Expansió en mitjans privats

—El Punt. Pel gener de 1990 m’incorporo a Punt Diari com a corresponsal de l’Alt Maresme per escriure cròniques i fer fotografies per a totes les seccions: esports, política, successos, cultura... Vaig entrar-hi de la mà de Toni Fuentes, a qui vaig substituir quan ell va deixar la corresponsalia —per anar a treballar a La Vanguardia i El Periódico a Barcelona— de la delegació del diari al carrer Sant Antoni, de Calella, precisament just davant d’on actualment viuen els meus pares. Durant els següents disset anys vaig passar per les delegacions de Punt Diari i El Punt de Calella, Blanes, Mataró, Rubí i Barcelona. És la meva etapa més llarga en un mitjà de comunicació. Vaig començar cobrant a tant la peça per foto i article publicat en funció de les línies d’extensió, però no vaig entrar en plantilla fins al 1993, quan Joan Vall i Clara ens va reclutar juntament amb Josep Maria Flores per anar preparant la sortida del diari al Maresme, amb edició pròpia per a tota la comarca i redacció a Mataró. Després de fer de corresponsal a tant la peça entre 1989 i 1993, vaig fer de redactor en nòmina entre 1993 i 1995 a Calella, Blanes i anant els caps de setmana i sempre que calia a la redacció del carrer Figuerola de Girona. Amb la sortida de l’edició del Maresme, el 1995, em van ascendir a cap de secció en l’equip fundacional d’El Punt del Maresme. En Vall Clara ens va demanar a Josep Maria Flores i a mi que féssim de caps de secció per ajudar qui en seria el director, Manuel Cuyàs. A Mataró vaig ser-hi quatre primers anys, els més apassionants i enriquidors de la meva trajectòria inicial. A la redacció del camí de la Geganta de Mataró hi vaig conèixer una jove periodista amb qui m’acabaria casant l’any 2000, Ana Villaverde, que cobria una part de la comarca i feia cròniques polítiques de primera. Amb Cuyàs, Flores, Francesc Santiago, Oriol Ribet, Xevi Galceran, Roland Ledo, Abert Camps, Albert Calls, Eduard López, Laura Juanola, Cati Morell, Iolanda Màrmol, Ure Comas, Elena Ferran, Eva Vinyals, Eva Font, Fàtima Domínguez, el fotoperiodista Quim Puig i un llarg etcètera de companys, corresponsals i col·laboradors vam gaudir treballant, vam aprendre el que no estava escrit, ens hi vam deixar la pell per convertir El Punt en el mitjà de referència de la comarca i vam fer-nos molt amics. La feina era la passió i érem joves. Començàvem d’hora i acabàvem sopant plegats al Cava 86 i fent copes al Das Andere. Tot era un continu, i apreníem uns dels altres, i quan anaven mal dades trucàvem a Girona per demanar consell a Emili Gispert, Joan Ventura, Jordi Grau, Xevi Xirgo,

Durant 17 anys vaig passar per les delegacions de Punt Diari i El Punt a Calella, Blanes, Mataró, Rubí i Barcelona. És la meva etapa més llarga en un mitjà de comunicació. Vaig començar el 1989 cobrant a tant la peça per foto i article publicat, i el 1993 vaig entrar en plantilla

Miquel Riera... Al principi ens van ajudar en la sortida del diari en Jordi Molins amb el disseny i les maquetes, i en Pep Riera tancant planes i l’edició perquè els primers dies no falléssim als quioscos de la comarca. El 1999, quatre anys després del naixement de l’edició maresmenca, en Vall Clara em va proposar que anés a Rubí (Vallès Occidental) com a director d’edició a repetir l’experiència expansiva del diari mentre Cuyàs i Flores es quedaven a Mataró. Durant més de dos anys (1999-2001) vaig dirigir una edició local diària a la ciutat vallesana de llavors 60.000 habitants, on també vam viure intensament a la redacció la potència del periodisme de proximitat en una època en què l’evolució de la revista Rubricata cap a El Punt va marcar l’agenda informativa rubinenca. Allà també vam pencar de valent, amb Quim Rubio, Berta Gonzàlez, Mònica Bernabé, Emma Ansola, Sònia Marsal, Albert Solé i Carles Aluju, entre d’altres. El 2002 en Vall Clara em va reclamar tornar a Mataró, on vaig substituir Manuel Cuyàs com a director entre 2002 i 2003. Cobert des de Girona per Joan Ventura, amb qui vam treballar fent convenis amb tots els ajuntaments i les grans empreses i institucions maresmenques, vam acabar de situar El Punt dalt de tot en una comarca que llavors tenia 300.000 habitants, amb 3.300 exemplars diaris entre subscripcions i vendes al quiosc. Després de l’edició de Girona, la mare i central d’El Punt, la del Maresme es va convertir en la de major difusió, i la facturació publicitària i els acords comercials eren rellevants per al grup Hermes Comunicacions. Dirigia, feia gestió, escrivia cròniques i editorials i feia portades, em sentia l’home orquestra del diari —amb el suport i la complicitat de Joan Ventura— i tenia una redacció espectacular, amb talent i uns periodistes pencaires que ho donaven tot. Quico Santiago i Oriol Ribet van acabar sent els meus caps de secció, perquè en Vall Clara havia enviat en Flores a fer «les amèriques» pel Garraf i el Penedès, i en Cuyàs a Girona, com abans ho havia fent amb mi a Rubí. L’amic Manuel Cuyàs (1952-2020), a qui vaig conèixer treballant en aquella redacció del camí de la Geganta, era un escriptor brillant i va marcar una generació sencera de periodistes que avui som a moltes redaccions del país. Tinc un munt d’anècdotes d’aquella època, tot era autèntic i intens. Qui més n’explica d’en Cuyàs és en Josep Maria Flores, que les fa encara més divertides del que ja eren amb en Manuel. Vam riure molt, i de l’enyorat Cuyàs vam aprendre molt. També hi va haver episodis durs o rellevants, com la investigació periodística que va acabar amb la inhabilitació de l’alcalde de Santa Susanna per un cas de corrupció urbanística, l’atracament a la seu central de Caixa Laietana, les rierades que s’enduien cotxes regularment, la detenció de l’assassí de la ballesta i els seus boicots a la línia del tren, la inauguració del nou hospital de Mataró, els grans debats oberts al Maresme i les noves infraestructures i transformacions urbanístiques de les poblacions. No deixàvem ningú indiferent, i no dic mentida si asseguro que als despatxos més influents de la comarca cada dia començaven la jornada fullejant les pàgines d’El Punt del Maresme. El diari es va fer gran en tots els sentits, en vendes, però també en rigor, influència i va esdevenir un actor indispensable a la comarca. Vam crear els premis Maresmenc de l’Any com a evolució seriosa d’uns premis interns mig en broma que fèiem als inicis entre els redactors i els col·laboradors de la casa, els Premis Cabirol. El 2004 va tornar a aparèixer Vall Clara, i va enviar Cuyàs, Flores i Gordillo cap a Barcelona, amb Ferran Espada que pujava del Camp de Tarragona, a una redacció del carrer Tàpies de Barcelona, al Raval, on coincidiríem a la mateixa seu amb Vicent Partal i Assumpció Maresma, de Vilaweb, i Carles Puigdemont i Marcela Topor, del setmanari en anglès Catalonia Today. Entre 2004 i 2007, a la redacció de Barcelona des d’on vam parir l’edició nacional i de culminació de l’expansió del diari El Punt, sota la direcció de Jordi Busquets, vaig fer de redactor en cap de la secció Països Catalans (Política) i, en l’última etapa, de Tancament. Amb en Puigdemont periodista, en Cuyàs, en Flores i d’altres anàvem a dinar o berenar pel Raval, ja fos a Can Rajoy, a Can Culleretes, a l’Espai Mallorca o al paquistanès més proper d’aquell Raval des d’on fèiem el que havia de ser la columna vertebral del «diari nacional per edicions» que era El Punt. I des d’on es feia també Vilaweb i Catalonia Today. La passió de Blanes, Mataró i Rubí no va ser la mateixa que la de Barcelona —on vam coincidir amb Ferran Espada, Ricard Palou, Joan Rueda, Tian Riba, Albert Segura, Sílvia Barroso, Laura Rahola, Francesc Espiga, Maria Palau, Anna Serrano, Patrícia Plaja, Andreu Barnils, Jaume Vidal, Guillem Vidal, Xavi Aguilar i molts més companys— quan havia de fer Tancament, i aleshores bona part de la inquietud professional la canalitzava més cap al blog i les xarxes socials. El febrer de 2007 vaig deixar el diari, una decisió que mai m’havia pensat que arribaria perquè hi portava tota la vida i El Punt no era només una feina, era una família. Cuyàs, Ventura, Flores, Santiago, Ribet… veníem de Blanes i Mataró i érem a Barcelona. Quan, a proposta d’Albert Sáez, aleshores president d’Intracatalònia, vaig marxar a dirigir l’Agència Catalana de Notícies que en els seus orígens havia fundat i dirigit Carles Puigdemont, el canvi professional era del tot coherent perquè sintetitzava les meves dues dèries de llavors: territori i Internet, periodisme de proximitat i periodisme digital. Disset anys vinculat a El Punt —i també al setmanari dominical Presència, on vaig publicar entrevistes i reportatges quan els directors eren Miquel Riera i Joan Ventura— donen per molt. Segurament vaig cometre algun error i molt probablement en aquest text falten molts noms de persones de qui vaig aprendre molt, amb qui vam treballar a fons i viure moments memorables.

Entre 2004 i 2007, a la redacció de Barcelona des d’on vam parir l’edició nacional i de culminació de l’expansió del diari El Punt, vaig fer de redactor en cap de la secció Països Catalans i, en l’última etapa, de Tancament

—El Periódico de Catalunya. El mateix dia que em van destituir com a director de l’Agència Catalana de Notícies pel canvi a la presidència de l’empresa pública, em va trucar el director d’El Periódico de Catalunya, Enric Hernàndez, a qui encara no coneixia, per proposar-me que anés al diari a reactivar el web i les xarxes socials. Havia seguit l’evolució digital de l’ACN i l’aposta per les xarxes socials i el periodisme multimèdia i tenia ganes de fer canvis a la redacció del diari. Entre el febrer de 2012 i el gener de 2016 vaig ser cap de continguts digitals d’El Periódico, i els primers anys ho compaginava escrivint columnes d’opinió al diari en paper. De fet, durant alguns mesos simultaniejava les columnes a El Punt Avui i El Periódico, les tertúlies a Catalunya Ràdio, TV3 i Betevé, i els articles d’opinió a la primera revista per a tauletes i mòbils Esguard amb la feina al capdavant del web i xarxes socials d’El Periódico. Va ser una etapa molt enriquidora pel salt al periodisme de nivell nacional com a opinant i en una redacció mítica com la de Consell de Cent d’El Periódico, on juntament amb Àlex Poderoso vam posar en marxa una nova coreografia de la informació que apostava pel digital first. A la redacció em vaig retrobar amb Albert Sàez —qui el 2007 m’havia fitxat per dirigir l’ACN i llavors feia de director adjunt del diari—, vaig conèixer Joan Alegre, director general de Grupo Zeta, i vaig establir una relació intensa amb el subdirector Iosu de la Torre, que va acabar sent el meu superior editorial per al web. Amb en Poderoso vam definir uns nous fluxos de treball i vam fer formació amb tota la redacció de Consell de Cent, la delegació de Madrid i els corresponsals, per aconseguir que primer publiquéssim les notícies al web i després penséssim com anirien l’endemà a l’edició impresa. Vam contribuir perquè El Periódico fos un mitjà multiplataforma i no un diari de paper i un web separats, es va acabar la marca elperiodico.com i les dues plataformes diferenciades i l’antic «volcado del papel».

Amb Àlex Poderoso vam definir uns nous fluxos de treball i vam fer formació amb tota la redacció d'El Periódico per aconseguir que primer publiquéssim les notícies al web i després penséssim com anirien a l’edició impresa. Vam contribuir perquè El Periódico fos un mitjà multiplataforma i no un diari de paper i un web separats

Anteriorment, quan hi havia un acte que cobria un redactor i un fotògraf del diari, s’agafaven els textos d’agència per al web igualment o, en el millor dels casos, enviaven uns textos per al web via «crónicas web». Crec que va ser una feina titànica en una redacció de prestigi i històrica com la d’El Periódico, en una època en què el digital first no només no estava de moda sinó que era vist, per part d’una bona part dels companys, com una amenaça, «la mort del paper». La nova web i app, l’aposta pels continguts de qualitat a e-Periódico, per la presència desacomplexada a xarxes socials amb accions participatives que van funcionar molt bé, l’arrencada de les edicions locals digitals a les ciutats metropolitanes del país —Joan Salicrú en va assumir la majoria— i la definició d’una coreografia de la informació que prioritzava la immediatesa al web i els formats més elaborats posteriorment per al paper van ser fites rellevants i èxits professionals no prou reconeguts entre d’altres motius perquè van coincidir amb uns anys difícils econòmicament per al Grupo Zeta i amb vagues contra les retallades salarials i les reduccions de personal. Malgrat això, en alguns aspectes El Periódico va ser més innovador i atrevit que altres rotatius catalans, però ni la inversió de l’empresa ni probablement la línia editorial van acabar d’ajudar a fer el salt en trànsit al web que tot l’esforç intern i dels companys de la redacció hauria merescut. La transformació digital d’aquella redacció va desmuntar el tòpic segons el qual els periodistes més veterans mai no haurien pujat al carro d’Internet. Un Emilio Pérez de Rozas o un Josep Maria Ureta, per citar només dos noms dels veterans, van ser dels més entusiastes per l’aposta digital a El Periódico. Pérez de Rozas va explotar el fet que a la xarxa no hi ha limitació de caràcters i es pot escriure tant com només ell és capaç de fer-ho. No obstant això, al web venien la majoria dels becaris que entraven al diari, i dels molts que hi van passar —molt actius i entregats a l’impuls digital del diari— alguns ­­es van acabar quedant contractats per al digital, com Núria Martínez i Ignasi Fortuny, que han fet carrera, l’una a Madrid i l’altre a Barcelona. L'etapa més dura a la redacció d’El Periódico van ser els gairebé sis mesos de segrest a Síria en mans de gihadistes pertanyents al grup Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL) del company Marc Marginedas, alliberat el 2 de març de 2014.

—Repòrter. El juny de 1992 un grup de periodistes de l’Alt Maresme vam llençar la revista mensual Repòrter. Era mensual, de pagament i en paper. En aquella època (1992-2001) Internet encara no s’havia popularitzat prou. Repòrter, gràcies a la dissenyadora Carme Guri, tenia un disseny molt atractiu en comparació amb el look habitual de les publicacions locals i comarcals del moment. Vaig ser-ne fundador, juntament amb Joan Pujadas —amb qui fèiem el programa Portada a Televisió Pública Pineda—, Toni Fuentes ­—amb qui havia començat a El Nunci de Calella i a Ràdio Pineda, i de la mà de qui començaria en la corresponsalia de Punt Diari—, Pep Montes, Lluís Gendrau, Josep Ferrer, Xavier Alés, Carme Guri… Repòrter va durar gairebé una dècada (1992-2001) i va ser una experiència deliciosa perquè era feta per amor a l’art i permetia reprendre temes d’actualitat i tractar-los a fons, generant debat i aprofundint en la necessària identitat comarcal de la part nord del Maresme, històricament més vinculada a Girona que a Mataró o Barcelona. El debat territorial i una mirada rigorosa, però molt crítica del que durant aquella època afectava els dotze municipis de l’Alt Maresme, amb signatures de prestigi, un molt bon disseny i molta cura a la Cultura, ens va merèixer el 1994 rebre el premi Tasis-Torrent que atorgava la Diputació de Barcelona a la millor publicació comarcal del país. Toni Fuentes, el segon coordinador de la publicació després de Pep Montes, el va recollir de mans del llavors president de l’ens provincial, Manuel Royes. El premi ens va donar oxigen per millorar el contingut de la revista —sovint incòmode amb els poders polítics locals— ­i vam aprofitar per ampliar la paginació i incorporar el color a la portada, així com un quadernet de cultura popular i actes. Repòrter, que vaig coordinar durant l’última etapa, va ser una

Repòrter va ser una experiència emprenedora per la qual van acabar passant els millors periodistes de l’Alt Maresme, alguns dels quals ens guanyàvem la vida en altres mitjans. Maquetàvem, escrivíem, fèiem les fotos, buscàvem anunciants, organitzàvem actes públics, distribuíem la revista per quioscos i llibreries, i l’enviàvem als subscriptors

experiència emprenedora per la qual van acabar passant com a col·laboradors molts dels millors periodistes de l’Alt Maresme, alguns dels quals estàvem treballant en altres mitjans on ens guanyàvem la vida. Maquetàvem, escrivíem, fèiem les fotos, buscàvem anunciants, organitzàvem actes públics, la distribuíem per quioscos i llibreries, i l’enviàvem per correu als subscriptors. Ens vam situar en el miler d’exemplars, que, per a les dimensions de la subcomarca i les xifres de l’època en el cas d’una publicació mensual de pagament, no estava gens malament. La major dedicació a les nostres feines regulars, la manca d’un relleu generacional —tot i que els últims anys comptàvem amb Xavier Aragonès, Francesc Arcas, Joaquim Costa, Joan Ferrer, Neus Lloveras, Àlvar Maduell, Montse Martínez, Pau Pujadas, Francesc Santiago i Ana Vlllaverde, entre els nostres col·laboradors habituals—, i probablement la popularització creixent d’Internet van impedir que Repòrter perdurés, però es conserva a l’hemeroteca amb una dignitat envejable, recull entrevistes a fons a personatges de primera línia i és de consulta imprescindible per entendre què va passar a l’Alt Maresme durant aquella dècada tan decisiva políticament, social, econòmica i cultural. Un període en què la comarca va créixer espectacularment, es va dotar d’infraestructures cabdals, com la prolongació de l’autopista fins a Palafolls i la construcció de la planta potabilitzadora de la Tordera, va experimentar canvis polítics rellevants en diversos municipis i va perdre personatges il·lustres de la cultura del país que vivien a l’Alt Maresme i havíem entrevistat, com Joan Coromines (1905- 1997), Fèlix Cucurull (1919-1996), Lluís Ferran de Pol (1911-1995), Francesc Grau (1920-1997), Esyllt Thomas Lawrence (1917-1995), Vicenç Riera Llorca (1903-1991) i Joan Josep Tharrats (1918-2001).