bloc sense fulls

Esquerra i l'estímul de la CUP

Dilluns, 23 de maig de 2011 21:00 h

Consulta Arenys de Munt


Haurà de ser estudiat a les universitats el fenomen de l'independentisme català. Precisament quan una part molt significativa de la població catalana es declara independentista, el partit hegemònic de l'independentisme es veu abocat a una situació inèdita com aquesta. S'haurà d'estudiar si algun altre partit en algun altre país ha estat capaç de dilapidar tan vertiginosament l'important suport popular acumulat a les diferents eleccions democràtiques, i en tant poc temps, com ha succeït amb ERC d'uns anys ençà. Passar de 8 a 3 diputats al Congrés espanyol, perdre el Govern passant de tercera a cinquena força al Parlament de Catalunya, recular a la meitat a l'Ajuntament de Barcelona i desaparèixer a la Paeria i als consistoris de Girona i Tarragona, a part de fer-ho en unes quantes ciutats importants d'entorns metropolitans, per no esmentar la pèrdua de les presidències de les diputacions de Lleida i Girona. L'única nota positiva per als republicans va ser l'elecció de l'eurodiputat Oriol Junqueras. No només perquè ERC va mantenir eurodiputat amb aliances interessants amb altres partits sobiranistes de l'Estat, sinó perquè l'aproximació de l'independent Junqueras suposava una alenada d'aire fresc. Una única nota positiva en tot aquest període representa una capacitat inèdita per autofagocitar-se.

Què li ha passat a ERC? Que ha perdut sigles pel camí. La R i la C han deixat en solitari la E d'Esquerra. La idea de menjar-se el PSC podia ser bona sobre el paper, però la realitat ha resultat molt tossuda. ERC no ha fet forat als feus obrers urbans dels socialistes, i, per contra, ha anat perdent suports entre els electors que provenien de CiU i que van veure el partit de Macià i Companys com una opció vàlida en clau nacional després dels pactes de Jordi Pujol al Majestic amb el PP. La frescor d'ERC i la capacitat per marcar l'agenda i el discurs polític des de l'oposició va donar pas a una aposta per formar Govern que era interessant com a prova de maduresa, però que l'anava allunyant del carrer. Abandonant el carrer, deixava que fossin altres els que fessin la feina de pica pedra des de la base. Les CUP, per exemple. I fent renúncies a l'ambició nacional i caient en obsessions més anticonvergents que propositives, anava espolsant els votants pujolistes que volien més sobirania però que tampoc no eren partidaris de cap revolució marxista. Les escissions independentistes amb RCAT i SI i les CUP li menjaven terreny, assenyalant les contradiccions i els punts febles de qualsevol partit que pretén fer grans transformacions des del govern d'una nació sense estat, que és com dir des d'una delegació sense mecanismes reals per fer política. Ser independentista, d'esquerres i voler canviar l'establishment d'un país després de tres dècades de bipartidisme imperant era una tasca altament complicada, i més sense tenir experiència de govern. Només el pas del temps dirà si ERC se'n va sortir d'aquest propòsit. Segurament el judici no serà tant dur com el ressò mediàtic de les últimes patacades electorals. Hi ha pòsit més enllà del titular i de la foto d'urgència.

L'altra flanc per on li menjaven terreny a ERC mentre compartia govern primer amb Pasqual Maragall i després amb José Montilla era pel sobiranisme dit de centre-dreta. CDC i alguns (pocs) sectors d'UDC han accentuat el seu perfil independentista com mai s'hauria imaginat. Això s'ha produït mentre la federació nacionalista era a l'oposició, i no abans. Una contribució no volguda d'ERC a l'impuls sobiranista de sectors tradicionalment reticents. Mentre ERC era vista només com E, sense la R ni la C, i patia un assetjament mediàtic que també haurà de ser analitzat pels experts, els dos dirigents del partit protagonitzaven pugnes internes properes a l'infantilisme. Els partidaris de Josep Lluís Carod s'enfrontaven a l'entorn de Joan Puigcercós, i viceversa, fent de partit gran als mitjans amb aquestes batalletes que no es poden permetre els partits petits, i menys si és independentista. Els que s'estimaven ERC, incrèduls, no en donaven fe. En el trànsit de Villarroel a Calàbria, com si d'un nou ric es tractés, els metges de Puigcerdà anaven abandonant la nau i els enfant terribles de l'aparell s'emancipaven políticament generant més divisió. Al carrer Còrsega, s'anaven fregant les mans. Al carrer Nicaragua, alguns dies reien amb ganes, d'altres reien per no plorar.

Esquerra ha provocat la reforma de l'Estatut, ha format part de la locomotora cívica que ha aixecat el llistó al carrer per condemnar retallades estatutàries i sentències inadmissibles de tribunals espanyols, ha abraçat les consultes populars, ha tibat del PSC cap a la frontera entre catalanisme i sobiranisme, i sense voler-ho ha donat ales als més indepes de CiU. També ha fet una acció de govern invisible en clau de país que no ven a les urnes. Però la divisió i la percepció d'apoltronament han tapat tot això i més. El mateix que aquest 22-M. Tres regidors de la CUP a Girona i que ERC es quedi fora de la plaça del Vi per un vot eclipsa el creixement en regidors a les Balears i al País Valencià, majories absolutes (a Montblanc, per exemple) o bons resultats a poblacions de les Terres de l'Ebre com Alcanar i Deltebre, o del nord com La Bisbal d'Empordà. Perdre Girona, Lleida i Tarragona i recular a Barcelona, a la Catalunya de les províncies, a la Catalunya que ja ha passat pàgina a les vegueries, amaga una lectura detallada del resultat al territori menys catastròfic. El problema és que ERC és avui incapaç d'explicar-se bé, perquè la polifonia, quan no està orquestrada, esdevé guirigall. El problema és que ERC és avui incapaç de recuperar la modèstia del pobre i fer "reiniciar" a l'ordinador del nou ric. És absolutament incapaç de treballar des de la base com ha fet la CUP, traient suc de les noves tecnologies i de la organització en xarxa, per tornar a connectar amb la gent, amb el país. Però un partit amb vuitanta anys d'història hauria de ser capaç d'aixecar-se i, com diria aquell, tornar a vèncer.

        comentaris

Creixement en regidors al País valencià? On?

Efectivament, el segon tripartit va ser mortal de necessitat. Bàsicament perque suposava fer president un senyor que havia obtingut els pitjors resultats per al seu partit en els últims molts, molts anys. I naturalment perque era el moment d'un govern en clau de país, una mena de "Gran coalició" a l'alemanya entre els dos únics partits d'obediència exclusivament catalana: ERC i CiU. En qualsevol cas, és el moment de mirar endavant, apren... Llegir més

"És absolutament incapaç de treballar des de la base" -> Això dependrà de la base, no? Cal preparar activament i participativa el Congrés d'1 d'octubre. Altrament, excel·lent anàlisi, Saül. :-)

Amb els resultats a la mà, ara ja tenim la certesa que l'aposta del segon tripartit va ser un error absolut. L'estratègia de la direcció -i no només de la direcció, perquè l'acord va ser refrendat en moltes seccions locals- estava carregada de raons en el moment de fer-la: continuar fent país des del govern, obligar a CiU a acostar-se a posicions sobiranistes, deplegar l'Estatut. A més, el que Esquerra es va prendre com una pell de pl&agrav... Llegir més

5 -10 -20 -tots
1



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2019, Saül Gordillo     Crèdits