Acte d’investidura de doctor ‘honoris causa’ de l’artista i poeta Perejaume

Àudio del discurs d’acceptació del nou doctor ‘honoris causa’ Perejaume i de la lectura a càrrec de la doctora Montsita Rierola de la ‘laudatio’ de la doctora Mia Güell, de Jordi Lafon i de Montsita Rierola, professors del Departament de Didàctica de les Arts i les Ciències. Trobareu tot el material de l’acte en aquest llibret en PDF.

Discurs d’acceptació del nou doctor ‘honoris causa’ Perejaume

Contra el paisatge

“Bons amics, homes i dones del cap dret, L’any 1978, quan vaig acabar la carrera d’Història de l’Art a la Universitat Central de Barcelona, no vaig anar a recollir el títol. Em va semblar que no me l’havia guanyat. Van ser uns estudis amb vagues continuades, molt marcats per la situació política, i creia que no n’havia tret prou profit per merèixer una titulació acadèmica. Alguna vegada encara somnio que em falta cursar o aprovar alguna assignatura de la carrera i no acabo d’endevinar quina. I ara vet-ho aquí que, des de la plana de Vic, m’oferiu un doctorat honorífic.

Em sento una mica osonenc i això fa que, per proximitat geogràfica, rebi el regal i la cerimònia amb un punt menys d’estupefacció. Estimo certament la muntanya aplanada i la natura fonda d’aquestes terres, i estimo el poeta que, de fa més d’un segle, les mena amb un solc tan secret i ajustat que de vegades em demano fins a quin punt la ve baixa de Vic i la ve baixa de Verdaguer no són ja la mateixa lletra.

La verdor de Verdaguer —quan Verdaguer, en llegir-lo, s’entendreix inesperadament— i el sentit dinàmic que el relleu terrestre posseeix en la seva obra —amb tota una part de terra que s’aguanta en la llengua i creix de la llengua estant— atorguen al nom del poeta i a les seves paraules una qualitat agrària manifesta i persistent. «Verdaguer ens fuig», escriu Segimon Serrallonga; i aquest senyal que fa Verdaguer d’escapar-se’ns remarca encara més la seva condició fèrtil i brotadissa. Aquesta afirmació que «Verdaguer ens fuig», Segimon Serrallonga la fa en un article titulat «Les ascensions de Verdaguer: de la mitologia a la mística». L’any 2002 vaig tenir el goig de llegir aquest article a la revista Serra d’Or. La seva lectura em va retreure a un altre escrit que en Segimon havia publicat tres anys abans a l’Anuari Verdaguer sobre les versions verdaguerianes del Càntic dels càntics. Per la força renovada que despleguen i per com la despleguen, tots dos escrits anaven de braç i feien colla amb el llibre que, aleshores, Ricard Torrents acabava de publicar: Verdaguer: Un poeta per a un poble. En aquell moment vaig prendre consciència de fins a quin punt l’obra de Verdaguer era capaç de regenerar-se, lectura rere lectura, generació rere generació. Cap poeta català no ha tingut un revifament d’obra tan continuat com el que s’ha donat amb Verdaguer. I el fet que Serrallonga i Torrents, dos ribians convençuts, corregeixin en bona part la visió que sobre Verdaguer havia manifestat el mateix Carles Riba n’és una bona mostra.

Certament, es miri com es vulgui, en l’obra de Verdaguer hi ha una virtut seminal persistent, de manera que la fecunditat hi reverdeix i s’hi renova com si l’obra fos, realment, tota ella un camp. També la geografia de la Plana, amb les lleugeres ondulacions, els petits aturonaments i el cercle de muntanyes tot al volt, du a concebre com a camp el relleu sencer que s’hi ufana amb una inflor gairebé botànica. De vegades, en aquest camp de la Plana, la presència del camp del poeta hi és tan forta que costa ben poc de veure els sots, els tàlvegs i les petites valls i fondalades que hi ha inscrites, com un escampall de ves baixes. Quan el 25 de maig de 2002, instigat per la Carme Torrents i una bona colla d’amics, vaig proposar de plantar 70 rapsodes repartits equidistantment per tot el terme de Folgueroles, quan vam dividir l’obra completa de Verdaguer en 70 blocs i els 70 lectors la van alçar a veu en un parell d’hores, l’efecte de conreu d’un camp, el del poeta, en l’altre, el de la Plana, va fer-se substancial i diàfan. Les veus pujaven com turons i el terme de Folgueroles es regruixia, i s’estenia lluny i tendre. Era una sensació ben estranya, xocant, com si el poeta s’hagués fet mare d’una terra que n’és fill.

Terres fetes carn. Carns fetes terra. La vivor d’això que en diem l’espai, el conreu d’aquesta vivor, m’ha obsessionat tota la vida. Amb els anys, davant meu, sota meu, la concepció d’un planeta que fa mida tot ell des d’una sintaxi fonda de camp ha anat prenent cada vegada més i més força. De fet, sobre el món, un camp no és res més que un gest inestimable de convivència. Simone Weil, als seus Quaderns, ho diu així: «En cert sentit, la realitat necessita la nostra adhesió. Així és com som creadors de món».

El meu avi matern es deia Pere, Pere Guinart, però tenia el sobrenom de Peret Serra, perquè era fill de can Serra, una casa de Curró de Baix. Vivia a Cardedeu i feia mig de pagès mig de porcater. Alguns veïns del poble també l’anomenaven en Ja-et-conec-ja. Segons sembla, als anys trenta i quaranta es llevava molt d’hora i sortia de fosc amb el carro, alguns dies cap al camp de can Semion a feinejar-hi, i d’altres cap a les muntanyes de Cànoves i el Montseny a comprar garrins. Dalt del carro aprofitava per dormir i deixava que, fins més enllà de la sortida del poble, l’euga el portés. Quan algú el saludava, capbaix, endormiscat i sense obrir els ulls, alçava el braç i li deia: «Ja et conec ja!».

El meu avi patern es deia Jaume, Jaume Borrell. Vivia a can Castellar de la Riera, una casa de pagès situada al termenal entre Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià. L’avi Jaume va morir a trenta-sis anys. Es va mullar un mes de febrer fins a la cintura perquè se li havia encallat el carro a la riera carregat de pots de llet i va agafar una pulmonia que se’l va endur. El meu nom és fet d’aquests dos avis.

En morir tan jove no vaig pas poder conèixer l’avi Jaume. De l’avi Pere, en canvi, en guardo un record molt viu. Com tanta gent de la seva edat, no havia anat pas més enllà de 50 quilòmetres a la rodona del punt on va néixer i tot el que tenien per a ell de desconegudes i vagaroses les llunyanies ho tenien de densos i viscuts els rodals més immediats. Al fons de l’hort i les corts de la casa de Cardedeu es veia tota la vessant vallesana del Pla de la Calma, una punta del Matagalls i el massís del Montseny, blau i lluminós. Quan cada mes d’agost aixecaven un parell de pallers al corral de la casa, pallers i turons feien carena. I quan cada desembre esteníem els suros del pessebre sota el cobert de l’eixida, aquells mateixos turons s’encongien per aixoplugar-s’hi. Alguna vegada el meu avi m’havia parlat de les muntanyes. Cada dissabte, amb el seu fill Salvador, venien a Vic, a mercat, a fer-hi tractes. Aquesta era la seva gran sortida setmanal. Potser la visió recurrent de la Plana amb el Costabona al fons explica que tingués tan presents tres unitats muntanyoses, cada una de més mida que l’altra i disposades paraŀlelament com si s’entremaquetessin. La primera, la que veia de casa estant; la segona, el Cadí, i la tercera, el Pirineu. Totes tres s’estenien, al seu cap, com tres montcamps sobirans: uns montcamps fèrtils i abruptes, amb tota una ufana abrivada on els cims s’alcen del camp i els camps pugen als cims. Voltats tots tres montcamps d’un rendiment més indiscriminat i general de terres dedicades a l’engreix dels turons, dels pujals, dels massissos.

No crec pas que en Peret Serra —ell mateix serraler de nom— hagués tingut mai un mapa cartogràfic a les mans. Tampoc no havia posat els peus ni al Cadí ni al Pirineu, però l’experiència tan entrenada del conreu i la cria li permetia representar-se, a partir del massís montsenyenc més proper i conegut, unes serralades majestuoses, vestides d’altivesa i fredor amb unes neus tocades, tanmateix, de tebior humana. Unes serralades agudes i ufanades per a conreu, cria i culte.

Tampoc no crec que hagués tingut cap mapa orogràfic a les mans, l’avi Jaume. A diferència del Vallès, l’horitzó del Maresme és força més curt i proper. No hi ha pràcticament llunyanies. Al vessant del Montnegre, que és on està situat can Castellar de la Riera, la immediatesa de l’horitzó encara és més acusada. Això comporta una agrarietat particularment fonda, amb una visió covada i un cel per omplir, un cel sempre per omplir. Com tants vallaltencs, així devia créixer el meu avi, entre uns topònims concrets, arrapats a la vida, a poder ser no massa grans perquè es deixin abastar, i una ullada de mar que apareix de tant en tant entre dos turons, retallada sovint en forma de copa. Un mar blau i lluminós. Un mar en conreu permanent a mercè d’un planter muntanyós que hi batega sempre. Tota una blavor bategant amb plançons de muntanya de lluny: montsenyets, cadinets, pirineuets...

De fet, el mar no sap viure sense generar muntanyes, com tampoc no en sap la terra, o Verdaguer o els meus avis o el déu pagès a qui s’adreça el Salm: «Des del teu palau regues les muntanyes» (Sl 104), o Henri Michaux, que en les seves experiències amb la mescalina se li instaŀla al cap la «màquina d’himalaiar», o el planeta sencer estrellat de cims, o l’escorça d’un suro qualsevol, o el sol encès com un esclat de serres.

«La muntanya és a mida», escriu Guerau de Liost en el seu poema «La tardor a muntanya». I certament, les muntanyes creixen i minven. Al Pla de l’Estany, en terme de Cornellà de Terri, hi ha un veïnat de cases de camp anomenat Pujal dels Pagesos. Sota aquest nom costa de no afigurar-se el relleu ondulat de la zona com una ufana de terra agràriament crescuda. Ben bé com si, a patir d’una sotalada de brot geològic, els pagesos hi haguessin anat pujant, anyada rere anyada, una barreja de fibra de mata i fibra de pujal, i ara fos difícil destriar què té el conjunt de mata costeruda i què de terra enasprada.

La imatge d’un gran camp que muntanyeja també és ben present a la Plana on som, esquitxada de turons i envoltada de relleus més elevats a tot el perímetre. Terres panxudes, terres estarrufades que alcen tossals i pujols, i unes muntanyes al fons com unes grans mates minerals que floreixen, fruiten i granen.

De vegades pot semblar que la geologia s’atribueix exclusivament a si mateixa la responsabilitat que el relleu es torni més alt i granat, però les formes humanes de conreu, en la mesura que s’hi ajusten, també poden contribuir que la geologia guanyi successives anyades de mida. Precisament, de la mancança de conreu de mida de les serres, de la carència d’aquest nodriment que nosaltres mateixos els podem arribar a ser, en donen prova moltes muntanyes d’ara mateix, més aviat escarransides de no viure-hi, de no viure’n. Hi ha pertot faldars de serra sensiblement emmagrits sense la ufanació dels horts, dels jornals de feina, dels camps ben portats. I hi ha trams de carena que, en cas de no ser-hi presents ni els pastors ni els vaquers, s’han arronsat de gruix i de força, i no es revifaran fins que algú no hi torni a fer vida. El fet de participar del medi i de sentir-se part d’allò amb què es conviu és agrari de mena. La pagesia i la ramaderia tradicionals constitueixen un model insuperable de codependència amb el medi. De fet, no en tenim cap altre de tan reeixit.

Malament rai quan cerquem un nou tipus d’aliança amb la naturalesa: l’aliança és vella i experimentadíssima i cal simplement renovar-la. Tant de bo aquest grapat de paraules poguessin fer gruix de terra a terra i contribuïssin, de terra estant, a malfiar-nos de l’horitzó salvífic, cada vegada més inversemblant, que ha anat instaurant la modernitat, un horitzó desprès que orbita com si poguéssim viure enlloc i pertot, un horitzó de tecnosolucions, de tecnosalvacions portentoses, un horitzó miracler de vida a Mart o en qualsevol altre erm inhòspit. Tenim el paradís als peus i costa de comprendre el perquè d’aquest desterrament voluntari. La terrestritat no és cap condemna, és la vida, l’única que hi ha. I actuar com si ja no fóssim allò que la terra fa de nosaltres i haguéssim assolit un estatus autosuficient és completament foll.

És certament urgent de posar confiança en la terra i, en lloc de defugir-la, galantejar-la amb el treball i la presència. Torno a insistir en la vegetalitat renovada i metamòrfica d’un planeta en què camps i campers s’aviven mútuament. M’agrada representar-me la terra sencera com la topografia d’un camp: el planeta Terra camp. Un camp tubercular, protuberant, abonyegat amb turons i sots concebuts com a entusiasmes i defalliments de terra. Aquesta imatge extensiva de camp i el model agrari d’interrelació permeten, no només d’involucrar-nos en la mena de tendror que sigui, sinó també d’apropar-nos a un cos-món nostre que perviu allà on encara som iguals a les pedres, als arbres o al vent.

Carn i camp, cos i món, indestriables l’un de l’altre, per simpatia, per contagi, per fraternitat. Sota aquesta consciència no pas possessiva sinó de pertinença a una terra que, en tant que adàmica i carnosa, ens és del tot consubstancial; molt més que no pas trobar terrenys per a l’expansió, del que es tracta és d’expandir-nos amb ells. De fet, la terra actua com un gran cos. Així ho diu Vicent Andrés Estellés en un poema titulat «La terra baixa»: «Hi havia els camps, i la terra pujava / com un gran cos, com el cos del país». No hi ha foracamp. Cap lloc no es diu Fora. Més ben portat o menys, el camp és per tot arreu en la mesura que cada lloc poc o molt treballa la seva terra i hi viu damunt. Chantal Maillard, a Decir los márgenes, remarca que el mateix terme «física» té l’origen en el verb fýo, que en grec vol dir, precisament, ‘sorgir’, ‘brotar’. Fins a aquest punt l’abrinament és constitutiu i substancial. Vist així, un vincle etimològic tan estret entre physis i brot o broll formula la imatge planetària d’una radiació permanent: un esclat de brins que radien a cada indret com d’un centre que no cessa d’apuntar-hi, de venir-hi. I vet-ho aquí com tornen a comparèixer l’estesa de camps amb les valls badades i el fet de brotar de serres amb els cims alts i aponcellats. I hi compareixen damunt els arbres pagesos amb l’autosembra contínua dels boscos com a camp, com a autocamp. I compareix finalment el cel que és el gran pagès sempre corbat i atent sobre el planeta.

Com veieu, tota l’estona que repeteixo la paraula camp. Ja fa més d’un parell de dècades que m’estalvio d’utilitzar el terme paisatge. Vaig colgar les sis lletres d’aquest terme en les quatre de la paraula camp amb un gran convenciment. D’origen iŀlustrat i formació romàntica, paisatge és una paraula de naturalesa especulativa, vidriosa i vistanera, sense cap mena de funció metabòlica. No crec pas que els meus dos avis l’haguessin pronunciada mai.

El del paisatgisme és un món certament aplanat sota el pes d’un tracte exclusivament òptic i distant. En el camp real també hi ha una obsessió per l’aplanament dels sols a fi de facilitar-hi les feines de conreu. Els mecanismes, però, són completament oposats: així com el paisatge aplana la inflor del món en una superfície, el camp parteix d’un pla de món i hi genera volum i mida.

Camp és una paraula feta a terra i si la repeteixo tant potser és perquè sento un bon gust de boca quan la dic. No cal insistir que en les paraules hi ha una agrarietat paraŀlela a la de la terra campa. De fet, vitalitat botànica i vitalitat lingüística van de costat. Un camp sempre crea més lloc que no el que ocupa i convé que, en l’expressió verbal, les paraules facin el mateix. La llengua sap què és el conreu i la criança de les grans paraules com ara grana o discret o menut o bri; totes elles paraules mínimes: grans de tan mínimes.

Per una banda, podríem establir que, en les paraules, hi ha una botànica semioculta amb un poŀlen secretíssim que les fecunda i en permet la germinació. Per l’altra, que és en les coses menudes on es descobreix la grandesa de la vida. Que el més pugui sortir del menys és un fet tan sorprenent com constatable. I aquesta simbiosi entre el més i el menys i entre la terra i la paraula constitueix una agrarietat fonda, persistent, completament indestriable del que som.

A mig arrenglerar les paraules d’aquest discurs he sortit al pati de casa a collir un terròs de sauló. Volia provar d’escriure camp amb el terròs a la boca. Ho he fet. I creieu-me que l’acció ha esta força més eloqüent del que em proposo de plantejar-vos, que no pas tot el que pugui aconseguir de paraula. D’un costat, la terra vol ser viscuda. De l’altre, la identificació entre terra i paraula és present en totes les cultures; només hem de pensar en el verb creador de les religions semítiques o en l’univers com a so de les antigues cosmologies índies. Així les coses, on sigui d’on sigui, la terra és viva de paraules i d’imatges en llavor. De paraules i d’imatges seves, però també de paraules i d’imatges nostres. La imbricació és absoluta. En la tendresa d’aquesta imbricació, l’experiència que el món de tant en tant s’acomoda a les nostres possibilitats d’aprendre a crear-lo i alhora l’experiència que nosaltres formem part de la seva manera d’expressar-se resulten sovint equivalents.

Això m’ha dut a demanar-me moltes vegades què hi ha de creador i què de criador en l’ofici que practico. De fet, en un camp, la diferència entre crear i criar s’esborra del tot. Blai Bonet escriu: «El fet d’emprar les coses és el que dona novetat a les coses», i és ben bé així. En un camp no hi ha res escrit de primera mà; no hi ha plantes radicalment inventives ni plantes radicalment mimètiques. La mimesi s’hi renova contínuament. La terra no dona mai la feina per acabada. Tampoc té mai uns trets definitius: s’expressa com ho fan els grans poetes, rica d’uns certs béns que mai no sabrà dir o acabar de dir, i això perquè la naturalesa del camp no és pas una naturalesa concebuda com a font de recursos i magatzem de residus sinó una naturalesa concebuda com a magatzem de fonts.

Certament, sobre una terra que, tot amagant, revela, no deixa mai d’haver-hi camp per córrer i enfondir. Permeteu-me, per tot plegat, que l’honor que em feu en aquesta generosa festa el faci extensiu al medi on he crescut: a la terra amical, a les forces cegues, a la transmissió de béns i, en definitiva, a aquella reciprocitat amb què, un cop avivada, una obra absorbeix l’alè vital de l’entorn i l‘entorn el de l’obra.

He fet les obres tal com les obres m’han fet a mi, ni més ni menys. I les he fetes procurant d’adherir-me a unes maneres pagèsiques i líriques d’habitar el món que he après de la gent, els llocs i l’obra feta que m’hi he trobat.

Insistint en les formes i els comportaments agraris, m’agrada creure que, més enllà d’una expressió compartida, en la idea de camp hi ha un principi d’amor. En certa manera, tots els camps són camps de tendresa. I tendresa té aquí el doble sentit de gerdor botànica i d’estimació compartida. No crec que la voluntat de seducció que manifesta un autor amb l’ofici d’escriure o d’imatjar sigui gaire diferent de la ufana que treu una mata qualsevol. En aquest aspecte, el cos de terra i d’aire d’allà on sigui m’ha tingut, sempre, tan enamoradament enamorat com el cant matern de la llengua o la llum de llàntia dels colors.

Torno a escriure les quatre lletres del monosíŀlab camp i hi compareixen els arbres, els amics, els cursos d’aigua, la Núria, que m’acompanya de tants anys i que m’ha donat el que tinc de pare, que és molt donar, les carenes, les mates de bruc, les ciutats, tot.

Una darrera qüestió. La cultura d’aquests verals és una cultura de resistència; ho ha estat al llarg de quatre segles o més, enmig de dues altres de solars i expansives com són la castellana i la francesa. Tot l’entrenament que tenen aquestes cultures a radiar, el té la nostra a radicar. La pervivència d’una Catalunya nap, amb molta més arrel que mata, ve d’aquí. Segurament que una cultura així, amb infinitament més hores de resistència que no pas d’honors i proclames, explica una certa incomoditat que, almenys els més vells, manifestem encara davant dels reconeixements públics. Una altra raó d’aquesta actitud podria ser l’estima pel concret geogràfic que ha emparat la nostra gent: un concret geogràfic que està lluny de tota retòrica de lloança, condecorat de fulles, enjoiat de grans de sorra, de gotes d’aigua, de gemmes, de borrons. Dic això perquè no m’és del tot fàcil encarnar el paper de celebrat. Ja em sabreu disculpar. Ara bé, la mica d’incomoditat no treu que estigui content de debò i que m’alegri la vida la presència de tants amics, les paraules de l’Eduard Ramírez, la Mia Güell, en Jordi Lafon i la Montsita Rierola, la feina d’en Ton Granero en el seu bon ofici de cerimonier i el regal de la Chantal Maillard: aquesta pe arborada amb un ocell blau tendre que hi reposa.

Permeteu-me que, per acabar, torni a la imatge del principi: la del país com un sementer i les muntanyes com les grans gleves alçades per una primera rella que l’hagués fendit de cap a cap. I que, a continuació, passi a una segona imatge: la de valls i serres, solcs i crestalls, i Verdaguer davant la plana com un camp esterrossat d’escriure-hi damunt. I encara a una tercera amb la Plana altre cop i aquesta muntanya que hi planeja a punt per a qui la sàpiga alçar. Una sala universitària com aquesta on ens trobem és un bon lloc per sotjar la capacitat d’incisió, d’imbricació, de les paraules en el món i, un cop sotjada, provar de traçar-les com qui aprèn a caminar i, per eufonia i cacofonia de terres, anar triant les paraules que segueixen millor i s’ajusten més melodiosament. I arribar així al camp. I entrar-hi de ple, i enfeinar-s’hi amb l’afany de trobar i convocar en l’escriptura paraules que hi facin coses de debò. Moltes vegades haureu llegit determinats poemes ensolcats en un full com a veritables conreus a l’esplanada de la llengua. Acabo amb aquest que és d’en Segimon Serrallonga i es diu «Rabeig del Ter»:

Quan plana enllà de l’aigua

per sobre la resclosa

el sol tornassolava

les fibres del corrent

de tanta vastitud

només el cor n’havia

el nus eternament.

Qui doncs per mi escoltava

o qui per mi aprenia

lliçons a l’aula freda?

Si d’ulls sobre el rabeig

en unitat sofrien

les forces de la ment

només a vora l’aigua

la vida era profunda

els nombres caviŀlosos

les lletres radicals.”