Inicis professionals

El Nunci. A finals del 1989, amb disset anys, vaig debutar com a col·laborador a la revista local El Nunci, de Calella, on escrivia Toni Fuentes, que em va animar a afegir-me a l’equip de col·laboradors que encapçalava l’escriptor Francesc Grau (Calella, 1920-1997) com a director d’aquesta publicació mensual. Les meves primeres fotografies i escrits són a la revista de la meva ciutat, que va durar una dècada, fins que el 1991 es va reconvertir en un butlletí municipal amb la capçalera d’El Nou Nunci. Les reunions mensuals les fèiem a la Regidoria de Cultura, on Grau treballava fent de corrector de català amb el llavors regidor Rafael Carpinell. No cobràvem ni cinc per publicar-hi, però vaig gaudir de l’amabilitat, la paciència i els bons consells de Grau, a qui admirava per la seva trajectòria. En Paco havia estat cofundador de la revista local La

No cobràvem ni cinc, però vaig gaudir de l’amabilitat, la paciència i els bons consells de Francesc Grau, a qui admirava per la seva trajectòria

Tralla  (1978-1981), que va marcar la transició democràtica a Calella, i va col·laborar a la revista literària El Pont i a la revista d’història L’Avenç, editades a Barcelona. De la lleva del biberó, en Francesc Grau havia estat presoner de les tropes franquistes i havia passat pels camps de concentració de Logronyo i Miranda de Ebro, on va ser destinat a un batalló de treballadors com a presoner de guerra. En tornar, després d’haver-se llicenciat a l’exèrcit, Grau va ser elegit secretari de la Cooperativa l’Amistat de Calella, va crear un certamen literari, va obtenir el títol de professió de català i va impartir classes a la biblioteca de Calella entre 1970 i 1982, a la de Pineda de Mar entre 1971 i 1982, i a la de Tordera entre 1974 i 1982. Va guanyar els premis literaris Puig i Llensa de narració (1976), Josep Amatller d’assaig (1985), convocats per la revista Recull, de Blanes, i el premi de novel·la curta Manuel Cerqueda (1994). Grau va dirigir El Nunci (1981-1991), i quan amb Toni Fuentes, Pep Montes, Joan Pujadas i la resta de companys vam fundar, el juny de 1992, la revista Repòrter, d’àmbit comarcal, li vam demanar articles d’opinió i va publicar a la nostra revista. De fet, Francesc Grau va apadrinar la presentació de Repòrter a Calella el 12 de juny de 1992, en un acte en què va elogiar el projecte i va destacar la professionalitat dels impulsors. El 1993 va rebre la primera Medalla d’Or de la ciutat atorgada per l’Ajuntament de Calella.

 

 

Ràdio Pineda. El 1989 vaig trepitjar per primer cop Ràdio Pineda, on el meu veí d’escala, Toni Fuentes —que estava estudiant Periodisme i a qui m’havia adreçat per un treball per a l’institut— feia un programa de cap de setmana. La ràdio em va captivar des del primer moment. Eren unes instal·lacions molt modestes d’una emissora local que l’octubre de 1987 es va convertir en ràdio municipal. Era una casa antiga al carrer Garbí de Pineda, que després seria enderrocada per fer-hi la nova zona esportiva municipal a peu de la carretera N-II. Des de casa hi anava amb la moto que em deixava el meu avi. En Joaquim Burjons em va fer una prova a proposta d’en Fuentes, i va tenir la valentia de deixar que em posés davant dels micròfons. Amb disset o divuit  anys acabats de fer el meu català no era el d’avui, perquè a casa amb els meus pares parlem en castellà, i amb els avis materns parlàvem mig en castellà i mig en gallec. Gràcies a Ràdio Pineda em vaig obligar a parlar més en català, a saber dir les esses sonores, a perfeccionar-lo oralment. El periodisme de proximitat —escrit a El Nunci, radiofònic a Ràdio Pineda i televisiu a

Gràcies a Ràdio Pineda vaig perfeccionar el meu català. El periodisme de proximitat a El Nunci, Ràdio Pineda i Televisió Pineda va ser una primera escola per acabar fent de periodista, però també per fer-ho en català

Televisió Pública Pineda— va ser una porta d’entrada, una primera escola, per acabar fent de periodista, però també per fer-ho en català gràcies al fet que els mitjans locals del meu entorn eren tots en llengua catalana, a Calella i Pineda de Mar. Joaquim Burjons, Josep Ortet, Francesc Gil, Pere Garriga i, cap al final, Manel Colàs, que van ser els caps de programes, d’informatius i directors de Ràdio Pineda, que durant els meus inicis professionals em van demostrar confiança i em van donar total llibertat, em van deixar fer els butlletins informatius i un magazín al matí de dilluns a divendres durant l’estiu. Després aprofitaria part dels desplaçaments i de les cobertures que feia per Ràdio Pineda, amb la moto de l’avi, per passar cròniques a Punt Diari o Ràdio Marina, de Blanes. Més endavant arribaria a fer una hora de cap de setmana a Ràdio Calella, quan l’emissora era en un edifici del carrer Anselm Clavé, de Calella, que també s’enderrocaria, però aquesta va ser una etapa molt efímera. Ràdio Pineda, com moltes altres, era una emissora local que, després d’anys de fer una contribució comunitària indubtable des de l’amateurisme, va esdevenir municipal. La majoria d’aquestes ràdios locals van arrencar després de les primeres eleccions municipals i amb els anys van fer el procés cap a la municipalització. Els ajuntaments ho van fer per garantir la continuïtat de projectes comunicatius arrelats i dotar els municipis i les institucions locals d’antenes per arribar a una ciutadania que anava demanant serveis, equipaments i prestacions en la mesura que la democràcia anava fent de Catalunya un país avançat. Amb les terceres o quartes eleccions municipals la majoria d’aquestes emissores es van legalitzar, van esdevenir ens de titularitat pública, es van professionalitzar, es van dignificar a nivell tècnic, d’instal·lacions i també de personal. La història de la ràdio local és, en aquest sentit, paral·lela a la de tants serveis públics. S’entendria Pineda de Mar sense Ràdio Pineda? O Calella sense Ràdio Calella? O Arenys de Mar sense la pionera i mítica Ràdio Arenys? Jo crec que no. El paper de les emissores públiques en la construcció de viles i ciutats ha estat essencial.

 

 

Ràdio Marina. Primer vaig començar com a corresponsal de Calella i Pineda i cantant els gols del Calella i el Malgrat de futbol els caps de setmana. Després fent informatius els estius als estudis de Ca l’Aguidó 1, de Blanes, on seguia anant amb moto i no recordo en quin moment vaig fer el pas al cotxe del meu pare quan em vaig treure el carnet de conduir. A Ràdio Marina, emissora comercial de la Selva i l’Alt Maresme, amb molta audiència i anunciants, tot era professional i hi havia corresponsals i col·laboradors. La primera nòmina de la meva vida és de Ràdio Blanes SA, el juliol de 1992. El contracte me’l va signar el propietari de l’emissora, Climent Polls, i llavors el director era Francesc Pla, que més

A Ràdio Marina, amb molta audiència i anunciants, tot era professional. La primera nòmina de la meva vida és de Ràdio Blanes SA, el juliol de 1992

endavant seria substituït per Francesc Robert, que amb els anys s’ha convertit en director d’Atresmedia Radio (Onda Cero) a Catalunya i secretari general de l’Associació Catalana de Ràdio (ACR), que aplega les emissores privades. La meva primera nòmina a Ràdio Marina va ser al juliol de 23.530 pessetes, però a l’agost arribaria a 70.574 pessetes i la del setembre-octubre va ascendir a 105.549 pessetes. En Joan Ferrer era el cap d’informatius, i allà vam coincidir amb els periodistes Pere Garriga, Montse Esteba, Jordi Caupena, Francesc Santiago i Soledat Balaguer, aquesta última provenia de Barcelona i durant un període també va dirigir tant els informatius com la televisió local de Blanes que tenia Ràdio Marina. En aquesta televisió va fer cap Eva Palau, que era a tot arreu amb els càmeres fent les cròniques i després presentava l’informatiu diari. La ràdio fórmula la feien, entre d’altres, Mercè Ferrer i Montse Rico. En Joan Josep Ribas, «Txespi», de Calella, hi feia el programa La nit de la iguana i havia arribat a organitzar un macro-concert amb 22 grups de rock l’estiu del 1991 a Lloret de Mar. Va ser una etapa d’aprenentatge important, i els recursos tècnics em van semblar de primera en comparació amb la modèstia que respiraven les emissores locals de Pineda i Calella.

 

 

Televisió Pineda. El novembre de 1991 vaig debutar fent televisió local a Pineda de Mar gràcies a la confiança de Joan Pujadas, amb qui aleshores ja compartíem l’aventura de la revista mensual Repòrter. Pujadas anava amb la càmera de vídeo i la de fotos a tot arreu, i coincidíem en ple d’actes que es feien a Pineda. Entre el novembre de 1991 i el juny de 1992 vam fer un programa setmanal que es deia Portada, a Televisió Pública Pineda. Era un reportatge en profunditat, amb imatge de Joan Pujadas i els meus textos i locució, fins i tot amb un stand up inicial des del lloc que tractava el programa. Durant la setmana anàvem prenent imatges i jo escrivia, i un dia a la nit ens tancàvem al despatx a casa d’en Pujadas —on Magda Ripoll també feia l’informatiu d’actualitat local, i en Xavier Alés el d’esports— i muntàvem el programa en Betamax. El primer reportatge, del 12 de novembre de 1991, estava dedicat a un càmping que hi havia a primera línia de mar i que es va enderrocar perquè estava afectat per la llei de costes de l’Estat. L’últim, del 23 de juny de 1992, estava dedicat al festival de teatre al carrer que es feia a Pineda cada estiu i que es deia Complot. Vam fer 34 programes setmanals de Portada amb imatges en color. Amb dinou-vint anys tenia unes grenyes considerables i duia ulleres tipus Harry Potter. Revisar avui aquells vídeos resulta realment divertit, però en aquella època ens portava molta feina, que en Joan feia al marge de la seva plaça de funcionari de Cultura a l’Ajuntament de Pineda i jo simultaniejava amb les corresponsalies i col·laboracions en diversos mitjans, i el projecte de la revista Repòrter. Televisió Pública Pineda, que no va arribar mai a ser municipal, a diferència de la ràdio, va començar a emetre per la festa major de 1983 i va funcionar fins al 5 de juliol de 1994. Continuadament va funcionar des del 29 de gener de 1984 i en total es van fer 532 programes. L’ànima de Televisió Pública Pineda en l’època de Portada era Joan Pujadas, però entre els fundadors de l’emissora l’estiu de 1983 hi figuraven Ferran Vallespí —fundador també de Ràdio Pineda— i Pere Aragonès, fill de qui aleshores era alcalde de la població, Josep Aragonès, propietari d’Industrial Aragonès. La resta de membres del projecte eren col·laboradors també de Ràdio Pineda, com Pere Oliva, Dolors Maset, Paco Martín i Mercè Alcocer. Poc temps després s’hi van incorporar Josep Manresa, Carles Illas, Antonio Griso i Antonio Flaquer. El mes de desembre s’hi afegirien Joan Pujadas i Xavier Alés, que es van encarregar de les notícies esportives. Després d’un curt període de proves, els primers programes es van emetre en blanc i negre pel canal 21 d’UHF des del terrat de l’Hotel Taurus, propietat de l’exalcalde Aragonès. Com que el senyal no arribava als barris del Poblenou i les Creus, el gener de 1985 es va situar un repetidor a casa de Joan Alcázar, a la urbanització Can Morer.

El novembre de 1991 vaig debutar fent televisió local a Pineda de Mar gràcies a la confiança de Joan Pujadas, amb qui compartíem l’aventura de la revista Repòrter. Fins el juny de 1992 vam fer un programa setmanal que es deia Portada. Era un reportatge en profunditat, amb imatges seves i els meus textos i locució

 

 

Mar Diari. El maig de 1990 vaig col·laborar com a fotògraf i corresponsal d’Esports en el projecte efímer de Mar Diari, que tenia la redacció a l’avinguda Jaume Recoder de Mataró. Els primers retalls que conservo són informacions sobre la convulsa relació que llavors tenia la junta directiva del Calella amb la plantilla de futbolistes. Bàsicament cobria Esports a l’Alt Maresme, i les fotografies les enviava al cap de fotografia del diari, Pedro Catena. El director de Mar Diari era Josep Bernabeu, i la seva mà dreta era el redactor en cap Enric Sierra, actualment director adjunt de La Vanguardia i incombustible col·laborador de Ràdio Arenys amb el seu mític programa El dominical des del 1993. Recordo que en més d’una ocasió, després de tancar l’edició diària de Mar Diari a Mataró, l’Enric ens convidava a acompanyar-lo de nit fins a Arenys de Mar, on regentava una discoteca, Quijote, i hi punxava música. Ens ho vam passar molt bé, tot i que l’experiència de Mar Diari —que editava l’empresari menorquí Miquel Seguí— va durar un any. Entre els redactors del diari figuraven Montse Raya, Carles Aparicio i Toni de la Fuente, que després farien el salt a mitjans de Barcelona, i Maria Pannon.

 

 

El Observador. L’estiu de 1991 vaig fer de fotoperiodista per al diari El Observador, cobrint tot tipus de notícies i entrevistes —en recordo unes a José Luis Perales i Sergio Dalma, que actuaven a Lloret de Mar— entre l’Alt Maresme i la Selva, especialment a la zona turística. Precisament a un dels fotògrafs del diari, el mític Joan Guerrero, li vaig comprar un teleobjectiu 70-200 de segona mà per a la meva càmera Nikon perquè ell es venia el material per passar-se a Canon. Promotora Editorial Europea em va pagar 22.313 pessetes per les fotografies publicades el juny de 1991, 57.205 per les del juliol, 90.000 per les de l’agost, i 35.000 per les del setembre. Pagaven bé, però va ser efímer. A diferència de les fotos que llavors publicava jo a El Nunci i Punt Diari, al diari El Observador eren en color les de portada, de tal manera que aquell estiu portava la motxilla amb les càmeres —la Nikon nova i una Canon molt vella que m’havia donat el meu oncle—, els objectius i ple de rodets de blanc i negre i de color. Ara sona estrambòtic, però el pas del blanc i negre al color semblava tot un luxe, un progrés. I en el meu cas, va ser aquell estiu de 1991

Ara sona estrambòtic, però el pas del blanc i negre al color semblava tot un luxe, un progrés. I en el meu cas, va ser l'estiu de 1991 amb la corresponsalia de fotògraf per al diari El Observador

amb la corresponsalia de fotògraf per a El Observador. Crec que només vaig trepitjar la redacció de la Zona Franca en una ocasió, i no recordo si vaig arribar a saludar el cap de fotografia, Albert Aymamí. Va ser el dia que vaig adquirir el teleobjectiu Nikon de Joan Guerrero, que encara conservo. La meva relació amb el diari era telefònica i enviava els rodets dels encàrrecs a través de transportistes. Així mateix ho feia amb Punt Diari. Anava a Calella a Transports Aspas Villaret, i hi deixava els rodets dins d’uns sobres taronges amb una mínima descripció de la feina fotografiada. Si l’horari era més intempestiu, anava fins a les estacions d’autocars de la Sarfa de Blanes o Teisa de Lloret de Mar a dur els sobres perquè arribessin a temps a Girona (Punt Diari) o a Barcelona (El Observador) per a les edicions de l’endemà. En aquella època ni fotografia digital ni mòbils. No hi havia tampoc Internet ni xarxes socials. La gràcia del fotoperiodista era anar l’endemà al quiosc —en el cas de Punt Diari a la delegació o al quiosc— a descobrir tot fullejant l’edició del dia com havien quedat les fotos de la jornada anterior i quina havien triat els companys de fotografia del diari. La fotografia analògica i enviar els rodets perquè els revelessin al laboratori del diari imprimia una màgia i misteri impensables avui en dia. Un rodet podia portar més d’una feina, la identificació dels protagonistes perquè els redactors fessin el peu de foto a través d’una descripció escrita de qualsevol manera amb retolador en aquells sobres d’enviament o les indicacions que fèiem als redactors per telèfon eren també una autèntica loteria que en alguna ocasió proporcionava sorpreses. No va ser fins que vaig anar a la redacció d’El Punt al carrer Figuerola de Girona amb cotxe —ja amb cotxe i no amb moto— de manera més habitual que triar les fotos que havien revelat en Manel Lladó, Lluís Serrat, Joan Sabater, Lluís Romero, Eudald Picas, Núria Santiago o Tomàs Casademunt i tants d’altres companys, era possible, i així els peus de foto eren més encertats i es podia influir en la decisió de quina foto posaven en pàgina.

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí