El Punt

El gener de 1990 m’incorporo a Punt Diari com a corresponsal de l’Alt Maresme per escriure cròniques i fer fotografies per a totes les seccions: esports, política, successos, cultura... Vaig entrar-hi de la mà de Toni Fuentes, a qui vaig substituir quan ell va deixar —per anar a treballar a La Vanguardia i El Periódico, a Barcelona— la delegació del diari al carrer Sant Antoni, de Calella, precisament just davant d’on actualment viuen els meus pares. Durant els següents disset anys vaig passar per les delegacions de Punt Diari i El Punt de Calella, Blanes, Mataró, Rubí i Barcelona. És la meva etapa més llarga en un mitjà de comunicació. Vaig començar cobrant a tant la peça per foto i article publicat en funció de les línies d’extensió, però no vaig entrar en plantilla fins al 1993, quan Joan Vall i Clara ens va reclutar juntament amb Josep Maria Flores per anar preparant la sortida del diari al Maresme, amb edició pròpia per a tota la comarca i redacció a Mataró.

Després de fer de corresponsal a tant la peça entre 1989 i 1993, vaig fer de redactor en nòmina entre 1993 i 1995 a Calella, Blanes i anant els caps de setmana i sempre que calia a la redacció del carrer Figuerola de Girona. Amb la sortida de l’edició del Maresme, el 1995, em van ascendir a cap de secció en l’equip fundacional d’El Punt del Maresme. En Vall Clara ens va demanar a Josep Maria Flores i a mi que féssim de caps de secció per ajudar qui en seria el director, Manuel Cuyàs. A Mataró vaig ser-hi quatre primers anys, els més apassionants i enriquidors de la meva trajectòria inicial.

A la redacció del camí de la Geganta de Mataró hi vaig conèixer una jove periodista amb qui m’acabaria casant l’any 2000, Ana Villaverde, que cobria una part de la comarca i feia cròniques polítiques de primera. Amb Cuyàs, Flores, Francesc Santiago, Oriol Ribet, Xevi Galceran, Roland Ledo, Abert Camps, Albert Calls, Eduard López, Laura Juanola, Cati Morell, Iolanda Màrmol, Ure Comas, Elena Ferran, Eva Vinyals, Eva Font, Fàtima Domínguez, el fotoperiodista Quim Puig i un llarg etcètera de companys, corresponsals i col·laboradors vam gaudir treballant, vam aprendre el que no estava escrit, ens hi vam deixar la pell per convertir El Punt en el mitjà de referència de la comarca i vam fer-nos molt amics. La feina era la passió i érem joves. Començàvem d’hora i acabàvem sopant plegats al Cava 86 i fent copes al Das Andere. Tot era un continu, i apreníem uns dels altres, i quan anaven mal dades trucàvem a Girona per demanar consell a Emili Gispert, Joan Ventura, Jordi Grau, Xevi Xirgo, Miquel Riera... Al principi ens van ajudar en la sortida del diari en Jordi Molins amb el disseny i les maquetes, i en Pep Riera tancant planes i l’edició perquè els primers dies no falléssim als quioscos de la comarca.

Dos anys dirigint El Punt a Rubí

El 1999, quatre anys després del naixement de l’edició maresmenca, en Vall Clara em va proposar que anés a Rubí (Vallès Occidental) com a director d’edició a repetir l’experiència expansiva del diari mentre Cuyàs i Flores es quedaven a Mataró. Durant més de dos anys (1999-2001) vaig dirigir una edició local diària a la ciutat vallesana de llavors 60.000 habitants, on també vam viure intensament a la redacció la potència del periodisme de proximitat en una època en què l’evolució de la revista Rubricata cap a El Punt va marcar l’agenda informativa rubinenca. Allà també vam pencar de valent, amb Quim Rubio, Berta Gonzàlez, Mònica Bernabé, Emma Ansola, Sònia Marsal, Albert Solé i Carles Aluju, entre d’altres.

Substituir Manuel Cuyàs al Maresme

El 2002 en Vall Clara em va reclamar tornar a Mataró, on vaig substituir Manuel Cuyàs com a director entre 2002 i 2003. Cobert des de Girona per Joan Ventura, amb qui vam treballar fent convenis amb tots els ajuntaments i les grans empreses i institucions maresmenques, vam acabar de situar El Punt dalt de tot en una comarca que llavors tenia 300.000 habitants, amb 3.300 exemplars diaris entre subscripcions i vendes al quiosc. Després de l’edició de Girona, la mare i central d’El Punt, la del Maresme es va convertir en la de major difusió, i la facturació publicitària i els acords comercials eren rellevants per al grup Hermes Comunicacions.

Dirigia, feia gestió, escrivia cròniques i editorials i feia portades, em sentia l’home orquestra del diari —amb el suport i la complicitat de Joan Ventura— i tenia una redacció espectacular, amb talent i uns periodistes pencaires que ho donaven tot. Quico Santiago i Oriol Ribet van acabar sent els meus caps de secció, perquè en Vall Clara havia enviat en Flores a fer «les amèriques» pel Garraf i el Penedès, i en Cuyàs a Girona, com abans ho havia fent amb mi a Rubí.

L’amic Manuel Cuyàs (1952-2020), a qui vaig conèixer treballant en aquella redacció del camí de la Geganta, era un escriptor brillant i va marcar una generació sencera de periodistes que avui som a moltes redaccions del país. Tinc un munt d’anècdotes d’aquella època, tot era autèntic i intens. Qui més n’explica d’en Cuyàs és en Josep Maria Flores, que les fa encara més divertides del que ja eren amb en Manuel. Vam riure molt, i de l’enyorat Cuyàs vam aprendre molt.

També hi va haver episodis durs o rellevants, com la investigació periodística que va acabar amb la inhabilitació de l’alcalde de Santa Susanna per un cas de corrupció urbanística, l’atracament a la seu central de Caixa Laietana, les rierades que s’enduien cotxes regularment, la detenció de l’assassí de la ballesta i els seus boicots a la línia del tren, la inauguració del nou hospital de Mataró, els grans debats oberts al Maresme i les noves infraestructures i transformacions urbanístiques de les poblacions. No deixàvem ningú indiferent, i no dic mentida si asseguro que als despatxos més influents de la comarca cada dia començaven la jornada fullejant les pàgines d’El Punt del Maresme.

El diari es va fer gran en tots els sentits, en vendes, però també en rigor, influència i va esdevenir un actor indispensable a la comarca. Vam crear els premis Maresmenc de l’Any com a evolució seriosa d’uns premis interns mig en broma que fèiem als inicis entre els redactors i els col·laboradors de la casa, els Premis Cabirol.

L’expansió d’El Punt a Barcelona

El 2004 va tornar a aparèixer Vall Clara, i va enviar Cuyàs, Flores i a mi cap a Barcelona, amb Ferran Espada que pujava del Camp de Tarragona, a una redacció del carrer Tàpies de Barcelona, al Raval, on coincidiríem a la mateixa seu amb Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, i Carles Puigdemont i Marcela Topor, del setmanari en anglès Catalonia Today. Entre 2004 i 2007, a la redacció de Barcelona des d’on vam parir l’edició nacional i de culminació de l’expansió del diari El Punt, sota la direcció de Jordi Busquets, vaig fer de redactor en cap de la secció Països Catalans (Política) i, en l’última etapa, de Tancament.

Amb en Puigdemont periodista, en Cuyàs, en Flores i d’altres anàvem a dinar o berenar pel Raval, ja fos a Can Rajoy, a Can Culleretes, a l’Espai Mallorca o al paquistanès més proper d’aquell Raval des d’on fèiem el que havia de ser la columna vertebral del «diari nacional per edicions» que era El Punt. I des d’on es feia també Vilaweb i Catalonia Today. La passió de Blanes, Mataró i Rubí no va ser la mateixa que la de Barcelona —on vam coincidir amb Ferran Espada, Ricard Palou, Joan Rueda, Tian Riba, Albert Segura, Sílvia Barroso, Laura Rahola, Francesc Espiga, Maria Palau, Anna Serrano, Patrícia Plaja, Andreu Barnils, Jaume Vidal, Guillem Vidal, Xavi Aguilar i molts més companys— quan havia de fer Tancament, i aleshores bona part de la inquietud professional la canalitzava més cap al blog i les xarxes socials.

El febrer de 2007 vaig deixar el diari, una decisió que mai m’havia pensat que arribaria perquè hi portava tota la vida i El Punt no era només una feina, era una família. Cuyàs, Ventura, Flores, Santiago, Ribet… veníem de Blanes i Mataró i érem a Barcelona.

Quan, a proposta d’Albert Sáez, aleshores president d’Intracatalònia, vaig marxar a dirigir l’Agència Catalana de Notícies que en els seus orígens havia fundat i dirigit Carles Puigdemont, el canvi professional era del tot coherent perquè sintetitzava les meves dues dèries de llavors: territori i Internet, periodisme de proximitat i periodisme digital. Disset anys vinculat a El Punt —i també al setmanari dominical Presència, on vaig publicar entrevistes i reportatges quan els directors eren Miquel Riera i Joan Ventura— donen per molt. Després, ja com a director de l’ACN, fins el gener de 2012 vaig publicar articles d’opinió setmanals a El Punt Avui.

Molt probablement en aquest text falten molts noms de persones de qui vaig aprendre molt, amb qui vam treballar a fons i viure moments memorables.