Èxit de la presentació del llibre ‘El Mataró de Cuyàs’

Èxit de públic a la presentació del llibre d’articles de Manuel Cuyàs i Gibert sobre la seva ciutat, ‘El Mataró de Cuyàs’, a l’espai Mataró Connecta, amb unes vistes privilegiades sobre la muralla de la ciutat, tota una metàfora per a un acte que retia homenatge al millor notari del costumisme del Mataró entre muralles, el Mataró Mataró que deia Cuyàs o l’MTV, però també de la ciutat que es va transformar amb l’arribada dels ajuntaments democràtics dignificant barris obrers, obrint-se al mar amb port i passeig, creixent urbanísticament amb equipaments com l’Hospital i el Tecnocampus, i grans peces com la Via Europa, el nou Parc Central, les Hortes del Camí Ral... i les vies pacificades de l’N-II, l’autovia a Granollers i l’autopista del Maresme. Precisament en un d’aquests nous equipaments, a can Xammar, on antigament havia estat l’Abacus i ara el consistori hi té el Mataró Connecta, es va congregar bona part del Mataró cultural i social per assistir a la presentació del volum d’articles que millor retraten la ciutat dels últims 40 o 50 anys. Hi havia una notable militància de ‘cuyassers’ i ‘cuyasseres’ (la proposta de denominació és del presentador de l’acte, el periodista Joan Salicrú) d’una mitjana d’edat ja elevada però només rebaixada pels néts i fills d’en Manuel i, en menor mesura, per periodistes deixebles seus, la majoria dels quals vam coincidir amb ell a la redacció d’El Punt del camí de la Geganta (Ana Villaverde, Elena Ferran, Xevi Galceran, Quico Santiago, Xavi Agustí, Ricard Palou, Saül Gordillo...) i dels que van créixer a redòs de l’altre gran projecte periodístic i comunicatiu d’aquells brillants anys noranta i principis dels dos mil com Espartac Peran o Oriol Burgada a TV Mataró, o més lletraferits com Joan Safont o del sud de la comarca com Núria de José, actual vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Només una figura estimada com la d’en Cuyàs pot congregar en un acte generacions que el 1970 fundaven amb ell cineclubs clandestins a les acaballes del franquisme, amb Toni Segarra, Carme Benito, Xavier Pacheco i Agustí Valdé, per exemple, amb unes altres de més joves que el van tractar i descobrir periodísticament ja en plena democràcia a la redacció d’El Punt del Maresme. Divendres al Mataró Connecta, en una d’aquelles presentacions de llibre que difícilment poden congregar més públic, hi predominava el Mataró de la quinta d’en Cuyàs, emocionalment addicte a l’articulisme més costumista que destil·lava amb un estil propi, inigualable i que avui escasseja a les pàgines dels diaris que encara imprimeixen exemplars.

Del llibre ja hi vaig escriure el mes passat, però en la presentació va quedar molt clar que els militants mataronins i els ‘cuyassers’ l’estan comprant i llegint en una mostra de clara acceptació, fins al punt que la quiosquera de la plaça Santa Anna on en Manuel Cuyàs recollia diàriament el seu exemplar hi porta venudes algunes desenes de volums tot i no ser llibreria. L’editor de Gavarres, Àngel Madrià, va explicar que el llibre està tenint bona acollida (s’havia de presentar a Barcelona i es farà un acte a la 22 de Girona) i va defensar que les peces de Manuel Cuyàs són d’interès per a un públic més enllà de la capital del Maresme, perquè el que hi explica, tot i ser hiperlocal, ajuda a entendre les ciutats catalanes de dimensió similar i el país de l’època. El Mataró que van transformar l’alcalde Manuel Mas i el regidor Salvador Milà (presents a l’acte) i la Catalunya de Jordi Pujol, a primera fila entre el públic, s’entenen també si has viscut la Girona de Quim Nadal o el Sabadell d’Antoni Farrés.

Madrià i el prologista del llibre, el periodista Joan Catà, van destacar l’estil propi i la tècnica depuradíssima que tenia Cuyàs a l’hora d’escriure les seves columnes, sempre rodones i trufades d’un sentit de l’humor i d’un enginy especial. Com que la tria d’articles que ha fet laboriosament i brillant Neus Pinart és tan bona síntesi del Cuyàs notari de Mataró, en l’acte de divendres van sorgir nous reptes més enllà de l’edició d’aquest volum, la Medalla de la Ciutat de Mataró i l’homenatge celebrat enmig de la pandèmia. Madrià va apuntar la possibilitat d’un altre volum per recopilar els articles del Cuyàs que escrivia de temes nacionals i culturals, del periodista que va triomfar a Barcelona amb El Punt, El Punt Avui, ‘les tertúlies d’en [Xavier] Graset’, les memòries del president Pujol i una companyia elegant i cordial amb la professió. A la proposta editorial de Madrià, jo hi afegiria una altra: la creació d’un espai digital que recollís tota la producció periodística i editorial de Manuel Cuyàs, per poder gaudir de tot el material un cop ‘El Mataró de Cuyàs’ i el proper llibre hagi fet el seu recorregut en paper. 

Regidors actuals i d’abans, com Ramon Bassas, Pilar Gonzàlez-Agàpito i el seu marit i fotògraf Ramon Manent, amb qui tant Cuyàs com Catà van fer llibres d’aquells de regal, majestuosos de la ciutat, amb textos dels periodistes i fotografies seves, van assistir a la presentació, presidida per l’alcalde David Bote, més inspirat que el dia de l’entrega de la Medalla de la Ciutat a títol pòstum, i amb presència de la diputada Alícia Romero. Bote va esfilagarsar un discurs que connectava l’ànim dels ‘cuyassers’ amb una militància local que reivindiqui i se senti orgullosa de la seva ciutat. Cuyàs va saber trobar l’equilibri ideal entre fer de cronista local amb to orgullós i signar articles amb esperit més crític que sovint incomodaven els poders locals, ja fossin governs municipals, presidències d’entitats d’estalvis o socials. Cuyàs sabia criticar sense ferir, una habilitat que xarxes socials i noves maneres d’entendre l’ofici i el consum informatiu han fet saltar pels aires.

_{324: Neus Pinart ens presenta el recull d'articles "El Mataró de Cuyàs"}

L’emotivitat i trascendència de la presentació de divendres (tot i que a Neus Pinart l’imposava més que el plató del Més324) era menor que l’acte institucional d’entrega de la Medalla de la Ciutat a la sala de plens de l’Ajuntament, però probablement la família el va poder disfrutar més i el propi Cuyàs s’hi hauria sentit més còmode, perquè en el fons en Manuel es movia millor en el camp de les idees i en les presentacions culturals més que no pas en les teranyines del poder o la política institucional.

Els molts noms que no cito en aquest article de mataronins i mataronines que van assistir a la presentació del llibre (ja em perdonaran els oblits) són la demostració que la parròquia de Cuyàs era més cultural i social que no pas política. Haurem d’esperar a veure quin nou llibre publica la gran Editorial Gavarres en el futur i, si del Cuyàs polític i nacional s’acaba tractant finalment aquell volum, quines cares el reivindiquen. Jo no descartaria una presentació del futur llibre d’articles de Cuyàs amb un company de redacció i d’ofici amb qui vam coincidir en el seu dia i que va fer el salt a la política, i hi mantenia una gran relació amb Cuyàs. M’imagino un acte de presentació d’aquell llibre amb Carles Puigdemont a primera fila igual que divendres hi era Jordi Pujol. Probablement aquell acte també servirà per evidenciar que Cuyàs va ser un periodista transversal, capaç de fer de notari del Mataró de l’alcalde Manuel Mas i d’escriure les memòries del president Pujol. Una transversalitat que avui també seria una raresa i que parla molt bé de quin tipus de persona i periodista va ser Manuel Cuyàs.