu va ser el to racista i xenòfob d’alguns lectors que van comentar les notícies de l’atropellament.

“Els comentaris anònims online poden ser dolents, però eliminar-los és un error”, escrivia Jesse Singal a The Boston Globe el 27 de juny del 2010. Només tres dies després que a l’Estat espanyol 20Minutos.es anunciés una nova política en la moderació dels comentaris. El debat, per tant, és més viu que mai. “Les seccions de comentaris dels diaris digitals tenen alguna cosa d’un galliner virtual. Personatges anònims i incendiaris que escupen insults vidriòlics, alguns racistes, fan que els que volen participar en un debat enriquidor vegin la seva contribució perduda en un mar de porqueria”, defensava Singal arran del darrer número de l’American Journalism Review, on el seu editor, Rem Rieder, es posicionava contra els comentaris anònims, i també coincidint amb el fet que Margaret Sullivan, del Buffalo News, tot just acabés d’anunciar un sistema que obligarà els lectors a revelar la seva identitat real abans de poder penjar comentaris. “Tenint en compte la tendència dels comentaris online, és difícil no compartir aquesta línia d’argumentació. Però és un error. És allò que el proverbi diu de matar mosques a canonades. El dany col·lateral que portaria aquesta mesura faria que no valgués la pena”, sosté l’opinador de The Boston Globe.

De la simpatia inicial a les reserves d’ara. Ho demostra el treball Audiencias participativas: los problemas de un espejismo. Actitudes de los medios de proximidad catalanes. Aquest treball –previ a l’encarregat per la Fundació del Consell de la Informació– fa una referència a la conversa a la xarxa. “La conversa va ser, en definitiva, un mètode de pensament, l’encarnació de l’essència de la Il·lustració. A través de l’intercanvi de diversos punts de vista, es van enderrocar els fonaments de l’antiga societat i es van projectar els nous pilars. Més de dos-cents anys després, la web 2.0 torna a donar protagonisme a la conversa social, fet que provoca entre alguns autors el més gran entusiasme quant a revitalització de la democràcia, gràcies a l’allau deliberatiu que les noves tecnologies de la informació i de la comunicació possibiliten.” El debat no està tancat.