Superperiodistes en l'era de la sobreinformació

Pròleg. La missió del superperiodista

“El coneixement és una precondició per al judici públic, ha de ser contemporani i quotidià.” Són paraules de fa gairebé un segle, del filòsof nord-americà John Dewey, precursor de la democràcia deliberativa. Gràcies a Internet, la tecnologia ha aconseguit fer més reals les seves propostes per crear un públic informat, amb més criteri, i per ampliar el debat democràtic.

El pensador que més ha influït els pioners de la blogosfera i les comunitats virtuals advertia, ja en la dècada de 1920, que la tecnologia de la comunicació defineix la mida i la forma de l’estat democràtic. Avui sabem que això és cert. L’aldea és més global que mai, però també més microlocal i proper, el públic està a Internet i a les xarxes socials. L’era dels portals i els cercadors s’acaba, i comença el domini del flux social: el corrent continu i sempre accessible de continguts i de recomanacions d’usuaris que estan en contacte en una comunitat d’interessos.

Amb la web 2.0 neix la Internet de les persones, i avancem cap a la propera frontera: una web 3.0 o –com ha estat definida per Tim Berners-Lee– de les coses, en què les dades estaran connectades amb la vida real i amb tots aquests equips que avui ens semblen fora del ciberespai.

I el periodisme? Què pot o què ha de fer el periodisme en aquesta democràcia que debat, aclama, protesta, denuncia i comenta a temps real, de vegades fins i tot sense interioritzar la informació que justifica el debat? El criteri social, el del públic, multiplica les possibilitats de captar i d’interpretar la realitat, però també cau devorat per la pressa que consumeix les entranyes de l’economia de l’atenció.

El periodisme ha estat durant molt de temps un actor i productor fonamental per arribar al coneixement de la realitat gràcies a la informació. Però tots els paradigmes han canviat: avui la informació ja no és escassa sinó abundant, públic i fonts es troben a la xarxa, i cercadors, agregadors i xarxes socials usurpen el lloc central en l’espai públic que durant tant temps havia ocupat el periodisme. El periodisme busca el seu lloc, perquè ha estat desplaçat.

I ho ha estat moltes vegades a còpia d’estretors i de privatitzacions, amb agendes marcades o una mica guerxes, i també perquè el periodisme no pot escrutar tota la realitat. Encara que de vegades margini allò que més inquieta, interessa o afecta l’audiència. Potser per això quan la nació ja es pot parlar a si mateixa sense intermediació del periodisme –parafrasejant Arthur Miller–, alguns afilen la navalla –una certa caricatura de la d’Ockham– contra els qui sovint s’han comportat com amos del discurs públic en lloc de fer-ho com garants i treballadors del dret a la informació dels ciutadans.

D’altres volen posar les mans a la caixa. El periodisme està en crisi quan la naturalesa de la informació, els hàbits del seu consum, la seva estructura i el mateix procés del seu reporterisme i la seva distribució canvia. I encara és pitjor la crisi del negoci de la informació i els continguts en temps de l’inventari inacabable i l’atenció fragmentària.

Per enfrontar-se als nous desafiaments, l’autor d’aquest llibre reclama “superperiodistes” –gent capaç de “fer surf” en marea virtual, de mantenir-se en la cresta amb professionalitat, actituds i coneixements–, i ens recorda diversos epitafis de l’ofici amenaçat, la llarga necrològica que els mateixos mitjans i periodistes escriuen. Són temps d’incertesa, sí, però també d’aventura, de descobriment. Estic d’acord amb Ryszard Kapuscinski que aquest ofici no hauria de ser per a cínics. Ni per a mentiders. Tampoc per a covards. Els millors periodistes de la història han estat gent amb coratge que han acudit als camps de batalla, a les pitjors tragèdies, que han afrontat l’avorriment de les insulses rodes de premsa i de les esperes amb sol, pluja o fred. Que han suportat llargs debats polítics que, a cop de badall, posen a prova la flexibilitat i el bon encaix de les mandíbules. Gent amb intel·ligència i passió per contar. Periodistes acompanyats, quan tenen sort, per editors devots del negoci del periodisme, convençuts que la independència, la responsabilitat social i la millor informació són la millor opció per a l’èxit.

Avui el coratge és imprescindible per afrontar l’assalt del públic als mitjans i per suportar la crisi i els rigors econòmics i laborals. No ens ve malament. El periodisme dels darrers anys ha estat en massa casos un periodisme corporatiu, amb empreses més atentes a l’expansió i el benefici que a la qualitat i la credibilitat. Periodisme de classe mitjana a les redaccions, poblades de professionals avorrits, rutinaris, circumspectes com oficinistes, moltes vegades embotornats.

El públic ha assaltat la informació i tothom tremola. En molts casos els mitjans han estat porucs, desconfiats que el corrent continu d’Internet sacsegés un negoci i una posició de més d’un segle. Però la gent s’ha apoderat de la informació i no la tornarà pas. Li pertany de dret, cal que ho recordem: ho proclama el dret a la informació i ho reafirmen l’article 19 de la Declaració de Drets Humans i el 20 de la Constitució de 1978.

Als mitjans i als periodistes més els valdria deixar d’escriure dolorosos epitafis i treballar pel seu futur i pel del seu ofici. Posar-se la granota de superperiodistes i arromangar-se en aquest camí que organitzacions com l’Agència Catalana de Notícies ja han emprès.

No sé si fa falta ser heroi a més de periodista, com en Superman, però tornar a col·locar-se al costat del públic és més important que mai. Si acceptem la idea que “el periodisme és una conversa”, com va proclamar Dan Gillmor fa uns anys, al periodista li cal ser bon conversador i bon amfitrió. El millor és tenir dades, arguments i voluntat per participar cara a cara en aquest diàleg. Ara més que mai, la informació és un procés en què, gràcies a la tecnologia i a les noves eines, el públic participa en la gestació de les notícies i els continguts. Apropar el públic a les fonts, als documents i materials amb què es produeix la informació, és ampliar el domini públic, un dels desafiaments del periodisme 3.0 i de la democràcia i la societat del segle XXI.

Contràriament al que l’economia de l’abundància sembla indicar, una gran majoria de la informació de qualitat, la veritablement important per als interessos quotidians dels ciutadans i per al funcionament de la democràcia, continua oculta. Tenim cada vegada més comunicació i més continguts, però la quantitat d’informació rellevant no ha augmentat en la mateixa proporció. L’espai i el domini públics, l’àmbit de continguts i béns socials, tampoc. I aquesta és una tasca fonamental del periodisme, perquè només amb major accés a la informació és possible construir una societat del coneixement crítica i responsable més enllà de les etiquetes polítiques.

Cada dia desconfio més de la propietat intel·lectual i els drets d’autor en el periodisme. L’excés d’autoria és una de les perversions que ens inunda d’opinió i que esbiaixa la informació. La veu personal és innegable quan l’objectivitat està en qüestió, però ha de ser fonamentalment estil i una forma d’exposar i analitzar els arguments i les dades. La notícia no és del periodista; la interpretació de la notícia, sí. L’anàlisi no ha de violar mai els fets per no confondre ni trair el públic. És qüestió de confiança.

A més a més de Supermans, els periodistes hem de ser treballadors crítics. Obrers de la informació. La matèria del nostre treball és un bé d’utilitat pública, que pertany a la societat, a la col·lectivitat que comparteix uns mateixos interessos compromesa amb el seu enriquiment i llegat, i que aprofita aquests béns en una cadena de valor per a crear-ne d’altres. El periodisme no ha de posar un segell de propietat al producte que introdueix en una etapa del procés informatiu. La missió del periodisme és explicar, fer accessible la informació al públic, ampliar i obrir el procés de la informació, i evitar que la realitat sigui invisible o que es confongui amb la propaganda.

En la web social, el periodista i els mitjans tenen l’oportunitat de convertir-se en xarxes socials on periodistes, fonts, experts, lectors habituals i públic en general puguin relacionar-se i compartir la informació. Un nou espai públic on la informació sigui el teixit de la xarxa social i s’avivi la participació crítica i de qualitat.

La premsa no és el pilar de la democràcia, però la informació sí. Per això cal trobar com fer per augmentar-la en quantitat i en qualitat, amb un model proam que reuneixi professionals i ciutadans. Dissenyar noves redaccions i organitzacions periodístiques que, a més a més de l’agregació i els algoritmes, puguin seguir involucrades amb les seves comunitats i el seu públic per ampliar el criteri social. I fer el millor reporterisme possible, el dels fets i les històries, amb la pell al carrer i protegits per la tecnologia.

L’accés als continguts es realitza cada vegada més a través del flux social, les recomanacions entre usuaris i les xarxes que les faciliten, o en les noves plataformes tecnològiques que ordenen i delimiten el mercat de l’abundància: els mòbils i les seves aplicacions, les plataformes de banda ampla d’alta velocitat amb Internet TV i accés a continguts premium i de pagament. El periodisme i el seu negoci han de trobar el seu lloc en aquest nou escenari.

Canvien l’accés a la informació i les seves eines, es muden els hàbits del públic, el procés de la informació es modifica. Però no hauria de canviar la missió democràtica i de servei públic del periodisme. Ni la passió i la integritat del bon periodisme: el de les històries, el dels fets, el de la gent sobre qui parla i a qui es dirigeix.

Perquè el desafiament del periodisme, més enllà de la tecnologia, continua sent la gent i les seves històries.

Juan Varela