Nació.cat

Revolució.cat

LA GLOBAUTZACIÓ COM A OPORTUNITAT

El català ha triomfat a Internet. És un cas d'èxit. Amb l'ob­tenció del domini .cat es culmina una dècada de treball rigo­rós, discret i sacrificat que ha passat per èpoques dures. El trajecte que va dels web .com, .org o .net a les pàgines amb domini .cat és la prova del triomf de la Internet catalana, motiu d'enveja per part d'altres nacions europees sense estat. Un trajecte de poc més de deu anys que ha aconseguit situar el país, la seva llengua i la seva cultura en un lloc destacat de la xarxa global. La transcendència de la conquesta catalana d'Internet té escassos precedents en la nostra història recent. El .cat és la conseqüència lògica de la tasca silenciosa i obstinada d'innombrables internautes, de gent i d'entitats que sense suports econòmics ni institucionals potents al darrere han aconseguit situar el català entre les llengües de referència a es­cala mundial. La llengua catalana obté el seu reconeixement en la globalització digital dictada per grans monstres com Google. I com escrivia la periodista Eva Piquer en una de les seves "cròniques desacomplexades" al diari Avui, "serem allò que sant Google digui que som".

Tractant-se de globalització, no tot havia de ser dolent. De fet, gràcies a la globalització tecnològica, el país, la cultura i la seva llengua com a pal de paller han aconseguit situar-se en el mapa mundial d'Internet. Els països de parla catalana te­nen plena sobirania a la xarxa, un fet absolutament històric. Com sosté el periodista pioner en aquest món Vicent Partal, "el .cat no és Fresno". Partal es refereix al cas que duu el nom de la localitat californiana on el 26 de novembre de 2004 es va celebrar una assemblea irregular de la Federació Internacio­nal de Patinatge, perquè per primer cop en la seva història una selecció esportiva internacional que havia estat accepta­da provisionalment —la selecció catalana d'hoquei— no va ser ratificada definitivament, arran de la pressió que alguns membres de l'assemblea van rebre per part d'organismes espanyols de l'esport. La victòria del 15 de setembre de 2005 de la candidatura de l'Associació puntCAT, ara convertida en fundació amb el mateix nom, suposa un reconeixement internacional que, malauradament, encara no han aconse­guit les seleccions esportives catalanes. El català ha entrat de ple en la lliga virtual de les millors seleccions del món, ja que figura entre el mig centenar de llengües globals, una selecta federació internacional que presideix indiscutiblement l'an­glès, com a idioma comú de la globalització. Cercant en l'im­mens arxiu biblioteca en què s'està convertint Google —el cer­cador d'Internet més popular del món—, es pot comprovar la presència del català o catalan, segons com se cerqui.

L'evident normalitat amb què avui un catalanoparlant pot navegar, o viure directament, a Internet amb la seva llengua és el resultat d'una revolució apassionant, una història d'intri­gues polítiques i negociacions internacionals amb final feliç. El catedràtic de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra Jo­sep Gifreu titulava Revolució ".cat" el seu article del 20 de se­tembre de 2005 publicat a l'Avui. "El fet que per primera vegada s'atorgui a una comunitat lingüística un domini de primer nivell a Internet, com si fos un territori propi amb fronteres i constitució reconegudes per l'autoritat internacional, s'ha de considerar potencialment revolucionari en el mapa tradicional dels estats territorials. La dimensió política de la decisió de l'ICANN no escapa a ningú." En aquest llibre se citarà molt la Corporació d'Internet per a l'Assignació de Noms i Números (ICANN en anglès), institució creada el 1998 que, des de Cali­fòrnia, es dedica a la coordinació tècnica de determinades fun­cions d'Internet, com l'assignació d'adreces IP, de paràmetres dels protocols, o l'assignació i gestió de noms de domini. Les seves atribucions van ser inicialment fixades pel Departament de Comerç dels Estats Units. Aquest organisme va ser, doncs, qui va aprovar el domini .cat, el primer del món que es destina a una llengua i una cultura. El .cat va prosperar malgrat l'oposició frontal de l'aleshores govern conservador espanyol, dels entre­bancs d'alguns càrrecs de l'executiu socialista i també d'algunes persones que ocupaven llocs decisius al mateix ICANN.

Ara, però, ens quedem amb l'aspecte "revolucionari" que suposa el .cat. O amb aquesta altra sentència del professor Josep Gifreu: "En el nostre llarg camí vers la reconstrucció, el reconeixement de l'ICANN sembla una victòria. Mentre els vic­timistes d'aquí ploren i els adversaris d'allà els recriminen el victimisme, molts ciutadans i ciutadanes d'aquest país es revol­ten activant plataformes i mobilitzacions que aspiren a marcar un horitzó ambiciós per al català i la cultura catalana." Una revolució catalana a la xarxa que en aquesta fase d'arrencada s'imposa pacíficament, triomfant i esdevenint una referència mundial per a altres nacions i cultures. Gifreu explica: "Més enllà de les restriccions constitucionals. Més lluny de les servituds dels partits amics. Sovint contra la pressió asfixiant de l'Estat. Es diguin comissions per la dignitat, accions per les federacions catalanes, mobilitzacions per la unitat de la llengua o pel català a Europa, etc. L'èxit de l'Associació puntCAT, promotora des de l'any 2001 del reconeixement del .cat, amb el suport de més de noranta entitats i de prop de 70.000 persones dels Països Cata­lans, és el far que assenyala el camí que s'ha de seguir."

El .cat no és Fresno, havíem quedat.

LA HISTÒRIA MAI NO ESCRITA DEL .CAT

El domini .cat per a la llengua i cultura catalanes, aprovat a la 1.04 (hora catalana) del 16 de setembre de 2005 per l'ICANN, és el primer a tot el món destinat a una comunitat lingüística i cultural. Gestionat per la Fundació puntCat, el domini està concebut per a pàgines web escrites en català o relacionades amb la cultura catalana. Com que cat en anglès vol dir gat, el domini no es pot utilitzar, per exemple, per a pàgines sobre gats que no estiguin escrites en català.

El domini serveix per a identificar-nos a Internet. N'hi ha de tres tipus: els genèrics —amb un mínim de tres lletres, com el .com, .org o .net—, els territorials o de país —amb dues lletres i que principalment representen els estats, com el .es o .fr per als estats espanyol i francès, respectivament— i, finalment, hi ha els nous dominis patrocinats, com .museum per als museus o .aero per a les aerolínies. És en aquest darrer grup on entra el .cat.

"La genialitat va ser de l'Amadeu Abril, d'entendre que l'a­parició dels dominis patrocinats creava una oportunitat. Algú havia de tenir la idea, i va ser ell", assegura Vicent Partal. Però qui és Amadeu Abril? Una consulta a la Viquipèdia, l'enciclo­pèdia lliure a Internet que en sis anys ja supera els 50.000 arti­cles en català, ens en proporciona el currículum: advocat de legislació de competències, de tecnologies de la informació i contractes de distribució, professor de Dret a la Universitat Ramon Llull i promotor dels dominis .ct i .cat. El .ct (amb dues lletres) va ser una reclamació prèvia al .cat, concretament del 1996, que va generar un debat molt necessari entre la comuni­tat internauta catalana, però que amb el pas dels anys ha aca­bat en un atzucac. En parlarem més endavant.

A la Viquipèdia es diu també que Abril és considerat "un dels pioners de la xarxa", i enllaça amb una pàgina amb les fotogra­fies dels gurus i pares mundials d'Internet. Entre el 1986 i el 1988 va formar part de la Direcció General de la Competència de la Comissió Europea. Al final dels noranta, es va dedicar a l'ensenyament universitari i a l'assessoria legal en diverses fun­dacions i organitzacions, com l'empresa registradora de domi­nis Nominalia. També va participar en les discussions prèvies a la creació de l'ICANN. L'any 2000 en seria designat membre del consell —l'únic català que ha estat membre de la junta directiva—, com a representant de la influent Domain Name Supporting Organizations (DNSO). Amadeu Abril era un dels dinou mem­bres que votaven les decisions de l'ICANN, organisme que, com hem dit, s'encarrega del control i la gestió dels dominis, entre altres coses. En paraules d'Abril: "No som el govern real d'Internet per decidir la política de la xarxa. Senzillament, a Internet hi ha coses que no cal coordinar, altres que regula cada estat membre i, per últim, una sèrie de coses que necessàriament han d'estar coordinades de manera centralit­zada. I qui ho ha de coordinar en aquesta escala? Un estat com Estats Units? Tots els estats junts? Solució, aquesta, pràcticament impossible. La solució és en allò que l'ICANN representa, la mateixa comunitat d'Internet, del sector privat, que intenti ges­tionar-ho de manera consensuada."

EL TIMBALER DEL BRUC ARRIBA A LOS ANGELES

L'èxit del .cat es podria relacionar amb el del timbaler del Bruc, que tot sol es va carregar el mite de la imbatibilitat de l'exèrcit de Napoleó durant la guerra del Francès. Es tractava de fer veu­re a l'ICANN —amb una versió moderna de la reverberació del so del timbal entre les parets de Montserrat— que darrere de la candidatura catalana es desplegava un exèrcit imparable. El conformaven seixanta-vuit mil firmes de suport a la iniciativa i noranta-vuit institucions culturals, federacions, centres, asso­ciacions professionals i societats acadèmiques adherides que representen àmpliament la llengua, la cultura i la vida social dels territoris de parla catalana —Principat, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Andorra, Catalunya del Nord i l'Al­guer (a Sardenya)—, i també entitats símbol de catalanitat a Europa, Amèrica del Sud, del Nord i Central, i Austràlia. En el fons, però, l'obtenció del .cat s'explica més aviat per l'enginy, l'obstinació i la discreció d'uns pocs que comptaven, això sí, amb la complicitat desinteressada de molts.

La candidatura va costar 150.000 euros, mentre que la se­güent que menys va invertir després de la catalana tenia un pressupost d'un milió de dòlars. Uns 40.000 euros eren a fons perdut, només per a accedir al concurs. Amb aquest import, l'ICANN pagava les despeses dels professionals avaluadors, gestions diverses i tot el procés. Malgrat la modèstia econòmi­ca, l'ICANN va entendre que darrere del .cat hi havia una orga­nització potent com les que donaven suport als dominis .post (correus) o .travel (viatges). "En realitat érem uns quants vo­luntaris, amb el suport moral i una mica distant de tota la gent. Tampoc hi havia gaires persones que entenguessin què era un nom de domini, si bé tots pensaven que era molt important perquè representava la presència catalana a Internet. I això era suficient perquè ens donessin suport amb molt més entusias­me que no pas els inversors de qualsevol altra candidatura, que en tot cas preguntaven quin retorn tindria la seva inversió", explica Amadeu Abril. Sense disposar ni tan sols d'un local, l'o­peració del .cat es va anar bastint entre amics i voluntaris. "Els altres es pensaven que teníem un exèrcit molt ben organitzat al darrere, quan en realitat era una gran idea sense estructura. Siguem sincers", matisa aquest pioner català a la xarxa. El tim­baler del Bruc arribaria a Los Angeles (Califòrnia) el 2004.

Però abans del .cat havia circulat la proposta del .ct, un domini territorial per al Principat, un concepte polític que hauria exclòs la resta de territoris de parla catalana més enllà de la Catalunya administrativa de les quatre demarcacions. Ama­deu Abril va arribar a plantejar verbalment la idea del .ct al guru d'Internet Jon Postel abans que morís, l'octubre del 1998. Des de la Universitat de Califòrnia, Jonathan Bruce Postel va ser, des del 1969, un dels personatges més influents en la defi­nició d'Internet, sobretot com a editor dels RFC, els Request for Comments, una sèrie de documents on es defineixen tots els estàndards, investigacions, metodologies i innovacions relacio­nades amb la xarxa. Des d'aquesta posició va treballar en l'es­tandardització de tot allò relacionat amb Internet i fou el res­ponsable de la definició de la família de protocols TCP/IP que permeten la comunicació entre si dels ordinadors connectats a la xarxa. Abans de l'ICANN, Postel era qui coordinava l'assignació de números i adreces d'Internet, i el 1996 va publicar un article sobre el futur del sistema de noms de domini que obria la possibilitat a dominis addicionals.

Amadeu Abril va ser el primer català a tractar amb Postel, l'estiu del 1996, però en cap moment va formular-li per escrit la petició del domini genèric .ct —aleshores la idea del .cat enca­ra no havia sorgit—. Postel publicava als RFC totes les peticions que rebia, i no calia aixecar llebres que no se sabia si es podien caçar. De fet, Abril considera que la gestió del .ct amb l'Agèn­cia de Manteniment per a l'estàndard 3166 (els codis de països) de l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO) "va ser un exemple de com no s'han de fer les coses". Es va enviar una carta formal des de la Generalitat demanant el .ct, sense saber si hi havia possibilitats o no, i l'ISO va refusar la peti­ció al·legant, com era d'esperar, que Catalunya no és reconeguda com a país independent. "Van cremar qualsevol opció de fer les gestions discretes que aquests temes requereixen", afirma Abril. El Parlament de Catalunya havia aprovat aquell any, sorprenent­ment per unanimitat, una moció perquè el Govern promogués el .ct com a domini de primer nivell per al Principat.

Abril va entrar a l'ICANN la tardor del 1999 —abandonà el board of directors, que n'és la cúpula directiva, el juny del 2003­ de la mà, precisament, del mateix Jon Postel. "Jon ha estat durant dècades el nostra guia, la nostra estrella polar... Va ser el guru d'Internet i la seva consciència tècnica", escrivia Vinton Cerf, matemàtic, fundador de la Internet Society (ISOC) i president de l'ICANN. L'ISOC és una associació no governamental i sense ànim de lucre, l'única que es dedica exclusivament al desenvolu­pament mundial d'Internet, fundada pels "arquitectes" de la xar­xa, entre ells Vinton Cerf, que és el mite vivent d'Internet.

L'EQUIP IDEAL: DOS EXPERTS I UN POLÍTIC

"Jo tenia la idea i sabia com havia de fer-ho, però això no podia ser el domini d'Amadeu Abril. Si no hi hagués hagut interès al darrere per part de la comunitat i no s'hagués pogut presentar una candidatura amb el suport de la societat catalana, el .cat no hauria tirat endavant", relata aquest prestigiós advocat barce­loní impulsor del projecte. El 2001, Abril va entrevistar-se amb Jordi Alvinyà, que aleshores ocupava el càrrec de director gene­ral de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya. La trobada entre Abril i Alvinyà, també advocat de formació, va ser determinant, gairebé una confluència miraculosa. Alvinyà la descriu així: "Un dia es va presentar al meu despatx un tal Amadeu Abril, que es presentava com a advocat, especialista en dominis d'Inter­net i impulsor del .ct, que no havia reeixit. Havia passat per uns quants despatxos de la Generalitat plantejant la necessitat d'un domini per a Catalunya i per al català, però ningú no li feia cas. A mi, com a director general de Radiodifusió i Televisió, em tocava dir-li que s'havia equivocat de porta, però justament jo m'hi estava dedicant voluntàriament. Li vaig dir que en parléssim perquè precisament estava ficat en aquest tema."

Amadeu Abril és alt i gros, molt sovint duu barret, vesteix còmode, allunyat de l'estètica estereotipada de l'advocat amb vestit impecable i engominat, i desprèn una quantitat d'infor­mació per minut absolutament desbordant. És un geni, vaja. Però a l'Alvinyà elegant i encorbatat, alt càrrec de l'Adminis­tració, aquell llamp d'home li va causar una sensació estranya: "La seva figura és una mica estrafolària. Em vaig preguntar si era seriós o si era un il·luminat d'aquells que tenen la solució per a resoldre la fam al món." En acabar la reunió, al director general de la Generalitat li va faltar temps per despenjar el telè­fon i trucar a Manel Sanromà, que era president del Capítol Català de la Internet Society (ISOC-CAT), a qui havia conegut pocs mesos abans a partir de l'experiència comunitària de Tinet.org, a Tarragona i de la qual parlarem més endavant. "Manel, m'ha vingut a veure un paio que es diu Amadeu Abril proposant-me que l'ajudi a muntar un domini", li va dir. I en Sanromà va ser taxatiu: "Fes-li cas, sap de què va."

Aquella primera reunió va ser determinant i molt fructífera, perquè va propiciar el pas següent, un dinar posterior al Senyor Parellada, convocat per Alvinyà. Entorn d'una taula en aquest restaurant del carrer Argenteria de Barcelona es va articular un trident totalment ofensiu: Amadeu Abril, que coneixia l'ICANN a la perfecció i era expert en registre de dominis; Jordi Alvinyà, que era l'home de les noves tecnologies al Govern de CiU i pre­cisament llavors buscava la fórmula per a millorar la posició del català i de Catalunya a Internet, i Manel Sanromà, pare de la comunitat Tinet.org, amic personal de Vinton Cerf, president del Capítol Català de la Internet Society, i posteriorment di­rector de l'Administració Oberta de Catalunya. L'esquema era aquest: dos cracks amb contactes a l'ICANN i a la Internet So­ciety lligats per un polític, Jordi Alvinyà, que amb el temps acce­diria a la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Infor­mació, en l'època en què Jordi Pujol va promocionar el seu delfí, Artur Mas, com a conseller en Cap.

Alvinyà, amb carnet de Convergència però provinent d'una militància antifranquista al PSUC, proporcionava el suport públic a l'operació que s'estaven empescant. Sobretot garantia el finançament, però també obria totes les portes que calgués perquè l'Associació puntCAT aconseguís un coixí cívic i insti­tucional important. Un coixí de luxe, possiblement sense pre­cedents —o amb el precedent del Congrés de Cultura Catala­na—, com es desprèn de la llista que es reprodueix en aquest llibre, amb les noranta-vuit entitats adherides a puntCAT.

Tot això succeïa el 2001, però un any abans Jordi Alvinyà havia començat a fer gestions des del Govern per intentar millorar el posicionament i la presència del català a la xarxa. Alvinyà i Santiago Miralles, responsable de la branca digital de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), havien viatjat plegats a Amsterdam per reunir-se amb representants de Forrester, una important consultora nord-americana de tec­nologia i negocis a Internet. Duien sota el braç el projecte d'un portal que agrupés totes les pàgines web en català. Però els nord­americans i europeus que els van atendre van ser contundents: "No serveix per a res", els van dir. "A vosaltres el que us interes­sa és un domini, no sabem quin, però un domini. Us serà molt complicat d'aconseguir-lo, però amb molta insistència l'acaba­reu tenint." Alvinyà recorda una altra aportació de Forrester: "També ens van aconsellar que mentre no tinguéssim el domi­ni propi havíem de promoure un correu electrònic ciutadà, que ens identifiqués a la xarxa com a catalans. Ens van suggerir que utilitzéssim la denominació catalonia per al correu massiu i popular, perquè era el nom del nostre país en llatí, però tam­bé en anglès i això el faria molt identificable." Aquest correu es posà en marxa el 2002 a través de l'Administració Oberta de Catalunya.

Amb aquests consells previs de la prestigiosa consultora nord-americana i amb l'àpat al Senyor Parellada, en què sem­blava que hi havia sintonia personal entre els tres comensals, Alvinyà va voler parlar amb Artur Mas per explicar-li que havia conegut dos catalans situats en llocs estratègics de la xarxa, un al board de l'ICANN i l'altre, al de l'ISOC, i que es proposaven aconseguir "un domini per a Catalunya". L'aleshores conseller en Cap i virtual candidat a la presidència de la Generalitat va preguntar a Alvinyà com ho veia ell: "És complicat, però ho hem d'intentar", va respondre. Artur Mas va donar permís al director general perquè anés fent, i aquest el mantingué infor­mat. A partir d'aquell moment, Alvinyà s'havia fet una compo­sició de lloc per procedir al que ell anomena ara "la formació d'un grup bolxevic: una avantguarda altament ideologitzada dirigint les masses. Tres persones vam muntar aquest invent".

En una segona trobada del trident, Amadeu Abril, amb el xip de l'ICANN ficat al cap, va advertir els seus companys d'e­quip que calia apartar els polítics per evitar enrenou. El suport del Govern, en aquell final d'etapa pujolista, era una fulla de doble tall, perillosa. "Algun partit polític hauria pogut utilitzar el .cat com a arma electoral, i llavors no hauria acabat bé. Amb debat públic i baralles polítiques, l'ICANN hauria tingut la magnífica excusa de respondre'ns que no aprovava el domini fins que tothom hi estigués d'acord", interpreta Abril, adduint un precedent de l'any 2000 amb el domini .travel. En aquella ocasió, els membres de l'ICANN van rebre 7.000 correus electrònics d'agents de viatges nord-americans contraris al .travel, i el domini no va prosperar en aquell procés. Per tant, calia molta discreció amb un projecte tan sensible, especialment quan a l'Estat transcorria la segona legislatura d'un José Maria Aznar que havia deixat de parlar català en la intimitat i anava molt envalentit amb la majoria absoluta del Partit Popular. Era clar que la Generalitat de Catalunya hi havia de ser, en l'invent, però al darrere.

Amb tot això ben clar, ara tocava començar la partida. Qui va llançar formalment la proposta va ser Manel Sanromà, a la Internet Society. Com a cap visible del Capítol Català d'a­quest organisme, el tarragoní va haver de suar de valent en tres reunions internes per convèncer els membres de l'entitat que presidia. Finalment, però, hi va haver carta d'ISOC-CAT adreçada al Govern. Aquest paper era el tret de sortida, i qui millor per signar-lo que un amic personal de Vinton Cerf, president de l'ICANN i figura d'Internet admirada mundial­ment, un home influent al Partit Demòcrata nord-americà, que hauria estat escollit secretari d'Estat de Societat de la Informació si finalment Al Gore hagués superat George W. Bush en aquell renyidíssim recompte de vots de les eleccions presidencials, precisament a l'estat de Califòrnia. Amb Gore, Vinton Cerf hauria estat ministre de la potència més gran del món. Sense Bush a la presidència, com haurien canviat tam­bé les coses per als Estats Units...

DUES INSTITUCIONS DE BANDERA

Un cop conformat el trident (dos experts i un polític d'enllaç) calia anar a tocar institucions de bandera del país. Van ser l'Ins­titut d'Estudis Catalans (IEC), presidit aleshores per Manuel Castellet, i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), dirigida llavors per Miquel Puig. Els qui obrien i tancaven les portes d'institucions del prestigi i la potència d'aquestes dues eren els compenetrats Alvinyà i Sanromà. "Els vam dir que ens havien d'acompanyar en aquesta aventura i, a més, que havien de ser membres fundadors de l'Associació. La resposta imme­diata de tots dos va ser 'som-hi', i se'ls ho ha d'agrair pública­ment", recorda Alvinyà. Les persones que van treballar-hi més directament, però, van ser el vicepresident de l'IEC, Salvador Alegret, i per part de la CCRTV, el periodista Ramon Rovira. L'Institut d'Estudis Catalans i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió formaven part de la Fundació puntCAT en qualitat de fundadors. La primera entitat, com a màxima institució de la cultura i la llengua catalana, i la segona, com a potent mitjà de comunicació de masses amb continguts adreçats a la comu­nitat catalanoparlant.

L'IEC aportava l'aval científic, mentre que la CCRTV era la garantia d'una solidesa empresarial. "La gent del puntCAT te­nia molt bona voluntat i entusiasme, però calia bastir un pro­jecte empresarial solvent. Amb la Corporació s'afegia aquesta visió i estructura de gestió empresarial", comenta Ramon Rovi­ra, que va participar en l'aventura com a subdirector de TV3. El periodista confessa que en més d'una ocasió va quedar molt impactat per la manera de treballar i comunicar-se dels pro­motors del domini. Ell no estava gens acostumat a rebre una quantitat escandalosa de correus, que els promotors del .cat s'enviaven a qualsevol hora del dia o la nit en un foc creuat de comunicacions, amb rèpliques i contrarèpliques electròniques. "Era increïble, i em va costar d'entendre el seu ritme i nivell organitzatius", afegeix el periodista, que durant una etapa va haver d'assumir les funcions de tresorer de puntCAT. "Va ser un miracle que ho aconseguíssim!"

DISCRECIÓ PRUDENT O MANCA DE TRANSPARÈNCIA?

"Si hagués sortit a la palestra el .cat i s'hagués creat enrenou polític, amb enviament de mails a l'ICANN, encara que fossin tots a favor, des de Califòrnia haguessin considerat que la feina de la nostra candidatura no estava del tot feta. El suport per una banda, però també l'absència de debat públic per l'altra, amb la màxima discreció, hi van ajudar moltíssim", opina Abril. Però allà on ell i la resta de promotors de puntCAT —Manel Sanromà, Jordi Alvinyà i els incorporats Joan Francesc Gras, Vicent Partal, Salvador Alegret, Ramon Rovira, etc— ­veien la necessària discreció perquè el projecte no fes aigües, d'altres veien opacitat i secretisme. És el cas de Ricard Vaqué, impulsor del domini .ct, o Jordi Mas, ànima de Softcatalà, que els retreuen manca de transparència en un projecte que haurà costat 220.000 euros de l'erari públic. La candidatura va ascen­dir a 150.000 euros —el pressupost més modest, com hem dit, de les deu candidatures que hi optaven—, i els 70.000 euros res­tants van servir per a capitalitzar la Fundació puntCAT. L'im­port de part dels ajuts concedits pel Departament de Presidència estava compromès per l'últim govern de CiU. Jordi Alvinyà ja era secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació i Artur Mas, un presidenciable en construcció. Però part de les subvencions van ser executades pel primer govern tripartit, amb el conseller en cap Josep Bargalló (ERC) i amb el titular del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Infor­mació, Carles Solà, independent proposat pels republicans. El republicà Josep-Lluís Carod-Rovira n'estava informat, però com que ja no formava part del Govern del socialista Pasqual Maragall va haver de seguir-ho mitjançant del seu germà, Apel·les Carod-Rovira, que era secretari de Coordinació Interdeparta­mental, càrrec del Departament del conseller en Cap. Malgrat el canvi polític a la Generalitat, el .cat prosperà igualment. I també sense gaire soroll. La campanya —bolxevic o no— estava estratègicament concebuda per superar obstacles polítics i administratius, especialment per evitar la intervenció contrària dels estats. Era una aposta de país.

Amadeu Abril sosté que "el .cat no el van fer un grup d'a­mics. Jo no coneixia l'Alvinyà ni en Quico Gras. Coneixia, d'al­gunes trobades, en Vicent Partal i en Manel Sanromà. I a les persones i col·lectius que hi tenien alguna cosa a dir se'ls va explicar clarament com funcionava això. A alguns els va agra­dar i a d'altres, no", i admet que "és evident que hi ha hagut molta menys informació de la que hauria estat desitjable des del punt de vista periodístic o de debat públic, però si l'objec­tiu era aconseguir el domini, com menys soroll millor. I recor­dem que hi havia per endavant uns comicis al Parlament de Catalunya i, just quan vam presentar la candidatura, unes elec­cions espanyoles." Abril, que coneixia a la perfecció l'organis­me internacional que havia de prendre la decisió, n'està con­vençut. La prudència en la gestió de la informació no ha estat incompatible amb el compliment de la legalitat, perquè les sub­vencions van sortir publicades al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

"A mi també em sap greu no haver pogut donar tota la infor­mació a les entitats a qui demanàvem suport. El nostre lema cap a ells era 'suport, paciència i silenci', i el nostre propi le­ma era 'treball, paciència i silenci'. Això és el que vam demanar als partits, a la premsa i a les persones que venien a participar-­hi", precisa Abril. No es volia que el .cat es convertís en una arma electoral a l'Estat espanyol, perquè l'ICANN, que segueix atentament tot el que es publica al respecte, havia de rebre la candidatura de la manera més pacífica possible.

L'OMBRA DEL GOVERN

El modus operandi havia generat discrepàncies amb destacats representants de la comunitat internauta. Jordi Mas, com a cara visible de Softcatalà —l'única entitat que frontalment va rebutjar d'adherir-se a l'Associació puntCAT, que es va fundar el 23 de novembre de 2001— i Ricard Vaqué, com a principal impulsor de l'Associació en Defensa del Domini .ct (ADD-CT) mai no han amagat el seu malestar. El 24 de març de 2004, vuit dies des­prés que puntCAT enviés a ICANN la seva candidatura, Jordi Mas va escriure al seu bloc personal: "S'han mogut diners amunt i avall d'una forma poc clara; de fet, a la pàgina web de puntCAT no hi ha res explicat sobre el suport que la Generalitat ha donat a tot això, ni quants diners s'han invertit, ni com s'han gestionat. El nou govern també hi deu donar suport, però ningú ha expli­cat ni com, ni quants calers. És important la transparència d'un projecte d'aquesta mena, especialment si ha de gestionar una cosa tan important com pot ser un domini propi per al nostre país." L'endemà de l'aprovació del domini, Jordi Mas afegia: "Fins ara el puntCAT ha rebut ajuts del Govern que s'han ges­tionat de forma dubtosa. És un error pensar que el fi justifica els mitjans." El dissenyador gironí Ricard Vaqué, segurament dolgut perquè, segons ell, el .cat rebia un efusiu suport institucional mentre que el .ct ni tan sols no va arribar a merèixer-ne la con­sideració, lamenta el "secretisme i opacitat" del projecte. "Es va amagar que la Generalitat en formés part", reitera.

Aquesta discrepància ha obert una ferida que, malgrat l'èxit del .cat i el pas del temps, no acaba de cicatritzar. "Vam fer un dinar amb aquestes persones, per explicar-los com ho faríem, i se'ls va dir d'on sortiria el finançament per pagar la campanya. Al cap d'un temps, alguna d'aquestes persones va començar a publicar que això no era clar i que s'havia de preguntar quin era el paper de la Generalitat i que semblava que hi havia subvencions. No és que ho semblés, és que se'ls va dir obertament, i se'ls va demanar que no diguessin res", explica Amadeu Abril, que afegeix que "l'últim que t'esperes és que vagin a llocs com Barrapunto [un portal impulsat per la comunitat hispana de programari lliure] a organitzar el merder".

"Aquest era un projecte de país que havia de tenir el suport del Govern, i no el d'uns mecenes que haguéssim hagut de bus­car i que hauria estat molt pitjor com a imatge", diu Abril. "Que el debat públic s'hagués centrat en el finançament hauria estat problemàtic amb vista a l'ICANN. Posem-nos en la mentalitat americana. Els europeus acceptem molt més el paper dels governs respecte de la societat civil, però els americans no ente­nen gens la subvenció, la intervenció pública", apunta. El finan­çament es va convertir, entre la comunitat internauta catalana, en motiu de polèmica, mentre a la resta de l'Estat, a través de Barrapunto, es qualificava el domini .cat de "ridícul", "tonteria" i "conya marinera".

Més que el finançament i la col·laboració del Govern —primer de CiU i després del tripartit—, Abril està convençut que allò que pesava més en les discrepàncies entre promotors i crítics era "la presència de determinades persones en l'associació amb les quals tenien algunes baralles". Si Catalunya és un país petit, a la Inter­net catalana tothom es coneix més encara, i les fïlies i fòbies van per barris. "Hi ha gent que ha nascut per ser enginyers del mar­tirologi propi. Algú va arribar a escriure que si s'havia acceptat el .cat era perquè no molestava, i si no molesta potser és que no ens interessa. Llavors preferim el .ct perquè no ens el donaran. Jo també preferiria tenir tots dos dominis!" diu Abril.

La ressaca de l'Administració Oberta de Catalunya (AOC), el projecte públic que va costar uns noranta milions d'euros i que no va arribar a bon port, va contribuir també a generar algun "mal rotllo personal" que esquitxaria el .cat. I és que la Generalitat va encarregar a Manel Sanromà de posar en marxa aquest projecte d'Administració electrònica via Internet. Fins aleshores, Sanromà, que va ser el primer president de l'Asso­ciació puntCAT, posava la cara i captava els suports socials i institucionals per a la campanya del domini català. En posar-se al capdavant de l'AOC, el rellevà Marc Pifarré, militant de la Joventut Nacionalista de Catalunya (les joventuts de Convergència), que treballava a la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a les ordres d'Alvinyà i que havia començat a fer feina per al projecte del .cat. Pifarré es convertí així en "el quart home" del .cat, atès que va acabar sent gerent de l'Associació puntCAT i responsable de la cuina del projecte.

La vinculació de Sanromà amb el projecte fallit de la Gene­ralitat —el context polític era clarament desfavorable, per la proximitat d'unes eleccions que anaren seguides d'un canvi de govern— ha fet que patís en primera persona les crítiques d'al­guns internautes, fins i tot acusacions injurioses. En qualsevol cas, ningú no ha pogut aportar proves de cap il·legalitat en l'e­xecució del projecte d'AOC per part de Sanromà ni de cap altre membre de l'anterior govern nacionalista. Tot plegat, però, va contribuir al malestar sobre el .cat per part d'alguns sectors. Sanromà, però, no entén tampoc l'"autoflagel·lació" ni el "mar­tirologi"dels opositors a la iniciativa.

L'ESTIRA-I-ARRONSA AMB L'ICANN

Durant el procés hi va haver episodis de gran incertesa, fins i tot de pànic. "Havíem de fer una candidatura que fos absoluta­ment irreprotxable des de tots els punts de vista, de manera que l'ICANN no tingués més remei que dir que sí", explica Abril. I és que l'equip català no les tenia totes. Temien, per exemple, que l'ICANN proposés la creació d'un tipus específic de domini per a les llengües del món, cosa que allargaria el pro­cés. Però a mesura que passaven les primeres etapes, Abril, Alvi­nyà i Sanromà, veien que hi havia possibilitats reals que el domini s'aprovés. "No em vaig creure mai que hi havia mans negres. Però sí que hi havia problemes", diu Abril, que està convençut que "el president, Vinton Cerf, i el director general de l'ICANN, Paul Twomey, somniaven no aprovar-nos, no tant per la candidatura del .cat sinó per tot allò que els podia venir després." Abril, però, ja a les converses inicials amb Alvinyà i San­romà havia trobat el desllorigador per a obtenir un domini propi: "Canviar el passaport pel diccionari." És a dir, centrar-se en l'aspecte lingüístic i cultural, i no en el polític o administratiu. A més, cat és el codi internacional per al català segons l'estàndard ISO 639-2 de codis de tres lletres per a llengües humanes.

Però aquest desllorigador no era suficient per a convèncer, d'entrada, les ments pensants de l'ICANN. El 22 de maig de 2000, Vinton Cerf va inaugurar el carrer Internet a Tarragona, aprofitant que era investit doctor honoris causa a la Universitat Rovira i Virgili, on Sanromà precisament feia de professor del Departament d'Enginyeria. Aprofitant el viatge, Cerf va acce­dir a una entrevista amb l'aleshores president de la Generali­tat, Jordi Pujol. Alvinyà, com a Govern, i Sanromà i Gras, des del Capítol Català de la Internet Society, van preparar aquesta tourné catalana del factòtum d'Internet, així com una altra entrevista posterior amb el conseller en cap, Artur Mas. Coin­cidint amb el viatge de Cerf a Barcelona es va celebrar un dinar entre el guru nord-americà i cinc catalans, entre els quals hi havia Abril, Alvinyà i Sanromà. "Ens va dir que no tindríem el .cat", revela Alvinyà. John Klensin, membre d'enllaç de l'ICANN, que acompanyava Cerf en la visita a Catalunya, tam­bé s'oposava en aquell moment a la idea d'una comunitat d'In­ternet definida per una llengua i cultura, reconeguda amb un domini de primer nivell patrocinat.

Vinton Cerf coneix Catalunya i sembla que entén què supo­sa el domini lingüístic per a una nació sense estat com la nos­tra, però oferia la negativa com a única resposta. Els comen­sals que acompanyaven Cerf van acabar l'àpat convençuts que l'ICANN tombaria la candidatura en la primera ocasió, però que posteriorment el pragmatisme dels nord-americans els forçaria a trobar una solució, almenys en un segon intent. "Estàvem disposats a generar el debat intern a l'ICANN amb la primera negativa que ens donessin, i confiar que a la segona aniria la vençuda", confessa ara l'antic càrrec de la Generalitat.

El domini de la comunitat catalana era un precedent que podia obrir la caixa de Pandora. Hi ha més de 6.800 llengües al món i dialectes en ús, i alguna, com el tibetà, els suposaria una patata calenta; per la via cultural, a més, algú podria arribar a proposar dominis perillosos com el .nazi, el .kkk i, en un altre ordre, el .islam.

I ELS ESTATS, QUÈ HI DIUEN?

El membre de la cúpula directiva de l'ICANN Tom Niles, que havia estat ambaixador a Grècia, Iugoslàvia i la Unió Europea, conseller diplomàtic de Bill Clinton i Al Gore, alt dirigent del Partit Demòcrata, argumentava que l'entitat no es podia ficar en el conflicte monumental que suposadament generaria el .cat. Però tot i ser poc entusiasta de la candidatura, val a dir que Niles va tenir un paper clau en el moment en què algunes veus qüestionaven la sinceritat de la carta que el Govern espanyol va enviar manifestant la seva no-oposició al domini català. "Mol­ta gent tenia dubtes que aquesta fos realment la posició del Govern espanyol", admet Abril. Quan el govern presidit pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero va enviar la carta sig­nada en què no s'oposava al .cat, alguns càrrecs i alts funciona­ris de l'Administració estatal van fer comentaris qüestionant que la voluntat real de l'executiu espanyol fos acceptar que la llengua i cultura catalana tingués un reconeixement i una identitat pròpia a Internet. Aquesta carta era la resposta del Govern espanyol a la consulta formal efectuada per l'ICANN a aquells estats en què el català és reconegut com a llengua oficial. "Tom Niles va ser el que més seriosament va dir que el que no es podia fer era especular amb la posició d'un govern, i que les decisions dels governs es prenen pels conductes oficials", revela Abril. I el vicepresident de l'organisme, Alejandro Pisanty, contrari a l'aprovació, va contribuir que l'ICANN no posés més obstacles del compte a la candidatura.

Cal recordar que anteriorment, abans que el PSOE ocupés la Moncloa el 2004, s'havien produït fortes pressions del govern en funcions de José Maria Aznar. La sol·licitud del domini es va pre­sentar a l'ICANN el 16 de març de 2004, és a dir, dos dies després del 14-M, dia de les eleccions en què Mariano Rajoy (PP) va per­dre contra tot pronòstic davant de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE). I cinc dies després de l'11-M, dia dels tràgics atemptats terroristes als trens de Madrid. En aquell context en què el go­vern Aznar feia les maletes per donar pas als socialistes al poder, l'ICANN va avisar Amadeu Abril que el Govern espanyol sortint havia expressat el seu rebuig a la candidatura catalana. Sembla que el govern del PP va enviar un emissari a Washington perquè intentés influir en els departaments d'Estat i de Comerç dels Estats Units per bloquejar el .cat. Les males arts de l'Administra­ció espanyola quedaven en evidència per partida doble. Primer, perquè la porta a què hauria d'haver trucat l'executiu espanyol no era la del govern dels Estats Units. Segon, per la imatge agòni­ca que mostrava, perquè Aznar era president en funcions quan s'estava maquinant contra el .cat després del ressò mediàtic mundial que havia causat l'impacte de l'11-M i els seus intents a la des­esperada d'involucrar-hi ETA, en contra de la versió policial, que apuntava que l'autoria dels atemptats era islamista.

Un cop superada aquesta atzagaiada aznarista fora de lloc i de temps, calia que el govern de Zapatero respongués la carta de l'ICANN en sentit favorable al domini català. El redactat literal de la carta que aquest organisme va enviar als governs espanyol i andorrà hauria pogut suposar un entrebanc seriós. El primer redactat, traduït literalment de l'anglès, demanava als governs si hi estaven "d'acord" (in agreement). "Si tu has de dir que estàs d'acord amb el .cat has de fer una avaluació i has d'estar d'acord també amb l'ICANN; en certa manera, és com si signessis un compromís legal, en el sentit literal de l'anglès. I els governs no podien comprometre's d'aquesta manera", precisa Amadeu Abril. L'Associació puntCAT va demanar a l'ICANN que canviés in agreement per no objections. Tot i ha­ver-s'hi pogut negar, van fer el canvi de redactat, que facilitava més les coses. Primer favor.

El segon punt delicat en què l'ICANN hauria pogut buscar les pessigolles era ampliar la consulta dels governs espanyol i andorrà també als executius francès i italià, estats que tenen territoris de parla catalana (la Catalunya del Nord i l'Alguer). I és que per evitar que la candidatura del .cat acabés derivant en un subdomini del tipus .cat.es, els promotors catalans argu­mentaven davant dels nord-americans que el català és una llen­gua que es parla en quatre estats europeus: l'espanyol, l'andor­rà, el francès i l'italià. El segon favor de l'ICANN va consistir a no forçar la consulta a França i Itàlia, adduint que precisament aquests estats no reconeixen el català com a llengua oficial. En el cas francès, el català no mereix cap reconeixement formal. En el cas italià, el català està reconegut en l'àmbit de l'Administració sarda, i, per tant, l'alguerès té estatus legal però no és considerat idioma cooficial. "Aconseguir la carta del govern ita­lià, per l'experiència que tinc dels tres anys que he viscut en aquell país, hauria resultat impossible. Coincidia, a més, amb el final de règim del govern Berlusconi", comenta Abril, que afegeix que el govern francès li va arribar a preguntar si era veritat allò de les cartes, i per què a ells no se'ls n'havia enviat cap. Qui interpel·lava l'advocat català era representant del govern francès, que actuava com a enviat de Matignon (la resi­dència oficial del primer ministre francès) i participava a les reunions de l'ICANN. "Jo li vaig respondre que si l'estat fran­cès reconeixia el català a la Catalunya del Nord se'ls enviaria la carta, i la resposta va ser ràpida: que ho deixéssim córrer", explica Abril.

EL PAPER DEL MINISTERI ESPANYOL D'AFERS ESTRANGERS

L'ICANN va decidir que la carta havia d'arribar signada pel màxim responsable de les polítiques de Societat de la Informació i Internet de cada estat. En el cas d'Andorra, la va signar el cap del Departament de Societat de la Informació i Innovació, Daniel Bastida. El seu homòleg espanyol va ser el secretari d'Es­tat de Telecomunicacions i per a la Societat de la Informació, el murcià Francisco Ros Perán, a qui s'atribueix aquesta frase dita a un membre de puntCAT: "Hay que potenciar las tecnologías para unir, no para separar, hijo". És evident que dintre del Ministeri i del Govern espanyol l'opinió no era precisament unànime. Hi havia diversos graus d'entusiasme: des del mitigat fins al nul. De fet, eren uns quants els qui deien que el .cat era una immensa ximpleria. La decisió la va adoptar el ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, que aleshores era el socialista català José Montilla. Però no la va prendre tot sol. L'expedient va passar, a més d'Indústria, per la Moncloa, pel servei jurídic del govern i pel Ministeri d'Afers Estrangers. Les principals reticències provenien dels enginyers de telecomunicacions, una casta especial de funcionaris de l'Estat molt tancada i classista. Aquest xup-xup desfavorable posava els pèls de punta a alguns dels promotors del .cat, que en alguna reunió havien arribat a perdre els nervis. Amadeu Abril els receptava til·les i confiança.

Amb el PSC, concretament amb el viceprimer secretari Miquel Iceta, l'Associació puntCAT hi havia parlat abans de les eleccions espanyoles, és a dir, quan gairebé tothom donava per feta la victòria del PP, amb Mariano Rajoy de candidat a inqui­lí de la Moncloa. Tant abans com després de les eleccions a Corts Generals, Iceta i un alt càrrec socialista al govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall, Ramon García-Bra­gado, van expressar que el .cat els semblava una bona idea. I la victòria de Zapatero no els havia fet canviar d'opinió.

Amb el canvi de govern a l'Estat espanyol, i un cop aquest govern iniciés la legislatura, el trident Abril-Alvinyà-Sanromà s'havia d'entrevistar amb el secretari d'Estat, Francisco Ros, conegut com a Pacorro. En l'últim moment, però, va delegar la seva presència a la reunió en el director general de Societat de la Informació, Rafael Sagrario, que va oposar-se a la iniciativa. Curiosament, amb el temps acabaria destituït. No tan sols pel .cat, però tot hi va sumar, segons confessa un alt càrrec del Ministeri d'Indústria de l'època, un dels socialistes catalans que acompanyaven José Montilla en l'aventura espanyola.

La decisió ja estava presa des de dalt abans que Sagrario es reunís amb el trident català. Des de l'equip del ministre Mon­tilla, a través del seu fidel cap de gabinet, Isaías Táboas, cone­gut com a Pancho, s'havia fet saber que el Govern espanyol no frustraria la candidatura del .cat. El ministre Montilla, que no­més un parell d'anys després acabaria presidint la Generalitat de Catalunya, no variava el compromís dels socialistes catalans i tampoc no semblava actuar per lliure. Tenia la complicitat de la Moncloa, amb el suport de Miguel Sebastián, estret col·labo­rador econòmic de Rodríguez Zapatero en aquells moments i candidat a l'alcaldia de Madrid pel PSOE posteriorment. "Montilla va empènyer i va agilitar-ho, això sí", defensa Abril. La carta de l'ICANN, la va contestar en un temps gairebé rè­cord: tres setmanes, segons Abril, que creu que el ministre no va anar per lliure perquè sense el vistiplau de la Moncloa difícilment hauria prosperat la carta amb aquesta agilitat. Els socialistes temien la pressió de la dreta mediàtica espanyola, i portades com la del diari ABC en què titllaven Montilla d'independentista per no haver-se oposat al .cat demostren que no anaven desencaminats. Jordi Alvinyà, però, discrepa d'Abril sobre el temps que va trigar a arribar la carta. "La resposta no va estar exempta de problemes, es va trigar més de tres mesos a obtenir-la i, al darrer moment, es van haver de mobilitzar davant del ministeri de Montilla tant el conseller en cap Josep Bargalló (ERC) com el dirigent del PSC Miquel Iceta, a reque­riment dels responsables del .cat, perquè ens arribaven infor­macions molt negatives sobre la intervenció del Ministeri d'A­fers Estrangers", assegura Alvinyà.

Amadeu Abril interpreta que el .cat era útil per al PSC i per al PSOE. La iniciativa no contradiu la mateixa Constitució espanyola, que admet la protecció de les cultures i les llengües oficials a l'Estat. A més, el límit dels socialistes estava ben mar­cat: el domini .ct, inassumible per a ells perquè suposava con­cedir a Catalunya un rang d'estat propi a la xarxa. Cal recordar també que estem parlant del novembre del 2004, en l'arrenca­da del govern ZP, marcat pel famós talante, el tarannà dels ini­cis, d'aquella Espanya federal i plurinacional promesa. Després del debat estatutari català, i en el tram final de la legislatura, la predisposició de l'executiu espanyol probablement seria dife­rent. El context polític espanyol, per tant, va ser favorable al .cat. Oportunisme històric.

Però el viatge de la carta des de les seus ministerials de Madrid fins al centre californià de l'ICANN encara patiria alguna enra­biada diplomàtica. El Ministeri d'Afers Estrangers, el titular del qual era Miguel Àngel Moratinos, va fer arribar la famosa car­ta de no-objecció a la candidatura a l'ambaixador espanyol a Washington, que al desembre del 2004 era Carlos Westendorp, exministre socialista d'Afers Estrangers. Segons Amadeu Abril, hi havia funcionaris de l'ambaixada espanyola a Washington i del ministeri espanyol d'Afers Estrangers, a través de la delegació de Brussel·les, que verbalment van suggerir a l'ICANN "que no s'esforcessin gaire a aprovar-ho". Els funcionaris espanyols no van tenir gaires recels a l'hora de transmetre a l'ICANN que allò del .cat no els semblava una bona idea. Abril sospita que alguns d'aquests càrrecs actuaven "com a espontanis". Afers Estrangers pretenia arreglar pel seu compte un suposat "error del Govern espanyol" en no haver boicotejat el domini del català a Internet. Les seleccions esportives catalanes, en el cas concret de l'hoquei sobre patins, no se n'escaparien.

I és aquí on els plantejaments de l'ambaixador nord-ameri­cà Thomas Niles, que ja hem dit que era a la cúpula de l'ICANN, guanyen influència entre els seus col·legues de l'organisme. El paper és el paper, i la decisió formal és l'única que val. Per mol­tes intoxicacions verbals que hi sorgissin. Un interrogant per a la política-ficció és què hauria fet el Govern espanyol en cas d'una victòria de Mariano Rajoy, i com una hipotètica negativa de l'Es­tat espanyol hauria pogut afectar la candidatura del .cat.

A LA RECERCA D'UNA LÍNIA DE CRÈDIT A CORRE-CUITA

El juny del 2004 l'ICANN va reclamar a l'Associació puntCAT que justifiqués millor el pressupost d'un milió de dòlars que figurava en la seva candidatura. L'Associació tenia emparaulat un aval amb un organisme de l'Administració catalana, però en l'últim moment els serveis jurídics d'aquest ens públic van ad­vertir-lo que legalment no podia fer l'aval. Va fallar i va fer dis­parar les alarmes, perquè puntCAT havia de trobar una línia de crèdit en només quaranta-vuit hores. Això va ser el 25 de juny, l'endemà de Sant Joan. L'Associació puntCAT va haver de re­moure cel i terra per aconseguir una carta de promesa de línia de crèdit, perquè del que es tractava era d'acreditar que darrere de l'entitat hi havia solvència financera més que no pas d'a­portar un crèdit signat i aprovat. La xifra d'un milió de dòlars no era cap broma i, a corre-cuita, tant Amadeu Abril com Jordi Alvi­nyà van començar a fer gestions amb entitats financeres que els poguessin treure d'aquest compromís. Finalment, tant "la Cai­xa" com Banc Sabadell es van mostrar disposades a ajudar punt-CAT. Per motius estrictament tècnics, el banc que presideix Josep Oliu no va acabar fent la carta de promesa de línia de crèdit, tot i estar obertament disposat a donar suport a la campanya en allò que calgués. La carta va recaure en l'entitat d'estalvis més potent del país, "la Caixa", gràcies a unes gestions a contrarellotge amb un altíssim executiu, "la Caixa" va accedir-hi amb la condició que no es fes públic el seu suport, perquè el ressò mediàtic i l'ús polític de determinades actuacions de l'entitat d'estalvis catala­na havia generat alguna tensió durant aquell any. Una tercera entitat, Caixa de Catalunya, també va ser consultada en aquell esprint avalador, però va renunciar a donar-hi suport.

La qüestió és que puntCAT podia provar davant de l'ICANN que hi havia el compromís d'una línia de crèdit de fins a un milió de dòlars. I per si fos poc, l'Associació va adjuntar també en la seva resposta una carta signada pels presidents i màxims responsables de les principals entitats adherides i que formaven part de puntCAT segons la qual es comprometien a cobrir el pressupost de la candidatura fins allà on la resta de membres no poguessin arribar. Un dels signants va ser el president d'Òmnium Cultural, Jordi Porta. Afortunadament, l'aprovació de la candidatura i els ingressos de l'obertura dels registres del domini han permès a puntCAT anar cobrint el seu pressupost i no haver de necessitar ni la línia de crèdit compromesa per "la Caixa" ni reclamar cap euro a les entitats més potents que for­maven part de l'Associació.

El sector financer va reaccionar bé, i els impulsors del .cat els estan molt agraïts per la seva implicació. Amb aquest gest es tancava el cercle de l'èxit de l'operació: la idea, la complicitat del poder polític, l'entrega de la societat civil, la passió de bona part de la comunitat internauta i el suport del poder financer, en una jugada mestra que requeria enginy, discreció i molta mà esquerra.

EL MALEÏT .XXX ESCALFA EL .CAT

Quan semblava que, ara sí, tot estava encarrilat, van sorgir nous entrebancs. Un dels episodis de més nerviosisme entre els membres de l'Associació puntCAT i els internautes catalans que més seguien el procés va ser quan l'ICANN va ajornar l'a­provació del domini, en una reunió celebrada el 17 d'agost de 2005. Els titulars d'alguns diaris catalans de l'endemà eren "L'o­posició de Bush a un domini exclusiu per al contingut sexual frena l'aprovació del .cat" (Diari de Girona) i "L'ICANN ajorna la decisió d'aprovar el domini .cat per la polèmica creada en relació amb un altre domini" (El Punt). I és que les pressions de la Casa Blanca, Brussel·les i Austràlia per a evitar que prosperés el polèmic domini .xxx van forçar l'ICANN a apartar-lo de la taula i, de passada, el .cat també va caure de l'ordre del dia. Els altres tres dominis que havien superat els criteris anteriors de selecció, a més del .xxx i del .cat eren el .jobs (feina), el .mobi (telefonia mòbil) i el ja esmentat .travel (viatges).

L'organisme regulador de noms i números a la xarxa no podia deixar veure d'una manera tan clara la seva submissió al govern dels Estats Units, de manera que deixant ambdós dominis en sus­pens —el .xxx i el .cat— intentava evitar aquesta imatge de genu­flexió. El titular de La Razón no tenia pèrdua: "El consejo regula­dor de Internet da prioridad al dominio pornográfico .xxx frente al catalán .cat". Un titular "enginyós" que només mesos després seria superat per l'electrònic Libertad Digital, que va celebrar l'a­provació del .cat així: "El .cat para los catetos".

L'ajornament d'aquell agost del 2005, provocat col·lateral­ment pel domini de les webs de sexe —el març del 2006 el .xxx encara continuava "en estudi"—, va ser rebut amb cautela per part del secretari de Telecomunicacions i Societat de la Infor­mació de la Generalitat, Oriol Ferran. "Teníem gairebé la cer­tesa que l'aprovació seria ahir, però el naixement del .cat s'ha vist influït per la polèmica sobre el .xxx. No hi ha constància que hi hagi cap problema amb la candidatura del .cat, perquè l'expedient està tancat i no hi ha polèmica amb aquest domi­ni." En aquest sentit, el rotatiu La Mañana titulava el 28 d'agost de 2005 que "La Generalitat treu ferro al retard del .cat".

El periodista David de Montserrat, inquiet membre del Grup de Periodistes Digitals (GPD) i internauta de primera fornada, treballava aquell estiu a la secretaria de Telecomuni­cacions i Societat de la Informació, i feia d'enllaç entre el secre­tari, Oriol Ferran, el conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Carles Solà, i el president de l'Associació puntCAT, Joan Francesc Gras. David de Montserrat recorda aquella reunió de l'ICANN a Califòrnia, l'agost del 2005.

"Jo feia vacances però les havia d'interrompre per anar a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent per acompanyar Oriol Ferran. Aquella matinada estàvem convençuts que saltaria la notícia i el fet de poder-ho celebrar en plena Catalunya del Nord era un símbol que reforçava el trencament de fronteres que repre­senta el .cat. Ets català.cat visquis on visquis. I dic català a cons­ciència perquè, en el fons, molt poca gent sabia que el .cat no era un domini que signifiqués Catalunya, sinó que en realitat identi­fica la comunitat catalana a Internet, al voltant de la llengua i la cultura. De matinada vaig rebre un missatge de mòbil d'Oriol Ferran que em deia que el domini no s'havia aprovat."

De Montserrat recupera la teoria de la discreció com a pre­venció davant una possible reacció aïrada de l'Estat espanyol: "El fet d'haver d'esperar més temps no era el pitjor, però dene­gar el .xxx era un fet noticiable que aniria lligat a la candidatura del .cat. I el .cat no volia soroll. Refrescar la memòria al Govern espanyol era molt perillós, perquè una cosa era que formalment no s'hi hagués oposat i l'altra era el que realment es podia estar fent des dels despatxos. Amb tot, la postura del Govern espanyol davant de l'ICANN, en cas de rebutjar el .cat, no era vinculant. Ho dic perquè en alguna ocasió ha semblat que fos gràcies al Govern espanyol i al PSC-PSOE que tenim .cat. No oblidem tampoc que hi hagué el suport del Govern d'Andorra."

I afegeix: "La guerra bruta dels espanyols en el cas de l'assem­blea de la Federació Internacional de Patinatge a Fresno amb la selecció catalana d'hoquei era ben present i sabíem que per gua­nyar calia anunciar el .cat de manera inesperada i sense possibili­tat de fer marxa enrere. Sort vam tenir que el fet que tot això fos en ple mes d'agost va ajudar que la notícia passés més aviat per alt." El domini .xxx i alguna insistència innecessària per part de l'ICANN de tornar a consultar el Govern espanyol advertint-lo que el .cat estava tirant endavant —amb la intenció de buscar una reacció contrària per part de Madrid— van provocar alts i baixos en l'adrenalina dels promotors de la candidatura catala­na. El director general de l'organisme encarregat dels noms i dominis, en el fons, "somniava que li diguessin que no des del Govern espanyol", afirma Abril, que també recorda aquest altre episodi, relacionat amb una de les maniobres, com hem dit anteriorment, temudes per l'equip català: "Vam patir molt quan l'ICANN ens va venir amb la rebaixa, i ens va dir no al .cat però ens proposava, per a més endavant, un domini .lang que englobés totes les llengües, i gestionat per nosaltres. Els vam dir que no." L'advocat català es feia un fart de negociar amb aquell organisme perquè prosperés una candidatura pio­nera que havia comptat amb el suport professional del suís Werner Staub, secretari general de CORE, l'empresa que va fer la plataforma tècnica del .cat i que també gestiona el domini .museum. Un personatge, per cert, molt interessant i curiós. Un dia va agafar un llibre de Quim Monzó, La magnitud de la tragèdia, i un diccionari de casa d'Amadeu Abril i la següent vegada que va parlar amb els membres de puntCAT ho va fer gairebé del tot en català. Actualment, a més d'estar aprenent xinès amb lliçons que duu a l'iPod, parla perfectament la nos­tra llengua. Va prometre que l'aprendria si s'aprovava el .cat.

L'ENSURT DELS GATS

Encara hi va haver un altre capítol curiós en l'odissea de la can­didatura. De cop i volta, en els comentaris oficials de l'ICANN van començar a aparèixer advertiments que els catalans els volien marcar un gol perquè, en el fons, el que perseguien era un domini per a fer negoci amb les webs de gats, atès que cat en anglès vol dir 'gat'. I l'ICANN va posar l'absurda condició que no es poguessin registrar webs sobre gats. "Arriba un moment en què et surt l'orgull i els has de dir 'escolteu, veieu la gent de la xarxa d'Universitats Joan Lluís Vives, l'Associació d'Escrip­tors en Llengua Catalana, Òmnium Cultural, el Casal Català de Vancouver o l'Institut d'Estudis Catalans amb cara de ser aquí per les peles?'", etziba Amadeu Abril.

"El problema és que la mentalitat americana, això, no ho entén. Fins i tot una matinada, un dels alts directius de l'ICANN em va enviar un correu electrònic dient: 'Amadeu, aquesta nit he somniat que us dissolíeu.' Jo li vaig contestar enviant-li la foto de la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, l'antic hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la casa de la Misericòrdia, dient que això és aquí des del segle XIV. 'Tu i jo no hi serem d'aquí a uns quants anys, però en aquest edifici històric sempre hi haurà algú que estarà reclamant el reco­neixement de la llengua i cultura catalana', li vaig dir."

Aquesta curiosa relació del domini català amb els felins ha donat lloc a anècdotes curioses, com la d'un concurs que es va fer als Estats Units sobre quina seria la primera pàgina web de gats que accediria a tenir un domini amb el .cat. Als concur­sants se'ls oferien diccionaris i traductors en línia en català, i el primer que traduís el web guanyava un domini i un premi en metàl·lic.

EL MIRACLE FINAL I LA INCREDULITAT D'ALGUNS PERIODISTES

Finalment, va arribar el dia de la votació. Era el 15 de setembre de 2005. El procés s'havia dilatat d'entre tres i cinc mesos a un any i mig, i això havia inquietat alguns dels promotors i sig­nants de la candidatura del .cat. "A l'ICANN els procediments són lents, imperfectes i francament millorables, però tenen una certa lògica. Ells van estar fent tot el possible per veure si aca­baven amb la nostra paciència i ho deixàvem córrer, però va arribar un moment que van admetre que el problema que tenien era més amb el model que no pas amb nosaltres. 'Aques­ta gent ha complert tot el que se'ls ha demanat' van dir", expli­ca Amadeu Abril. El que no sabia ni el mateix Amadeu Abril és que el dia abans de l'aprovació del domini, Manel Sanromà va trucar secretament a Vinton Cerf. "Aquesta trucada i l'amistat entre en Manel Sanromà i Vinton Cerf va ser clau", explica Jor­di Alvinyà. "Qui és amic d'en Vinton Cerf és en Manel, i això ha ajudat a desfer alguna situació compromesa", afegeix.

Tot i les reticències inicials, en la votació de la candidatura catalana tant Cerf com el director general de l'ICANN, Paul Twomey, van votar-hi a favor; sumaven vuit partidaris del .cat i dos vots contraris, el del mexicà Alejandro Pisanty, vicepresi­dent de l'organisme, i el de l'ambaixador nord-americà, Tom Niles. Hi va haver algunes absències, tot i que les reunions del board no es fan presencialment sinó per teleconferència.

El testimoni de David de Montserrat, periodista de la Secre­taria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, és tot un privilegi per a situar-nos en el dia que es va aprovar el .cat, un mes després de l'inoportú ajornament provocat pel domini .xxx, i que val la pena reproduir amb detall: "Va passar gairebé un mes i va arribar la jornada històrica. La matinada del 16 de setembre era l'hora H i el dia D. La tarda ante­rior en Quico Gras em va comunicar que hi havia moltes possibi­litats que l'ICANN aprovés el .cat aquella matinada i em va dir que fos l'hora que fos em trucaria immediatament. Jo aquell ves­pre havia de ser a Girona i talment com si es tractés d'una pel·lícu­la d'intriga se'm va espatllar el mòbil. Vaig patir força per recuperar la comunicació, però vaig poder anar a dormir amb un altre telèfon mòbil encès, després de remoure cel i terra. Passats uns minuts de la una de la matinada va sonar el mòbil i només va sonar una vegada perquè el vaig agafar de cop. Era en Quico Gras i em va dir: 'Ja tenim .cat!'. Se sentia remor de fons entre els mem­bres de la candidatura que s'havien reunit al domicili particular de l'Amadeu Abril. Entre que estava adormit i que havia de comu­nicar immediatament la notícia, curiosament no vaig reaccionar de cap manera especial. Vaig respondre: 'Molt bé i per molts anys', poca cosa més. Tot seguit vaig enviar dos missatges de mòbil, si no recordo malament. Un al secretari, Oriol Ferran, i l'altre al cap de gabinet del conseller Carles Solà, en David Basora. A continuació vaig connectar-me a Internet per comunicar-ho a l'Agència Cata­lana de Notícies (ACN). Això per a mi també era important. No pel fet d'haver-hi treballat sinó perquè tenia clar que la primera agència a donar la notícia a altres mitjans havia de ser l'agència nacional del meu país. Malauradament, poca gent ha vist la importància de tenir una agència potent i sempre s'ha continuat confiant més en agències espanyoles. Un cas més de miopia del nostre país, vaja. En aquella època, un editor de l'ACN s'estava als Estats Units i ja tenia pactat que per diferència horària ens troba­ríem al xat. Encara no havia passat una hora i la notícia ja era pública."

David de Montserrat prossegueix: "Vaig anar a dormir pensant en l'impacte que tindria aques­ta bomba informativa l'endemà, quan el país es despertés. Em vaig llevar a les set menys cinc minuts per escoltar si l'Antoni Bassas obria amb aquesta notícia i no em va decebre. El dia començava bé i tenia clar que el telèfon de la STSI [Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació] bulliria aquell matí. I efectivament. Van trucar mitjans que no ho havien fet mai. Recordo especialment les trucades d'El Mundo i de la corresponsalia de l'agència France Press (AFP), ambdues trucades de Madrid. El periodista d'El Mundo no s'ho creia. Més o menys la cosa va anar així:

^{El Mundo: Hola, llamaba para saber si mepuede confirmar que se ha aprobado un dominio .cat.}

^{Jo: Pues sí. Te lo puedo confirmar. Vamos, segurísimo. (Suposo que em vaig sentir com un català vacil·lant un espanyol gairebé 300 anys després.)}

^{EM: Pero bueno, vamos a ver... ¿eso no serà que sencillamente se ha aprobado un trámite más? (Va dir amb un to de 'venga otra vez los catalanes dando por el saco'.)}

^{Jo: Mira, yo te lo requeteconfirmo pero si quieres asegurarte te paso un teléfono de la candidatura y ellos te lo confirmaran.}

^{EM: De acuerdo. Gracias. (Amb resignació total.)}

^{Tot seguit va arribar la trucada d'una periodista francesa d'AFP, en castellà, molt correcta i educada:}

^{AFP: Buenos días, ¿me puede confirmar que se ha aprobado un dominio .cat que identifica a la nación catalana?}

^{Jo: Efectivamente se ha aprobado el .cat pero no representa a la nación catalana sino a la comunidad en Internet que se identifica con la lengua i la cultura catalanas.}

^{AFP: Sí pero... ¿representa la independencia de una nación cultu­ral catalana?}

^{Jo: Visto así podria decirse que efectivamente la cultura catalana se identifica ante el mundo de manera independiente, y evidente­mente la cultura catalana identifica en primer lugar a los Países Catalanes, aunque el .cat va màs allà de sus fronteras. (Era una manera de poder dir 'miri no vol dir això però com si ho volgués dir, no sé si m'entén'.)}

Quan va penjar vaig pensar que el tema tindria repercussió més enllà de les fronteres de l'Estat espanyol. I poc temps després ja s'havien expressat les voluntats d'aconseguir dominis similars per al País Basc, Galícia i Escòcia. I aquest era un dels temors que tenia l'ICANN: la caixa de Pandora.

I mentrestant, a primera hora, es va enviar una nota als mit­jans de comunicació en la qual el conseller Solà expressava 'la gran satisfacció que per al Govern suposa que la comunitat lingüística i cultural catalana pugui identificar-se davant del món amb un domini propi que ens situa amb tota normalitat al costat d'altres llengües i cultures que identifiquen diversos estats i nacions'. I de fet és així, però jo diria que encara és més important el fet que ens situés a nosaltres. M'explico: que una pàgina web o un correu electrònic acabi en .cat té una dimensió molt important: jo sóc .cat i només .cat, i com a tal, sense imposicions polítiques de cap estat, vull ser conegut a Internet. Això està molt bé."

El relat d'aquest periodista gironí, veterà a la xarxa, és impa­gable. Per a de Montserrat, "allò que té força és que en un programa de ràdio es repeteixi una i altra vegada l'adreça de correu electrònic de participació dels oients amb .cat, que un anunci comercial citi una adreça .cat, que el .cat surti a targetes de visita, rètols, vehicles comercials o en el tendal de la floristeria de la senyora Maria i tants i tants exem­ples. El .cat ens emmarca cada dia, amb milers d'impactes a mi­lions de ciutadans, en un espai de comunicació nacional que tren­ca fronteres, en un marc referencial normal per al nostre imaginari col·lectiu i personal que de ben segur fa pòsit en el subconscient i fa que en comptes d'autodiar-nos ens estimem cada dia una mica més. I és bàsic assenyalar això quan hi ha empreses de referència mundial que s'han apuntat al .cat, perquè saben que no poden badar. I veurem com les marques mundials cada vegada més tra­duiran una part significativa de la seva web si amb això poden tenir el .cat".

David de Montserrat recorda el 16 de setembre amb "moltes alegries, com trobar-me al despatx una samarreta d'a­quelles amb el lema jo.cat, que m'havia enviat en Vicent Partal, de VilaWeb, i que llueixo amb molt d'orgull. I també em va aportar una estranya sensació de guanyador no avesat. Els catalans estem acostumats a perdre. Ens han donat tant pel sac i hem estat tan pactistes que des d'un punt de vista col·lectiu, de país vull dir, mentalment som perdedors. Jo no voldria exagerar, i que em corregeixin els historiadors, però l'obtenció del .cat és la primera gran victòria nacional des de la desfeta del 1714. I quan portes gai­rebé 300 anys sense alegries nacionals d'aquesta magnitud no saps com has de reaccionar. Som un país que necessita aprendre a guanyar perquè de perdre n'anem sobrats. Jo no sé pas si ho sabrem celebrar com Déu mana el dia que guanyem el Campio­nat del Món de Futbol. Perquè jo penso veure-ho".

"UNA IMATGE ROTUNDA DE PAÍS"

El dia que es va aprovar el .cat, Vicent Partal escrivia al seu bloc personal aquest apunt: "Aquesta matinada, a la una i quatre minuts, l'ICANN ens ha comunicat de manera oficial que el domini .cat té llum verda ja definitiva. Uns quants dels qui formem l'Associació puntCAT estàvem reunits, ansiosos, esperant la trucada, a casa de l'Amadeu Abril. Sabíem que la reunió durava dues hores i que havia comen­çat a les onze de la nit. Així que a la una els nervis ja ens tenien consumits. De sobte, passats quatre minuts de la una, han sonat simultàniament el xat de l'Amadeu i el seu mòbil. El mòbil l'he agafat jo i pel número he vist que la trucada era dels Estats Units, així que li he fet un crit a l'Amadeu perquè l'agafara. L'ha agafat i s'ha tancat en una habitació durant uns minuts que han semblat eterns. Fins que ha eixit i ens ha dit que havíem guanyat. Que el puntcat estava aprovat. No sé si sonarà cursi, però per a mi ha estat un moment molt emocionant. He fet un bot i he començat a repartir abraçades a tort i a dret. Aviat ha aparegut el cava, les samarretes jo.cat de Vilaweb i un pastís fantàstic, present de Pas­tisseria Abril. Al cap d'uns segons arribava el primer mail de feli­citació... des de Gandia. Uff, que bé que dormiré avui... les poque­tes hores que dormiré."

Aquell 16 de setembre es va fer una celebració a l'Institut d'Estudis Catalans, amb foto de família per a la premsa —copa de cava en mà— dels pesos pesants de l'Associació amb mem­bres del Govern de la Generalitat. Partal va escriure-ho al seu bloc al vespre: "En l'acte d'aquest matí sobre el puntCAT hi ha hagut moltes coses significatives, però una m'ha resultat especialment agradable. Si mireu la foto veureu que hi ha el conseller Solà i el secretari de Societat de la Informació, Oriol Ferran, al costat del secretari de la Societat de la Informació de l'anterior govern, de CiU, Jordi Alvi­nyà. Com a país és una imatge rotunda i molt d'agrair. La rivalitat política, lògica i legítima, no evita a gent de dos governs diferents treballar plegats i celebrar plegats la victòria. Tant de bo el país esti­guera més sovint per damunt dels governs. PS: en els darrers posts sempre aparec bevent cava... hauré de rentar la meua imatge en les pròximes setmanes...:-)."

ACOLLIDA ENTUSIASTA DEL NOU DOMINI

La Fundació puntCAT, encarregada de gestionar el domini, fa un balanç positiu de la implantació del .cat, que en el primer any ja superava els 21.000 registres. D'aquests, 3.000 són d'ins­titucions públiques. Un 40% dels 18.000 dominis restants cor­responen a particulars, associacions, negociants i professionals que per primer cop han obtingut un domini d'Internet.

La Fundació puntCAT, entitat sense ànim de lucre, oberta a persones i entitats del país, és la successora de l'associació del mateix nom que va promoure la campanya que va culminar amb l'obtenció del domini. El president de la Fundació, Quico Gras, escrivia en un article publicat la primavera del 2006 al segon número de la nova revista d'Òmnium: "Durant els quatre anys de vida de l'Associació, les noranta­vuit entitats que l'hem formada ens hem aplegat al voltant del Capítol Català de la Internet Society, de l'Institut d'Estudis Cata­lans i de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I Òmnium Cultural és una d'aquestes entitats. Hem comptat amb la compli­citat dels governs que ens han donat suport, dels partits polítics i els periodistes, i de les més de 68.000 persones i empreses que ens van donar suport quan encara no vèiem la llum al final del camí i pensàvem que 'no diguis .cat fins que no sigui al sac i ben lligat'."

I incideix: "Cal reiterar que el .cat és el primer domini que representa una llengua i una cultura a Internet i que no coinci­deix amb les fronteres administratives i territorials d'un estat. I això, creiem nosaltres, és molt important perquè, com a domini de primer nivell que és, el .cat ens situa a primera fila en el món global que representa Internet, un nivell que sovint ens és negat en altres àmbits." "A Internet ja no necessitarem que ens donin un passaport per a identificar-nos, sinó que n'hi haurà prou amb un diccionari, que, a més a més, podrem tenir en línia", diu, recollint aquella expressió d'Amadeu Abril de "hem canviat el passaport (política) pel diccionari (cultura)".

El 13 de febrer de 2006 va començar el període de llançament del .cat, i els més de 21.000 registres l'han convertit en un refe­rent mundial entre els dominis patrocinats. I és que el .cat és una realitat fins i tot abans que el .cal, amb què es vol identifi­car l'estat nord-americà de Califòrnia, un dels bressols tecno­lògics mundials. Escòcia, Nova York i Berlín, a més de Galícia i el País Basc, també segueixen les passes del domini català, que representa la nostra Califòrnia mediterrània.

"El dia que vam crear la candidatura vam posar en marxa la pàgina web per captar les signatures de suport. La nostra previ­sió era d'acabar aconseguint unes 5.000 o 10.000 adhesions, i la sorpresa va ser que en només dos dies vam superar les 15.000 i en una setmana passàvem de les 30.000", explica Marc Pifarré, gerent de l'Associació puntCAT i mà dreta d'Alvinyà a la Secre­taria. "Això demostra que enviant quatre correus, amb la matei­xa xarxa i el concepte de comunitat, assolim els suports." En la captació de signatures ciutadanes, la implicació de VilaWeb i del diari Avui (amb un bàner fix a la versió digital) va ser decisiva. "La intervenció d'en Vicent va ser estel·lar en aquest moment. Era espectacular observar el comptador de les signatures que s'anaven recollint. Cada cop que actualitzaves la pàgina pujava el comptador sense pausa", comenta un somrient Alvinyà.

L'actual director general de la Fundació puntCAT, Jordi Ipar­raguirre, que el febrer del 2007 compareixia amb Quico Gras per fer balanç del primer any d'implantació, acompanyat tam­bé del vicepresident de l'IEC, Salvador Alegret, destaca una dada més rellevant que no pas el nombre de dominis: els qua­tre milions de documents consultables a partir de webs regis­trades amb el .cat. Aquest volum de consum supera el de tots els dominis patrocinats i fins i tot el d'alguns de genèrics. Una prova més de la vitalitat de la Internet de parla catalana.

L'acollida, per tant, ha estat magnífica. El .cat s'ha convertit en una eina útil per a les empreses (ajuda a millorar-ne la com­petitivitat i les apropa a un mercat ben definit), incorpora empreses i particulars a l'ús d'Internet, dinamitza la indústria de continguts digitals, esdevé referència per a altres cultures, és un element integrador compatible amb l'ús d'altres dominis i, finalment, incentiva la societat de la informació i del coneixe­ment catalanoparlant. En definitiva, crea identitat afavorint el potencial de la xarxa i sense contrarestar.

Amadeu Abril justifica així els quatre objectius aconseguits amb el .cat: "El prestigi i el glamur són importants per a conservar una llengua viva. És important demostrar que el català, amb els seus deu milions de parlants, és una llengua de primera divisió. En segon lloc, és una qüestió d'identitat. Per als catalans del segle XIX, un pas fonamental era tenir la nostra pròpia literatura —i més endavant en aquell segle, els nostres propis diaris—. A principis del segle XX, un pas fonamental era tenir escoles catalanes, perquè sense les escoles la nostra llengua hauria mort. Després, la batalla següent era tenir emissores de ràdio i canals de televisió en català. Llibres, diaris, escoles, ràdio i televisió encara són importants. Però en el segle XXI Internet també és important. En tercer lloc, un domini de primer nivell dóna visibilitat a una llengua. T'ho miris des de Reston o des de Seattle, surts al mapa, i això incenti­va a publicar versions de programes en català. I en quart lloc, ens dóna l'oportunitat d'agrupar les nostres activitats culturals a In­ternet."

Una de les innovacions que ha introduït el .cat durant aquest primer any a la xarxa és la possibilitat de registrar noms amb caràcters o accents en català. L'ICANN ha aprovat una mena de matrícula catalana —Nom de Domini Internacionalit­zat (IDN)— que permet codificar caràcters internacionals com els accents, la ela geminada o la ce trencada al domini. Gràcies a aquesta matrícula catalana ja no hi haurà cap problema per a registrar una adreça de l'estil www.caçadordóssos.cat.

Coincidint també amb el primer aniversari, puntCAT ha anunciat que a mesura que augmentin els registres s'aniran abai­xant els preus, que actualment són d'entre seixanta i setanta euros el primer any i quaranta euros anuals a partir del segon.

Finalment, una prova de les complicitats i el ressò obtingut entre la societat civil catalana són els premis i distincions amb què aquesta societat ha reconegut la tasca de la Fundació puntCAT, com el Premi Nacional de Radiodifusió, Televisió, Inter­net i Telecomunicacions en l'apartat d'Internet (Generalitat de Catalunya), el Personatge de l'any 2005 (VilaWeb i El Punt), el Premi Primera Plana (Grup Serra-Diari de Balears, Mallorca), el Premi Joan Coromines en l'apartat d'entitats (Coordinado­ra d'Associacions per la Llengua Catalana), el Premi Ramon Trias Fargas (Joventut Nacionalista de Catalunya) i el Premi Jaume I (Institució Cultural de la Franja de Ponent).

EL .CT I LES MATRÍCULES, QÜESTIONS D'IDENTITAT

El .cat no s'entén sense la reivindicació del xt. I el primer que va advertir de la necessitat d'un domini propi va ser Ricard Vaqué. Ningú no havia pensat abans en aquesta solució per evi­tar el domini .es reservat per a la Internet espanyola. En aquest sentit, Partal, Maresma & Associats va ser la primera empresa a comprar un domini .com a tot l'Estat espanyol (partal.com), el 1995. De fet, ja havien evitat el .es abans, amb l'adreça pma.couk, de la Gran Bretanya.

"El domini .ct el tindrem el dia que el Principat sigui inde­pendent. Actualment és una via tancada. A més, hi ha l'element que el .ct és més restringit, només per al Principat, mentre que el .cat és més obert. Si un dia el Principat es fa independent, automàticament tindrà el .ct. No hi ha discussió. En el pack del dia de la independència, a més de la cadira a l'ONU, tindrem domini territorial propi", apunta Vicent Partal.

El novembre del 1996 el Parlament de Catalunya va aprovar la sol·licitud del domini .ct per unanimitat. Sí, sí, per unanimi­tat. Partit Popular inclòs. Això indica l'alt grau de desconeixe­ment que aleshores hi havia sobre Internet en general i sobre dominis en particular. La iniciativa parlamentària, obra d'un aleshores jove diputat d'ERC anomenat Jordi Portabella, i sig­nada per companys seus d'escó com Josep Bargalló, Ernest Benach, Josep-Lluís Carod-Rovira i el desaparegut Francesc Ferrer i Gironès, va prosperar. Prèviament havia comptat amb el suport del Departament de Presidència, que llavors tenia de secretari general el filòleg, poeta i escriptor Carles Duarte. Però el .ct va ser un autèntic brindis al Sol. Va quedar en via morta, malgrat la debilitat d'un PP que governava a Madrid en minoria i amb el suport condicionat de CiU. La proposta del Parlament va arribar al Govern de Catalunya, que immediatament va traslladar la petició a l'organisme regulador ISO, que va res­pondre avisant de l'equivocació de l'executiu català. La petició, com hem apuntat anteriorment, l'havia de formular un estat reconegut per l'Organització de Nacions Unides (ONU), però, a més, per a aparèixer a la llista de codis territorials de dues lle­tres a l'estil del .es o .fr s'havien de complir unes condicions concretes clarament inassumibles per part d'una nació com Catalunya: no tenir continuïtat territorial amb la resta de l'Es­tat, és a dir, ser territori d'ultramar. Per exemple, la Polinèsia francesa té domini territorial propi. Algú dirà que Palestina és a la llista d'ISO. Per què? Perquè quan l'Autoritat Nacional Palestina va demanar el domini territorial de dues lletres a Internet l'ONU va avalar la candidatura davant d'ISO basant­se en la seva cartografia històrica. Remenant els seus arxius, l'ONU va trobar mapes en què sortia el nom de Palestina.

Però el fracàs del .ct almenys va servir per a posar les bases del .cat, des del precís moment en què Amadeu Abril devia començar a rumiar l'alternativa per a sortir-se'n. "El .cat és un invent que l'Amadeu Abril duia al cap des del 1996, n'estic con­vençut", sosté Quico Gras, a qui no li fa res d'admetre que no va pertànyer al selecte grup de pioners de la xarxa a Catalunya. "Jo m'hi vaig posar el 96, i no em fa res dir-ho. Hi ha gent que explica que sí que hi era, l'any 1995. Tothom hi era, però no és cert." Les historietes dels pioners de la xarxa recorden les del PSUC, l'Assemblea de Catalunya o fins i tot el Maig del 68. Tothom hi va ser.

IRRITATS AMB LES "CANICAS" I LES "CHAPAS"

A qui ningú no li pot negar que va ser el promotor principal del domini .ct és al dissenyador gràfic gironí Ricard Vaqué. Entre el 1995 i el 1996, mentre xatejava, en Vaqué va començar a remu­gar sobre l’obligatorietat d'identificar-se amb el domini .es. Ell va ser el primer que va plantejar la possibilitat d'aconseguir un domini territorial que servís per a Catalunya com a alternativa a l'estatal. Dos esdeveniments polítics d'aquella època van fer emprenyar bona part dels internautes del país. Un va ser aque­lla provocadora declaració de Miguel Àngel Rodríguez, porta­veu del Govern espanyol en època de José Maria Aznar. El fa­mós MAR va ridiculitzar la petició de seleccions esportives catalanes dient, com a portaveu de l'executiu espanyol des de la Moncloa, que servirien per a fer "una competición internacio­nal de canicas". Arran d'això, va sorgir Marca un gol per Catalunya, que va ser la primera web que reivindicava les seleccions esportives i que va fer David de Montserrat d'un cop de geni aprofitant que tenia espai personal disponible al servidor del proveïdor que li donava connexió. I l'altre era la campanya per a aconseguir que el CAT figurés a les matrícules dels vehicles del Principat. Aznar va imposar la E sense acceptar cap "símbol autonòmic" possible. El president espanyol també se'n va riu­re i va menysprear les reivindicacions catalanes, dient que ell no es molestaria a parlar de "chapas". Però la primera campa­nya pel CAT a les matrícules va ser al final dels governs de Feli­pe González, segons recorda Quico Gras, que era pel mig. "Es va aconseguir aturar la llei que entrava en vigor l'i de juliol de 1996. Aquesta campanya, iniciada per Joan Capdevila i gent que va conèixer al Grup d'Estudis Nacionalistes, va cohesionar un grup que es deia Col·lectiu d'Entitats Desmar'CAT."

En aquest context tan desagradable, Ricard Vaqué va arren­car una cibercampanya en favor del domini territorial .ct, amb un bombardeig de correus electrònics a l'organisme encarregat de les llistes de territoris de la norma ISO 3166, un estàndard industrial que té l'origen en codis postals internacionals. Si no es té un estat, no s'hi és, a l'ISO 3166. A més del bombardeig, es van recollir 5.000 signatures a favor del .ct. Però aquest enre­nou a la xarxa catalana no va servir mai per a aconseguir el domini territorial, perquè la condició sine qua non per a obte­nir-lo era, i encara és, figurar a l'ISO 3166.

Ni la situació de minoria parlamentària del PP al Congrés dels Diputats, que depenia del suport extern de CiU i el PNB, ni la presència de ministres catalans en l'executiu d'Aznar, com Anna Birulés, a Ciència i Tecnologia, i Josep Piqué, a Indústria i posteriorment a Afers Estrangers, no van servir per a facilitar l'aventura del .ct. Ricard Vaqué, que va presidir l'Associació en Defensa del Domini .ct (ADD-CT), considera que el Govern de CiU no va fer prou pel .ct. Ni una petita part de l'esforç que després van abocar al projecte del .cat. I segurament per això Vaqué critica la participació de la Generalitat —de CiU i del tri­partit— en el projecte del .cat. Possiblement també perquè el fracàs del .ct és una espina que Vaqué i molts altres encara tenen clavada, i l'internauta retreu a Amadeu Abril —que tam­bé va formar part de les llistes de debat del .ct— que els dema­nés que aturessin l'activitat per no interferir en les negocia­cions que temps després conclourien amb l'aprovació del .cat.

COPS CONTRA UNA PARET

"Em sembla molt bé el .cat. Sempre he dit que era un hack, o sigui una solució intel·ligent i simple a un problema complex. Ho havíem provat tot amb el .ct i s'havia convertit en un donar­se cops de cap contra una paret. Sabia greu, era una injustícia, tot el que vulguis, però tampoc no era realista continuar per aquell camí. La idea del .cat em va agradar des del primer mo­ment, i a més venia d'una persona, l'Amadeu Abril, en qui sem­pre he confiat", afirma la periodista Mercè Molist, una freelance especialitzada en Internet.

L'èxit del .cat, però, no impossibilita que algun dia s'intenti treure el .ct de l'atzucac en què malauradament és avui. Malgrat que la norma ISO 3166 relaciona els territoris geogràfics amb la divisió per estats, hi ha exemples com el codi .gi, que es refereix a Gibraltar (adoptat també, amb una jugada enginyosa, per algu­nes pàgines web de Girona), o el .ps, destinat al reconeixement d'una realitat nacional com Palestina. La reclamació del .ct va més enllà del .cat, és complementària i té una dimensió més àmplia, no tan sols centrada en dominis d'Internet.

L'aspiració d'una part de la comunitat internauta catalana d'obtenir el domini de dues lletres va provocar que el 9 de novembre de 2005, quan el .cat ja s'havia aprovat i anunciat a bombo i platerets, els diputats de CiU a l'oposició Felip Puig i Antoni Castellà proposessin al Parlament de Catalunya que instés el Govern de la Generalitat —format per PSC, ERC i ICV-EUiA— a "impulsar les mesures necessàries davant el Govern estatal per a la inclusió del domini .ct a les llistes de territoris de la norma ISO 3166-1". El conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, aleshores Carles Solà, independent per ERC, va respondre el 8 de novembre de 2005 una pregunta escrita sobre aquest tema del diputat del PP al Parlament, Daniel Sirera: "El Govern continua treballant per donar compliment a la resolució 192/V del Parlament de Catalunya, sobre la creació d'un domini propi i diferenciat per als servidors d'Internet a Catalunya. Aquesta resolució, aprovada, per cert, per tots els grups parlamentaris, assenyalava, literalment, que 'el domini ha de ser de dues lletres, com ara CT'. Per tant, qualsevol posicio­nament polític que s'oposi a la concessió d'aquest domini a Internet és contradictori amb el text i sentit de la resolució apro­vada l'any 1996."

El periodista David de Montserrat lamenta que s'hagi inter­pretat la victòria del .cat com una anul·lació de la lluita pel .ct. "Després d'haver-se aprovat el .cat he notat reaccions que no m'han agradat en relació amb el domini .ct, el domini que efecti­vament ens identificaria com a territori, en aquest cas Catalunya, i que el Govern espanyol ens nega. He sentit diversa gent dient 'bé, ara que tenim el .cat si no tenim .ct no passa res'. Jo no sé si tin­drem .ct —excepte que ens independitzem, òbviament— però només faig una pregunta: si la llengua i la cultura castellana dis­posés d'un domini .his que identifiqués tota la comunitat hispa­na, Espanya renunciaria al .es? Si la llengua i la cultura francesa disposés d'un domini .fra que identifiqués tota la comunitat fran­còfona, França renunciaria al .fr? Oi que no? Doncs ja sabem el que ens toca fer."

El desconeixement sobre les diferències entre .cat i .ct no es dóna només entre la gent del carrer. Algun polític de primera fila va fer la sensació d'haver confós també ambdós dominis. L'octu­bre del 2004, quan la candidatura del .cat ja havia estat presenta­da a l'ICANN, el llavors ministre d'Indústria, Comerç i Turisme, José Montilla, va sorprendre tothom en una roda de premsa en què va afirmar públicament que el govern del PSOE donaria llum verda als dominis .cat per a la llengua i al .ct per al territori. El compromís de Montilla amb el .ct, però, era un autèntic miratge. Un any després, el 5 d'octubre de 2005, Montilla va haver de res­pondre al Senat una pregunta de la senadora del PP Mercedes Coloma sobre si el Ministeri d'Indústria tenia previst donar su­port al Govern de Catalunya en la reivindicació del domini terri­torial .ct. "Si se aprobara el dominio .ct, se reconocería la independencia política de Cataluna en Internet", alertava la senadora conservadora. La resposta del ministre català certificava que un any abans s'havia confós estrepitosament en referir-se al .cat i al .ct, ja que va respondre així a la conservadora: "Una postura defi­nitiva sobre la pregunta que usted menciona sobre el dominio .ct, a pesar de lo que pudiéramos opinar usted o yo mismo, hoy no tendría por qué ser adoptada en este momento, sino como usted sabé, en uno posterior, si es que el ICANN procediera a consul­tar al Gobierno espanol. Insisto en que si eso se da, la opinión del Gobierno es, por supuesto, de reafirmar que los dominios de pri­mer nivel se reservan para los Estados, y Catalunya no lo es". Més clar, l'aigua.

UNA XARXA DELS PAÏSOS CATALANS

"Aquesta és una identitat oberta, no excloent, contra ningú i a favor de tothom. Una identitat que ens permet com a catalans ser ciutadans del món; un món, el d'Internet, en què no calen estats ni exèrcits, com a l'ONU, sinó creativitat i ganes de comunicar-nos, com els catalans hem sabut fer en els millors moments de la nostra història", defensa el president de la Fun­dació puntCAT, Quico Gras.

En aquesta causa, la de la comunitat cultural i lingüística que fa xarxa, que s'organitza a partir de les eines participatives i democratitzadores que té Internet, en aquesta conversa perma­nent afavorida pels blocs i els fòrums, els catalans ens podem comunicar en la llengua pròpia i ser globals sent locals. Es pot ser glocal, terme amb què Vicent Partal va batejar l'ideari del seu dia­ri electrònic. Ser glocal és la manera que un català té de mirar-se el món i el seu entorn: mirar la globalització des d'allò local.

"El .cat, el país a la xarxa, no té les limitacions físiques que imposa la geografia. És un barri global, igual per als qui viuen a Gandesa o a Bétera, a l'Alguer o a Perpinyà, a Andorra o a Calaceit, a Ciutadella o a Tarragona. Però també a Vancouver o Melbourne. Ara, un cop obtingut el domini .cat, cal assegurar que sigui un èxit. Un èxit com a domini, i un èxit en la promo­ció del català a Internet", sentencia Gras, que és un bon retrat del que representa com a internauta. Inquiet, dispers, apassio­nat, compromès, hiperactiu, accessible i molt humà. Gras fa vincles permanentment, en qualsevol conversa. Té informació referida a tot, que enllaça amb tot el que explica. Té contactes i amics per a tot, repartits en l'àmplia catosfera mundial. Sap com hi ha d'accedir (per mòbil, per correu, per xat...) i trans­met una trempera i unes conviccions estretament lligades a la seva proximitat i humanitat. Afortunadament, Gras no és cap excepció en el context de la Internet catalana. Hi ha molts Qui­cos Gras.

RECONSTRUCCIÓ DE L'ESPAI CATALÀ

Tornant al dilema entre el quimèric .ct i el tangible .cat, el pro­fessor Josep Gifreu escrivia a l’Avui: "Naturalment que hem de continuar lluitant pel reconeixe­ment del primer nivell territorial, el propi d'un estat. Ara bé, a part de les múltiples traves que ara els administradors de l'Estat espanyol aniran acumulant contra aquest reconeixement poden preveure's altres problemes procedents dels territoris històrics del català. Si els governs (del PP) del País Valencià i de les Illes ja han dit que de cap manera promouran la inscripció del domini .cat, sembla encara més difícil que acceptin un domini territorial com .ct. No pas perquè plantegin alternatives raonables com .pv (o .cv) per al País Valencià i .ib per a les Illes, sinó senzillament perquè, almenys per al PP, només hi pot haver un domini territorial, que correspon a Espanya i que ja existeix (.es). Els casos d'Andorra, de la Catalunya del Nord i de la Franja d'Aragó plantejarien altres problemes específics. Com és obvi, el reconeixement del .cat com­porta enormes avantatges sobre qualsevol altra alternativa, al­menys per a la fase actual de reconstrucció de l'espai del català a Europa i al món."

A banda de determinades institucions dels Països Catalans reticents amb el .cat —amb l'excepció del parlament balear, que l'usa—, el món català de fora del Principat ha rebut el domini amb entusiasme. La gent fa servir el .cat. S'ha articulat un vir­tual territori.cat, amb una identitat.cat, ja que la xarxa és la millor plataforma que tenen els catalanoparlants per a comu­nicar-se, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i projectar­se a tot arreu en clau internacional. Navegar per la blocosfera és un bon exercici per a prendre el pols a una comunitat que no entén de fronteres administratives, i menys encara de litigis entre administracions i lluites interessadament partidistes. Hi ha catalans amb blocs personals arreu dels països de parla cata­lana (l'Alguer inclòs, amb el professor de la UOC Gustau Navar­ro) i per tot el món. S'està bastint, gràcies a la rapidesa i la faci­litat d'Internet, un univers.cat.

CATALUNYA SERÀ DIGITAL O NO SERÀ

Per a l'Institut d'Estudis Catalans, la més gran autoritat en llen­gua i cultura catalanes, l'obtenció del domini .cat és una eina molt útil per a ordenar els continguts de la cultura catalana en un món difús com Internet. "És un fet cultural excepcional per­què ens fa visibles, endins i enfora. És bàsic per a la sostenibili­tat de la nostra cultura entendre el canvi de paradigma que suposa la xarxa. O hi tens presència i entres a la revolució d'In­ternet o te'n quedes al marge, com aquells que van perdre el tren de la revolució industrial", afirma Salvador Alegret. Catalunya i la seva cultura, doncs, serà digital o no serà. Les noves tecnologies afavoreixen l'articulació d'una plataforma per als països de parla catalana a una velocitat de creuer comparada amb els ritmes de la política i la geoestratègia. "Al món digital són possibles els Països Catalans i això no és excloent, perquè a Internet es fan possibles les múltiples identitats", afegeix Ale­gret. El .cat és una eina per a fer país més enllà de les realitats legals i administratives. Un clar exemple d'això és una afirmació del síndic de l'Alguer, Marco Tedde, de la coalició de cen­tredreta (formada per Forza Italia, Alleanza Nazionale, Partito del Popolo Sardo, Unione dei Democratici di Centro i Sardis­tas): "Per primer cop, amb el .cat tenim la possibilitat de rei­vindicar la nostra catalanitat sense haver d'enfrontar-nos a la llei italiana."

Aquesta visió resumeix prou bé la força d'un instrument per a normalitzar el català a la xarxa, però no tan sols des d'un plantejament identitari. "No és només un signe d'identitat, que també ho és, i molt potent. És una manera de donar prestigi a la llengua, de mostrar que el català juga a la Champions League, i no a segona B. Una llengua sense prestigi social desapareixe­rà", afirma Abril. La candidatura del .cat citava estudis en què el català figurava entre el dinovè i el vint-i-tresè llocs del ràn­quing de llengües més comunes utilitzades a Internet.

IMPLICACIONS PER A ALTRES LLENGÜES MINORITZADES

El catedràtic de telecomunicacions de la Universitat de Mel­bourne (Austràlia) Peter Gerrand ha fet un estudi sobre la implicació del domini .cat per a altres llengües minoritàries o minoritzades. Estudiant de doctorat en els programes d'espa­nyol/català/gallec i de Media Studies a la Universitat de La Tro­be (Melbourne), Gerrand va publicar el maig del 2006 un estu­di titulat "Una breu història de la campanya catalana per a aconseguir el domini d'Internet .cat, amb implicacions per a altres llengües minoritàries", a la revista Digithum. Només 122 de les més de 6.800 llengües humanes i dialectes en ús que hi ha al món tenen més d'un milió de parlants; vuitanta-tres, més de cinc milions de parlants; i només seixanta, més de deu milions de parlants. Cada llengua proporciona tant un mitjà de comunicació com un sentit d'identitat cultural, que inclou un context històric diferenciat, per als seus parlants.

En aquest estudi, hi llegim: "Internet serveix de mitjà de comunicació efectiu per correu electrònic o blocs en qualsevol d'aquestes llengües, gràcies a la capacitat de l'estàndard Unicode subjacent per a codificar, emma­gatzemar i transferir tots els caràcters utilitzats en totes les llen­gües del món. No obstant això, la visibilitat a Internet de moltes d'aquestes '100 llengües vives capdavanteres', i la diversitat cultu­ral que manifesten, no és evident per a l'usuari d'Internet anglò­fon mitjà. Fins a quin punt s'utilitzen aquestes llengües en llocs web públics?"

Un treball de Xavier Guinovart (Universitat de Vigo) del 2003 situa el català en el vint-i-tresè lloc del rànquing de llen­gües a la xarxa, a partir de les proporcions relatives de quaran­ta-cinc llengües que podia identificar el cercador Alltheweb entre els 729 milions de pàgines que havia recollit el 26 de març de 2002. "Lamentablement, els cercadors actuals de Google i Alltheweb només ofereixen fins a trenta-sis opcions de llengua, cosa que fa impossible repetir l'experiment per a aconseguir instantànies més actualitzades del web en les mateixes llengües", sosté Gerrand.

Si l'ICANN manté els mateixos criteris d'avaluació del .cat per a futures propostes de domini de primer nivell, "farà difícil que comunitats lingüístiques amb menys d'un milió d'usuaris puguin aconseguir una puntuació alta", segons Peter Gerrand. El requisit de l'ICANN d'exigir la quantitat no reemborsable de 45.000 dòlars per a finançar-ne l'avaluació, juntament amb els elevats costos de la campanya per a la selecció, "serà un fac­tor dissuasiu per a comunitats lingüístiques més petites i po­bres", indica aquest catedràtic australià.