Entrevista a la revista Estela

Entrevista realitzada el passat juliol i publicada aquest setembre en el número 1.268 de la revista Estela de Calella [pdf de la portada i l'entrevista]. Text: Joaquim Costa

"A la revista Estela treballem amb una previsió d’entrevistes per a quatre o cinc mesos. També tenim una llista de persones o entitats a qui ens sembla que podem entrevistar més endavant, pendents d’una futura programació. Ja fa un temps que Saül Gordillo Bernárdez (Calella, 1972) figura en aquesta darrera llista, perquè és un periodista calellenc d’una sòlida trajectòria en la informació local i comarcal, amb un paper molt rellevant en el periodisme digital català, i perquè ha dirigit l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Trobàvem que era una bona idea parlar amb ell quan dirigia l’ACN; esperàvem que ho faríem en qualsevol moment. I quan arran del canvi de govern a Catalunya Saül Gordillo deixa l’ACN, decidim que hem de posar-nos en contacte amb ell sense esperar més: si l’encontre de la política i el periodisme té un resultat tan visible (canvia el govern i canvien els càrrecs ens els mitjans públics), s’afegeix un plus d’interès a una trobada que sense això ja prevèiem interessant.

L’expectativa, abans de trobar-nos amb Saül Gordillo, era parlar sobretot de periodisme en un moment de transformacions i crisi ens els mitjans de comunicació d’arreu, amb totes les reflexions que això pot comportar. Parlar també de la relació entre la política i el periodisme, dels mitjans en llengua catalana, de la funció dels mitjans locals i, és clar, del personatge: el calellenc que comença bregant en la informació local i que, pas a pas, es fa un nom en l’àmbit del periodisme dels Països Catalans. Expectativa més que acomplerta en una conversa estimulant i sucosa, reflectida en aquestes planes centrals d’Estela.

– Fins fa poc has estat director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN).
– Quatre anys.

– El fet de plegar té relació amb el canvi de govern a Catalunya?
– Sí; hi ha causa-efecte. Ha canviat el president de l’Agència, que és un càrrec polític. Amb el consell d’administració, han decidit posar-hi un nou director.

– La política també va influir quan vas accedir al càrrec?
– Quan vaig entrar jo no van haver de fer fora ningú, perquè vaig ocupar una vacant. La persona a qui vaig substituir, després d’un període de dos o tres mesos sense director, hi va estar durant tot el primer tripartit.

– Creus que fa quatre anys van oferir-te la direcció de l’ACN perquè ja eres una figura destacada del periodisme digital?
– Crec que va ser una combinació de diferents factors. L’ACN és un mitjà molt vinculat a la informació local i jo portava quinze anys a El Punt, que era el diari per excel·lència de la informació local i comarcal. I sí que és cert que des del 2004 tinc un bloc molt actiu, de referència en l’àmbit periodístic i polític. Això hi va ajudar. De fet, durant els quatre anys que he estat a l’ACN, hi ha hagut una aposta clara pel 2.0 i per les xarxes socials.

– Què has fet a l’ACN quan l’has dirigida?
– Quan hi vaig arribar era la tercera agència de Catalunya, poc coneguda i poc influent a Barcelona. Es va crear a Girona, en un entorn d’Internet i molt centrada en la informació del territori, però amb escassa presència a la capital catalana i poca influència en els mitjans nacionals. Durant els quatre anys que hi he estat, l’ACN ha triplicat la facturació, tot i la crisi; ha passat de 180 a més de 200 clients (mitjans de comunicació que usen l’agència); ha començat a tenir una presència forta a Barcelona i fins i tot ha fet clients en l’àmbit estatal: els diaris Público, El Mundo, l’Avui, El Periódico, Televisión Española, altres televisions de l’estat... van agafant continguts elaborats per l’ACN, a tant la peça. L’ACN s’ha situat en el mapa mediàtic català. Em va inspirar el repte que l’agència no només fos un projecte local, sinó que també aconseguís una dimensió nacional, i que tingués una marca coneguda, amb repercussió pública. Hi sumo l’aposta per les xarxes socials i per un periodisme no tan sols basat en cobrir les rodes de premsa, sinó que també aixeca temes propis. En quatre anys hem crescut en professionals, hem obert una redacció a Barcelona i hem obert delegacions a París, Berlín, Nova York i Londres (un periodista a cada ciutat). Estic molt content de la feina feta.

– A més d’una funció purament periodística, l’ACN té també una funció nacional vertebradora?
– Durant els deu anys que fa que existeix, ha jugat un paper de suport als mitjans de proximitat, els quals no es podien permetre pagar altres agències perquè eren molt més cares. En aquesta última etapa també es tractava d’explicar Catalunya al món, i d’explicar el món des del punt de vista dels interessos catalans. Hem obert un portal de notícies de Catalunya en anglès, perquè des de tot el món es pugui saber què passa aquí cada dia, explicat des d’aquí. L’ACN ha tingut un paper important en l’espai català de comunicació, tot i la seva modèstia: el pressupost és a l’entorn de l’u per cent del de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [dins de la quals hi ha TV3 i Catalunya Ràdio].

– Si el balanç dels teus quatre anys a la direcció és tan positiu, per què te’n vas?
– No me’n vaig; em fan fora. Quan hi ha un canvi de govern, els governants intenten tenir gent propera als mitjans de comunicació.

– Això vol dir que els que ara governen et consideren proper als que governaven abans?
– A mi no m’han donat aquesta explicació. M’han dit que l’ACN entra en una etapa de redimensió a la baixa a causa de les retallades i que la persona que l’ha fet créixer durant quatre anys no és la més indicada per aprimar-la.

– I ara, què fas?
– Escric un cop a la setmana a l’Avui. Aquest setembre començaré a col·laborar a El Periódico, també amb un article setmanal, i els ajudaré en l’àmbit del 2.0. A l’agost he fet un programa a COM Ràdio, “País en xarxa”. I em planto pel meu compte per fer de “freelance” [periodista independent] i de consultor digital.

– La relació entre la política i el periodisme sembla que s’ha de revisar, si més no arran l’escàndol del diari News of the World a la Gran Bretanya. El magnat del periodisme Rupert Murdoch té fama d’haver marcat durant molts anys les agendes polítiques dels alts dirigents britànics, els quals es desvivien per sortir ben retratats als seus mitjans de comunicació. Com veusla situació al nostre país?
- A Catalunya, els darrers anys s’ha fet un esforç per desgovernamentalitzar els mitjans de comunicació públics. Es va aprovar una llei de la Corporació que pretén que l’elecció del director de TV3 i Catalunya Ràdio no sigui una decisió del president de la Generalitat de torn. Ara, el nou govern, amb l’argument de la crisi i la retallada de càrrecs, ho vol canviar. Per tant, estem davant del risc que el procés tímid però real que s’havia produït ara entri en involució. Es dóna la paradoxa que el partit que va demanar, com a condició per pactar la llei, que hi hagués dotze càrrecs al consell de govern, ara diu que són massa i que s’han de reduir a cinc. Amb la qual cosa es pot entrar en un procés de major control polític dels mitjans públics i una disminució de la pluralitat parlamentària en els òrgans de control. Aquesta és una de les potes de la “llei òmnibus” que s’ha de discutir ens els propers mesos. Per altra banda, els mitjans públics abans depenien del departament de cultura i ara depenen del de Presidència, és a dir que si un mitjà vol demanar una subvenció, ha d’anar al Palau de la Generalitat, a un despatx proper al del President. La distància entre mitjans, poder i subvencions és ara menor que fa quatre anys.

- Els polítics tenen la temptació de controlar els mitjans?
- A ningú se li escapa que per exemple un alcalde farà saber a un mitjà de comunicació, sobretot si és públic, que s’ha donat una informació que li sembla crítica o no prou afalagadora amb el govern local. I que farà el mateix un conseller o un president. Però el meu problema no és aquest, perquè jo no m’ho miro des de l’òptica dels polítics. El que hem de fer els periodistes és tenir una actitud honesta amb els ciutadans. Fa més de vint anys que em dedico a això i sempre he intentat ser independent i tenir un comportament que respongui més als interessos dels destinataris de la informació que no pas als interessos dels subjectes de la informació. És cert que a Catalunya, degut a la crisi, la dependència dels ajuts públics és ara major que abans. Alguns mitjans comencen a buscar fórmules per prescindir dels ajuts i poder trobar, a través de la comunitat a la qual es dirigeixen, ingressos per superar el tràngol de la crisi, preservant la independència.

- Entenc, doncs, que hi ha mitjans de comunicació que no podrien haver sobreviscut sense els ajuts públics.
- En el cas català hi ha una línia d’ajuts vinculada a la llengua. Hi ha mitjans que han jugat un paper important en la normalització lingüística i que han tingut accés a subvencions. N’hi ha molts que durant l’etapa de creixement econòmic han tingut uns ingressos que ara no tenen, i també n’hi ha que han estirat més el braç que la màniga. Els que hem estat vinculats a mitjans de proximitat i hem hagut de fer tots els papers de l’auca amb pocs diners, quan anàvem a Barcelona i vèiem segons quins desplegaments i recursos, dèiem “vols dir que això dóna per tant?” Efectivament, al cap dels anys ha arribat la crisi i s’ha vist que no dóna per tant.

- I la pressió del periodisme sobre la política? A Madrid trobem exemples de mitjans que volen marcar l’agenda política, sovint amb mètodes molt agressius. A Catalunya els mitjans volen influir sobre els polítics?
- A Catalunya no passa tant que els mitjans contribueixin a treure i posar governs, com sí que passa a Madrid: recordem l’ofensiva d’El Mundo contra Felipe González, o la duresa actual amb Zapatero, fins i tot del diari El País. A Madrid hi ha més poder i els mitjans hi són molt a prop, de manera que hi ha periodistes que es dediquen a governar, i altres a fer d’oposició. Fins i tot dins dels mitjans propers a un partit hi ha corrents diferents: a la dreta, alguns són més d’Esperanza Aguirre i li volen marcar la pauta a Mariano Rajoy perquè el consideren massa tou; en el cas del PSOE, el grup Prisa és proper a Alfredo Pérez Rubalcaba, mentre que el diari Público i la cadena de televisió La Sexta són més propers a Zapatero. A Catalunya les coses són més subtils. És cert que hi ha mitjans que són afins al govern, que abans van estar en desacord amb el govern tripartit i que ara afavoreixen que determinats discursos o decisions s’expliquin d’una manera més dolça. I a l’inrevés: mitjans que tenen un corrent ideològic que no és afí al govern i que ara són més crítics que no ho eren amb l’anterior govern. Els periodistes aquí fan un discurs favorable o crític, però no intenten dir com s’ha de governar. Crec que estem millor que a Madrid en aquest sentit.

– El cas de News of the World a la Gran Bretanya ha destapat relacions d’interessos entre la política i els mitjans de comunicació. Això portarà a alguna reflexió amb con- seqüències a favor de la transparència i les bones pràctiques?
– M’agradaria que fos així, però sóc una mica escèptic. No conec casos propers tan greus com el de News of the World: no em sembla que punxar telèfons sigui una pràctica habitual al nostre país. Però també és cert que les empreses periodístiques estan en crisi, en plena caiguda d’ingressos. És un bon moment per replantejar-se coses. Penso que l’única manera de sortir airosos d’aquesta situació és que la ciutadania vegi que els mitjans no són el mateix que la política, és a dir que cal posar distància i separar molt més els papers d’uns i d’altres. A partir del moviment del 15-M tenim l’oportunitat d’explicar els motius que hi ha per a la indignació; fins ara hi ha mitjans que s’han dedicat més a criticar els indignats o les actuacions policials que no pas a anar al fons de la qüestió.

– Els mitjans de comunicació tradicionals sobreviuran a l’era digital?
– Si sabés cap a on va tot això, ja estaria “forrat” [riu]. És un moment de canvi. No hi ha espai per a tants mitjans escrits de pagament com els que existeixen ara. Crec que el model actual d’oferta televisiva és també insostenible; potser la ràdio nota menys la crisi. Estem en un camí sense retorn, i l’aposta digital és una gran oportunitat que tenen els mitjans per estar a prop de la gent i per afavorir la participació. També és un nou canal per reforçar la marca i el prestigi. Em sembla que la premsa en paper sobreviurà, però amb menys capçaleres que ara, i possiblement algunes capçaleres no tindran periodicitat diària; adoptaran un plantejament més de profunditat, reflexió i interpretació. No té gaire sentit que aquests mitjans es dediquin a donar notícies de les últimes vint-i-quatre hores que ja hem escoltat, vist o llegit per altres canals d’informació, o que fins i tot hem comentat en els nostres blocs o a través de les xarxes socials d’Internet.

– Si avui qualsevol persona pot penjar informació a la xarxa, quin és el paper del periodista?
– En primer lloc, la professionalitat. En segon lloc, la marca. A l’entorn d’una capçalera hi ha un prestigi, una història i uns valors associats. Hi ha gent que se sent emocionalment vinculada a un mitjà i això té un valor. El problema és com els mitjans donen un producte de qualitat en diferents suports i com saben adaptar els continguts a cada tipus de suport. No és el mateix una publicació setmanal en paper que una versió electrònica. S’ha de saber reconvertir les redaccions, especialment les més antigues, i fer que els professionals entenguin que cal adaptar-se als canvis.

– Es tracta de saltar una barrera generacional a les redaccions?
– És una qüestió d’actitud que té molt a veure amb un fet generacional, però puc dir noms de periodistes no precisament joves que han fet el salt al camp digital. Per exemple, Lluís Foix és al Twitter, va ser dels primers a tenir bloc i és molt actiu. Es tracta de veure el canvi de paradigma no com una amenaça, sinó com una oportunitat: en un entorn de molt soroll i un excés de continguts, és necessari reivindicar el paper del periodista com a professional que és capaç d’ordenar i donar jerarquia, que sap com s’ha de tractar cada informació i com afegir-hi el valor d’una marca. Després, quan la crisi vagi acabant, s’haurà de decidir com es lliuren els productes periodístics de qualitat al públic: gratuïts o de pagament, amb publicitat o sense. És a dir, quines fórmules de negoci prosperen.

– Veus bona salut als mitjans en llengua catalana?
– Estic preocupat, perquè si mirem cap al País Valencià o cap a les Illes, el Partit Popular, que governa aquestes dues comunitats, fa una ofensiva clara contra la recepció de TV3 al País Valencià i tanca Ona i Televisió Mallorca amb l’excusa de la crisi.

– I a Catalunya?
– Vivim un moment daurat perquè el diari La Vanguardia ha tret una versió en català després de 130 anys de publicar només en castellà. Suposo que els responsables han vist que els lectors de tota la vida es van morint i que quan els fills han de pensar si continuen la subscripció, estan més motivats si poden triar la versió en català. Una operació que semblava que havia de ser per guanyar lectors, de moment permet fidelitzar els que ja hi eren, en un moment en què els diaris de pagament pateixen una pèrdua generalitzada de vendes. La Vanguardia en català és una gran notícia, però això no ha d’amagar un degoteig de tancament de capçaleres de mitjans locals i territorials en llengua catalana, propietat d’empreses modestes que no poden resistir la crisi. També és cert que van sortint diaris electrònics i blocs que en certa manera poden suplir la funció dels mitjans que desapareixen.

– El Punt i l’Avui, dos diaris escrits en català des que es van fundar, s’han fusionat.
– Hi ha hagut un element estrany però positiu: la sortida, en un context de crisi, de l’Ara, un nou diari en català i de qualitat. Això ha obligat que l’Avui i El Punt es fusionessin. Està bé que el El Punt s’hagi quedat l’Avui, perquè forma un grup empresarial molt arrelat al país, amb un compromís catalanista evident.

– El 2007 es va publicar el teu llibre “Nació.cat”, en què expliques com es va aconseguir el domini “.cat” a Internet gràcies a l’activisme.
– Sí, va ser gràcies a l’activisme i a què els polítics no hi van ficar massa el nas. Hi va haver una mena de pacte: els activistes van demanar que els deixessin fer, i que si necessitaven ajuda ja la demanarien.

– La intervenció política podria haver estat negativa?
– En altres casos sí que ho va ser: les seleccions esportives catalanes es van espatllar. Una de les coses bones d’Internet és que no respon a una lògica d’estats. Els organismes que regulen la xarxa no són estatals. I sobretot, la gràcia d’això és que la decisió sobre el domini “.cat” no es va prendre a sis-cents quilòmetres de distància d’aquí, sinó a sis mil quilòmetres. La candidatura estava ben formulada. Els catalans que la van impulsar van ser molt intel·ligents i van jugar amb discreció. El “.cat” demostra que en el món digital Catalunya és sobirana. I és una etiqueta que ha tingut una gran influència en el món no estrictament digital: la veiem en marques comercials i enganxada als noms d’organitzacions diverses. Fins i tot La Vanguardia, a la versió en català, ha col·locat el “.cat” dins d’una franja verda a la capçalera. En tot cas, a Internet el català està ben situat al món. És a la vuitena posició en nombre de blocs publicats i entre les vint-i-cinc llengües més usades a la xarxa, tot i que si fos només per demo- grafia li correspondria estar molt més enrere. El Facebook està en català i hi ha una campanya perquè el Twitter també ho estigui.

– Vas treballar a l’edició del Maresme del diari El Punt i vas arribar a dirigir-la. Des que va desaparèixer, no hi ha cap diari en paper on trobar tanta i tan variada informació sobre Calella i l’Alt Maresme. Per què es va acabar?
– És evident que hi ha matèria informativa i públic. El Punt ho va demostrar. A més a més va demostrar que la comarca del Maresme té sentit i que un mitjà la pot vertebrar, vinculant el nord amb el sud i Mataró amb tots dos. Vam arribar a vendre 3.300 exemplars. Per què El Punt decideix que quan surt l’edició de Barcelona ha d’absorbir la del Maresme? Potser perquè encara ens faltava dimensió: no érem un territori qualsevol de la demarcació de Barcelona, però tampoc no teníem el volum per justificar els costos industrials d’una edició diferenciada. En l’etapa en què jo hi era, vam fer un esforç important perquè tots els ajuntaments tinguessin convenis amb nosaltres, perquè un munt d’empreses contractessin publicitat, per fer uns continguts de proximitat... Però va faltar gruix; ens va anar de poc.

– Qui ha de fer la funció d’informació comarcal que tenia l’edició del Maresme d’El Punt fins que va desaparèixer?
– Crec que l’hauria de fer la televisió pública del Maresme. Es va criticar que Calella perdia la seva televisió quan es va crear la del Maresme, però hauria estat econòmicament insostenible seguir en solitari, a no ser que s’hagués fet televisió de mala qualitat, de qualsevol manera. Fins i tot no hi ha gruix perquè existeixi un canal al nord de la comarca i un altre al sud. Hi ha d’haver un sol canal comarcal que també elabori continguts per a Internet, preparats perquè l’usuari se’ls descarregui quan vulgui, a la carta. I amb la possibilitat de subscriure’s a la informació per temes. Rebre, per exemple, tots els vídeos sobre Calella i poder veure’ls en qualsevol moment. Després dels resultats electorals de les últimes eleccions locals, estaria bé que el partit que és hegemònic a la comarca cregués en això i que hi sumés tots els municipis.

– Com et vas introduir en el periodisme?
– El meu inductor va ser l’Antoni Fuentes [també calellenc i des de fa anys periodista al diari El Periódico]. Érem veïns del carrer Ànimes. No sé com va anar que jo, llavors un estudiant, havia d’entrevistar algú per a un treball de classe. Vaig anar a veure l’Antoni Fuentes, que estava acabant la carrera de periodisme i feia pràctiques a La Vanguardia, perquè m’orientés. Ell també col·laborava amb Ràdio Pineda i amb la revista calellenca El Nunci. Em va convidar a anar-lo a veure al seu programa de ràdio i em va posar en contacte amb el director d’El Nunci, Francesc Grau. I així vaig començar, entre la ràdio i la revista. Després vaig escriure també per a El Punt, perquè l’Antoni Fuentes hi col·laborava però ja no donava l’abast. Durant un temps vaig fer feina simultàniament per a Ràdio Pineda, Televisió Pineda, El Nunci i El Punt. Això em va permetre conèixer gent i aprendre. L’any 1992, en Joan Pujadas i jo vam impulsar la revista Repòrter per suplir una mancança en la cobertura de la informació territorial de l’Alt Maresme; de fet, El Punt del Maresme va néixer pocs anys després, perquè des de la seva seu a Girona veien que hi havia prou contingut informatiu com per fer una edició. Tot això m’agradava molt. També és cert que, vist amb perspectiva, al principi segurament vam fer alguna animalada.

– Què vols dir?
– Crec que el periodisme que fèiem llavors, fa uns vint anys, era molt més descarat que ara. Recordo haver tret notícies amb fotos i amb detalls de temes locals que avui escandalitzarien. Ara la gent es preserva molt més en qüestions d’intimitat i d’imatge. Per una banda hi ha la digitalització, que sembla que aporta més transparència, però per altra banda la gent es protegeix més. Ara no pots fer fotos dels nens al pati d’una escola per il·lustrar una notícia, o anar a un hospital, perquè et poden demandar. O el que vaig fer jo: acompanyar a les nits d’estiu una patrulla de la policia i fer fotos del moment que sorprenen un quinqui, el detenen i si cal apliquen la força per reduir-lo. Ara no tan sols no t’arrisques a fer fotos del presumpte delinqüent quan és reduït, perquè et demandarà el seu advocat, sinó que és la policia qui té càmeres a la comissaria. Tot això s’ha burocratitzat tant que has de pixelar la cara, no pots donar certes dades... és tot molt més garantista.

– Aquest reporterisme al peu del carrer hauria de tornar?
– Crec que sí, perquè té valor, però no sé si la gent el vol. O si l’apreciaria tant com fa vint anys. Abans, uns veïns organitzaven una botifarrada i un periodista d’El Punt els feia una foto que sortia dos o tres dies després, en un racó de pàgina. Per a aquells veïns, la publicació de la foto tenia un gran valor i ja estaven esperant de comprar el diari. Potser es venien vint-i-cinc exemplars només perquè la colla sortia fotografiada. Ara això no té sentit, perquè durant la botifarrada qualsevol del grup pot fer una foto i penjar-la a Internet. El que han fet els veïns ja no és important perquè hi ha anat El Punt, sinó perquè ho publiquen ells mateixos a les xarxes socials.

– Quin procés et va portar a tenir cada vegada més responsabilitats?
– Molt senzill. Hi havia una delegació d’El Punt al carrer Sant Antoni que estava mig abandonada perquè els que hi havien passat van anar plegant per dedicar-se a altres tasques, i jo me’n vaig fer càrrec. Així em vaig convertir en l’home d’El Punt a l’Alt Maresme. Quan es va obrir l’edició del Maresme, em van col·locar de cap de secció (amb en Manel Cuyàs de director). Durant quatre anys vaig portar la secció i quan el director feia vacances jo em quedava al capdavant. Després em van oferir la direcció de l’edició de Rubí; vaig dir que sí. Més endavant vaig tornar a Mataró per dirigir l’edició del Maresme. I en una etapa posterior vaig anar a l’edició de Barcelona. No m’ha fet mai por assumir feines no estrictament periodístiques, és a dir, que si havia d’anar a veure algú per proposar-li que comprés publicitat, o per que ens ajudés a vendre més diaris per la festa major, doncs hi anava. Jo he fet gestió després d’haver fet periodisme. Un dels problemes d’alguns mitjans de comunicació és que qui els gestiona no ha treballat mai de periodista, però a l’hora de prendre decisions és bo tenir en compte la sensibilitat del periodista. Crec que jo l’he tinguda en compte durant la meva etapa de director de l’ACN i que he preservat la independència. És evident que una agència pública no és un mitjà alternatiu i que ha de garantir la pluralitat, però si s’havia de treure una notícia que no agradava a un conseller, es publicava sense por. De la mateixa manera que es publicaven crítiques de l’oposició cap al govern, o notícies que no agradaven a algun alcalde del mateix partit que governava la Generalitat.

– Tampoc no et va fer por llançar-te al periodisme digital?
– A l’etapa final de la revista Repòrter jo redactava l’edició digital de Vilaweb Calella i Pineda. Quan em van enviar a l’edició de Barcelona d’El Punt, en un moment determinat em van posar a la secció de tancament, i m’avorria com una ostra: no em deixaven escriure, tenia una feina molt mecànica. Com que no podia escriure al diari, vaig obrir un bloc a Internet. I em vaig anar animant. Al principi érem pocs blocaires, i jo era el “friqui” que es dedicava a fer un directori de blocs de periodistes i polítics a mesura que s’anaven obrint. De manera que quan vaig arribar a l’ACN per dirigir-la, tenia experiència en tots els papers de l’auca: textos, fotografies, vídeos, talls de veu i periodisme a Internet. I és així com treballen els periodistes de l’ACN: són multimèdia.

– Has patit pressions?
– Vaig tenir més pressions quan era director de l’edició del Maresme d’El Punt que quan dirigia l’ACN. Una agència de notícies no és un mitjà finalista; El Punt sí que ho és, i molt directe, molt de proximitat. Feies una crònica o una editorial criticant un alcalde i a la tarda te’l trobaves en una inauguració.

- T’han esbroncat?
- Recordo el cas de Santa Susanna [el llarg cas que va conduir a la inhabilitació de l’alcalde], que va ser dur. Recordo una moció de censura a Dosrius en què vaig haver de sortir cames ajudeu-me. Recordo cartes anònimes amenaçadores. En aquella època, quan agafaves un tema, no els deixaves anar fins que tocaves l’os. És clar, hi havia gent que no estava acostumada a trobar-se amb uns mitjans locals o comarcals crítics. Veníem d’uns ajuntaments democràtics encara tendres. Hi havia alcaldes que feia vint-i-cinc anys que eren al càrrec i que havien passat del franquisme a la democràcia sense canvis. En alguns ajuntaments no hi havia entrat mai un periodista per cobrir un ple. A Òrrius no deixaven entrar el periodista d’El Punt: feien el ple en un despatx a porta tancada. Trencar tot això és difícil, sobretot quan hi ha mocions de censura, interessos urbanístics, empreses d’algun regidor o d’algun alcalde que fan coses que no s’han de fer... Ara els polítics van amb més cura i probablement és cert que la consciència democràtica ha millorat, però potser també és cert que els periodistes no som tan valents com abans per dedicar una portada a un regidor o un alcalde que ha fet una animalada."