Tot és blau
Allà, tot és blau. Aquí, el blau és més discret, però guanya intensitat. Badalona, Castelldefels, Tarragona... i un munt d'ajuntaments en què el blau serà peça clau per garantir la governabilitat en un nou mapa polític caracteritzat per la fragmentació i per l'hegemonia del color taronja. El vermell ha anat a la baixa, menys a Lleida que és un color pujat i a Tarragona, on es pot descolorir als despatxos. Més que els colors del 22-M, el realment definitiu seran les aliances a partir de l'onze de juny. Hi haurà pactes de tots els colors, ja se sap. El problema és que allà tot és blau, menys a Astúries, que és un derivat del blau, i a Navarra, que també tira a blau autòcton. A Galícia, ja n'era, de blau. I segurament a Andalusia també ho seria si s'haguessin fet autonòmiques. Alcaldies emblemàtiques del vermell més fidel i del roig verd i violeta evolucionats de la falç i el martell també han tintat cap al blau desacomplexat. Històric. Ni Sevilles ni Còrdoves. Fins i tot Extremadura, mira. Potser algun pacte pels pèls frena el blau a la terra més entregada al vermell.
Aquest és un blau amenaçador del color uniformador que vindrà amb les eleccions espanyoles. Al País Valencià, com més escàndol més blau es pinta. I a les Balears, la paleta de colors fins ara governamentals s'ha simplificat, com era de preveure, a la senzillesa d'un únic color, també blau, un blau molt d'inspiració madrilenya. Ai, pobre, Ramon Llull. Les complicitats culturals i lingüístiques salten pels aires. València girava l'esquena, i ara a Palma l'únic que quedarà serà l'estàtua de Llull. Poca cosa més. Com a molt, l'Obra i Acció. El nervi cívic per compensar el catalanisme progressista desdibuixat a les illes.
Però aquí no està la cosa per tirar coets, perquè el taronja tapa algunes taques desagradables que han caigut sobre el mapa. Alguns votants del vermell s'han passat al negre, amb la por que fa el negre. I el negre incomoda els de taronja a Vic, els de vermell a Mataró i Salt, i de retruc té un efecte col·lateral amb els de groc, que, pobrets, pateixen una persecució del típex. Hi havia romanent de típex per esborrar tricolors nacionals, i els que dibuixen l'han aprofitat per acabar de treure groc als ajuntaments. Un groc més llampant i vigorós l'ha substituït en algunes ciutats, a Girona la més destacada. L'únic color que es manté al pantone municipal és el verd, el de debò. Un verd que sempre té cabuda sobre el paper, però en aquesta ocasió serveix menys per ser combinat amb vermells i grocs. El verd serà més pur. Però si parlem de verds, una alegria del 22-M va ser al país de tots els colors de verd. Allà una força que havia estat esborrada ha revifat democràticament amb una energia envejable. No sé ben bé de quin color es tracta, perquè per aparèixer al dibuix les han vist de tots els colors.
Aquest és un blau amenaçador del color uniformador que vindrà amb les eleccions espanyoles. Al País Valencià, com més escàndol més blau es pinta. I a les Balears, la paleta de colors fins ara governamentals s'ha simplificat, com era de preveure, a la senzillesa d'un únic color, també blau, un blau molt d'inspiració madrilenya. Ai, pobre, Ramon Llull. Les complicitats culturals i lingüístiques salten pels aires. València girava l'esquena, i ara a Palma l'únic que quedarà serà l'estàtua de Llull. Poca cosa més. Com a molt, l'Obra i Acció. El nervi cívic per compensar el catalanisme progressista desdibuixat a les illes.
Però aquí no està la cosa per tirar coets, perquè el taronja tapa algunes taques desagradables que han caigut sobre el mapa. Alguns votants del vermell s'han passat al negre, amb la por que fa el negre. I el negre incomoda els de taronja a Vic, els de vermell a Mataró i Salt, i de retruc té un efecte col·lateral amb els de groc, que, pobrets, pateixen una persecució del típex. Hi havia romanent de típex per esborrar tricolors nacionals, i els que dibuixen l'han aprofitat per acabar de treure groc als ajuntaments. Un groc més llampant i vigorós l'ha substituït en algunes ciutats, a Girona la més destacada. L'únic color que es manté al pantone municipal és el verd, el de debò. Un verd que sempre té cabuda sobre el paper, però en aquesta ocasió serveix menys per ser combinat amb vermells i grocs. El verd serà més pur. Però si parlem de verds, una alegria del 22-M va ser al país de tots els colors de verd. Allà una força que havia estat esborrada ha revifat democràticament amb una energia envejable. No sé ben bé de quin color es tracta, perquè per aparèixer al dibuix les han vist de tots els colors.