Nació.cat

L'explosió dels blocs

UNA XARXA POLITITZADA

El 18 de febrer de 2006 una manifestació sobiranista recorria la Gran Via de Barcelona en defensa del dret de decidir dels catalans i catalanes. La convocatòria, tractada amb un cert menyspreu per part de la majoria de grans mitjans de comunicació en conside­rar-la, a priori, una protesta marginal, va acabar sent un èxit fins i tot reconegut per les forces partidàries de la retallada estatutària pactada pocs dies abans a la Moncloa, el 21 de gener, entre el pre­sident espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, i el president de CiU i cap de l'oposició al Parlament, Artur Mas. La majoria de diaris, ràdios i televisions havien igno­rat la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocava la manifes­tació, en els prolegòmens del 18-F. Hi veien la mà d'una Esquerra Republicana que havia quedat descol·locada per l'acord Mas-Zapatero i que es mantenia al Govern de Catalunya en una situa­ció de difícils equilibris. El discurs dels mitjans catalans i, per des­comptat, dels espanyols, anava per uns altres viaranys, força llunyans d'allò que era subjacent en una part de la societat cata­lana. La transversalitat catalanista, sobiranista i independentista d'aquella manifestació —superior a les 125.000 persones que cal­culava la Guàrdia Urbana, però també inferior al milió que va proclamar un pletòric Joel Joan dalt de l'escenari— va comptar, els dies previs, amb una única aliada: la xarxa. Al marge de les habi­tuals rodes de premsa, amb Mònica Sabata de portaveu, i de la propaganda convencional, la convocatòria va tenir una excepcio­nal acollida a la Internet catalana. El bloc és un espai a Internet en què, com si es tractés d'un dietari tradicional, es van escrivint informacions, opinions, cites o simples apunts, amb enllaços a altres bitàcoles o pàgines web, i acompanyats de fotografies, ví­deos o àudios. L'últim article apareix al principi del bloc i normalment s'accepten comentaris dels lectors. La majoria de blocs inclouen una llista d'enllaços recomanats, que ja d'entrada donen una pista de la comunitat en què es mou l'autor del bloc, les seves preferències a la xarxa i a quina audiència es dirigeix. De fet, molts blocs permeten saber quantes visites es reben diàriament, i fins i tot el lloc telemàtic d'origen i la procedència geogràfica. Sovint tenen audiència reduïda, públics limitats quantitativament que, no obstant això, potencien la seva relació a la xarxa. Són comu­nitats de blocaires amb una gran cohesió (sensibilitats i interessos comuns) i que participen en un diàleg permanent sobre els con­tinguts i la informació que ofereixen a les seves bitàcoles. Tornant al debat estatutari. Els autors mantenien des de feia mesos una discussió en línia, una conversa en què el sobiranisme transversal predominava a la xarxa de parla catalana. Aquest xup-xup vir­tual, amb puntes d'activitat en dates com el 30-S, quan es va apro­var la reforma estatutària al Parlament gràcies a un acord in extremis de les forces del tripartit amb CiU, o l'esmentat pacte de la Moncloa, havia posat les condicions òptimes —una mena de so­fregit nacional— perquè molts internautes rebessin la crida de la Plataforma pel Dret de Decidir amb els braços oberts. Els dies previs a la manifestació, la xarxa era pràcticament l'única escena mediàtica en què els promotors de la crida autodeterminista obtenien ressò, gràcies als diaris electrònics i els webs, i amplifi­cat pels blocs.

Vol dir això que tot l'èxit del 18-F es degui a Intenet? No, no­més faltaria. Però és ben cert que l'onada sobiranista que va pro­vocar l'anomenat "efecte Gran Via" va deixar descol·locats els comunicadors i opinadors oficials. Alguna cosa s'estava coent a Internet els dies previs mentre els grans mitjans llegien una agenda política que no havia de patir sotragades com la d'aquell dissabte de febrer en el transcurs cívic, sobri i pacífic d'Espanya a Catalunya, és a dir, de la plaça d'Espanya a la plaça de Catalunya. Vicent Partal, director de VilaWeb i una de les personalitats que va donar suport públic a la Plataforma pel Dret de Decidir, va qualificar la manifestació de "revolució tranquil·la". Una revolució que, en part, s'havia cuinat des de la xarxa i a la xarxa.

De la mateixa manera que l'onada sobiranista del 18-F, que va aplegar catalanistes de tota mena i procedència, va trobar a Internet el seu mitjà ideal (ràpid, còmode i barat), la xarxa té una component de virtualitat innegable. Amb el temps, algun opinador reputat com Francesc-Marc Àlvaro ha acabat ironit­zant sobre l'onada sobiranista que tot ho havia d'inundar, començant pel referèndum estatutari del 18 de juny de 2006. En el camí del 18-F al 18-J, què va succeir? Certament, el tsunami sobiranista que es predicava a Internet no es va traduir en un tsunami electoral. De fet, l'abstenció va guanyar la participació, i aquesta vegada la xarxa no va tenir la incidència que sí va tenir el 18-F. Però comunicativament i políticament, la xarxa s'ha situat en els darrers anys, coincidint amb les sacsejades políti­ques al Principat i les que puguin venir a les Illes Balears i el País Valencià, com un mitjà emergent, amb més trànsit i con­sums. La Catalunya virtual encara no casa amb la Catalunya real, diríem, però des de la virtualitat hi ha qui creu que cada vegada es pot anar transformant la realitat.

ELS PRIMERS CANDIDATS .CAT

Ningú no nega ja el paper dels blocs en les campanyes electorals. Tots els partits s'hi han bolcat. Són una eina més, la més nova. Cap partit es pot permetre ja concórrer a les urnes sense tenir un peu ficat a la xarxa. Les webs de les formacions han estat renovades en les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novem­bre de 2006 i per a les municipals de maig del 2007, i els candi­dats també tenen webs de campanya. El tercer graó, doncs, és la implantació del bloc com a difusor dels missatges electorals.

Josep-Lluís Carod-Rovira va ser el primer i únic candidat a la presidència de la Generalitat amb bloc, a més de tenir un nou web propi. El candidat d'ERC per la demarcació de Tarragona, Ernest Benach, president blocaire del Parlament de Catalunya, també escrivia un bloc electoral. El secretari general dels repu­blicans, Joan Puigcercós, no era menys. En el web del candidat d'ICV-EUiA per Barcelona, Joan Saura, hi havia els blocs dels caps de llista ecosocialistes per Girona, Joan Boada, i per Tarra­gona, Daniel Pi. Tots ells —republicans i ecosocialistes— admetien comentaris dels lectors. Una concessió a la participació i el diàleg que altres no gosaven oferir.

El PSC va ser el primer partit català que va entendre la importància dels blocs, amb Miquel Iceta com a profeta. La blocosfera socialista s'anuncia des de fa molt de temps en el web del partit. Els socialistes no han tingut la necessitat d'incenti­var a última hora l'obertura de bitàcoles de candidats, militants i simpatitzants perquè fa molts mesos que ja circulaven per la xarxa i d'una manera força coordinada.

El candidat de CiU a la presidència, Artur Mas, també va estrenar web, des d'on es podia accedir a CiUtv. Mas i Montilla van apostar per la videocampanya, una vegada la política ha descobert el vídeo participatiu. Malgrat que la federació nacio­nalista ha trigat a posar-s'hi, en això dels blocs, el creixement de les bitàcoles de dirigents, militants i simpatitzants naciona­listes és espectacular i no té aturador des de la precampanya de la tardor del 2006. De fet, el web de CiU ofereix un manual per a fer campanya a través d'Internet, correu electrònic i SMS. Des de la pedagogia, incentiva que militants i simpatitzants nacio­nalistes obrin blocs, els millorin, facin comunitat, amb argu­mentari de suport i notícies per a inspirar-se.

Els pocs mesos que han separat les eleccions al Parlament del novembre del 2006 i els comicis municipals del maig del 2007 han mantingut la xarxa polititzada de Catalunya en acti­vitat permanent. És un no parar. Prova d'això és que el febrer del 2007 naixia Poliblocs, el portal de blocs polítics en català. Al març ja superava els 650 blocs escrits en català per polítics (càr­recs o militants de base) d'una vintena de partits i sindicats dels Països Catalans. "Si ets fanàtic dels blocs i la política, si creus que els polítics són més accessibles i sincers quan fan bloc o que les idees circulen millor a la blocosfera que en els mítings, llavors Poliblocs.cat és una referència imprescindible", escrivia el periodista i blocaire de referència a la xarxa hispana Juan Varela, autor de Periodistas21. "L'era de la blocopolítica com a fenomen estrany s'acaba i els blocs polítics ja estan en el discurs dels partits i els ciutadans", afegia. "Catalunya gairebé és una república bloc. Els partits i els polítics s'han llençat a la blocos­fera amb passió: diputats, un president, nous partits, periodis­tes... Hi han creat un espai propi relacionat amb la resta de la política estatal, però també fortament arrelat a la sobirania vir­tual del .cat", diu Varela, considerat un dels millors periodistes blocaires de l'Estat.

GENERACIÓ BLOC

"Noves eines com els blocs, conjuntament amb el domini .cat, han tornat a disparar la presència del català a Internet", afirma Laureà Folch. Oriol Ferran assenyala també que: "la blocosfera catalana és una de les més prolífiques i animades, i amb tota l'explosió dels blocs, a la xarxa, es recupera el pro­tagonisme del ciutadà, hi ha molta gent publicant. En definitiva, és el concepte de la web 2.0. Sembla que qui passa a ser protago­nista és la persona. S'ha de veure, però, si tot això s'orienta a un ús comercial. Cal fer que els usuaris tinguin criteri i una identitat potent, que sàpiguen per què fan les coses. En aquest sentit, és vital la formació, és vital poder decidir quin navegador es fa ser­vir o poder conèixer tota la pluralitat de recursos que hi ha a la xarxa".

Lluny del coneixement al detall de la xarxa que tenen Folch i Ferran trobem un altre periodista, Manuel Cuyàs, que el 21 d'oc­tubre de 2006 escrivia en una tribuna d'opinió al diari El Punt "El mitjà continua sent el missatge, i la cultura del bloc ha creat una prosa i una oratòria nerviosa, d'urgència, de contingut pro­visional revisable a temps real que els autors traslladen després als llibres i articles que escriuen en paper. Hi ha novel·les, assaigs, estudis d'història, cròniques periodístiques escrits en l'estil ver­tiginós dels blocs." L'article es titulava "La 'generació bloc' s'obre pas". Cuyàs, que escrivia aquesta peça mentre començava a tre­ballar en les memòries de Jordi Pujol, no conrea pas cap bloc, però la seva és una visió interessant d'aquest món. S'ho mira amb una distància prudencial, però amb interès i una certa, pot­ser retòrica, enveja generacional. "El cultivador de blocs és tam­bé un tipus generós i un dialèctic. El seu bloc, escrit sense ànim de lucre, sempre remet a un altre bloc o a una dotzena o cente­nars d'altres. Si defensa una idea política, et condueix a blocs que defensen la mateixa idea, però també als que defensen la contrària" deia Cuyàs, que sentenciava l'article advertint: "Aten­ció a la generació bloc'. Fa ràbia perquè ens deixa antics i ens jubila, però ho fa molt dignament."

Els blocs han revolucionat Internet, proliferen a una veloci­tat de vertigen i ja s'han convertit en una eina imprescindible en aquesta societat del segle xxi dominada per la informació. Els blocs (bitàcoles, weblocs o blocs) són un autèntic fenomen a la xarxa, que ha passat de ser una gran biblioteca a convertir­se en una gran conversa. Afavoreixen la comunicació i la parti­cipació, democratitzen la xarxa. Trenquen l'esquema clàssic dels grans mitjans que emeten missatges a receptors passius i, per contra, confereixen al ciutadà un paper més crític i actiu. La comunicació ha canviat gràcies a aquests diaris personals que hi ha a Internet i que són molt fàcils d'obrir i de manejar. En pocs minuts qualsevol persona pot tenir un web propi gra­tuït. Un canal de comunicació originari de la xarxa que té el primer antecedent als Estats Units el 1992, però que apareix for­malment el 1997.

Més de catorze milions de persones d'arreu del món tenen diari personal a Internet. Cent milions de persones —una terce­ra part de l'univers actiu de la xarxa— llegeixen blocs habitual­ment. Cada dia se n'obren 75.000 de nous al món, és a dir, gai­rebé un cada segon. Diàriament, els autors d'aquestes bitàcoles escriuen entre 700.000 i 1,3 milions d'articles, és a dir, 33.000 cada hora. Cada mig any es duplica la població de la blocosfe­ra, que avui ja és seixanta vegades més gran que fa tres anys. Es considera, però, que un percentatge dels blocs nous —entre un 2 i un 8%— són creats amb l'única intenció d'oferir publicitat i per això s'anomenen blocs brossa.

De la blocosfera dels Països Catalans no en tenim dades exhaustives. La periodista i escriptora Mercè Molist sosté que la blocosfera catalana és "obscura i plena de llacunes" i que la seva població és "petita i senzilla si la comparem amb l'eferves­cència que es viu a la blocosfera de parla anglesa". En canvi, Vicent Partal justifica la fama segons la qual la Internet catala­na és "innovadora i dinàmica" per la capacitat d'acollir amb gran interès qualsevol novetat a la xarxa, i els blocs no n'han es­tat cap excepció. El febrer del 2006, el català era la segona llen­gua del món amb més blocs, per darrere de l'anglès, segons el Nicle Webloc Census. Hi hauria 123.320 blocs en català, per davant dels 83.950 en francès o els 80.509 en espanyol. Partal desconfia obertament d'aquest cens perquè "desafia el sentit comú", però afirma que la presència en aquest rànquing posa de manifest l'activisme de la blocosfera catalana.

Els blocs estan de moda. Només cal navegar una estona per copsar la importància de les bitàcoles escrites en català, les pri­meres icones de les quals van començar a aparèixer el 1999, amb El Forat, de Sergi Llorens, seguits el 2001 per Notes al marge, de Carles Miró, i el 2002 per Les paraules i els dies, de Teresa Amat, ambdós ja tancats. Actualment, n'hi ha de temàtiques ben diver­ses i curioses. Els serveis gratuïts d'allotjament —com Blocat (que té uns 3.000 blocs registrats, dels quals 500 són actius) i 50.000 visites al mes Cibernautes, La Comunitat, Blocs Gràcianet, Blocs de Balearweb i Illencs, entre d'altres— han permès que els blocs personals s'estenguin com una taca d'oli. Han tingut un èxit especial entre la població més jove i adolescent, que han incor­porat el bloc com una eina més de comunicació juntament amb el correu electrònic, els missatges de telefonia mòbil o els pro­grames de conversa permanent a través de l'ordinador.

RETRAT ROBOT DEL BLOCAIRE

El periodista Juan Varela situa el perfil del blocaire en aquestes coordenades: el 57% són homes, un 48% menors de trenta anys, utilitzen banda ampla i són de classe mitjana alta i amb un grau de formació alt. "El perfil dels lectors de bitàcoles és pràctica­ment el mateix, i aquí rau un dels grans perills per al seu des­envolupament: l'endogàmia i l'enclaustrament en una audièn­cia tancada", alerta Varela. Un 10,6% dels internautes de tot l'Estat ha obert un bloc, si bé cal dir també que dos de cada tres acaben abandonats. Els homes deixen els blocs abans que les dones. Només 100.000 l'actualitzen a la setmana, i 50.000 hi escriuen diàriament. Un 91% són mantinguts per adolescents i joves menors de trenta anys.

Un percentatge significatiu dels blocs són un exercici de pur exhibicionisme que ajuda a satisfer la vanitat d'aquells que conceben aquesta eina com una oportunitat per a difondre els seus pensaments, sentiments i intimitats. Al marge d'aquest tipus de bloc íntim o vanitós —concebut per a la lectura d'un cercle familiar o social—, sovint d'escassa qualitat literària, la blocosfera ofereix notables sorpreses. En aquest sentit, el servei de Més VilaWeb —l'únic de pagament en català— ha contribuït a aixecar el llistó, ja que ha captat personatges de primera fila i els ha posat a les mans una pàgina editora molt senzilla. El re­sultat són blocs d'alt contingut literari o polític, bàsicament, allunyats de la blocosfera més superficial.

EL BLOC COM A TRIBUNA PARAL·LELA

Cada dia hi ha més escriptors, pensadors, periodistes, polítics, músics i activistes que no es volen quedar al marge d'aquesta moda. Per què escriuen gratuïtament un diari virtual si la majo­ria d'ells tenen tribunes públiques als mitjans de comunicació? Perquè el bloc és interactiu (l'autor interpel·la, però també és in­terpel·lat per uns lectors que sovint en saben tant o més), àgil (cada dia es pot deixar un nombre il·limitat d'articles o anota­cions sense filtres previs ni intermediaris) i propicia nous i múl­tiples registres (el llenguatge, amb enllaços, documents en dife­rents formats i un disseny personalitzable, és diferent i evolutiu). Llegir els webs personals d'autors reconeguts, la majoria d'un nivell altíssim, és un plaer. A mesura que l'internauta s'endinsa en l'entramat polièdric de pàgines que ofereix la blocosfera esta­bleix un mapa de navegació diària que pot esdevenir addictiva.

Com que escriure-hi és fàcil, l'actualitat apareix comentada i reflexionada en els blocs com si es tractés d'una enorme ter­túlia virtual. Així, en qualsevol moment, es pot fer un repàs pels diaris de periodistes, filòsofs, escriptors i polítics, entre altres professionals, que proporcionen punts de vista de gran interès no tan sols per la credibilitat que mereixen els autors sinó per la multidisciplinarietat i l'enorme quantitat d'informació que es té a l'abast gràcies als enllaços a articles de mitjans de comuni­cació (la majoria de diaris, ràdios i televisions tenen versions digi­tals actualitzades permanentment, amb seccions pròpies de blocs incloses), altres bitàcoles o directament a documents en format de text o audiovisuals. La hipertextualitat situa el lector en una posició privilegiada. Pot accedir a tanta informació i fonts direc­tes com els mateixos periodistes. Pot llegir tantes visions crítiques com vulgui, sovint de protagonistes de l'actualitat (començant pel de l'anterior president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ja tancat, o el del president del Parlament de Catalunya, Ernest Be­nach) que s'expressen amb un to personal al seu bloc.

La lectura d'algunes d'aquestes bitàcoles esdevé apassio­nant, pel contingut, però també per la complicitat que s'arriba a establir entre autor i lectors. Amb el temps, l'internauta aca­ba formant-se un paisatge quotidià de la blocosfera. Sempre disposat a novetats i incorporacions agradables, però amb l'e­xigència diària de saber destriar el gra de la palla. A Internet n'hi ha molta, de palla, i el repte és destriar el gra en aquest gra­ner virtual que són els blocs.

L'ANONIMAT I ELS CONFIDENCIALS

No hi ha cap impediment per a obrir un bloc. Ho pot fer qual­sevol en poc temps. Alguns blocaires no mostren la seva iden­titat, sinó que s'amaguen darrere d'algun pseudònim. De fet, hi ha blocs magnífics escrits per autors no coneguts públicament, com El Llibreter, un bloc escrit per un llibreter anònim dedicat a la literatura, amb un èxit notable, fins al punt que va rebre el Premi Lletra 2005. N'hi ha centenars, de blocs d'autoria desco­neguda, i predominen els de contingut polític, escrits per sim­patitzants o militants de partits, que bàsicament practiquen el proselitisme.

Una de les peculiaritats de la blocosfera catalana són els confidencials, basats en la rumorologia, les especulacions i la informació política. I és que darrere de l'anonimat s'amaguen intencions sovint partidistes. La seva lectura requereix un plus de prevenció i intel·ligència, però no per això deixa de ser interessant passejar pels carrerons de la política no oficial. El bloc confiden­cial pioner al Principat va ser Maresme Confidencial, inactiu des del gener del 2006. Després van aparèixer Tumbuctú, que solia disparar contra les files socialistes i republicanes (el va substituir Submarí); La Santa Espina, un contrapunt a l'anterior que inten­ta divulgar les vergonyes de nacionalistes i independentistes; i el reeixit Busot, que va irrompre amb força per atacar nacionalistes, socialistes i ecosocialistes, però el passat febrer va decretar l’alto­-el-bloc permanent després d'un any d'activitat. Aquests han estat els confidencials pioners i més visitats, però coincidint amb les eleccions al Parlament i les municipals, el directori de blocs anò­nims que aboquen informació política interessada s'ha disparat. Comença fins i tot a ser inabastable. A diferència d'aquests, un web confidencial solvent, seriós i de rigorositat contrastada és el degà Eivissa Confidencial, que va tenir un paper rellevant entre els opositors a les polèmiques autopistes de l'illa.

DIRECTORIS I BLOCS COL·LECTIUS

Hi ha dos directoris de referència per a la blocosfera catalana, a més de l'específic de temàtica política Poliblocs que hem esmen­tat. Són Bitàcoles i Catapings, dues pàgines des de les quals es pot accedir als blocs més actius, ja que hi apareixen les últimes actua­litzacions, molt útils per seguir l'activitat blocaire catalana, jun­tament amb els servidors de blocs ja esmentats (tant els gratuïts com el de pagament). La hiperactivitat i la capacitat de relacionar-se que tenen els blocaires ha provocat l'aparició de bitàcoles col·lectives, és a dir, d'autoria compartida. L'Olla de grills és el pri­mer think tank transversal, no partidista i virtual, animat per blo­caires que basculen ideològicament en l'àmbit del sobiranisme. L'èxit dels blocs de tendència independentista i nacionalista ha estat tan evident els últims mesos que s'ha creat l'agregador Xar­xa de Blocs Sobiranistes (XBS), amb més de 300 bitàcoles d'a­questa tendència política. Cal fer esment també de Quaderns, un bloc col·lectiu de temàtica diversa i notable qualitat, que destaca sobre altres weblocs comunitaris, molts d'ells promoguts per partits polítics per agrupar i dinamitzar els blocaires de la seva corda. En l'àmbit tecnològic i de les noves tecnologies trobem el bloc comunitari Planeta Softcatalà.

POLÍTICA A TRAVÉS DELS BLOCS

El PSC i ERC són els partits que tenen més militants escrivint blocs, molt marcats de prop per CiU. Més de 600 càrrecs polítics dels Països Catalans, de tots els partits i jerarquia política, obren habitualment el seu ordinador, entren a l'editora del seu bloc i hi aboquen comentaris, opinions i informació, acompanyats de fotos, vídeos o àudios. Els més proclius al debat, com hem dit, admeten comentaris dels lectors. Els més reticents, i això coincideix amb la majoria de polítics de pes institucional o orgànic (consellers, diputats i alcaldes), restringeixen aquesta opció per comoditat o per evitar l'estirabot de ciutadans emprenyats i ri­vals polítics. Formalment són blocs, però el grau de diàleg i par­ticipació és nul. Esdevenen tan sols un aparador.

En definitiva, sembla que cada vegada més les campanyes electorals es fan a la xarxa. Només cal veure el Partit Demòcra­ta nord-americà per entendre el pes estratègic —o tàctic, diran alguns— dels blocs.

ALGUNS TERRITORIS PROLÍFICS

El Maresme disposa d'una comunitat blocaire molt activa que s'engreixa sostingudament. A la capital, Mataró, des de l'alcalde, els regidors i els militants de tots els partits (amb representació municipal o no) fins als periodistes, passant per la gent de la cul­tura, l'esport, l'associacionisme o la tercera edat (la socialista Encarna Siles escriu Tercera Edad des del desembre del 2005, o l'ecosocialista Romuald Grané, en la seva vuitantena d'anys) tenen blocs i mantenen un debat actiu a la xarxa digne d'estudi.

Els blocs apropen les persones. Hi ha molts estudiants que mantenen la seva bitàcola des de la distància temporal d'un Erasmus o una etapa professional a l'estranger. També cohesio­nen, encara que sigui modestament, els Països Catalans (recor­dem l'exemple del professor universitari Gustau Navarro, a l'Alguer). Els blocs són, al capdavall, una oportunitat per a re­forçar la Internet de parla catalana, aixecant-ne el llistó i inno­vant permanentment en aquesta nova cultura.

CATOSFERA

Aquesta paraula és invent d'un dels escriptors catalans més coneguts pel seu bloc, Toni Ibànez. "Pessoa deia que ell aspirava a crear mites nous, cosa difícil per dos motius: gairebé tots els mites ja estan inventats i vivim una època molt desmitificadora. Si no podem crear cap mite, almenys ens queda el consol d'inventar paraules noves. El món dels blocs és un món emergent que requereix terminologia nova. Durant aquests darrers anys hem hagut d'improvisar ter­mes a mesura que apareixien noves realitats a la xarxa. La llen­gua sempre s'ha renovat així. Passa el temps i, a poc a poc, l'ús d'una paraula s'estén fins que és acceptat per tothom. Aquest és el cas de catosfera", escrivia el polemitzador autor de TdQ i Entrellum.

"Mercè Molist ja va titular el capítol 7è (pàg. 40) del seu tre­ball així. Veure'l escrit avui en el títol d'un article d'El País m'omple de satisfacció. Fa uns mesos, Google a penes registrava quatre entrades de catosfera; ara n'apareixen 22.500. La blo­cosfera CAT té denominació pròpia: catosfera. Ni blocosfera catalana (massa llarg) ni blocosfera o bloquesfera (horrorosa­ment bloquejador). Dient catosfera ja ens entenem tots, oi? Enganxa el CAT al teu bloc!", conclou Ibànez.

La primera vegada que Ibànez va escriure la paraula va ser en una anotació de Tros de Quòniam titulat "Qualitat" (6 de gener de 2005) en què deia: "Estic content. La blocosfera CAT (hauríem d'inventar una paraula nova: catosfera?, diposfera?, bitacosfera?, blocosfera?, catapingolàndia?) creix i creix... El cens diu que hi ha gairebé 8.000 blocs en català, quasi tants com en japonès. Que creixi la quantitat és un bon senyal..."