Ràdio Pineda

El 1989 vaig trepitjar per primer cop Ràdio Pineda, on el meu veí d’escala Toni Fuentes —que estava estudiant Periodisme i a qui m’havia adreçat per un treball per a l’institut— feia un programa de cap de setmana. La ràdio em va captivar des del primer moment. Eren unes instal·lacions molt modestes d’una emissora local que l’octubre de 1987 es va convertir en ràdio municipal. Era una casa antiga al carrer Garbí de Pineda, que després seria enderrocada per fer-hi la nova zona esportiva municipal a peu de la carretera N-II. Des de casa hi anava amb la moto que em deixava el meu avi.

En Joaquim Burjons em va fer una prova a proposta de Toni Fuentes, i va tenir la valentia de deixar que em posés davant dels micròfons. Amb disset o divuit anys acabats de fer, el meu català no era el d’avui, perquè a casa amb els meus pares parlem en castellà, i amb els avis materns parlàvem mig en castellà i mig en gallec. Gràcies a Ràdio Pineda em vaig obligar a parlar més en català, a saber dir les esses sonores i a perfeccionar-lo oralment. El periodisme de proximitat —escrit a El Nunci, radiofònic a Ràdio Pineda i televisiu a Televisió Pública Pineda— va ser una porta d’entrada, una primera escola, per acabar fent de periodista, però també per fer-ho en català gràcies al fet que els mitjans locals del meu entorn eren tots en llengua catalana, a Calella i Pineda de Mar.

Joaquim Burjons, Josep Ortet, Francesc Gil, Pere Garriga i, cap al final, Manel Colàs, que van ser els caps de programes, d’informatius i directors de Ràdio Pineda, que durant els meus inicis professionals em van demostrar confiança i em van donar total llibertat, em van deixar fer els butlletins informatius i un magazín al matí de dilluns a divendres durant l’estiu. Després aprofitaria part dels desplaçaments i de les cobertures que feia per Ràdio Pineda, amb la moto de l’avi, per passar cròniques a Punt Diari o Ràdio Marina, de Blanes. Més endavant arribaria a fer una hora de cap de setmana a Ràdio Calella, quan l’emissora era en un edifici del carrer Anselm Clavé, de Calella, que també s’enderrocaria, però aquesta va ser una etapa molt efímera.

Ràdio Pineda, com moltes altres, era una emissora local que després d’anys de fer una contribució comunitària indubtable des de l’amateurisme va esdevenir municipal. La majoria d’aquestes ràdios locals van arrencar després de les primeres eleccions municipals i amb els anys van fer el procés cap a la municipalització. Els ajuntaments ho van fer per garantir la continuïtat de projectes comunicatius arrelats i dotar els municipis i les institucions locals d’antenes per arribar a una ciutadania que anava demanant serveis, equipaments i prestacions en la mesura que la democràcia anava fent de Catalunya un país avançat.

Amb les terceres o quartes eleccions municipals la majoria d’aquestes emissores es van legalitzar, van esdevenir ens de titularitat pública, es van professionalitzar, es van dignificar a nivell tècnic, d’instal·lacions i també de personal. La història de la ràdio local és, en aquest sentit, paral·lela a la de tants serveis públics. S’entendria Pineda de Mar sense Ràdio Pineda? O Calella sense Ràdio Calella? O Arenys de Mar sense la pionera i mítica Ràdio Arenys? Jo crec que no. El paper de les emissores públiques en la construcció de viles i ciutats ha estat essencial.