Nació.cat

La Catosfera

COMUNITAT I MERCAT, ATRACCIÓ PER A LES MULTINACIONALS

Jordi Bosch és secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació, un càrrec que en el nou Govern de Catalunya ha quedat sota el paraigua del Departament de Governació i Ad­ministracions Públiques, en mans de Joan Puigcercós, secreta­ri general d'ERC. Per Bosch, "el .cat és un punt de sobirania. És com si haguéssim construït a la xarxa una societat en paral·lel, i si ho fas amb la capacitat d'identificar-te com a col·lectiu és un mèrit. Internet és un univers paral·lel en què no mana el territori, sinó que manen les comuni­tats i les interaccions entre elles. Per tant, estar-hi identificat com a comunitat és un punt de sobirania. Si la llengua ens ha donat l'excusa, perfecte. A mi m'hauria agradat molt més començar aconseguint el domini .ct, però davant de les seves dificultats hem trobat l'escletxa amb el .cat. A ningú no se li escapa que darrere del domini lingüístic hi ha interpretacions que van molt més enllà. A més, a la xarxa el .cat consolida la unitat de la llengua cata­lana, que és un factor molt important. La nostra societat s'identi­fica al voltant de la llengua, al cap i a la fi. Per tant, el .cat és una notícia extraordinària."

El despatx de Jordi Bosch, en un edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes que fa cantonada amb el Passeig de Gràcia, és un espai més aviat auster. Diríem que és bàsicament funcional, però atès que hi passen representants d'importantíssimes com­panyies de telecomunicacions fa la impressió que no s'hi pres­ta prou cura. La porta del despatx grinyola un xic. De fet, és una mena de mampara d'aquelles que serveixen per a dividir locals d'oficines. Parets per a mirar-les i no tocar-les. L'empen­ta d'aquest jove de militància independentista no s'adiu, ni molt menys, amb la funcionalitat, deixem-ho així, de les ins­tal·lacions de la Secretaria. Que no es deixin endur per la imat­ge del despatx, els poderosos executius que el trepitgin. Perquè el seu inquilí és solvència i determinació contrastades. Bosch és un enginyer de telecos que ha arribat a l'Administració catala­na governada pel tripartit provinent de la multinacional Gene­ral Electric. Treballava a l'Índia quan va ser reclutat per Esquer­ra per entrar al Govern.

El dia que li fem l'entrevista per a aquest llibre, Jordi Bosch té damunt la taula un informe sobre el català a Internet que ha de servir per a influir en determinades multinacionals perquè ofereixin els seus serveis i productes en una llengua que inclou deu milions de parlants, i que és la vint-i-tresena més usada a la xarxa, per davant de l'àrab, l'eslovè, el grec, l'indonesi, l'u­craïnès, el croat, l'hebreu, l'islandès, el romanès, el lituà, el búlgar, etc. Així ho conclou Alltheweb.com, en una recerca de l'a­gost del 2003. L'informe de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació anirà adreçat a empreses potents com Apple. Es tracta de fer-los veure que el català agrupa una comunitat i, lògicament, representa una clientela atractiva. Dels deu milions de catalanoparlants, la meitat dels majors de quinze anys es connecta a Internet, grosso modo. Els que tenen entre deu i catorze anys, en canvi, estan per sobre: 88,5% al Principat, 80,3% a les Illes i 73% al País Valencià. La comunitat catalanoparlant, doncs, és un mercat molt dinàmic perquè a través dels 21.000 dominis .cat registrats, Google ja tenia el pas­sat gener 3.800.000 documents de web indexats, una xifra ele­vada que contrasta respecte d'altres llengües a la xarxa. O una altra dada que apunta el director de VilaWeb, Vicent Partal: dels 100 primers canals de notícies que es descarreguen en podcast de la versió en castellà d'iTunes (el programa creat per Apple per a reproduir, organitzar i comprar música), vint-i-tres són en català. Un d'aquests és VilaWebTV, la primera televisió per Internet en llengua catalana.

L'informe de Jordi Bosch també destaca que empreses relle­vants com Microsoft tenen domini .cat i esmenta l'acord de col·laboració signat el gener del 2007 entre Google i la Bibliote­ca de Catalunya per incloure a Google Books llibres dels fons de cinc de les principals biblioteques catalanes: la del mones­tir de Montserrat, l'Episcopal del Seminari de Barcelona, la del Centre Excursionista de Catalunya, la de l'Ateneu Barcelonès i la Biblioteca de Catalunya. Els 380.000 volums en llengua cata­lana lliures de drets d'autor que es digitalitzaran són llibres que han passat al domini públic. Des de Ramon Llull fins a Jacint Verdaguer, Josep Pla o Mercè Rodoreda; des del fons de Frede­ric Travé sobre mitologia clàssica (segles XV al XX) fins al de cançoners provençals i catalans dels segles XIV i XV, o la col·lec­ció d'història de Catalunya i la Corona d'Aragó. Lligat amb això, un altre motiu de satisfacció en l'informe de la secretaria que dirigeix Bosch és que el 2004 Catalunya va esdevenir un dels primers països del món a adaptar la seva legislació a les lli­cències Creative Commons (continguts digitals lliures) i a promoure'n projectes de difusió.

Google, Yahoo, Ikea, British Tourist Board, Easyjet, Ryanair, Telefónica, Nestlé, eMule, Booking.com i NetVibes.com són algunes de les webs de grans empreses que tenen els seus con­tinguts també en català. Navegadors com Mozilla Firefox, Internet Explorer, Safari (Mac OSX) i Opera també són en la nostra llengua. Entre les multinacionals que fabriquen pro­ductes de telecomunicacions en català hi ha Benq Siemens, Alcatel, Sagem, RIM (Blackberry), Grundig, Nokia, Motorola, HTC i Sony Ericsson; receptors de televisió digital terrestre (TDT) com Sony, Sanyo, Humax i Antares TAT-400; aparells de GPS com Protelsa, Nav4all o Tom Tom; sistemes operatius com Windows i GNU/Linux; i impressores com Hewlett-Pac­kard i Epson. En definitiva, una llista per a fer reaccionar les companyies que encara no adrecen els seus productes i serveis a la comunitat catalana en la llengua pròpia.

Bosch, però, no estalvia la crítica a l'empresariat de casa. "A vegades els que ens fallen són els nostres, que no entenen que la identitat no ens fa provincians, sinó que ens posiciona perquè són ancoratges en el territori. Quan tu saps el que ets, et pots rela­cionar amb el món. Quan no saps el que ets, ets una fulla al vent. La identitat és un factor que genera seguretat, però sovint els nos-tres empresaris pretenen ser globals i pensen que el català és provincià." Vicent Partal es referia, en un article publicat a Soft­català l'abril del 2004, a les dificultats que el català té per a entrar en l'àmbit de les empreses a Internet. Citava un estudi del juny del 2002 de l'associació WICCAC (Webmasters Independents en Català, de Cultura i d'Àmbits Cívics), en què s'advertia de l'es­cassa presència del català a les pàgines web d'empreses i organit­zacions. "Entre les empreses estudiades n'hi ha algunes que tenen una implantació forta al país i usen amb regularitat la llengua catalana en la seua relació quotidiana amb els clients tradicionals a través d'altres suports. En canvi, a la xarxa l'ignoren completa­ment. Així, empreses que no s'atrevirien a evitar el català en la seua publicitat al carrer o a la premsa escrita o a la televisió o en les seues relacions privades amb els clients, ho fan, en canvi, al web", escrivia el periodista Vicent Partal.

A l'altra part de la balança, però, el secretari de Telecomuni­cacions i Societat de la Informació hi posa aquelles empreses de fora que col·loquen una persona del país en el màxim lloc executiu a Catalunya. "Quan posen una persona que sap expli­car a la seva matriu què és Catalunya, els models d'èxit són extraordinaris. Malauradament, això depèn moltíssim de les persones que lideren els projectes de les grans empreses a Cata­lunya." Per això, Bosch no es cansa de reclamar a les grans com­panyies que tinguin al Principat una seu amb un responsable, és a dir, una cara visible amb qui poder-se relacionar.

GARANTIR LA CONNECTIVITAT

Bosch, secretari de Telecomunicacions i Societat de la Infor­mació, pretén acabar amb la fractura digital: "Catalunya ja no és Barcelona i el territori, sinó que Catalunya és tota. Si el model de país és equilibrat hem de fer certes coses, i si el model és concentrar-ho tot a l'àrea metropolitana de Barce­lona i declarar la resta del país parc natural és un altre escenari. Nosaltres apostem per un territori cohesionat i vertebrat, per una societat més moderna, democràtica i lliure. Llavors no podem tri­gar cinquanta anys a dur als Pirineus una tecnologia que ja s'apli­qui a Barcelona. Com a Administració tenim el deure d'evitar que això passi i no podem badar, perquè la fractura que provoques de catalans de primera i catalans de segona és espectacular."

El compromís de Bosch és que des de qualsevol lloc del Principat hi hagi connexió a Internet. Llavors caldrà que la gent s'hi connecti, que quan es doni d'alta del servei sàpiga engegar i fer anar l'ordinador i, finalment, que els continguts que trobin els siguin interessants i útils. Garantir la connecti­vitat i incentivar la demanda i l'oferta. Aquesta és la seva es­tratègia. El secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació afirma: "Pel que fa a infraestructures patim un desequilibri. Si apos­tem realment per la societat de la informació i del coneixement, hem de fer un salt qualitatiu endavant. Les infraestructures d'a­vui, tret d'algun forat territorial que hem de cobrir encara, són adequades per a anar fent. Però si volem fer un salt qualitatiu, incorporant serveis audiovisuals, si volem que les empreses utilit­zin intensivament les noves tecnologies, transaccions i capacitat de banda ampla, les infraestructures d'avui són un coll d'ampolla. Hem de fer polítiques en infraestructures avui per garantir les que necessitarem d'aquí a cinc anys."

Una altra història és fins a quin punt les operadores efecti­vament ofereixen als usuaris la velocitat de navegació que pro­meten en la seva publicitat. Segons un informe de l'Associa­ció d'Internautes fet públic el gener del 2007, les operadores d'ADSL només donen d'un 42% a un 83% de l'amplada de banda que venen. ADSL és l'abreviació de l'anglès Asymmetric Digital Subscriber Line, un mètode de transmissió de dades a alta velocitat a través de les línies telefòniques de coure tradi­cionals que proporciona més velocitat respecte de les conne­xions amb mòdem, i que va arribar a l'Estat espanyol el 1999. L'Associació d'Internautes considera que per a resoldre aques­ta situació cal que les operadores inverteixin en infraestructu­res, i l'única manera d'aconseguir-ho és que la Comissió del Mercat de Telecomunicacions —ens estatal que, per cert, té la seu a Barcelona, després d'una agra polèmica i gran resistèn­cia per part dels ressorts de l'Estat davant del trasllat dictat pel Ministeri d'Indústria en època de José Montilla— deixi de regular el preu de les ofertes als usuaris finals. "Si els preus als clients finals es liberalitzessin, la competència entre operado­res afavoriria la que prestés millors serveis", sosté l'Associació.

Havíem dit que sense indústria ni suports públics potents, Catalunya se'n surt igualment. El domini .cat n'és la prova. "És que Catalunya ha sortit sempre endavant gràcies a la societat civil, i no gràcies a l'Administració, simplement perquè no existia. Ara estem en una situació en què aquesta administració no és prou forta per garantir allò que hauria de garantir, i la societat civil es pensa que li soluciona moltes coses que real­ment no pot solucionar. La societat civil s'està desactivant. Aquest és el risc de Catalunya", diu Bosch, que considera que "la societat civil catalana està avui més desestructurada que fa trenta anys. Les noves generacions que pugen no veuen en l'associacionisme una manera d'organitzar-se. Venim del fran­quisme, en què l'Administració estava contra tu i la societat civil s'havia d'organitzar". I ara, segons ell, "sembla que tenim la Generalitat, que és capaç de fer moltes coses, però l'aixeta del finançament escanya i tenim una societat civil que es pensa que la Generalitat ja ho fa tot. Afortunadament amb el .cat no va passar això. És un exemple de tot el contrari. Si l'Administra­ció ho hagués intentat fer, possiblement no ho hauria aconse­guit, perquè polititzar-ho hauria estat el millor anticòs que s'hagués creat."

L'OPERADOR NEUTRE, POSSIBLE SOLUCIÓ?

Bosch és un "telecos" i la infraestructura li tira molt. "És l'a­posta estratègica que necessitem com a país", sosté. "El que pro­porciona barra lliure de banda ampla és la fibra a la llar. Proba­blement hi ha tecnologies alternatives que puguin accelerar el desplegament, però el futur és la fibra [òptica] a la llar", diu. Per això, el seu objectiu és també que, en un futur, hi hagi fibra a totes les llars de Catalunya, un projecte d'anys i de molts diners.

"Com que no veiem el sector privat amb capacitat d'invertir de veritat en la infraestructura que realment fa falta a tot el territori —només ho faran allà on els sigui més rendible—, el Govern alguna cosa ha de fer. A Barcelona potser sí que té sentit que dos o tres operadors facin arribar la seva pròpia fibra a les llars, però què passarà amb Vic o Manresa? Té sentit que només hi hagi una empresa que inverteixi en fibra a tot Catalunya? I que les altres utilitzin totes aquestes infraestructures? Si volem que la fibra arri­bi a totes les llars hem d'incentivar que qualsevol obra pública porti ja associada infraestructura amb telecomunicacions. I un cop incentivem això, hem de veure de quina manera ho posem en valor."

I la manera de fer-ho considera que és a través d'un opera­dor neutre. Per a Bosch, "cal que un privat exploti la xarxa d'in­fraestructura privada i la pública que es vagi generant. Si no és així, només acabarà invertint Telefónica o els grans operadors a les grans ciutats, i tu, com a client, només podràs tenir servei d'aquell que té la connectivitat. Per tant, la necessitat d'un ope­rador neutre és una estratègia de país". Operador neutre no vol dir operador públic, precisa Bosch.

"No estem nacionalitzant les telecomunicacions, això a vegades es barreja. Un operador neutre és un operador que proveeix infraestructura. En aquest país l'Administració havia renunciat a planificar les infraestructures en telecomunicacions, que són estratègiques per a un país. Fa falta a Catalunya algú que gestioni les infraestructures amb capacitat i neutralitat. Això és l'operador neutre. L'Administració pública ha d'aprofitar quan fa una línia de tren o una carretera per posar-hi canalització. I un cop té aquesta canalització pública la cedeix a un privat perquè l'explo­ti, juntament amb la que aconsegueixi aglutinar el privat."

Jordi Bosch va un pas més enllà, i considera que és necessa­ri un operador privat en telecomunicacions amb seu a Cata­lunya. Per atracció i per normalitat. "Tots els països en tenen. Per què Telefónica té la seu a Madrid i no a Badajoz? Qualsevol grup empresarial que vulgui crear un operador tindrà el suport de la Generalitat de Catalunya, per descomptat. Estem pel fo­ment de la infraestructura i de la competència."

Vicent Partal fa anys que alerta que un dels dèficits és preci­sament la inexistència d'empreses potents catalanes en el mer­cat de les telecomunicacions. "Només cal preguntar-se quina és la SEAT de la societat digital al nostre país. Igual que l'empre­sa d'automòbils va ser un gran instrument per a crear una tra­ma important d'empreses auxiliars, es pot pensar que sense un operador potent de lleialtat local el català té un peu coix. O més ben dit: hi ha raons per a pensar que un operador local pode­rós de telefonia facilitaria molt les coses i ajudaria a fer créixer amb més ímpetu la xarxa en la nostra llengua." Que el .cat hagi prosperat gràcies a la societat civil no vol dir que el pes de la indústria tecnològica i l'Administració s'hagin de menystenir.

El Govern de Catalunya, però, no té competències sobre telecomunicacions. L'Estatut aprovat el 30 de setembre al Par­lament de Catalunya recollia competències en aquesta matèria, però el tràmit a Madrid, amb el colofó del pacte de la Moncloa, van servir per a "passar-hi el ribot", en paraules d'Alfonso Guer­ra, i eliminar-les del tot. Jordi Bosch afirma: "Necessitem competències en telecomunicacions perquè Cata­lunya és diferent. El ritme que necessita Catalunya no és el mateix que el de l'Estat. Quan diuen que Catalunya està a la mitjana euro­pea per a mi no vol dir que estiguem bé. En un entorn que corre, caminar és perdre pistonada. Fins i tot l'acceleració és important en la societat de la informació, perquè hi pot haver molta gent per damunt de la mitjana. La mitjana és enganyosa, i l'objectiu i l'am­bició de Catalunya és ser als trens de davant. I per a ser-hi neces­sites capacitat de regular i diferenciar el mercat català. Com que no el podem regular amb l'actual Estatut, podem intervenir-hi i això vol dir fer infraestructura pública. Allà on no arribin els ope­radors de telecomunicacions i no els puguem obligar, hem de par­lar amb ells per veure si, invertint diners públics, estan disposats a arribar-hi. Has d'intervenir en comptes de regular, i això és el que estem intentant fer."

RETRAT ROBOT DE L'INTERNAUTA

L'internauta català respondria a aquest retrat robot de traç gruixut: té entre quinze i trenta-cinc anys, és home, amb estu­dis superiors i bàsicament navega i fa servir el correu electrò­nic. Només un 12% de la població opta pel comerç electrònic, i quan ho fa bàsicament busca bitllets (viatges) i tiquets (oci), a més de banca per Internet. El perfil de l'internauta català coincideix força amb el de l'usuari tipus a l'Estat espanyol, segons una informació del portal La Malla. És un home d'en­tre vint-i-cinc i quaranta-quatre anys, solter i amb estudis universitaris, que es connecta diàriament a la xarxa des de la feina i, sobretot, des de casa, i que ho fa bàsicament per a ús perso­nal. Aquestes són algunes de les dades que s'extreuen de les respostes a la novena enquesta realitzada per l'Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) a la qual han respost prop de 50.000 internautes.

Segons es deia a La Malla, només un 13,2% dels usuaris declaren tenir quaranta-cinc anys o més. Més sorprenent enca­ra és la diferenciació de gènere, ja que el 70% són homes (cal tenir en compte que es tractava d'una enquesta que s'havia de respondre activament). A més, pràcticament el 47% tenen estu­dis universitaris. I encara una altra dada curiosa: més de la mei­tat són solters. La majoria es consideren capaços de llegir en anglès i diuen tenir bons coneixements d'informàtica (gairebé la meitat creuen que tenen un nivell "avançat" o "expert"). Pel que fa a l'ús d'Internet, pot dir-se que és de freqüència diària (el 96,1% s'havien connectat el dia anterior) i generalment es connecten en diverses ocasions al llarg de la jornada, tant des de casa com des de la feina. Els serveis que s'utilitzen gairebé cada dia són la World Wide Web i el correu electrònic, tot i que la meitat dels enquestats també havien fet servir el dia anterior algun sistema de missatgeria instantània —el més freqüent, el Messenger.

La informació del portal prosseguia: "La pràctica totalitat dels enquestats disposa d'una adreça de correu electrònic particular. De fet, gairebé la meitat (49,5%) en tenen tres o més. Conseqüentment, la majoria rep més correus dels que envia, la qual cosa també s'explica perquè gairebé dos ter­ços reben més de deu correus brossa a la setmana. D'altra banda, el 20,1% tenen una web personal, i el 26,6% un bloc o similar. Tot plegat fa que les hores d'ús d'Internet siguin considerables: pràc­ticament el 40% s'hi connecta 30 hores o més a la setmana. Dit d'una altra manera: dels set dies de la setmana, se n'hi passa més d'un de sencer connectat."

A La Malla es preguntaven d'on sortien aquestes hores. "Els enquestats es resisteixen a admetre que Internet els tregui temps per a coses com treballar (només el 5,6%) o fer vida social (9,9%) i asseguren que sacrifiquen estones de veure la televisió (68,3%) o d'estar-se sense fer res (62,5%). També el 42,8% assegura que és temps que en realitat s'estalvia de gastar a buscar informació en biblioteques, catàlegs, etc. Això, però, no evita que tan sols un terç dels enquestats declari que l'ús principal que fa d'Internet és professional. Podem afegir-hi un 8% que en fa un ús acadèmic, però la majoria (57%) dels que s'hi connecten ho fan per a un ús personal."

La intenció de Jordi Bosch és establir complicitats amb el sector privat per aprofundir en la informació sobre els usos i consums d'Internet i les noves tecnologies en general. "Com a país aniríem malament si tinguéssim un perfil molt definit de l'internauta. De fet, volem que l'internauta respongui a tots els perfils possibles", diu, i apunta que precisament estan estudiant quins sectors de població han de formar per poder fer el salt i passar del 50% d'utilització d'Internet al 80%. "L'Administra­ció ha de destinar diners a formar aquells col·lectius que es quedarien sense formació i sense cap ajut. Estem parlant amb les empreses del sector, com Telefónica, Vodafone o Microsoft, que tenen perfectament estudiats els col·lectius, per compartir la informació i poder fer el salt fins al 80%. Plantegem una fór­mula de cofinançament per saber a qui adreçar-nos i en què hem de formar aquesta gent", explica el secretari de Telecomu­nicacions i Societat de la Informació.

UN REPÀS ALS ORÍGENS: SABOR AGREDOLÇ

La majoria de pàgines web que es van crear al país a l'inici d'In­ternet, entre el 1993 i el 1994, eren en anglès, ja que es tractava d'un fenomen absolutament minoritari. Servia per a relacionar professors universitaris que tractaven temes molt especialitzats, i ho feien en anglès. El primer web en català el van crear Jordi Adell i els germans Carles i Antoni Bellver a la Universitat Jaume I de Castelló, i es tractava d'una pàgina molt limitada vista avui. Però tenia el valor de ser un dels cent primers web que van exis­tir arreu del món. La pàgina només contenia el logotip de la Universitat Jaume I (UJI) i quatre vincles que contenien una mena de benvinguda en anglès, un vincle al directori del per­sonal del centre —directori que era en català—, un altre al servi­dor que ells mateixos havien creat un any abans i un enllaç al sistema de dades de la Biblioteca de la UJI —que també era en català-. "Tot plegat —explica Partal— instal·lat en una venerable màquina Hewlett-Packard de l'època (sobre el model exacte de la qual hi ha una certa polèmica) i batejada amb el nom de Pere III, seguint el costum dels informàtics de la Universitat de bate­jar cada màquina amb el nom d'un rei de la corona catalana. Aquell, tan concret, era l'inici de la Internet catalana, precursor ja de moltes coses que vindrien després."

El llibre de l'enginyer Andreu Veà Baró Qui és qui a Internet? Recull inèdit de fets i anècdotes, publicat el 2005 pel Centre d'In­novació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM), fa una anà­lisi històrica i exhaustiva de la xarxa a l'Estat espanyol. El llibre és ple de catalans. Eudald Domènech, fundador de Servicom, el segon proveïdor d'accés i serveis d'Internet, es va convertir el 1993 en el primer empresari de l'Estat espanyol de la xarxa. Antonio Gonzàlez-Barros, fundador d'Intercom, també figura entre els pioners del negoci de l'accés a la xarxa. Tots dos tenen capítols propis al llibre de la periodista catalana Núria AlmirónCibermillonarios. La burbuja de Internet en España, publicat per Planeta el 2000.

Aquest volum recull tots els protagonistes de la famosa bombolla d'Internet, també amb catalans destacats, que es va produir sobretot entre el 1996 i el 1998. Segurament el més conegut, tal com hem apuntat, és Pep Vallès, per l'escàndol del cas Olé vinculat a la Fundació Catalana de Recerca, i de qui Núria Almirón escriu: "La història de Pep Vallès és difícil d'explicar perquè té tots els ingredients per a ser resumida en el terme tan espanyol de pelota­zo, però al mateix temps constitueix una figura que inspiraria un gran nombre d'emprenedors, el principal propòsit dels quals seria emular el rendiment obtingut de la seva aventura. La història de Vallès pot explicar-se, a més, de moltes maneres: com a pioner avesat i hàbil per als negocis, com a oportunista sense escrúpols que exprimeix l'entorn en benefici propi, com a marioneta mani­pulada per fils superiors amb un mateix ànim de lucre, o com a simple afortunat que va tenir la sort de trobar el producte que buscava una multinacional sense límits. Probablement, la realitat inclogui una mica, o molt, de tot això. En tot cas, la seva història és també la història de la formació de la bombolla d'Internet en l'economia financera espanyola i un immillorable exemple del desconcert i ineficàcia demostrats en els primers moments per les grans empreses de telecomunicacions."

Aquells van ser anys de notable menyspreu dels grans projec­tes empresarials envers la llengua catalana i el país en general. No se n'amagaven. Es va produir l'intent de desplaçar la llengua prò­pia en favor del castellà. El mercat llatinoamericà n'era l'argu­ment, com si es tractés d'una reedició tecnològica de l'època dels indians. Amb aquest horitzó de les Amèriques en forma de dòlar es va anar inflant la bombolla a casa nostra. L'explosió, tot sigui dit de passada, almenys va provocar un efecte positiu, ja que el bluf de les puntcom es va convertir, en el fons, en una mena de vacuna per al català.

Vicent Partal, per la seva banda, veia amb mals ulls aquesta "febre de l'or": "Especialment perquè immediatament després de l'etapa uni­versitària va arribar l'especulativa. I aquesta va ser profundament desfavorable per al català. Tant, que va arribar un punt que sembla­va que acabaria amb la presència de la llengua catalana a Internet. O que la deixaria en un racó secundari i folkloritzant. Vist des d'a­vui és bastant difícil explicar com va passar tot el que va passar en aquells anys d'especulació i bogeria financera. Milions i milions de les velles pessetes es van canviar de mans sense gaire sentit en una cursa embogida fomentada en la ignorància del que s'estava fent, en una ànsia no dissimulada de guanyar el màxim de diners en el mínim de temps possible i en el mimetisme babau del que passava a Amèrica. Una part d'aquesta cursa consistia precisament a creure que Internet era sobretot un mitjà global i que aquesta globalitat (en el nostre cas) es plasmava en la invasió d'un suposat mercat llatino­americà que el temps ha demostrat no solament que era inexistent sinó també que intentar crear-lo era començar a soterrar diners en un pou sense fons i sense sentit. Siga com siga, el cert és que la 'febre del (suposat) or' es va apoderar del país i no va quedar ni una sola empresa d'Internet sense tocar. Les ofertes esbojarrades de compra queien del cel amb una facilitat sorprenent, sempre amb la prome­sa d'assaltar el món a partir del petit negoci inicial."

El maig del 1995 Vicent Partal i Assumpció Maresma havien posat en marxa La Infopista, un directori que va ser precursor del diari electrònic VilaWeb. En aquella època hi havia poquís­simes webs en marxa arreu del món. La Infopista recollia una seixantena d'enllaços a webs relacionades amb el nostre país, un percentatge important de les quals ja era en català. Partal recorda que en català ja hi havia webs d'astronomia (Grup d'Astronomia), revistes de ciència-ficció (Contes per a Extra­terrestres), incipients pàgines d'esports (L'expedició de la UPC a l'Everest) o de grups socials com el Moviment d'Objecció de Consciència de València.

Partal recorda: "La majoria de webs estaven en servidors universitaris perquè aquests servidors eren en la pràctica i aleshores els únics assequi­bles. Així, el web del Grup d'Astronomia estava al Centre de Supercomputació de Catalunya, el de Contes per a Extraterrestres a la Jaume I de Castelló, el de l'expedició a l'Everest a la UPC i la del Moviment d'Objecció de Consciència a la Universitat de Va­lència. I com que estaven en àmbits universitaris, naixien en àmbits universitaris i s'adreçaven a un públic universitari bàsicament, la normalitat del català era aclaparadora."

D'aquells anys il·lusionants sí que en manté un bon record el director de VilaWeb, tot el contrari que el record de la bom­bolla especulativa, que indirectament també va afectar VilaWeb, en el que ell qualifica com "el moment més difícil" per al portal. "En el nostre cas l'intent més, diguem-ne, espectacular el pro­tagonitzà Starmedia, una empresa americana que havia estat la que havia guanyat més diners a la seua eixida en borsa als Estats Units i que volia assaltar Europa. Una persona que havia estat directiva important de Starmedia i que ara treballa bàsicament en un altre sector em va contar anècdotes internes que encara avui em semblen difícils d'imaginar, com una conversa en què l'amo de Starmedia va anunciar a Botin que igual li comprava el banc. I em va refrescar el nom de qui va intentar negociar la nostra com­pra, un americà de nom Salek Brodsky. Casualment l'altre dia em vaig comprar una peli premiada al Sundance Festival que explica el cas d'una empresa de la bombolla: com neix, com creix de for­ma embogida i com es desfà. El film es diu StartUp.com i el prota­gonitza precisament l'empresa de Brodsky, una que va fundar des­prés de deixar Starmedia quan l'imperi que havia creat aquesta empresa ja es desfeia com el sucre. La miraré amb curiositat. (Star­media va comprar diverses coses arreu del món i va créixer de for­ma espectacular fins que no va donar per a més i va començar un procés de vendes i més vendes fins que es va vendre ella mateixa. El que quedava de Starmedia, que ja no era res, ho va comprar Wana­doo. El seu amo, el que amenaçava Botin, és fora del negoci)."

ACTIVISTES PER LA LLENGUA

Superada la tèrbola etapa de la bombolla d'Internet, tocava fer feina de formigueta. Campanyes com Indexem en català, enge­gada pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Lluís de Yza­guirre, o l'incipient treball del col·lectiu Softcatalà, amb Jordi Mas, Quico Llach, Jordi Coll, Miquel Piulats i Ricard Vaqué com a pioners, ajudant a integrar el català als grans cercadors inter­nacionals, van posar les bases per a començar a comptabilitzar el català a la xarxa. Els "quatre amics" de Softcatalà, segons explica Jordi Mas, es van proposar crear un projecte des del voluntariat per ajudar la presència del català en la informàtica. L'any 1997 el català no existia en aquest món. Van començar traduint el pro­grama Netscape i va tenir molt d'èxit. "Llavors vam muntar una infraestructura per a traduir els programes d'una manera més senzilla. Vam crear un lloc web per a agrupar una comunitat que hi col·laborés, vam crear eines lingüístiques com glossaris, reculls de termes, guies d'estil, memòries de traducció i correctors", afirma Mas, autor del llibre Programari lliure: tècnicament viable, econòmicament sostenible i socialment just (Escola d'Adminis­tració Pública de Catalunya). Des dels seus inicis, Softcatalà ha traduït i ha donat difusió a la versió catalana dels navegadors Netscape i Firefox, el programa de correu Thunderbird, els pa­quets d'ofimàtica OpenOffice, Abiword i Gnumeric i la interfí­cie de Google, entre els 150 programes traduïts que es poden des­carregar des del web de Softcatalà, que té 10.000 visites diàries i 35.000 subscriptors.

Aquesta associació sense ànim de lucre està formada per estudiants, professionals i usuaris que van des d'enginyers in­formàtics fins a filòlegs, dissenyadors i traductors que hi col·laboren desinteressadament. Ha rebut el Premi Nacional d'In­ternet que atorga anualment la Generalitat, el premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística, el Premi Nacional de Cul­tura 2005 i el premi Arrova, entre altres reconeixements.

D'altra banda, la iniciativa d'Indexem en català, engegada per la "formigueta" que és el professor Lluís de Yzaguirre, con­sistia a reclamar a tots els cercadors de pàgines que indiquessin en el format HTML si eren en català. L'objectiu era que els cer­cadors internacionals "reconeguessin" les pàgines en català i les comptabilitzessin fàcilment. També es va elaborar una llista de mots buits en català que es va posar a l'abast de qualsevol cer­cador per tal que tinguessin una manera correcta d'identificar les pàgines en català i de negligir totes les paraules gramaticals i altres paraules buides a l'hora de fer un índex. Aquesta feina era imprescindible si es volia aconseguir que el català fos pre­sent en els cercadors. Yzaguirre va ser el responsable aleshores d'una petita trampa que va permetre en un primer moment cer­car webs en català a través d'Altavista o de Google, un nou cerca­dor que esdevindria en molt poc temps el punt central de la xarxa al món. Aquesta petita trampa consistia a cercar d'acord amb una sintaxi peculiar, + (paraula)+és+(dels quan què). D'a­questa manera, el cercador trobava la paraula desitjada i mirava si a la mateixa pàgina hi figurava també l'expressió és i una o més de les tres altres expressions. El descobriment, sensacio­nal, era que si una pàgina web contenia les paraules és i com a mínim una de les paraules dels, quan o què, aleshores aquella pàgina era sens dubte en català. La fórmula va costar de trobar (va ser complicat, per exemple, trobar diferències entre paraules essencials en català i en romanès), però un cop localitzada la fór­mula, aquesta va precipitar molt els esdeveniments.

EL CATALÀ ES FA VISIBLE A INTERNET

Iniciativa particular i col·lectiva, l'activisme, per no dir mili­tància, afegit a la qualitat i l'enginy, va situar el català en el mapa. Empreses i grans cercadors veien que seleccionar el cata­là no era difícil ni costós. El març del 2001 tot això va esclatar. Per una banda, Altavista i Alltheweb van ser els primers grans cercadors internacionals a obrir un portal en català. I per una altra, Google va rebre una fortíssima campanya de correus reclamant una versió en català. El 16 de març, concretament, Google va obrir el web en la nostra llengua, en el qual treballa­ven des de feia temps amb el suport de Softcatalà. Primer van traduir la interfície i ben aviat van adoptar la possibilitat de fer cerques exclusivament en català. Com que aleshores el poder de Google ja començava a ser tan gran, la seva iniciativa ràpi­dament seria seguida per altres. El gener del 2002 Lycos s'afegia als portals internacionals que obrien seccions en català, i pràc­ticament ja no en quedava cap sense. A més de Lycos, Altavista, Alltheweb i Google, també havien inclòs el català Euroseek i Yahoo!

Al principi d'aquest llibre apareix la cita de la periodista Eva Piquer "Serem allò que sant Google digui que som." Doncs a par­tir de l'any 2001 ja començàvem a ser. Aquest període, entre 2001 i 2002, va ser decisiu per a posar els fonaments de la presència de la comunitat catalana a la xarxa global. Una prova n'és que el gener del 2003 les dades d'Alexa detectaven deu webs catalanes entre les mil més visitades del món. El primer web en català era el de "la Caixa", seguit de les pàgines de quatre administracions (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana, l'Ajunta­ment de Barcelona i el Servei de Telemàtica Educativa de la Ge­neralitat de Catalunya), dos mitjans de comunicació (El Periódi­co i VilaWeb) i el Futbol Club Barcelona.

És a partir d'aquests anys quan floreix el català a la xarxa, que és vista com una gran oportunitat per a una comunitat de deu milions de catalanoparlants. Han passat els fantasmes de la bombolla, i els mitjans de comunicació, institucions, empreses, entitats i internautes a títol personal s'apropen a la finestra oberta que és Internet amb atreviment, ambició, creativitat i talent. "Una de les lliçons d'aquests anys d'Internet és que la cultura catalana, quan ha de competir en potència industrial i muscle financer, ho té malament, perquè la cultura espanyola i l'anglesa són demogràficament molt superiors. Si nosaltres hem de conquerir Amèrica Llatina ho tenim negre. En canvi, quan hem de competir en creativitat i sentiment de comunitat arrasem, entre altres coses perquè en aquest terreny la cultura espanyola no sap competir", explica Vicent Partal, assegut al seu despatx de VilaWeb, que està presidit per un Brossa que cla­ma: "Volem viure plenament en català."

Sense gaires proveïdors d'accés a Internet i sense cap opera­dor de telecomunicacions propi que hagi reeixit, és a dir, mancat de potència financera i industrial, el català se n'ha sortit amb èxit. Per què, doncs, aquesta aparent contradicció? És aquesta la his­tòria de David contra Goliat? El director de VilaWeb apunta una idea suggerent: "Internet encaixa molt amb la manera de fer catalana: creativitat, participació, diàleg... El .cat és un sentiment col·lectiu; és el més que un club una altra vegada."

"PUIX QUE PARLA EN CATALÀ, VEJAM QUÈ DIU"

El 21 de setembre de 2005, arran de l'aprovació del domini .cat, el periodista i escriptor Joan Barril escrivia un article a El Perió­dico de Catalunya que acabava amb aquest paràgraf: "No dubto de la importància d'aquest .cat. Tot el que signifi­qui un reconeixement de la catalanitat al món m'omple d'un petit orgull. Però després de l'alegria potser seria bo passar a la reflexió i al dubte. El .cat només és, en realitat, una matrícula. ¿De què em serviria un cotxe amb la matrícula catalana si al cap d'uns quilò­metres comencés a fumejar? El .cat obliga els altres al reconeixe­ment, però obliga els usuaris al rigor. També un petit Estat del Pacífic anomenat Tuvalu va fer un enginyós negoci distribuint el seu domini territorial .tv entre les televisions mundials que el vol­guessin llogar. El problema essencial no és que la marca prestigiï un país i una cultura, sinó que aquesta cultura i aquest país aca­bin prestigiant la marca. O com deia el clàssic: 'Puix que parla en català, Déu li doni glòria'. I el reaccionari escèptic com un servi­dor afegia: 'Puig que parla en català, vejam què diu.'"

Si una cosa té la gent que des de fa temps remena les cireres a la Internet catalana és complicitat, complementarietat i gene­rositat compartida. Uns citen els altres sense gaires manies, i tots ells són accessibles. "Una de les característiques que com a periodista et crida més l'atenció a l'hora d'entrevistar perso­natges rellevants en tota l'evolució d'Internet és la seva accessi­bilitat. Per molt alt que sigui el prestigi o el reconeixement públic de l'entrevistat dintre d'aquest món, sempre es dóna una norma d'or: com més anys fa que es dedica a la xarxa, més accessible és." L'apunt és del periodista Oriol Lloret, que l'any 2000 va publicar Converses sobre els orígens d'Internet a Catalunya, en què entrevistava Alfons Cornella, Vicent Partal, Artur Serra i Luis Àngel Fernàndez Hermana, la contribució dels quals en l'arrencada d'Internet al nostre país ha estat fonamental.

Alfons Cornella és un veterà a la xarxa i una de les veus més escoltades a tot l'Estat pel que fa referència a com Internet can­via les organitzacions, és a dir, sobre com canvien la nostra vida quotidiana els espais on negociem informacionalment: empre­ses, administracions, escoles, sindicats, etc. Editor d'innovació, va fundar Infonomia.com, un think tank sobre negocis digitals que ofereix serveis en anglès i fins i tot en xinès. En una entre­vista al programa de Catalunya Ràdio L'internauta, Cornella defensava la potència d'Internet com a finestra per a arribar a tot el món: "És evident que podem dir coses a escala interna­cional perquè tenim missatges, amb una forma de veure les co­ses que no és ni la nord-americana ni l'asiàtica. Tenim una ter­cera via que hem d'expressar".

En la llavor dels primers anys també hi va tenir un paper clau Artur Serra, doctor en antropologia social per la Universi­tat de Barcelona, cofundador d'ISOC-CAT i coordinador de CANET-UPC (Centre d'Aplicacions d'Internet). El periodista Oriol Lloret afirma que "no es podria entendre el desenvolu­pament de les xarxes ciutadanes vehiculadament a través d'In­ternet sense la figura d'Artur Serra. I és que quan un antropò­leg entra a la 'tribu dels tecnòlegs, les bases de les finalitats de la tecnologia comencen a trontollar". La seva formació en el camp de l'antropologia ha dut Artur Serra a projectar xarxes ciutadanes i a organitzar el primer congrés mundial a Barcelona, l'any 2000. Va entrar a Internet durant la seva estada de recerca a Carnegie Mellon University del 1990 al 1993. Estava fent la tesi doctoral sobre la "tribu" dels computer scientists i es va trobar l'any 1991 amb la creació de la Internet Society, i se'n va fer soci. En tornar dels Estats Units el 1993, Serra va pro­moure la recerca i la comunitat Internet a Catalunya, és a dir, "la primera generació Internet". El 1996 va crear el Capítol Català de la Internet Society (ISOC) i l'any següent, CANET­UPC, el primer centre de recerca d'Internet a la UPC que, juntament amb altres grups, empreses i la Generalitat crearien el projecte i2CAT el 1999. Serra és el responsable, també, del pri­mer congrés d'Internet a Catalunya, INET-CAT, que es va fer el 1996; al cap de dos anys se'n féu la segona trobada. Es tractava, en definitiva, d'impulsar "la segona generació Internet del nos­tre país".

Artur Serra, un nom estretament lligat a les xarxes ciutada­nes, explica: "Les xarxes ciutadanes era i encara són la Internet social, o almenys una part d'aquesta nova realitat que anomenem societat de la informació. Internet és tant un fenomen tecnològic com social. O millor dit, la tecnologia d'Internet tant hauria d'inclou­re el disseny dels protocols i els sistemes informàtics com les noves relacions socials, culturals i econòmiques que es desenvolupen dins la xarxa. Les xarxes ciutadanes són les noves formes d'orga­nització social que Internet permet. Són societats obertes, com Internet és un sistema obert."

La primera generació de xarxes ciutadanes va tenir molt èxit a Tarragona amb Tinet.org, a diferents barris de Barcelona (el Raval, Nou Barris), a Cornellà... A Europa van intentar con­nectar amb la Rete Civica de Milano i Iperbole de Bolonya. Fins i tot van fer una primera trobada global de Xarxes Ciutadanes a Barcelona al 2000 però després el fenomen va decaure. Tot i així, han adoptat noves formes, com les xarxes Wifi, la comu­nitat de programari lliure, projectes com el P2P... La idea dels living labs, o laboratoris ciutadans, obre la possibilitat d'una nova generació de xarxes ciutadanes. La comunitat de recerca, a més, ja es planteja què necessiten els ciutadans dins els pro­jectes de R+D, i la Unió Europea acaba de crear una xarxa de living labs on hi ha l’i2CAT.

Respecte a la salut de la Internet catalana, Serra creu que encara pensem més en la primera generació Internet que en la segona. "Fa falta un revulsiu. Tot i ser internautes encara mirem massa el passat. La Internet dels anys noranta ja és passat. Hem de mirar cap a la Internet del 2010, i tenim més oportunitats ara amb la convergència d'Internet i l'audiovisual que amb la primera Internet de la web, que era de text", afirma.

Artur Serra sempre recorda que hi ha una sèrie de perso­natges al país "injustament oblidats" i que, en definitiva, són "els pioners de la xarxa catalana, gent que es va jugar la seva carrera quan ningú no donava un duro per Internet". Un d'a­quests és Luis Àngel Fernàndez Hermana, l'ànima del Primer Congrés de Periodistes Digitals, que es va celebrar el 1998. Oriol Lloret n'explica que "amb la seva pàgina de Telemàtica a El Periódico de Catalunya, des de l'any 1995, i amb la tasca d'in­vestigació que ha dut a terme des d'Enredando.com, Luis Àngel Fernàndez Hermana (conegut també com a LAFH) ha marcat la pauta, per a qui se l'ha volgut escoltar, de com la societat de la investigació es pot convertir en la societat del coneixement", i afegeix que "Luis Àngel Fernàndez Hermana sempre diu, en broma, que si s'hagués dit, per exemple, John Smith, ara mateix estaria retirat i vivint en una illa del Carib. Perquè moltes coses que s'estan dient ara mateix en les publicacions més prestigio­ses del món d'Internet [transcorria l'any 2000] poden trobar­se escrites per ell en editorials o articles d'Enredando.com de fa ja una colla d'anys." Juntament amb Lluís Reales i Alfons Cor­nella, Luis Àngel Fernàndez Hermana és una de les persones clau en la reflexió pública sobre Internet al nostre país. La pla­na de LAFH a l'edició en paper d'El Periódico de Catalunya a partir del novembre del 1995 o les peces de Lluís Reales a La Vanguardia eren un referent per a la incipient comunitat internau­ta catalana. Vicent Partal posava en marxa La Infopista i, a continuació, el diari electrònic VilaWeb. Jordi Vendrell presentava L’internauta a Catalunya Ràdio, i immediatament després arri­baria una nova generació de divulgadors, en què destacava Mercè Molist. Aquesta periodista estava subscrita a la revista nord-americana Newsweek el 1995. "Veia que parlaven molt d'una cosa anomenada Internet, que semblava que era la pera. Me'n llegia tots els articles i ja abans de tenir accés a Internet en vaig fer un reportatge per a la revista del Col·legi de Periodis­tes." El reportatge estava centrat en els periodistes que feien ser­vir Internet. Un dels entrevistats va ser precisament Vicent Partal.

Molist, que ha treballat en diversos mitjans, com a freelance, informant sobre Internet, com la revista WEB i CNR (que ja no existeixen), la revista @rroba, els diaris La Vanguardia i El País, on col·labora actualment, explica: "En veure que no havia entrat mai a Internet [Partal] va tenir l'amabilitat de deixar-me pujar a casa seva i ensenyar-m'ho. Si no recordo malament, em va ensenyar una imatge d'uns jugant a fut­bol. Allò em va decidir i va coincidir que acabava de posar-se en marxa Servicom, el primer ISP per a particulars, no empreses. M'hi vaig apuntar. Per què? Per curiositat. No sabia què hi troba­ria exactament i per tant no podia preveure resultats o tenir expectatives per aquella acció. Senzillament, per curiositat. Vaig fer-ho tot jo sola, trucant a Servicom, seguint els manuals... i un cop vaig estar connectada, de seguida vaig trobar gent que em va ensenyar com havia de continuar. No sóc tècnica. El que a mi em cridava i em crida l'atenció d'Internet és el component humà: les comunitats virtuals, la netiqueta [les normes d'urbanitat dels in­ternautes per mantenir un comportament educat a la xarxa], la filosofia, les persones i les coses que hi fan. També molt especial­ment tot el que tingui a veure amb la forma lliure i oberta de veu­re el món i interactuar-hi, i aquí entra el món hacker, que sempre m'ha agradat observar i estudiar. Hacker des del punt de vista del Jargon File [un glossari d'argot hacker, considerat una de les bí­blies d'Internet], de gent que sap molt d'informàtica, de la filoso­fia o ètica hacker que hi ha al darrere."

A part de la feina periodística, Molist ha viscut a la xarxa com una internauta més. "Sempre he cregut en la premissa que Inter­net et dóna, a canvi que tu també li donis " L'aportació de Molist a la xarxa passa per diversos fronts: va cofundar la llista de correu de les Ciberdones, fa uns deu anys, que encara té bona salut, així com la trobada anual Hackmeeting. Va formar part, des del seu naixement, de Fronteras Electrónicas (FrEE), la versió espanyola del grup de ciberdrets Electronic Frontier Foundation. El 2005, la gent de FrEE es va traslladar a una altra organització i ara con­formen el capítol espanyol de Computer Professionals for Social Responsability (CPSR). Aquesta periodista també ha estat amb la gent que lluitava per aconseguir el domini .ct. "En general, donant suport a totes les iniciatives que m'han tocat el cor", conclou.

El 2006, Molist va escriure i publicar el seu primer llibre sobre Internet, un manual per a entrar a la xarxa i fer-hi les opcions més bàsiques, escrit d'una manera amena, on es barregen els punts tècnics estrictes que cal saber (com s'envia un correu, com es navega, etc.) amb anècdotes, suggeriments i punts d'història de la xarxa, fruit del coneixement que ha anat acumulant. El llibre es titula Ciberavis. Manual per a joves de més de 50 anys que volen aprendre a navegar per Internet.

"Sóc una internauta catalana que viu i observa la ciberCata­lunya i, com sempre, veig que les iniciatives punteres continuen sortint d'aquí, de les cibercomunitats i persones d'aquí. L'àmbit de les empreses és l'únic que no té gran força a la Internet catala­na, però és que no n'havia tingut mai. La nostra xarxa sempre ha estat lloc d'universitats i, sobretot, de la societat civil, igual que passa amb el país. En altres països hi ha hagut un boom d'empre­ses d'Internet en el seu moment que aquí no s'ha donat."

A l'hora de donar noms, Molist respon: "Internet no és cosa de noms. Internet no és Vinton Cerf, ni tan sols Postel. És una altra història. Són —som— tots."

Entre els "veterans", Oriol Lloret no s'oblida, evidentment, de Vicent Partal, de qui diu que "és la persona de referència per a tothom qui vulgui iniciar una aventura periodística a la xarxa. La seva reflexió s'ha traduït en un dels projectes més reeixits d'Internet, sobretot gràcies a la profunda convicció vers un con­cepte de periodisme molt clar: el periodisme de proximitat".

L'APOSTA DIGITAL DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L'èxit de la xarxa catalana va lligat també al paper dels mitjans de comunicació. A més de la innegable aportació de VilaWeb, i les seves actives edicions locals dels inicis, hi ha hagut altres mitjans del país que hi han apostat. Per exemple, l’Avui va ser el primer diari de l'Estat que va ser present a la xarxa, una fei­na que va fer Joan Jofra, company setmanal de Partal en el pro­grama de Catalunya Ràdio L'internauta. La posada en marxa del web de l’Avui va arribar just abans que El Periódico de Cata­lunya llencés la seva pàgina a la xarxa, de la mà de Luis Àngel Fernàndez Hermana. L'any 1994, però, Partal havia creat el pri­mer sistema informatiu a Internet dels Països Catalans i de l'Es­tat espanyol, anomenat El Temps Online, per al setmanari que edita Eliseu Climent. L'any següent, Partal, Maresma & Asso­ciats va fer el directori La Infopista catalana, que el 1996 donaria lloc a VilaWeb.

El pes dels periodistes en els inicis de la Internet catalana va ser decisiu per a la divulgació de la xarxa, si bé sempre ha existit una certa pugna entre periodistes i enginyers respecte d'això. El Grup de Periodistes Digitals (GPD) va agrupar no tan sols periodistes, també algun enginyer i gent inquieta i sensible tant envers la xarxa com envers les necessitats socials i nacionals del país. El GPD va ser una mena de lobby, un pa­raigües que anava aixoplugant professionals i internautes en una època en què la xarxa tenia dimensions modestes i pràc­ticament tothom es coneixia.

A més de L'internauta, el programa que Jordi Vendrell va iniciar a Catalunya Ràdio, Internezzo, amb Oriol Ferran, i La Malla Ràdio, amb Mònica López, han estat altres espais de refe­rència per als internautes, en aquest cas a través de les ones de COM Ràdio. Els continguts de ràdio i televisió via web, amb les subscripcions de podcast i les cada cop més usades modalitats de ràdio i televisió a la carta, han aprofundit la relació amb els internautes i han augmentat els consums. El portal de Televisió de Catalunya, per exemple, ha estat històricament dels webs més visitats en català, segons l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) estatal. Un rànquing, aquest de les pàgines més visitades, que en català és encapçalat per "la Caixa".

El diari digital La Malla, un mitjà de la Diputació de Barce­lona molt pensat en clau municipalista i amb sensibilitat clara per les noves tecnologies, també té pes en la tasca divulgativa. La Malla és un dels molts projectes que ha desenvolupat l'em­presa Lavinia, del periodista Antoni Esteve. Abans hem parlat de LAFH, Reales i Partal, però és de justícia esmentar també aquest quart "apòstol", tal com el va batejar La Vanguardia en una informació del Congrés de Periodistes de Catalunya. El logotip d'aquell congrés era una bombeta i, certament, s'ence­nia així la bombeta de la xarxa, que de moment no s'ha pas apagat.

El maig del 1996 va sorgir Osona.com, que amb el pas dels anys no tan sols no ha desaparegut com a mitjà comarcal a la xarxa sinó que s'ha consolidat i és la capçalera més antiga del Grup Nació Digital, format el 2005. Nou anys després que apa­regués Osona.com, el grup que té Miquel Macià, el seu editor i accionista, agrupa una dotzena de capçaleres de temàtica ben diversa (des d'Opinió Nacional fins a Osonatanga o Eros Cata­là) arrelades al territori i rigoroses. Nació Digital, diari d'Inter­net i noves tecnologies, és el producte bandera del grup en clau nacional. Mitjans com aquests han actuat durant anys com a dinamitzadors de la xarxa a escala territorial, més enllà dels diaris d'abast més general, i apropen la informació d'Internet i l'ús de les noves tecnologies a la població.

En una línia de seriositat i rigor també trobem un portal espe­cialitzat en el sector dels mitjans i les indústries culturals com és Comunicació21, que dirigeix Àlex Gutiérrez i edita David Cen­tol. El 2002 va néixer Tribuna Catalana, diari electrònic d'opi­nió, aixoplugant Tribuna Mallorca i facilitant l'accés als webs del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (sobre seguretat i defensa) i del Debat Nacionalista, productes de la factoria de Miquel Sellarès. I és que el sobiranisme té una forta presència mediàtica a la Internet de parla catalana, segurament perquè la xarxa és el refugi per als productes les línies editorials dels quals no abunden precisament als quioscos del país.

En els últims mesos i anys han proliferat nous diaris elec­trònics. Des de l'europeista Eurotribune, que edita Josep Sola­no, fins al Debat, que dirigeix Jaume Reixach, passant pel més recent El Singular Digital, diari nacionalista dirigit per Jordi Cabré que ha dut a la xarxa signatures de plomes fins llavors habituals de la premsa de paper. O el fresquíssim directe! cat, de línia editorial desacomplexadament independentista i que di­rigeix Joan Camp. Tot això sense oblidar-nos d'E-notícies, que ha popularitzat la informació d'actualitat política i ha conver­tit els polítics del país en protagonistes permanents gràcies a l’enfant terrible Xavier Rius.

Més recentment han aparegut projectes digitals més modes­tos, però no per això menys interessants, com E-criteri, editat per un equip que té com a objectiu fomentar que els catalans ens veiem des d'una perspectiva pròpia (autocentrament). "Volem posar de manifest que els catalans necessitem recuperar la nos­tra perspectiva de les coses (de la cultura, la política, la comuni­cació, l'economia, la llengua...) per combatre la visió aliena que se'ns imposa (generalment espanyola o francesa)", diu en la seva presentació. E-criteri és una de les moltes iniciatives mediàtiques que sorgeixen últimament, gràcies a Internet, en llengua pròpia i amb plantejaments d'autocentrament, parafrasejant-los. Però no tot són alegries: el col·lectiu Contrastant, que oferia una lec­tura crítica dels mitjans i gaudia d'una àmplia respectabilitat, va aturar la seva activitat —que es comunicava exclusivament a tra­vés del web— el febrer del 2007.

EL RACÓ CATALÀ, EN EL PUNT DE MIRA

El que va començar el 1999 amb una pàgina personal ha acabat sent un dels portals en català més visitats a Internet, amb més de 15.000 visites úniques al dia, 12.000 usuaris registrats i gai­rebé un milió i mig de comentaris als seus fòrums —de llarg els més actius de la xarxa catalana—. Estem parlant de Racó Cata­là. En aquest camí sovint s'han trobat amb dificultats afegides a les pròpies d'un nou projecte a Internet. Les dificultats ideo­lògiques. Ser independentista a l'Estat espanyol sovint provoca reaccions difícils de comprendre en algunes persones i sectors. Però malgrat tot el que es podria pensar, tampoc no és que hagin rebut excessives mostres desagradables via correu. "Els principals problemes amb què hem topat a Racó Català tenen més a veure amb poders polítics i mediàtics que no pas amb persones del carrer", explica Guillem Sureda, una de les ànimes de Racó Català juntament amb Joan Camp, Gerard Pibernat i Eduard Duran.

La primera topada va ser amb Juan García Sentandreu, el líder del partit ultradretà Coalición Valenciana, conegut pel seu "blaverisme" extrem. Posteriorment va ser Libertad Digital, el portal de l'agitador locutor de la COPE Federico Jiménez Losantos. El motiu: una campanya d'Òmnium Cultural de l'A­noia, que datava del 2002, que animava a comprar productes eti­quetats en català.

Guillem Sureda afirma: "Els fets es produïren entre els anys 2005 i 2006, quan l'Esta­tut de Catalunya estava encara entre esborranys però ja se sabia que se'n faria un de nou. Tots recordareu aleshores els boicots als productes catalans impulsats des de molts mitjans espanyols com ara El Mundo, la COPE o el mateix Libertad Digital. En un intent de demostrar que el boicot hauria estat iniciat primer contra productes espanyols per part dels catalans, Libertad Di­gital va presentar aquesta campanya d'Òmnium dient que la Generalitat subvencionava entitats que promovien boicots con­tra Espanya."

La pàgina en qüestió, de títol "Compra en català", s'allotjava a Racó Català i consistia en un petit recull sobre els productes que etiquetaven en català i els que no ho feien. "La campanya no es basava a assenyalar productes que fossin catalans o no, sinó que es limitava a recomanar una llista de pro­ductes que etiquetaven en català, fos quin fos el seu origen. Liber­tad Digital va obrir un parell d'edicions assenyalant la web allot­jada a Racó Català, i això va derivar cap a un munt de comentaris i correus electrònics de lectors ultradretans al correu dels editors de Racó Català, ja que estranyament la web allotjada no contenia cap correu associat, de manera que els 'visitants' provinents del portal de Jiménez Losantos descarregaven la seva ira contra el portal que allotjava la campanya."

Aquesta mena de comportament, "dient mitges veritats sobre els fets i amb intenció de manipular", segons Sureda, va tenir continuïtat a la versió digital d'El Mundo que s'edita des de les Illes Balears, conegut com El Mundo-El Dia de les Balears. "De resultes de l'aprovació dels dominis .cat a Inter­net, un dels redactors d'El Mundo-El Dia sorprengué tothom amb un reportatge que titllava Racó Català de ser "un dels creadors del .cat" i de "donar suport a una web terrorista". L'article, ple d'errades de base i de concepte, confonia l'ano­menada Esquerra Independentista amb ERC, deia que el .cat era catalanista i un domini regional (si fos per això hauria de ser de dues lletres) i treia de context una enquesta humorís­tica que havia fet un usuari de Racó Català sobre qui era més perjudicial per als Països Catalans", recorda aquest responsa­ble de Racó.

La COPE cita sovint Racó Català. "Alguns usuaris han asse­nyalat —amb talls de veu inclosos— que de tant en tant se cita alguna notícia de Racó Català o algun fòrum des dels progra­mes d'aquesta cadena de ràdio espanyola. I és clar, ja es pot suposar que no se'l cita precisament de forma positiva, tot i que de moment, pel que sembla, no ha passat d'aquí."

TINET.ORG I ARENYS.ORG

Una comunitat tan activa entorn d'una llengua com el català ha generat una enorme diversitat temàtica i una gran implantació territorial de la xarxa. El nombre tan elevat de webs en català té un parell de característiques molt importants que cal destacar. La primera és que s'hi troba de tot. Des de la més alta cultura fins a la pornografia, des de les webs personals fins als grans projectes institucionals, des de webs elementals d'una sola pàgina fins a projectes complexos i que són difícils de trobar en altres llengües. Un bon exemple d'aquests darrers és el web del Diccionari Cata­là-Valencià-Balear, un dels diccionaris més complets accessibles en qualsevol llengua del món en la seva totalitat a través de la xar­xa. Curiosament, el diccionari ha estat digitalitzat a Pondichery, una ciutat estat al sud-est de l'índia. "Una altra paradoxa (o no) de la globalització", sosté Vicent Partal. La segona característica essencial del fenomen és que és molt homogeni territorialment. Avui ja no queda cap comarca dels Països Catalans on no trobem webs en llengua catalana i en la majoria dels casos els webs més importants són en català. Per a Partal, "això és molt significatiu, especialment significatiu, ateses les dificultats per a concretar aquest marc per altres vies. Internet, salvant les barreres geogrà­fiques i administratives, ha aconseguit fer realitat el concepte de comunitat cultural o nacional catalana que en canvi no s'ha po­gut construir de manera sostenible en la vida presencial".

Diversitat temàtica i geogràfica, doncs, en "un país d'ende­riats —la frase és d'Oriol Ferran— que tot ho duen a Internet". Les comunitats d'internautes han estat com taques d'oli que amb el pas dels anys s'han anat estenent pel territori fins a ocu­par-lo pràcticament del tot.

Però els precursors del concepte de comunitats digitals són, sens dubte, Tinet.org, la primera xarxa ciutadana d'Internet a l'Estat, i Arenys.org. L'impulsor de Tinet és un personatge ja conegut a aquestes alçades del llibre, un dels protagonistes del trident pel domini .cat, Manel Sanromà. Un matí de la primave­ra del 1995, un grup d'universitaris prenia un cafè a Tarragona. Eren, a més de Sanromà, Robert Rallo, un dels pioners de la xar­xa a Catalunya, tres alumnes seus, Jaume Grau, Luis Anaya i Joan Manel Gómez (que posteriorment seria el principal col·labora­dor de Sanromà a Tinet). Jaume Grau els va comentar que l'A­juntament de Bolonya oferia Internet gratuït als seus ciutadans: es tractava de la Xarxa Iperbole, una de les xarxes ciutadanes més sòlides i veteranes d'Europa. "I per què no a Tarragona?", es van preguntar. "Aprofitant que recentment m'havia fet càrrec d'una fundació municipal vam aconseguir convèncer el responsable polític i bon amic meu, Joan Aregio, de la idea de copiar el mo­del Iperbole sota el paraigua d'aquesta fundació. El setembre del 1995, al cap d'uns mesos d'estira-i-arronsa amb la burocràcia municipal i gràcies al convenciment d'Aregio i a l'excel·lent tre­ball tècnic dels meus col·legues, vam poder sortir al carrer", expli­ca Sanromà al llibre Qui és qui a Internet?, d'Andreu Veà, que precisament treballa en el projecte Who is Who in Internet World. Però per a conèixer a fons aquesta comunitat digital cal consul­tar Tinet història. 10 anys de la primera xarxa ciutadana d'Internet a l'Estat espanyol, obra de la periodista Cinta S. Bellmunt. A més de ser la primera xarxa ciutadana de l'Estat, Tinet és de les tres primeres d'Europa. "Una revolució cosmopolita arribava a Tarragona en un moment en què les línies per a connectar-se a la xarxa eren caríssimes i només podien contractar-se a través dels escassíssims proveïdors privats. Els ciutadans van fer seva aquesta xarxa i el creixement inicial va ser exponencial, fet que va afavorir la primera edició del Premi Narrativa Curta Tinet", escriu Bellmunt. El nom d'aquesta comunitat no es pot desvincular ja de la història d'Internet a Catalunya. "Tinet es convertia d'aquesta manera en una referència clau en la història d'Inter­net, primer per donar connectivitat i ara, un cop superat aquest primer repte, per facilitar eines de desenvolupament propi per­què tothom que ho vulgui comparteixi coneixement i aporti continguts al nou portal, integrant-hi el seu bloc, el seu web i les seves activitats a l'agenda o al diari digital, entre altres possibili­tats", afegeix la periodista. Més de 20.000 tinetaires fan ús d'a­quest servei públic que presta la Diputació de Tarragona. "La tra­jectòria de Tinet ha estat apadrinada sovint per personatges com Vinton Cerf, que amb la seva presència a Tarragona ha eviden­ciat el suport a aquesta singular xarxa", afegeix.

Podríem dir que Manel Sanromà és a Tinet el mateix que Oriol Ferran és a Arenys.org, una comunitat més reduïda que la tarragonina, però precisament perquè és menuda, local, ha tingut un impacte molt alt i directe. "A la llista de correu d'arenyautes el que s'hi parla té un impacte molt alt en la vida arenyenca. Hi ha inter­acció constant entre l'espai digital i la comunitat real", afirma Ferran, que sempre ha tingut una sana obsessió per la formació i els plans d'alfabetització digital. Aquest periodista especialitzat en la divulgació i la promoció de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), fundador el 1994 de la cooperativa Ample 24, dedicada a la comunicació i a fer webs per a administracions públiques, ha estat l'impulsor de la comunitat Arenys.org (agost del 1997) i Sense Fils Arenys, i ha participat en projectes com la creació de VilaWeb Arenys i La Malla.

Arenys.org es va crear per fer acció social. El primer embrió de l'associació va ser el web d'Arenys, que es va publicar el 1996. A partir d'aquí va arrencar una llista de correu, que va fer evi­dent que el web no era només un conjunt de continguts locals sinó que era un referent per a un seguit de persones que es movien per la xarxa. La llista va començar a generar dinàmi­ques pròpies d'una comunitat digital. El 2002 es va constituir Arenys.org com a associació, amb l'objectiu de treballar tant per la comunitat digital com per la comunitat real que formen els dos municipis arenyencs. En aquesta fase, Arenys.org es va obrir a la formació i a oferir accés obert a Internet. En aquest sen­tit, va treballar la connectivitat, i per aquest motiu va impulsar la xarxa sense fils. L'actuació principal d'Arenys.org es pot resumir en tres eixos: afavorir la connectivitat —tant l'accés a la xarxa com al programari lliure—, generar continguts locals i fomentar espais web —com ara el web d'Arenys i Vila Web Arenys, i donar suport a les entitats perquè publiquin—, i fer dinamització amb formació i accions —com ara xerrades, jornades i mobilitzacions temà­tiques—. Com a eina de mobilització digital, cal destacar l'espai dels arenyautes que es va posar en marxa l'any 2000 i que en el seu primer format va superar el miler de pàgines personals. D'al­guna manera van ser els precursors dels blocs, només els faltava guardar l'historial. Ara s'han renovat amb moltes més eines i recursos per a cada arenyauta.

WIFI I CREATIVE COMMONS

A Arenys de Mar i de Munt —els dos Arenys— han tirat endavant una xarxa d'accés a Internet sense fils, l'anomenat Wifi. "No hem tingut cap problema legal, possiblement perquè som Arenys i no Barcelona", diu Ferran, que explica que: "el problema ve pel fet de l'accés a Internet i no pel fet de tenir una xarxa oberta. La sortida a Internet només la donem als amics d'Arenys.org, una fórmula de col·laboració amb l'entitat i que cobreix la despesa del servei. Considerem que la xarxa sense fils és un servei que cal mantenir per a donar opcions assequibles de con­nectivitat. Entre els nostres usuaris n'hi ha hagut que s'han orga­nitzat entre ells per fer petites comunitats i poder repartir els costos i els usos d'una ADSL, i cada vegada hi ha més fórmules per a poder fer xarxes sensefils, però la legislació vigent obliga que els projectes respectin les regles de competència del mercat. De totes maneres, els ciutadans saben organitzar-se més enllà del mercat. Barcelona va tenir problemes, en el seu moment, i res no ha variat en la legis­lació, però és evident que si la promoció de la societat de la infor­mació passa per garantir-ne l'accés, no té gaire sentit que aturem les tecnologies que el faciliten, i menys quan les operadores diuen que el seu negoci ja no és la connectivitat sinó els serveis".

Del seu pas per la Secretaria de Telecomunicacions i Socie­tat de la Informació, en el primer govern tripartit, amb el con­seller Carles Solà a l'executiu, Oriol Ferran en destaca el Pla Director d'Infraestructures. "Ha marcat un camí i ha posat en marxa projectes com el de la banda ampla rural i l'ens gestor d'infraestructures, que formen part d'un procés de desplega­ment que trigarà uns anys i que responen a la prioritat de garantir la connectivitat", diu. També es van activar polítiques de societat de la informació i es va fer el Pla de Serveis i Con­tinguts.

Ferran relata: "Estic content d'haver-hi fet participar molta gent i es van proposar mètodes d'avançar en aquestes accions de societat de la informació basades en el treball en xarxa. En aquest sentit, era important la manera com es va fer i com s'implicava les associa­cions, entitats i fundacions que treballen en això. Molts dels pro­jectes que vam arrencar va ser anant a buscar la gent que té ini­ciatives, intentant no repetir esforços, seguint una mica la filosofia del programari lliure: aprofitar allò que està fet o s'està fent. Així, vam agrupar el treball dels telecentres i d'entitats com el Tecno-Campus de Mataró, Neapolis de Vilanova i la Geltrú o de la Fun­dació Aplicació de Callús. Les convocatòries d'ajuts FTIC a la for­mació en TIC es van fer amb aquesta voluntat, donar recursos per a continuar els projectes que ja s'estaven fent i anar més enllà, acompanyar-los en els processos de definició. També estic espe­cialment content del treball amb les universitats. Vam aconseguir que les universitats treballin juntes en projectes TIC, com ara l'ar­rencada del campus virtual i el desenvolupament de nous projec­tes basats en programari lliure."

Les llicències Creative Commons (CC) també han estat una de les seves dedicacions durant l'etapa al Govern de Catalunya. Però què són les Creative Commons? La Viquipèdia les descriu com "una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a poder compartir treballs creatius". Crea­tive Commons va ser fundada el 2001 per Lawrence Lessig, pro­fessor de Dret de la Universitat de Stanford, i ofereix una sèrie de llicències amb diferents configuracions o principis, com ara el dret de l'autor original a donar llibertat per a citar la seva obra, reproduir-la, crear-ne obres derivades, oferir-la pública­ment; i amb diferents restriccions, com no permetre'n l'ús comercial o respectar-ne l'autoria original. Encara que els ori­ginals estan redactats en anglès i pensats per als Estats Units, gràcies a iniciatives filials com International Commons s'han pogut adaptar a jurisdiccions de diferents estats i s'han traduït a nombrosos idiomes. És el cas de l'adaptació a la legislació espanyola, realitzada per la Universitat de Barcelona i traduïda, fins ara, al català, al castellà, al gallec i al basc.

Però quina acollida han tingut aquestes llicències? Oriol Ferran afirma que "està sent molt bona i creix constantment. El tercer Congrés de l'Observatori de la Cibersocietat ha tractat, justament, de conei­xement obert i societat lliure. És el debat sobre l'accés a la cultura i a la informació, el fet de compartir el coneixement i construir-lo col·lectivament. Aconseguir una societat lliure no només passa pel coneixement obert, però n'és un element important. Des de la Secretaria de Telecomunicacions vam donar suport a l'equip que impulsava les llicències CC i estic especialment content de l'edi­ció dels dos compactes Música Lliure. Entre la primavera i finals del 2006, més de cinquanta grups musicals van publicar temes amb llicències copyleft, de Creative Commons. Paral·lelament, vam treballar per crear un dipòsit de continguts especialitzats també llicenciats d'aquesta manera".

Oriol Ferran té molt bones intencions. Militant d'Iniciativa per Catalunya-Verds i cap de llista d'aquesta formació a Arenys de Mar, remata així els seus desitjós: "Que les persones siguem conscients que formem part d'un gran sistema de xarxes i que estem participant en el desenvolupa­ment de l'anomenada economia del coneixement. Que tot el que hem après ho apliquem a fer una societat més lliure, més justa, més equilibrada i sostenible. I que, amb aquests criteris, puguem aconseguir un nou model econòmic prou potent per a garantir­nos la supervivència com a país i com a cultura en el nou marc global. M'agradaria que aquestes tecnologies servissin per a cor­regir desigualtats, que puguem viure amb normalitat com a país i com a cultura. També que els conceptes de llibertat, justícia i sos­tenibilitat es consolidin. El desig seria que la frase Xarxa oberta: societat lliure es compleixi, que sigui un espai de solidaritat, on puguem viure bé, i que aquests desitjós es puguin produir gràcies al món digital."

TRES PROFESSORS IMPRESCINDIBLES

Però si parlem de coneixement lliure, el nom que s'imposa a la comunitat de parla catalana és el de Llorenç Valverde, vicerec­tor de Tecnologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i director del Departament de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de les Illes Balears. Arran de la polèmica amb la indústria editorial sobre els drets d'autor i el futur del llibre, Valverde escrivia en un dels seus periòdics articles a Diari de Balears: "Aquest seria un model per seguir: buscar models per a incen­tivar els autors a publicar les seves obres en suport digital i sense les traves d'un model obsolet de negoci. Aquest o qualsevol altre que miràs directament la funció essencial del llibre i no només l'objecte i negoci que hi ha al darrere. Si es tracta de preservar i difondre la cultura i el coneixement, sense cap casta de dubtes Internet ofereix, avui per avui, moltíssimes més possibilitats que el llibre. Però malauradament, seguim mirant l'objecte i no la fun­ció. Estic segur que, amb aquesta nova mirada, despit de les pors que pugui generar en el món editorial, serà molt més fàcil trobar un just equilibri entre el passat —representat pel llibre— i el futur, representat per les tecnologies digitals o les que hagin de venir. Però mentre seguim mirant l'objecte, no resoldrem el problema. És el mateix que passa amb la música: seguim mirant el disc, però no la funció que fa de preservar i difondre la música. Vaig mani­festar aquestes idees en el decurs d'un debat sobre el futur del lli­bre, fet a la UOC amb la participació d'editors i de representants de Google, i m'ha sorprès un comentari d'una revista digital sobre el soroll que haurien generat les meves afirmacions en una reunió d'editors. Com que el comentari també inclou un cert to de des­afiament sobre si m'hauria atrevit a fer-les en un fòrum d'aques­ta mena, aquí van. No és ben bé el mateix, però al manco, no podran dir que no ho hagi fet fora de l'entorn suposadament pro­tegit d'un auditori universitari."

Precisament a la Universitat Oberta de Catalunya trobem, a més de Valverde, professors de primeríssim nivell mundial vin­culats a la xarxa. És el cas de Manuel Castells, titular de la càte­dra Wallis Annenberg de tecnologia de la comunicació i socie­tat de la Universitat de Califòrnia del Sud a Los Angeles. També dirigeix la càtedra d'investigació sobre la societat de la infor­mació a la UOC, a Barcelona, és professor emèrit de sociologia i de planificació de la Universitat de Califòrnia de Berkeley i professor convidat de tecnologia i societat de l'Institut de Tec­nologia de Massachusetts. Castells, sociòleg reputat a escala internacional, és autor de la trilogia La Era de la Información.

Imma Tubella, catedràtica de Teoria de la Comunicació, és la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que va rellevar Gabriel Ferraté. El seu camp d'investigació se centra en les relacions entre mitjans de comunicació i identitat, i ha estat membre del Consell d'Administració de la Corporació Catala­na de Ràdio i Televisió. Coautora del llibre La societat xarxa a Catalunya, amb Manuel Castells, ambdós professors dirigeixen l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC, que té per objectiu avaluar l'impacte de les noves tecnologies a Cata­lunya. L'informe Societat Xarxa a Catalunya analitza la relació entre l'estructura social, la cultura, les pràctiques socials i els usos d'Internet en la societat catalana a partir de les dades d'u­na enquesta.

LA UOC I LA XTEC

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) és una universitat virtual que supera ja els 31.000 estudiants. Es basa des dels seus inicis, el 1994, en l'ús intensiu de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Això permet oferir un sistema d'e­ducació a distància, i gràcies a l'aprenentatge en línia, que evi­ta desplaçaments i ofereix flexibilitat horària, l'alumnat és de totes les edats. El seu Campus Virtual ofereix més de 1.000 assignatures, 2.218 aules i 1.850 consultors de vint titulacions de primer i segon cicle, entre diplomatures, enginyeries i llicen­ciatures. Les carreres de la UOC s'engloben en diferents àrees de coneixement, des del dret, la ciència política, l'economia i les humanitats fins a estudis d'informàtica, multimèdia i tele­comunicacions, passant per la psicologia, les ciències de l'edu­cació i la informació i la comunicació.

Però la relació entre ensenyament i Internet no es limita a la UOC. La Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, del Depar­tament d'Educació de la Generalitat, és per al servei específic del sistema educatiu de Catalunya. Des del 1996 es coneix com a Xtec, però ja es va posar en funcionament el 1989, en el marc de les actuacions del Programa d'Informàtica Educativa, amb serveis de missatgeria electrònica, noticiari educatiu, accés a bases de dades i teledebats. Des del 1995 és un servei d'Internet, àmpliament utilitzat pel professorat, els centres docents, els serveis educatius i altres estaments i organitzacions relacionats amb l'ensenyament. Inclou un servei de correu electrònic, informació oficial, recursos pedagògics... A més, allotja molts llocs web de professors i centres catalans. Va ser una de les pri­meres pàgines a registrar el .cat i compta actualment amb uns 240.000 usuaris de correu, serveis php, videoconferències, re­cursos educatius i d'altres.

ISOC-CAT, INTERNET PER A TOTHOM

Laureà Folch, director general d'UMTSforum.net, és l'actual president del Capítol Català de la Internet Society (ISOC­CAT), l'entitat que va llençar formalment la campanya pel domini .cat. És una associació sense afany de lucre fundada l'any 1996 que té per objectiu difondre i promocionar, a casa nostra, activitats relacionades amb la societat del coneixement i les tec­nologies de la informació. L'ISOC és l'única organització dedi­cada de manera exclusiva al desenvolupament mundial d'In­ternet, que té, com a tasca principal, concentrar esforços i accions en temes particulars d'Internet. És l'únic organisme on es coordinen esforços per a desenvolupar protocols i estàn­dards per a millorar Internet.

Un cop aconseguit el .cat, ara què? Quin paper té l'ISOC-CAT? Folch creu que: "sense oblidar els orígens i la missió del capítol, ISOC-CAT ha d'evolucionar tal com fan la societat i Internet. Per aquest motiu, el nostre lema és Tu fas ISOC-CAT. La societat catalana a Internet, des de tota la seva amplitud, és la que forma el capítol, i per tant arribarà on vulguem cadascú de nosaltres. ISOC-CAT segueix el mateix esperit que ISOC: 'Internet per a tothom', amb un especial interès a promoure la presència del català a la xarxa i a aprofitar les possibilitats que ofereix Internet per a la comunitat catalano­parlant en tots els seus àmbits: polític, econòmic i social. És per això —diu— que hem engegat un procés de participació, obert i plural, on des de tot el territori ajudarem a fer entendre que Inter­net ha arribat per quedar-se i per ajudar-nos a fer les coses més senzilles. Un exemple en són les xerrades periòdiques que ISOC­-CAT organitza, i que partint del binomi Catalunya i Internet, toquen àmbits presents en el nostre dia a dia. A banda d'això, i seguint el Document Marc de la Societat de la Informació de Catalunya, actuem com a interlocutors privilegiats per a garantir la presència de continguts digitals de Catalunya a la xarxa, parti­cipant en organismes internacionals d'estandardització i actuant en l'àmbit dels dominis en català".