Periodista digital

Edicions locals de Vilaweb. El 1997 es van estrenar les edicions a petició de persones i grups de diversos municipis que volien reproduir el fenomen de Vilaweb en l’àmbit local. El gener de 1999 vaig impulsar l’edició de Pineda de Mar i l’octubre del 2000 l’edició de Calella, pàgines que es van convertir en un dels primers espais informatius en línia d’aquestes poblacions del Maresme. Bona part del contingut sorgia de les informacions, reportatges i entrevistes amb textos i fotografies que publicava a la revista mensual de l’Alt Maresme Repòrter, que no disposava de versió digital, i les notícies d’aquests municipis que publicava a l’edició del Maresme del diari El Punt. Les edicions locals de Vilaweb Calella i Pineda de Mar, de les quals vaig ser director, s’inspiraven en la bona i avançada feina que estava fent aleshores Oriol Ferran amb l’edició local d’Arenys de Mar i el portal Arenyautes, tota una referència de comunitat local internauta en aquells anys. Les trobades periòdiques dels periodistes, internautes i col·lectius que manteníem les edicions locals de Vilaweb, encapçalades per Vicent Partal i Assumpció Maresma, eren fòrums d’inspiració i debat sobre l’incipient periodisme digital que anava agafant volada al nostre país. La combinació de periodisme digital i proximitat va convertir l’etapa de les edicions de Calella i Pineda en apassionant i va donar pas a una aposta més personalitzada, tot mantenint sempre aquests dos eixos, amb el blog que vindria després.

 

 

Blog personal. El 19 de juliol de 2004 vaig estrenar un blog a la plataforma MésVilaweb titulat Bloc sense fulls, que posteriorment —el 28 de gener de 2010— va evolucionar amb un domini i disseny propi com a saul.cat. L’origen del blog era en el fet que en aquella època, com que era redactor en cap a l’edició de Barcelona d’El Punt, no publicava i estava relegat a tasques de Tancament. El blog —dels primers d’un periodista català— va esdevenir, doncs, l’espai de llibertat individual per publicar, al «bloc» virtual «sense fulls» ni límit d’espai ni peatges formals, tot allò que m’inquietava professionalment i que més m’apassionava en aquella època: l’evolució d’Internet, la irrupció de les xarxes socials i l’ús que el periodisme i la política en feia d’aquestes eines a Catalunya. Cada dia publicava un apunt amb totes les novetats referides a la catosfera i a la blogosfera política, i anava ampliant un directori d’enllaços als blogs de tots els polítics en llengua catalana. Bloc sense fulls es va convertir en una pàgina de referència per a periodistes i polítics en aquells anys. Vaig esdevenir el «notari» o el «cronista» de la Internet catalana coincidint amb dos fenòmens determinants com l’eclosió dels blocs, els agregadors, els confidencials, nous mitjans digitals i les xarxes socials (Facebook i Twitter, bàsicament) amb gran èxit d’audiència i la configuració d’una comunitat desitjosa d’una informació i una opinió en to més personal, menys encarcarat, però sempre des d’una òptica clarament professional i compromesa amb el debat i la pluralitat, i el respecte que tant es troba a faltar avui. Per Sant Jordi del 2021, concretament el 21 d’abril de 2021, vaig estrenar aquesta nova versió de saul.cat que estàs visitant.

 

 

Nació.cat. Fruit de la influència i del ressò que en el nostre sector i a la política catalana havia adquirit el meu blog —va arribar a sortir una peça al Telenotícies de TV3 amb imatges meves picant al portàtil a casa meva—, vaig rebre l’encàrrec d’escriure el primer llibre sobre el triomf col·lectiu per a la llengua i la cultura catalana amb l’obtenció del domini .cat. Nació.cat va sortir publicat el juny de 2007, en un moment d’eufòria col·lectiva i d’irrupció de blogs i xarxes socials, se’n van fer tres edicions i vaig participar en una vintena de presentacions arreu de Catalunya que esdevenien actes de desvirtualització de molts bloguers catalans. Nació.cat, amb pròleg de Ramon Tremosa i decàleg de Vicent Partal, és la crònica periodística de la campanya d’un centenar d’entitats i col·lectius del país que va culminar amb l’aprovació per part de l’Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) del primer domini lingüístic d’Internet, el .cat. L’èxit del Bloc sense fulls i del llibre Nació.cat (132 pàgines) em va merèixer rebre el guardó especial dels Premis Blogs Catalunya com a bloguer pioner al país en la primera edició, el 2008, a Girona, de la mà de l’aleshores president del Parlament, Ernest Benach, que llavors era un dels càrrecs més compromesos amb la digitalització de les institucionals i l’anomenada política 2.0.

Nació.cat és la crònica periodística de la campanya d’un centenar d’entitats i col·lectius del país que va culminar amb l’aprovació per part de l’ICANN del primer domini lingüístic d’Internet, el .cat

 

Catosfera. Des de la primera edició del 2007 a Granollers fins a les últimes celebrades a Girona, he participat en gairebé totes les jornades de la Catosfera, aportant la meva visió periodística sobre identitat digital i introduint debats premonitoris, com el del codi ètic dels blocs, així com explicant les experiències digitals de l’Agència Catalana de Notícies, El Periódico de Catalunya i Catalunya Ràdio. A partir del nom ideat pel blogaire i escriptor Toni Ibàñez de catosfera i el primer impuls amb l’inquiet Marc Vidal a Granollers, i després amb la continuïtat garantida per l’activista digital Joan Camp a Girona, he col·laborat en aquestes trobades d’internautes que cada any han sabut adaptar-se a la realitat de l’entorn digital català.

 

 

Poliblocs. El febrer de 2007, arran de l’èxit de Bloc sense fulls, de l’explosió de blogs sobre política catalana i de la necessitat de disposar d’un agregador que aplegués tota la catosfera polititzada amb eines de consulta àgils i destacant periodísticament les novetats i les aportacions que anaven fent els polítics i activistes de totes les opcions ideològiques, vaig impulsar el portal de blogs polítics en català Poliblocs, juntament amb el llavors periodista Carles Puigdemont. Poliblocs va esdevenir un agregador de referència durant un parell d’anys, fins que el febrer de 2009 es va integrar al diari El Singular Digital. Amb Carles Puigdemont havíem coincidit fent de periodistes a la delegació d’El Punt de Blanes, i posteriorment a la redacció que El Punt i el setmanari en anglès Catalonia Today —un projecte editorial de Puigdemont— compartíem al carrer de Tàpies de

Poliblocs va esdevenir un agregador de referència durant un parell d’anys, fins que el febrer de 2009 es va integrar al diari El Singular Digital

Barcelona, al Raval. Durant diversos mesos vaig fer una pàgina d’opinió a Catalonia Today. Puigdemont era actiu als blogs i a les xarxes socials, i coincidíem en la necessitat de visibilitzar el gran moviment que hi havia a nivell periodístic i polític a la catosfera. La nostra inquietud ens va dur a fundar, el març del 2006, abans de la seva entrada en la política institucional, l’empresa Doble Utopia SL, que a través de Poliblocs també va servir per promoure la primera edició de la Catosfera. Quan Puigdemont va ser escollit president de la Generalitat de Catalunya, el gener del 2016, després d’haver estat diputat, regidor i alcalde de Girona, alguns mitjans de Madrid van voler convertir en escàndol informatiu l’existència de Doble Utopia SL, aleshores ja inactiva. Ho explica el periodista Jordi Grau i Ramió al seu llibre Puigdemont, el president @KRLS (Pòrtic, 2016): «S’ha volgut estendre una ombra de dubte a la societat que Carles Puigdemont i el periodista Saül Gordillo van fundar el 2006, Doble Utopia SL, que va rebre un ajut de setze mil euros. La societat, de la qual Puigdemont es desvincula quan torna a la política gironina, crea el portal Poliblocs.cat, dirigit per Gordillo en col·laboració amb el periodista Daniel Solano. La publicació és, com explica el 13 de febrer de 2007 Gordillo a Vilaweb, “un bloc de blocs, un agregador de continguts, un portal de blocs polítics en català”. Poliblocs.cat neix amb la sana ambició de convertir-se en “una eina per al debat, la reflexió i la informació política dels Països Catalans des de la boquesfera”. El 16 de febrer de 2009, quasi exactament dos anys després de la seva aparició, Poliblocs.cat s’integra al diari El Singular Digital (actualment El Món, que dirigeix Salvador Cot). La impossibilitat per qüestions de feina de gestionar el portal, tal com reconeix públicament al seu dia el mateix Gordillo, fa que cedeixi el relleu a un mitjà digital que disposa de força més recursos. Des d’aquesta empresa també es va impulsar la primera edició de la Catosfera, un cicle de xerrades i conferències sobre les novetats tecnològiques i del món a internet. La primera edició de les Jornades de la Catosfera es va fer els dies 25, 26 i 27 de gener de 2008, i hi van participar més de sis-cents bloguers catalans.»

 

 

Twitter. El 8 gener de 2008 vaig obrir compte a Twitter, una eina que des del principi he utilitzat en clau periodística com a font d’informació, de relació amb la comunitat, per difondre la meva activitat professional a l’ACN, El Periódico de Catalunya i Catalunya Ràdio, i també per elaborar llistes d’usuaris que serveixen per alimentar els rànquings que posteriorment publico al meu blog. L’octubre del 2015 l’empresa Initec em va situar en el lloc 32è del rànquing dels 50 catalans més influents a Twitter.

 

 

L’internauta. La temporada 2009-2010 de Catalunya Ràdio el director i presentador de L’internauta, Vicent Partal, em va incorporar com a col·laborador habitual d’aquest programa de ràdio de referència sobre la xarxa, en el qual anteriorment havia estat entrevistat arran del ressò del meu blog, del naixement de la Catosfera i del llibre Nació.cat. Aquella temporada a Catalunya Ràdio coincidia habitualment a L’internauta amb la periodista i professora Cristina Ribas. Quan el programa es va deixar d’emetre a Catalunya Ràdio, Vicent Partal el va mantenir des de la redacció de Vilaweb i també m’hi va convidar com a entrevistat, però ja en l’època de director de Catalunya Ràdio i per parlar sobre els mitjans públics i l’estratègia dels Mitjans Digitals de la CCMA.

 

 

Superperiodistes. El setembre de 2010 vaig publicar a l’Editorial UOC el llibre Superperiodistes en l’era de la sobreinformació, amb pròleg del periodista Juan Varela. En aquest llibre, que tenia la virtut de ser relativament avançat al panorama editorial d’aquells anys, explicava que Internet havia marcat el canvi dels hàbits de consum de mitjans de comunicació per part d’una ciutadania que prioritzava el consum d’informacions gratuïtes i que tenia accés a eines digitals del web 2.0 per participar en el debat públic i generar els seus propis continguts. La democratització de la informació com a expressió idealitzada d’una era de gran soroll i una allau d’impactes d’actualitat, una era de sobreinformació sense precedents, situava els professionals davant d’un repte important: adaptar-se al nou context tot preservant els principis de rigor i credibilitat de l’ofici. La convergència tecnològica i audiovisual ja era el 2010 imparable. Les noves generacions de periodistes havien de ser polivalents i multimèdia, és a dir, competents per afrontar la convergència de plataformes i suports. No havien de fer de la tecnologia, que permet guanyar en agilitat i redueix costos, un problema; més ràpid i més barat no havia de voler dir menys rigorós, sostenia a Superperiodistes en l’era de la sobreinformació (93 pàgines). Així doncs, no havia de ser tampoc l’excusa per deixar la informació només en mans dels ciutadans. Davant de l’anomenat «periodisme ciutadà», l’ofici de periodista era —i segueix sent— més necessari que mai. I experiències com la redacció de l’Agència Catalana de Notícies demostren des de feia uns anys que periodisme multimèdia i criteri professional eren perfectament compatibles i que aquest periodisme no sempre anava lligat a la precarietat laboral.

La convergència tecnològica i audiovisual ja era el 2010 imparable. Les noves generacions de periodistes havien de ser polivalents i multimèdia, és a dir, competents per afrontar la convergència de plataformes i suports

 

 

 

País en xarxa. El juliol i agost de 2011 vaig dirigir i presentar el programa de ràdio País en xarxa a COMRàdio i les emissores públiques consorciades, dedicat a Internet i les xarxes socials. El programa no només s’emetia per les ones els dissabtes d’estiu, sinó que circulava molt per la xarxa, a través del podcast i els apunts en un bloc que incloïa vídeos de cada programa. País en xarxa[fotogaleria] va ser una proposta modesta de la nova era de la ràdio perquè s’emetia per la FM tradicional, però es potenciava la distribució d’àudio i vídeo per Internet. La temporada següent, entre setembre de 2011 i juliol de 2012, vaig seguir col·laborant amb COM Ràdio, amb la mateixa temàtica digital i conservant el nom de País en xarxa, però com a secció regular del programa l’Extraradi, que presentava Olga Vallejo.

 

 

Directe 4.0. Entre desembre de 2009 i maig de 2014 vaig col·laborar a Ràdio 4. Primer al programa Cel obert. Després, i durant tres temporades (2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014) al programa Directe 4.0 que dirigia i presentava Xantal Llavina, que em convidava a fer la secció Xarxa.cat per explicar les novetats de la Internet catalana i els avenços tecnològics. Va ser una secció per la qual van passar els protagonistes d’aquells anys d’Internet al nostre país i que també s’alimentava de l’activitat del meu blog personal.

 

 

Mapes interactius. El juny de 2011 vaig publicar al blog un mapa interactiu amb Google Maps i informació que recopilava per totes les fonts (especialment la que em feien arribar els usuaris a través de les xarxes socials) sobre els pactes municipals curiosos posteriors a les eleccions. L’etiqueta #nousajuntaments a Twitter va servir per situar en el mapa, geolocalitzadament i amb totes les dades de cada consistori, una setantena de pactes de govern peculiars, ja fos perquè la força més votada havia estat marginada a l’oposició, perquè els acords eren aparentment antinatura, perquè la votació en el ple d’investidura havia donat alguna sorpresa o senzillament perquè el no-pacte havia permès que algun candidat xenòfob acabés accedint a l’alcaldia. Des de la tercera ciutat del país fins a la vila més menuda, aquesta feinada va ser possible gràcies a la col·laboració de més d’un centenar d’internautes, que em van fer arribar la informació a través de Twitter, però també a Facebook i amb comentaris a l’apunt del bloc que va superar les 60.000 visualitzacions del mapa. Un mes després, el juliol de 2011, vaig repetir l’experiència participativa amb l’etiqueta #nousajuntaments i vaig elaborar un altre mapa amb els sous dels alcaldes i regidors. L’objectiu era recollir els sous

El mapa dels sous dels alcaldes amb mig centenar de municipis va ser el 2011 un èxit superior al dels pactes postelectorals. Més de 150.000 lectures al bloc i més de 20.000 visualitzacions al mapa

que incomplien els criteris de l’Associació Catalana de Municipis i de la Federació de Municipis de Catalunya per als electes locals. Els punts vermells geolocalitzats indicaven els municipis on s’havia augmentat el sou o el conjunt de la despesa dels electes de l’ajuntament. Els punts grocs indicaven els municipis que mantenien els imports però amb discussió política o aquells ajuntaments que havien rebaixat la retribució de l’alcalde i els regidors. Els punts blaus eren per als sous o dietes en els consells comarcals i diputacions provincials. Com que el còmput del total d’ingressos d’alguns polítics és realment difícil de calcular encara avui per la diversitat de càrrecs i responsabilitats públiques en diferents capes de l’administració o institucions, i atès que cada cop que hi ha eleccions municipals aquest és un debat encès i recurrent als consistoris, el mapa dels sous dels alcaldes amb mig centenar de municipis on va haver polèmica va ser un èxit de visualitzacions encara superior al dels pactes postelectorals antinatura. Més de 150.000 lectures al bloc i més de 20.000 visualitzacions al mapa de Google Maps, amb una gran repercussió també a Twitter i Facebook.

 

 

Rànquings de Twitter. L’agost del 2011 vaig posar en marxa una iniciativa al meu blog que tindria un gran impacte entre el sector de la comunicació a Catalunya. A partir d’una llista que anava alimentant des del meu compte de Twitter, l’estiu del 2011 vaig publicar la primera entrega del rànquing de periodistes catalans més seguits a Twitter. A la primera publicació hi apareixien 127 periodistes i comunicadors catalans que superaven el miler de seguidors a Twitter. Jordi González, amb 73.380 seguidors, encapçalava aquell primer rànquing. La publicació d’aquest

El 2011 vaig publicar la primera entrega del rànquing de periodistes catalans més seguits a Twitter, que acumula mig milió de lectures

rànquing l’agost de 2018, després de catorze actualitzacions d’una periodicitat gairebé semestral, ja contenia 1.393 periodistes i comunicadors amb més d’un miler de seguidors. Andreu Buenafuente encapçalava el rànquing de l’agost del 2018, amb 3.584.672 seguidors a Twitter. Les catorze actualitzacions d’aquest rànquing de periodistes a Twitter han superat el mig milió de lectures al meu bloc i, especialment als inicis, van tenir un gran ressò a les xarxes socials, no exempt de companys que s’enfadaven perquè no apareixien al rànquing o perquè hi figurava el nom del mitjà de comunicació on ells ja no treballaven. Quan els explicava que el llistat l’havia d’elaborar manualment a partir d’incorporar-los un a un i sobre la base de tenir coneixement directe que disposaven de més de mil seguidors a Twitter, i gràcies a Arnau Udina, que va idear una eina que em facilitava la gestió de les incorporacions que anava fent al rànquing, aleshores canviava l’enrabiada inicial per comprensió per la complexa tasca d’ampliació i manteniment d’aquest rànquing que va esdevenir també una referència a la Internet catalana. Molts col·legues em van descobrir gràcies a aquest rànquing, i jo estava encantat d’incloure’ls i d’enriquir una experiència que mantenia la filosofia col·laborativa dels mapes.

 

 

Classes a universitats. Entre 2011 i 2012 vaig ser professor-consultor d’un postgrau a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), professor-convidat en el postgrau de Community Manager & Social Media de la Universitat de Barcelona, i professor-convidat en el postgrau de Comunicació Estratègica Digital de la Universitat Pompeu Fabra. L’experiència com a periodista digital i impulsor de diverses iniciatives en aquest entorn, així com els coneixements en xarxes socials, la vaig posar en aquelles sessions virtuals al servei dels alumnes que espero que valoressin una mirada gens acadèmica sinó pràctica d’Internet i la importància de la identitat digital aplicada als periodistes.

 

 

Consorci Digital del Maresme. Entre 2007 i 2012 vaig ser membre del Consell Assessor del Consorci Digital Mataró-Maresme, que va néixer com a plataforma audiovisual pública amb plantejament multimèdia en l’època de l’extensió de la TDT a Catalunya. Les antigues televisions locals i municipals de la comarca es van aplegar en un consorci de titularitat pública que pretenia aprofitar l’economia d’escala i la nova lògica digital per adaptar-se als nous temps. Des del consell assessor vam intentar ajudar tot el que vam poder, però no tots els municipis han acabat conservant la seva antiga televisió municipal i d’aquell consorci avui queda la pública Mataró Audiovisual, que integra Mataró Televisió, Mataró Ràdio i Mataró Digital.

 

 

Sobirania.cat. El juny de 2014 vaig publicar el llibre Sobirania.cat, editat per Creat, del periodista i emprenedor Oriol Ferran, amb pròleg d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras i epíleg de Genís Roca. Sobirania.cat és la crònica periodística dels deu anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) i és imprescindible per entendre el paper del ciberactivisme polític en l’articulació de la revolta democràtica vinculada al moviment sobiranista al nostre país. «El text de Saül Gordillo és una detallada crònica periodística en el sentit més genuí del concepte. Una crònica periodística que té l’interès singular de posar en relació tres processos de gran significació històrica local i/o universal. En primer lloc, el canvi d’època determinat per la nova etapa de mundialització del capitalisme. En segon lloc, la transformació de l’ecosistema comunicatiu provocada per la irrupció de les comunicacions electròniques en xarxa, que encara han reforçat més la lògica de globalització de l’economia i la cultura. I, en tercer lloc, el canvi de cicle polític Catalunya, amb l’esgotament de l’autonomisme, la crisi sistèmica de la relació amb Espanya i la recomposició de les hegemonies ideològiques i polítiques», escriuen Marín i Tresserras al pròleg del llibre. «La coneixença amb en Saül és de temps predigitals —amb la càmera rèflex penjada al coll, una mà dins la bossa buscant un rodet i la llibreta de notes sota el braç— seguint una informació per a El Punt o una exclusiva alt-maresmenca per a Repòrter. Coincidim, també, col·laborant en les primeres experiències de publicació electrònica amb les edicions locals de Vilaweb, quan era habitual que els protagonistes de les notícies et demanessin una còpia impresa per saber què es deia d’ells a Internet. Aquests últims deu anys ens hem anat trobant i seguint, de prop o des de la distància, la poca que permet el món digital. I per un seguit de casualitats ens retrobem amb la proposta de portar al paper com s’ha articulat el procés sobiranista des de les xarxes i l’evolució que han fet Internet i els seus usos en aquesta darrera dècada», escrivia Oriol Ferran, editor de Creat. Sobirania.cat (253 pàgines) està disponible a la xarxa en obert en PDF i, des del desembre de 2020, també en format web.

"Sobirania.cat és la crònica periodística que té l’interès de posar en relació tres processos de gran significació històrica: el canvi d’època per la mundialització del capitalisme, la transformació de l’ecosistema comunicatiu per la irrupció de les comunicacions en xarxa i el canvi de cicle polític"

 

Viquipedista. El 28 de març de 2015 vam participar en la Viquimarató sobre la Internet Catalana, una activitat organitzada per Amical Wikimedia i la Catosfera amb l’objectiu d’ampliar i completar articles sobre les biografies dels 200 personatges que apareixen al meu llibre Sobirania.cat, en el capítol «Els 200 noms de la Internet catalana». La Viquimarató es va fer a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona i hi vam participar diversos viquipedistes, així com l’editor Oriol Ferran, l’organitzador de la Catosfera Joan Camp i jo, com a autor del llibre, i entre tots vam introduir un centenar dels dos-cents protagonistes de la Internet catalana que surten a Sobirania.cat a l’enciclopèdia lliure en català i que fins llavors no apareixien a la Viquipèdia.

 

 

Fundació .cat. Vicepresident de la Fundació .cat. Des del gener de 2017 soc patró de la Fundació .cat, ens responsable de la gestió del domini d’Internet per a la llengua i la cultura catalana i entitat privada sense ànim de lucre amb uns principis fundacionals que la impliquen clarament en l’expansió del català a la xarxa i les plataformes, i el combat de l’escletxa digital als territoris de parla catalana. Arran del tancament de diverses pàgines amb domini .cat vinculades al referèndum de l’1-O, la Fundació es va implicar en la defensa de la llibertat d’expressió a la xarxa i els drets dels propietaris de dominis que van ser vulnerats en aquells mesos. Durant aquesta etapa com a secretari de la Fundació .cat, he estat comissari de l’exposició del quinzè aniversari del domini, «Ànima. 15 anys de la Fundació .cat», que es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona el 16 de setembre de 2020 i que ha voltat pel territori com a mostra itinerant. La Fundació .cat ha posat en marxa un projecte estratègic vinculat a la internacionalització de la llengua més enllà del domini estricte d’Internet, és a dir, a aplicacions i plataformes per a les quals el català ha de ser una oportunitat pensant en un mercat de més d’onze milions de clients potencials.

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí