‘El Mataró de Cuyàs’, un llibre d’articles de Manuel Cuyàs

El passat 14 de març l’Ajuntament de Mataró va lliurar la Medalla de la Ciutat a títol pòstum a Manuel Cuyàs. Tots els grups municipals de la capital del Maresme a excepció de Ciutadans, que es va abstenir, van votar a favor d’aquella distinció. Aquest setembre es presenta el llibre d’homenatge al Cuyàs articulista local, una publicació que té sentit com a continuïtat al reconeixement municipal del passat març i que, de ben segur, servirà per reivindicar la ciutat i la transformació a la què va assistir el periodista. Aquest setembre, però, ja no hi ha regidors de Ciutadans a Mataró, però sí de VOX i del PP, que vés a saber què haurien votat sobre la distinció a qui va ser una de les plomes més productives i amables amb la ciutat.

Amb la Medalla de la Ciutat i amb ‘El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu articulisme’, la capital del Maresme fa justícia a un dels seus principals ambaixadors i un dels millors cronistes moderns. La seva prematura marxa va agafar tothom desprevingut, i ara ja podem dir que l’Ajuntament de Mataró, l’Òmnium local i la comissió cívica d’homenatge han demostrat una voluntat i una bona capacitat de resposta que, amb una pandèmia pel mig, és admirable.

N’hi ha prou? Possiblement amb el temps es podran fer més coses per seguir recordant qui va ser articulista brillant tant a nivell local i comarcal com nacional. D’entrada, la seva ciutat ha estat justa i agraïda amb un Cuyàs que també es mereixeria un reconeixement nacional, o com a mínim de la professió, atesa la seva faceta d’opinador i observador d’una realitat catalana que va retratar amb simpatia, elegància, murrieria i prudència.

En aquest sentit, haver estat tan orgullós de Mataró i haver-ne fet tanta bandera, se li hauria pogut girar en contra d’en Manuel a l’hora de rebre el reconeixement d’una elit periodística i mediàtica sovint massa victima del centralisme. No obstant, Cuyàs va fer-se molts i bons amics entre el món de la cultura i el periodisme, menys entre el de la política, gràcies al seu salt a Barcelona amb ‘El Punt’ i ‘El Punt Avui’, a les seves aparicions en tertúlies radiofòniques i televisives i, també en part, al fet d’haver estat l’autor de les memòries del president Jordi Pujol.

El llibre ‘El Mataró de Cuyàs’, que també es presentarà a Mataró, és una joia, i es nota l’amor que hi han posat tant la Neus Pinart en la selecció d’articles com l’Àngel Madrià en la impressió i edició d’un volum de 407 pàgines que té una textura i cos apropiats a la voluntat reivindicativa de la figura d’en Manuel, és a dir, sòlid i elegant. Si bé és cert que el seu pare, el dibuixant i il·lustrador de còmic Manuel Cuyàs i Duran oferia una imatge d’autèntic dandy, un senyor de Mataró, del Mataró Mataró tocat per un aire artístic i cultural que el diferenciava dels senyors de Mataró més empresarials i menys intel·lectuals, en Manuel fill, el que ens ocupa, també va anar adoptant amb els anys aquesta imatge i àurea de certa elegància, i quan dic elegància em refereixo a corbata, americana i barret, res de l’altre món, que contrastava amb les indumentàries que els seus col·legues hem anat adoptant les últimes dècades com més desendreçades, que seria una paraula més precisa que no pas la d’informal.

L’Àngel Madrià que anava amb un llapis a l’orella, a l’estil dels fusters d’abans, quan dibuixava pàgines i portades en fulls de paper abans de maquetar-les a l’ordinador (això li tocava fer-ho a Jordi Molins i el seu equip), aquell Madrià polit i precís, hi deixa la seva estima i admiració per en Manuel Cuyàs en aquest llibre de la seva editorial, que amb el temps ja ha esdevingut un autèntic referent al país imprès. Hi veig, a més d’aquesta cura per les coses ben escrites i ben dissenyades que uneix Cuyàs i Madrià, una connexió amb la passió per caminar i per menjar cassolà de tots dos, però en el cas de l’Àngel en entorns més naturals mentre que en Manuel era una bèstia de creuar Barcelona d’un lloc a l’altre amb un ritme que riu-te’n.

L’acabo de rebre, l’exemplar, i per tant segurament és precipitat escriure una crítica a l’ús. Tampoc no és el meu propòsit. Però diria que ‘El Mataró de Cuyàs’ té com dos blocs, el primer que aplega els articles que va publicar a les capçaleres locals ‘El Maresme’ i ‘MataróEscrit’, que comprèn el període 1978-1992, i el segon que abarca fins el 2020, l’any de la seva marxa abrupta, amb les peces de periodicitat gairebé diària que publicava a ‘El Punt’, ‘El Punt Maresme’ i ‘El Punt Avui’. Tinc una curiositat enorme per, quan començi a llegir i rellegir aquelles columnes ara recollides en el llibre, intentar detectar si hi ha un canvi en la manera d’escriure i d’observar la seva ciutat a partir del moment que es va incorporar a ‘El Punt’ edició Maresme.

Crec que els anys d’en Cuyàs a la redacció del camí de la Geganta de Mataró i la continuïtat a les redaccions de Girona i Barcelona del mateix rotatiu, finalment amb la capçalera ‘El Punt Avui’, van mostrar-nos un articulista igualment apassionat amb Mataró però amb una mirada més oberta, menys ‘MTV’. En aquest sentit, per al meu gust, a la rigorositat de cenyir el volum a la temàtica mataronina li hauria pogut vèncer una visió més generosa territorialment parlant, que també hauria servit per mostrar-nos un Cuyàs que s’estimava el Maresme en el seu conjunt (recordem que va ser director del Congrés de Cultura del Maresme, per voluntat de Ramon Camp i Batalla). Res, una desena d’articles més sobre la comarca, que hauria trufat el volum d’aquell esperit que vam pretendre tots els que vam formar part de la redacció del diari ‘El Punt’ al Maresme. 

Perdoneu que m’extengui, però tinc la impressió que la reivindicació del Cuyàs director del diari al Maresme i de tot el que el vinculava a una capçalera editada des de Girona és necessària en la mesura que explica un Manuel comarcalista, planià, popular i a mig camí entre el Cuyàs hiperlocal de ‘El Maresme’ i ‘MataróEscrit’ i el Cuyàs ja més consagrat a Barcelona amb les seves tertúlies i les memòries de Pujol i Soley. És, aquest Manuel que ens va dirigir al camí de la Geganta i amb qui després vam compartir redacció al carrer de les Tàpies de Barcelona, un periodista i company que va influir a més d’una generació de periodistes i que va marcar un estil propi de qui molts ens sentim deutors, en menor o major mesura.

Josep Maria Flores, Ana Villaverde, Francesc Santiago, Oriol Ribet, Xevi Galceran, Roland Ledo, Abert Camps, Albert Calls, Eduard López, Laura Juanola, Cati Morell, Iolanda Màrmol, Ure Comas, Elena Ferran, Eva Vinyals, Eva Font, Fàtima Domínguez, el fotoperiodista Quim Puig, Saül Gordillo i un llarg etcètera de companys, corresponsals i col·laboradors vam gaudir treballant amb Cuyàs, el de ‘Cuyàs, pillaràs’. Alguns veníem de l’edició gironina i comptàvem amb el suport de Joan Vall Clara, Emili Gispert, Joan Ventura, Jordi Grau, Xevi Xirgo, Miquel Riera, Pep Riera, l’anteriorment citat Jordi Molins i molts d’altres que ens ajudaven des de Girona quan a Mataró teníem problemes.

A la redacció de Barcelona, amb el Cuyàs ja de renom a nivell nacional, vam coincidir amb periodistes com Ferran Espada, Ricard Palou, Joan Rueda, Tian Riba, Albert Segura, Sílvia Barroso, Laura Rahola, Francesc Espiga, Maria Palau, Anna Serrano, Patrícia Plaja, Andreu Barnils, Jaume Vidal, Guillem Vidal, Xavi Aguilar i molts més. Aleshores, escrivia menys del seu Mataró perquè havia de retratar no una ciutat sinó un país i no un alcalde sinó un president i no l’acte del Monumental o l’Ateneu sinó qualsevol esdeveniment a Barcelona que fos d’interès a escala catalana.

Aquesta fotografia és de l’últim sopar al qual va assistir Cuyàs amb els periodistes del Maresme que cada any ens apleguem amb motiu del nostre patró, convingudament convocats els últims anys per Toni de la Fuente.

(Entrevista telefònica que vaig fer a Manuel Cuyàs com a director del Congrés de Cultura del Maresme, l’any 1993).