Repòrter, agost de 1994 | Perejaume: "L'art és una mena d'esforç de comprensió de l'entorn"

Perejaume és un dels pintors catalans actuals de més projecció internacional. Nascut a Sant Pol, on té el seu taller, és un dels artistes actuals més polifacètics i complerts. Ha treballat sobretot la pintura, però també l'escultura, el vídeo, la fotografia, les instal·lacions —que ellanomena «quadres vivents»— i la poesia.

—Què és l'art? Per què ha de servir?
—«Us diria que és una mena d'esforç de comprensió: establir lligams entre l'entorn més immediat i el més remot, fer llegible aquest entorn... passa sovint, però, que per comprendre cal inventar, perdre's..., doncs bé, l'art és aquesta imprecisió entre el comprendre i l'inventar.»
—Què pretens amb la teva pintura?
—«A mi m'agrada dir-me pintor, el que passa és que en això hi ha una mica de trampa perquè a l'hora de la veritat tant faig instal·lacions, com escultura, com vídeo, assaig o poesia. La pintura és un llenguatge molt envellit, un llenguatge que ha anat acumulant molta memòria, molts estrats, tants que en podem parlar en termes geogràfics perquè és realment així (pensem en la pintura que ha acumulat la història en els museus, en les cases, en la memòria; pensem també en els regruixos que ha format en alguns quadres recents). Es pot fer una lectura de la pintura com es fa una lectura del Pirineu. La pintura, ja no és, només, una disciplina, un estri per representar, sinó que és una realitat independent i des del moment que això passa, a partir del moment que la pintura és una realitat exempta com ho és un lloc qualsevol, podem accedir-hi amb l'escriptura, amb l'escultura, amb la mateixa pintura o a peu. Tinc la convicció que per això em dic pintor, per la cosa que té d'ofici d'artigaire, de buscarol i de geògraf.»
—Com i quan et vas iniciar en la pintura?
—«No en tinc gens de memòria. No tinc cap record que digui tal any vaig començar a pintar. I d'altra banda no vaig anar a Belles Arts ni a cap escola d'Arts i Oficis. No és perquè jo fes cap decisió massa heroica, això de no anar a escola d'art era una cosaf reqüent en la meva generació, jo diria que ni l'Amat, ni en Plensa, ni en Barceló, posem per cas, no hi han anat. En canvi, de la generació actual et trobes que la majoria d'artistes han passat per Belles Arts. Les escoles han millorat i el fonòmen dels autodidactes es dóna menys.»
—Sembla que hi ha un retorn a l'art figuratiu...?
—«Em sembla que la confrontació figuració-abstracció és del tot falsa. No hi ha imatge que no sigui figurativa ni figura totalment assolida. L'abstracció pura no existeix, és una pretensió fallida. Mondrian volia fer l'abstracció pura, els quadrats, les rectes, els camps de color (com uns compartiments romànics d'altar però sense les imatges) i resulta que avui la gent viu en el món urbà i el món urbà és un Mondrian: la figuració no exacta d'un Mondrian. Hi ha una pintura que es diu Quadrat negre sobre fons blanc, que en aquest sentit és una de les obres claus de l'abstracció. Malevitx va fer una mena d'espai que volia que fos immanent, un espai on no hi hagués cap aparició de figura. Resulta, però, que el negre que va fer servir per pintar, amb els anys —aquest és un quadre de l'any 14— s'ha anat clivellant de manera que hi ha hagut una intervenció del món natural en un espai que es volia pur. Encara que pintéssim a les palpentes quan obríssim els ulls hi veuríem figures. Això els catalans ho hem après de petits en els suros dels pessebres. Figuració i abstracció són temes que es complementen, que es generen mútuament. Miró és potser el grau més elevat a què ha arribat la figuració, el més alambinat. Es pot llegir, doncs, com un grau molt sofisticat de figuració, molt complex, però mai com un pintor abs- tracte. Dir que Miró o Tàpies són abstractes i confrontar-los, com s'ha fet, amb la pintura d'Antonio López és una bestiesa. Aquest discurs neix arran d'una mala lectura de l'avantguarda. No és tant problema dels artistes com d'una mala interpretació de les seves obres. És precisament en tant que anacrònica que l'obra d'Antonio López té interès.»
—Quan algú en una exposició diu que allò ho fa el seu fill què et suggereix?
—«Depèn de l'exposició que es tracti, és clar, el felicito efusivament i li demano que em presenti el fill.»
—L'art és una manera d'expressar-se, però solen haver-hi problemes de comunicació entre l'artista i la societat.
—«Sempre n'hi ha hagut i ara potser són més accentuats. L'art és un mitjà de comunicació, però no és només això. Es val d'un llenguatge esmicolat i malmès, mig enemic del que hi diem per dir-hi més. És al pol oposat de l'espectacle esportiu: aquest no té res a dir, però ho fa amb una gran narrativitat i una enorme claredat de tots els components. L'art, en canvi, vol comunicar una gran quantitat de coses, com més millor, però ho fa amb un llenguatge absolutament fracturat, damunt d'un autèntic camp de mines. Potser és l'esport que té raó i no hi ha res a dir i tot és d'una vaga instranscendència. Potser té raó l'art però no sap ni sabrà mai com expressar ben bé el que vol dir-nos. Potser és la vida mateixa qui fa per manera de protegir-se de l'un i de l'altre i en queda lluny i resguardada.»
—Vas participar al Congrés de Cultura del Maresme. Com veus el panorama?
—«Respecte al Maresme i a la cultura prou malament...»
—Hi ha solucions o no?
—«Vam fer una de les sessions del Congrés a Pineda i no hi havia cap representant dels ajuntaments. Ens vam creure que després de la mort de Franco la cultura arribaria a institucionalitzar-se fins a cert punt. I a cada ajuntament hi deu haver un representant de cultura i en un congrés de la comarca sembla que aquesta gent hauria d'haver-hi anat, si més no a veure què passa, però no n'hi havia cap... Em temo que els manca molta capacitat de gestió, però encara més d'il·lusió. En temps més remots hi havia la confiança d'una cultura popular que salvava les coses. A Pineda hi ha aquell cèlebre cançoner en què es van recollir dues-centes trenta-vuit cançons... Si ara es fes ja veuríeu que es recolliria... Aquest suport de la cultura popular no hi és avui en dia. L'altra cultura, la seriosa, està molt closa, no pas en una torre d'ivori sinó en un soterrani obscur, oblidada dels diaris, de latelevisió i, em temo, que de la gent.»
—Sembla que les institucions naveguin entre dues aigües...?
—«Molta gent té la confiança que vivim en un moment molt culte, creuen que la cultura és una cosa progressiva que és una qüestió de creixement, que necessàriament com que som l'any 1994 i hi ha més números, la cultura ha de ser molt més gran que, per exemple, la que hi havia el 1906. Jo no ho crec, més aviat sóc del parer contrari.»
—Qui té la culpa de tot això?
—«Tots plegats no ens n'hem acabat de sortir. A Catalunya, a més a més, tot això té uns tints peculiars. Si aneu pel carrer i pregunteu qui és Ausiàs March ben poca gent us donarà resposta. Aquests desconeixements afavoreixen tota mena de tergiversacions. La polèmica sobre el català és una d'elles. Els qui la instiguen deuen pensar-se que Catalunya pot decidir de ser un altre país tot d'un plegat. Semblen ignorar que Catalunya no és una cosa que ara puguem decidir sinó que és una opció que ja ha estat presa i represa. Posada en present per la generació del 18 i represa acabada la guerra. Semblen ignorar que això que és Catalunya, aquest gruix que sumen la cultura, el territori i la gent, posats a triar, només podem triar entre Catalunya i la ignorància, no hi ha altra elecció possible.»
—De què tracta La pintura i la boca, el darrer llibre que has publicat?
—«És un llibre d'assaig, gran part del qual tracta de descriure una poètica que jo en dic "pessebrisme". A banda, però, de descriure aquesta poètica, el text funciona, ell mateix, com un suro. L'autor no sembla plantejar-se el text en plena consciència, no el preveu completament, es limita a seguir-lo, sembla obeir algun regruix que duu a dins, o a sota, o darrera.»
—Projectes?
—«Una exposició a Bèlgica, a Gant. Preparo un curs a Montesquiu, i treballo en uns apunts al natural que va prendre Verdaguer en les seves passejades pels Pirineus i que es troben en tres llibretes conservades a la Biblioteca de Catalunya. En elles recollia, juntament amb els mots que sentia de boca de pagesos i pastors, petits dibuixos dels vessants de les muntanyes. Això és el més immediat.»



Perfil

Perejaume Borrell i Guinart (Sant Pol de Mar, 1957). Ha realitzat exposicions individuals a Catalunya, França, Estats Units, Itàlia, Austràlia i Espanya.

Les darreres exposicions han estat:
Mont-Roig, Mont-Roig del Camp, Tarragona, 1993.
Ladscapes and long distances, Bristol, Gran Bretanya, 1993.
Anderson O'Day Gallery, Londres, Gran Bretanya, 1993.
El Plrineu de baix, Galeria Àngels de la Mota, Barcelona, 1993.
Fundació Pilar i Joan Miró, Palma de Mallorca, 1994.
Espacios públicos. Sueños privados. Madrid, 1994.
Pintures, Galeria Joan Prats, Barcelona, 1994.
Musée de Beaux-Arts, Gant (Bélgica), 1994.

Principals llibres publicats:
Ludwig Jujol. Barcelona, La Magrana, 1989.
Olidamuntpaper. Barcelona, Empúries, 1992.
La pintura i la boca, Barcelona, La Magrana, 1993.

(Article de Josep Ferrer i Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 25, agost de 1994, pàgines 36 i 37.)