Sociovergència al Maresme?
Les eleccions municipals tenen una virtut respecte els comicis al Parlament de Catalunya. Qui té més vots surt escollit alcalde automàticament en la segona votació, si no hi ha cap majoria absoluta alternativa a la de la llista més votada. En canvi, al Parlament qui aspira a ser escollit president i no té majoria absoluta d'entrada ha de buscar la complicitat de la resta de grups encara que sigui perquè s'hi abstinguin i no el votin en contra. Que el més votat sigui alcalde ràpid, i que llavors pugui formar govern amb pactes postelectorals al cap d'unes setmanes o mesos en el seu ajuntament, permetrà a molts candidats que pateixen la fragmentació en el seu consistori començar a caminar i anar veient. El nou mapa polític català és color taronja. Els socialistes són les principals víctimes d'aquest tomb a les municipals, que per primera vegada ha guanyat CiU. El vermell ha donat pas al taronja.
Al PSC li sorgeix un dubte important. Què fer davant de la pèrdua d'eleccions després d'anys o dècades al poder d'alguns ajuntaments? Hi ha dues opcions. Alguns al PSC volen anar resignadament a l'oposició i començar a construir l'alternativa per d'aquí a quatre, vuit o dotze anys, vés a saber. Fer oposició i passar la travessa del desert per refer-se internament. Altres socialistes són més pragmàtics i recorden aquella frase segons la qual a l'oposició fa molt de fred. Preferirien ser socis d'alcaldes convergents, i no perdre tot el poder municipal de cop. Amb aquest coixinet garantirien la governabilitat en molts ajuntaments que seran un autèntic desgavell de grups i sensibilitats municipals, amb extrems com la Plataforma per Catalunya i la CUP a la sala de plens, i de passada s'evitarien una pèrdua rotunda i sobtada dels ressorts que ofereix governar l'administració local.
No seria la sociovergència per raó d'interès comú de país davant de la greu crisi econòmica, perquè aquesta és una opció que s'hauria de plantejar el conjunt del PSC, però el partit no està aquests dies per la labor després de la desfeta electoral i amb les pugnes internes més visibles que mai. Seria, per tant, una sociovergència d'interès pur i dur, a base d'acords molt en funció de ciutats o comarques i del feeling que hi pugui haver entre socialistes i convergents a cada municipi.
La fotografia correspon a la nit electoral de CiU de Mataró, on per primer cop des del 1979 els nacionalistes han superat els socialistes en vots, però empatant a 8 regidors, i amb un panorama municipal molt complicat de gestionar per la irrupció dels xenòfobs de Plataforma i per l'aritmètica possible. Un acord CiU-PSC garantiria la governabilitat còmodament, ja que només amb el PP el nou alcalde Joan Mora no en tindria prou. Aquesta aposta sociovergent, de produir-se, seria extrapolable a altres consistoris del Maresme. Hi ha diversos alcaldables convergents que amb el PSC sumarien majoria absoluta, i també aspirants a la reelecció pel PSC com Conxita Campoy, de Malgrat de Mar, que l'aritmètica els aboca a una entesa amb CiU. Una altra cosa, però, són els personalismes.
Al PSC li sorgeix un dubte important. Què fer davant de la pèrdua d'eleccions després d'anys o dècades al poder d'alguns ajuntaments? Hi ha dues opcions. Alguns al PSC volen anar resignadament a l'oposició i començar a construir l'alternativa per d'aquí a quatre, vuit o dotze anys, vés a saber. Fer oposició i passar la travessa del desert per refer-se internament. Altres socialistes són més pragmàtics i recorden aquella frase segons la qual a l'oposició fa molt de fred. Preferirien ser socis d'alcaldes convergents, i no perdre tot el poder municipal de cop. Amb aquest coixinet garantirien la governabilitat en molts ajuntaments que seran un autèntic desgavell de grups i sensibilitats municipals, amb extrems com la Plataforma per Catalunya i la CUP a la sala de plens, i de passada s'evitarien una pèrdua rotunda i sobtada dels ressorts que ofereix governar l'administració local.
No seria la sociovergència per raó d'interès comú de país davant de la greu crisi econòmica, perquè aquesta és una opció que s'hauria de plantejar el conjunt del PSC, però el partit no està aquests dies per la labor després de la desfeta electoral i amb les pugnes internes més visibles que mai. Seria, per tant, una sociovergència d'interès pur i dur, a base d'acords molt en funció de ciutats o comarques i del feeling que hi pugui haver entre socialistes i convergents a cada municipi.
La fotografia correspon a la nit electoral de CiU de Mataró, on per primer cop des del 1979 els nacionalistes han superat els socialistes en vots, però empatant a 8 regidors, i amb un panorama municipal molt complicat de gestionar per la irrupció dels xenòfobs de Plataforma i per l'aritmètica possible. Un acord CiU-PSC garantiria la governabilitat còmodament, ja que només amb el PP el nou alcalde Joan Mora no en tindria prou. Aquesta aposta sociovergent, de produir-se, seria extrapolable a altres consistoris del Maresme. Hi ha diversos alcaldables convergents que amb el PSC sumarien majoria absoluta, i també aspirants a la reelecció pel PSC com Conxita Campoy, de Malgrat de Mar, que l'aritmètica els aboca a una entesa amb CiU. Una altra cosa, però, són els personalismes.