Carod deixa Esquerra al divan
Josep-Lluís Carod-Rovira estripa el carnet d'Esquerra Republicana de Catalunya. L'expresident abandona el partit per al qual va aconseguir els millors resultats des del restabliment democràtic amb l'èxtasi republicà del 2003. La marxa es fa efectiva després de la patacada a les eleccions del Parlament de Catalunya i del cicle decadent fins les últimes municipals. És la crònica d'una mort anunciada, perquè Carod-Rovira no figurava a les llistes al Parlament i estava cantat que difícilment hauria tingut cap paper destacat en un hipotètic, que era molt hipotètic, executiu català amb ERC pel mig. El segon tripartit exprés l'inhabilitava davant de CiU, que si amb algun dirigent republicà es podria arribar a entendre, que també és molt suposar, era amb Joan Puigcercós@jpuigcercos. Però al final, caiguda històrica d'escons (de 21 a 10) i pas de tercera força, clau de la governabilitat en mà, a cinquena i amb escàs marge de maniobra a la cambra catalana. Esquerra tanca un cicle d'èxit que Carod-Rovira s'atribueix a si mateix, mentre que els seus detractors interns preferirien més modèstia per part de l'exvicepresident del Govern i que aquest compartís el balanç positiu amb altres dirigents del partit.
Carod-Rovira, que avui publica aquest article, diu que no se'n va enlloc. Amb la renúncia de Jordi Portabella, que culpa del daltabaix la manera de fer el segon tripartit, a liderar ERC a partir del proper congrés, només queda la incògnita de les intencions de Joan Ridao. Tant Puigcercós com Ernest Benach han anunciat la retirada, si bé l'actual president en funcions encara no ha desvetllat si aspira a repetir com a cap de llista a les properes eleccions al Parlament. Sense Josep Huguet@Josep_Huguet ni Jordi Portabella @jordiportabella, Ridao és l'únic cap visible de l'antiga tercera via republicana per ensenyar les seves cartes. Puigcercós dóna cobertura a la candidatura d'Oriol Junqueras per presidir una nova ERC, però amb una secretària general de confiança com Anna Simó al seu costat. El tàndem Junqueras-Simó seria la combinació de renovació i continuïsme que Puigcercós veuria amb bons ulls. En canvi, el tàndem de Junqueras amb Oriol Amorós seria l'aposta preferida per la poderosa federació de Barcelona, o dit en altres paraules, l'opció que afavoriria Portabella havent-se descartat. Junqueras-Simó és el tiquet de l'actual aparell de Calàbria. Junqueras-Amorós és l'aposta de Barcelona, en clau més renovadora. Però també es mou prudentment un corrent intern equidistant entre l'aparell i la renovació de front popular de Junqueras, una tercera via bis que concediria a l'eurodiputat un paper de menys pes en favor de Ridao com a president.
Darrere del ball de noms, hi ha un interessant debat d'idees. No es parla gaire als mitjans d'ideologia ni d'estratègia, en aquesta etapa de ressaca electoral. Només de noms i famílies, com a molt de sensibilitats. Però la pregunta és cap a on va Esquerra? El llegat ideològic de Carod-Rovira és l'esquerra nacional, és a dir, una oferta que no només posa l'accent en l'independentisme sinó que pretén abraçar altres sensibilitats catalanistes i sobiranistes de l'àmbit progressista. Carod-Rovira, en l'última etapa com a militant d'ERC, no se n'ha sortit a l'hora de teixir complicitats amb dirigents del PSC o CpC insatisfets amb la direcció socialista en l'eix nacional. A l'esquerra, i amb el mapa actual, tot està massa remogut, amb un congrés del PSC també prometedor.
En canvi, el previsible ascens de l'historiador Junqueras [Facebook], eurodiputat fins a final d'any i possible alcalde de Sant Vicenç dels Horts, podria suposar un canvi ideològic al partit. De l'independentisme d'esquerres o l'esquerra nacional a una línia més nacionalista, de pacte o front nacional? ERC es debat entre prioritzar l'eix social o l'eix nacional, i tot això amb la irrupció municipal de les CUP i amb el tsunami de CiU a gairebé totes les institucions del país. En aquest debat, també hi ha un aspecte clau sobre el qual hi ha múltiples lectures: l'impacte dels tripartits i les aliances amb el PSC, tant en l'àmbit municipal com nacional. Seria l'ERC de Junqueras un partit menys esquerranós i més procliu a l'entesa amb CiU? O, al contrari, seria la manera que tindria ERC de recuperar els llençols perduts amb la divisió de partits i famílies independentistes?
(Article publicat a Intocables.cat)