Un país de ràdio pública local
Era l'any 1989 i en aquest estudi de Ràdio Pineda va començar tot. Un dia vaig acompanyar el meu veí i aleshores estudiant de Periodisme Antoni Fuentes al programa que feia els dissabtes a Ràdio Pineda. Em va captivar. Vaig demanar de col·laborar-hi, i tots els que han fet ràdio local saben perfectament que si alguna característica té la ràdio de proximitat d'aquest país tradicionalment ha estat l'obertura. Em van fer una prova. Va ser horrorosa, perquè el 1989 el meu català era molt deficient. A casa dels pares som castellanoparlants. De ràdio no en sabia res. I les meves habilitats tècniques per punxar discos i fer anar la Revox eren zero. O sigui, que jo no era en cap cas la persona indicada per començar a fer programes o informatius en una emissora de ràdio pública local. Jo no era veí de Pineda de Mar, sinó de Calella, i tampoc no sabia gaire de música. Un desastre absolut. Però en Burjons, l'Ortet, en Gil, en Garriga i cap al final en Colàs, a part d'altres companys, van ser els caps de programes, d'informatius i directors de Ràdio Pineda que durant els meus inicis professionals em van demostrar confiança, em van oferir ajuda i mestratge. La meva carrera professional, doncs, va començar de forma amateur en aquest estudi de ràdio ara fa vint-i-dos anys. He dit vint-i-dos? Déu n'hi do!
Ràdio Pineda era una emissora local que, després d'anys de fer una contribució comunitària indubtable des de l'amateurisme, va esdevenir municipal. La majoria d'aquestes ràdios locals van arrencar després de les primeres eleccions municipals i amb els anys van fer el procés cap a la municipalització. Es tractava de garantir la continuïtat de projectes comunicatius arrelats a les viles i ciutats del país. Es tractava de dotar els municipis i les institucions locals d'antenes per arribar a una ciutadania que anava demandant serveis, equipaments i prestacions en la mesura que la democràcia anava fent de Catalunya una societat avançada. Amb les terceres o quartes eleccions locals la majoria d'aquestes emissores es van legalitzar, van esdevenir ens de titularitat pública, es van professionalitzar, es van dignificar a nivell tècnic, d'instal·lacions i també de personal. La història de la ràdio local és, en aquest sentit, paral·lela a la de tants serveis públics. Les primeres policies locals, les primeres brigades municipals, etcètera, també van fer una evolució cap a la millora. Eren, i segueixen sent, serveis públics necessaris en una comunitat. Segurament hi ha casos en què aquesta evolució ha matat una certa espurna de frescor, atreviment, independència i proximitat. Segurament hi ha casos en què els amateurs dels inicis s'han apoltronat fins al punt d'actuar més al servei del polític local que no pas del ciutadà que amb els seus impostos fa possible la continuïtat, i li dóna sentit, del projecte. Però mirant enrere, cal ser justos per veure d'on venim i on som.
Avui la crisi econòmica és severa. El nostre país travessa uns moments molt difícils. El sector de la comunicació no només no se n'escapa, sinó que pateix una doble crisi. La global econòmica i una d'estructural del sector. És en aquest context, doncs, que s'ha d'entendre l'aparició d'informacions que apuntarien a pressions perquè la ràdio pública perdés pes en favor de la privada. A això caldria afegir-hi el canvi de Govern i la proximitat electoral del 22 de maig. Hi hauria una ofensiva soterrada dels privats perquè l'administració fes recular les emissores públiques, i al mateix temps s'hauria produït una reacció defensiva preventiva. Crisi i política (partidista o no) juntes són un còctel explosiu per afrontar un debat serè sobre el paper de les emissores de ràdio públiques de proximitat en un país caracteritzat per un mapa comunicatiu envejable per la seva riquesa territorial, de sensibilitats i qualitats. La Catalunya de peu pla no s'entén sense un municipalisme ric en mitjans de comunicació locals.
No cauré en els tòpics segons els quals la ràdio i els mitjans locals són una escola de periodistes, i que allà s'hi fa un periodisme més viu, autèntic i polivalent. No entraré a valorar fins a quin punt aquests mitjans que vertebren la societat des de la localitat han estat víctimes d'una municipalització mal entesa. No jutjaré tampoc fins a quin punt les pressions dels privats són lícites ni a apuntar sospites sobre les seves intencions més inconfessables. No em ve de gust fer-ho, perquè em vull quedar amb un concepte més genèric. S'entendria Pineda de Mar sense Ràdio Pineda? O Calella sense Ràdio Calella? O Arenys de Mar sense la pionera i mítica Ràdio Arenys? Jo crec que no. Considero que el paper de construcció de viles i ciutats de les emissores públiques ha estat essencial, i precisament per això defenso la seva continuïtat, i la continuïtat d'una estructura que dóna suport i articuli la xarxa pública de ràdio, diguis COM Ràdio, sigui titularitat de qui sigui i necessiti reinvenció tecnològica i redisseny conceptual. Hi ha molt de camí per córrer, en la línia d'adaptar estructures als nous temps. També d'ajustar pressupostos als temps de crisi actuals. Però acabo de signar la meva adhesió per la ràdio pública local perquè en sóc deutor i fervent defensor. I veig que no som pocs!
Ràdio Pineda era una emissora local que, després d'anys de fer una contribució comunitària indubtable des de l'amateurisme, va esdevenir municipal. La majoria d'aquestes ràdios locals van arrencar després de les primeres eleccions municipals i amb els anys van fer el procés cap a la municipalització. Es tractava de garantir la continuïtat de projectes comunicatius arrelats a les viles i ciutats del país. Es tractava de dotar els municipis i les institucions locals d'antenes per arribar a una ciutadania que anava demandant serveis, equipaments i prestacions en la mesura que la democràcia anava fent de Catalunya una societat avançada. Amb les terceres o quartes eleccions locals la majoria d'aquestes emissores es van legalitzar, van esdevenir ens de titularitat pública, es van professionalitzar, es van dignificar a nivell tècnic, d'instal·lacions i també de personal. La història de la ràdio local és, en aquest sentit, paral·lela a la de tants serveis públics. Les primeres policies locals, les primeres brigades municipals, etcètera, també van fer una evolució cap a la millora. Eren, i segueixen sent, serveis públics necessaris en una comunitat. Segurament hi ha casos en què aquesta evolució ha matat una certa espurna de frescor, atreviment, independència i proximitat. Segurament hi ha casos en què els amateurs dels inicis s'han apoltronat fins al punt d'actuar més al servei del polític local que no pas del ciutadà que amb els seus impostos fa possible la continuïtat, i li dóna sentit, del projecte. Però mirant enrere, cal ser justos per veure d'on venim i on som.
Avui la crisi econòmica és severa. El nostre país travessa uns moments molt difícils. El sector de la comunicació no només no se n'escapa, sinó que pateix una doble crisi. La global econòmica i una d'estructural del sector. És en aquest context, doncs, que s'ha d'entendre l'aparició d'informacions que apuntarien a pressions perquè la ràdio pública perdés pes en favor de la privada. A això caldria afegir-hi el canvi de Govern i la proximitat electoral del 22 de maig. Hi hauria una ofensiva soterrada dels privats perquè l'administració fes recular les emissores públiques, i al mateix temps s'hauria produït una reacció defensiva preventiva. Crisi i política (partidista o no) juntes són un còctel explosiu per afrontar un debat serè sobre el paper de les emissores de ràdio públiques de proximitat en un país caracteritzat per un mapa comunicatiu envejable per la seva riquesa territorial, de sensibilitats i qualitats. La Catalunya de peu pla no s'entén sense un municipalisme ric en mitjans de comunicació locals.
No cauré en els tòpics segons els quals la ràdio i els mitjans locals són una escola de periodistes, i que allà s'hi fa un periodisme més viu, autèntic i polivalent. No entraré a valorar fins a quin punt aquests mitjans que vertebren la societat des de la localitat han estat víctimes d'una municipalització mal entesa. No jutjaré tampoc fins a quin punt les pressions dels privats són lícites ni a apuntar sospites sobre les seves intencions més inconfessables. No em ve de gust fer-ho, perquè em vull quedar amb un concepte més genèric. S'entendria Pineda de Mar sense Ràdio Pineda? O Calella sense Ràdio Calella? O Arenys de Mar sense la pionera i mítica Ràdio Arenys? Jo crec que no. Considero que el paper de construcció de viles i ciutats de les emissores públiques ha estat essencial, i precisament per això defenso la seva continuïtat, i la continuïtat d'una estructura que dóna suport i articuli la xarxa pública de ràdio, diguis COM Ràdio, sigui titularitat de qui sigui i necessiti reinvenció tecnològica i redisseny conceptual. Hi ha molt de camí per córrer, en la línia d'adaptar estructures als nous temps. També d'ajustar pressupostos als temps de crisi actuals. Però acabo de signar la meva adhesió per la ràdio pública local perquè en sóc deutor i fervent defensor. I veig que no som pocs!