Defunció del tripartit i fragmentació
El tripartit va néixer als ajuntaments, i ha mort als ajuntaments. En la lògica municipal, no ha estat una mala fórmula. Ha funcionat en ciutats i viles on les esquerres s'entenien en clau local millor que el conjunt de partits en l'eix nacional. En el fons, era una manera de normalitzar el país, perquè generava la idea que des de la proximitat el debat era esquerres-dretes i no tant catalanisme-espanyolisme, ja que als ajuntaments fora de l'entorn metropolità l'espanyolisme era (o és) residual. Així, doncs, el tripartit tenia sentit fins que va arribar al Parlament de Catalunya. El primer, encara. Amb Pasqual Maragall i la necessitat d'alternança, el primer tripartit es va entendre perfectament. L'error, per a socialistes i republicans, va ser el segon tripartit. Els seus electors no van entendre que José Montilla governés amb independentistes, i aquests últims que fessin president al socialista podent pactar amb un Artur Mas que tornava a guanyar. Només els ecosocialistes han gaudit de coherència en el primer i en el segon governs d'esquerres.
El primer tripartit sorgia marcat per un intent d'aparcar el PP a Catalunya, una insinuació de cordó sanitari que vist amb el pas dels anys fa riure perquè avui el cordó està reservat als xenòfobs i també perquè la progressió del PP és espectacular. El segon tripartit, legítim en termes democràtics, donava un missatge a la població letal per al fair play que entén la gent del carrer. Ja pots votar el que vulguis, que ells faran el que els convindrà. ERC dilapidava definitivament el seu patrimoni equidistant, i posava totes les claus en el mateix pany, el dels socialistes. El segon tripartit, doncs, no es va acabar d'acceptar i no només va perjudicar el PSC i ERC a les eleccions al Parlament, amb tensions internes entre catalanistes i no-catalanistes als socialistes i entre independentistes purs i impurs a Esquerra, sinó que va ser la sentència de mort de les aliances d'esquerres als ajuntaments. L'única alternativa als tripartits era una CiU forta, i vés de quina manera s'ha anat creixent, superant les adversitats, aquesta federació nacionalista tenyida d'independentisme a cop de consulta popular.
La liquidació de la fórmula PSC-ERC-ICV ha propiciat un avenç de CiU, però també del PP en la mesura que les esquerres han patit l'abstencionisme (més de socialistes i republicans) o la fuita a opcions lamentablement confessables (PxC en el cas del PSC en algunes ciutats). Però quin problema genera el nou mapa polític català? La fragmentació, sense cap mena de dubte. El tripartit, millor o pitjor, oferia estabilitat allà on l'aritmètica permetia aquesta combinació alternativa a CiU. Avui, però, el tripartit ha deixat de sumar en un munt de ciutats i viles, per davallada socialista i/o volatilització republicana. Per contra, CiU només pot sumar amb el PP (a contracor, en molts casos, començant per Girona) o amb un PSC que a aquestes hores no sap què vol ser quan sigui gran. Un PSC desaparegut després del combat del 22-M. Sociovergència a contrapeu o pacte incòmode amb el PP. La fragmentació del mapa municipal és important. Fins al punt que converteix molts ajuntaments en administracions políticament ingovernables. Només cal repassar els resultats per veure com els petits són molt petits, i en són molts. Pactes a tres o quatre bandes, de sensibilitats estranyes per no dir anti-natura. L'opció més intel·ligent, però més dura, és començar a governar en minoria i deixar que el PSC i ERC s'aclareixin internament abans de decidir determinades aliances estables per a un mandat que serà mogut i que encara ho pot ser més en funció de què passi amb el PP a les properes eleccions espanyoles.
El primer tripartit sorgia marcat per un intent d'aparcar el PP a Catalunya, una insinuació de cordó sanitari que vist amb el pas dels anys fa riure perquè avui el cordó està reservat als xenòfobs i també perquè la progressió del PP és espectacular. El segon tripartit, legítim en termes democràtics, donava un missatge a la població letal per al fair play que entén la gent del carrer. Ja pots votar el que vulguis, que ells faran el que els convindrà. ERC dilapidava definitivament el seu patrimoni equidistant, i posava totes les claus en el mateix pany, el dels socialistes. El segon tripartit, doncs, no es va acabar d'acceptar i no només va perjudicar el PSC i ERC a les eleccions al Parlament, amb tensions internes entre catalanistes i no-catalanistes als socialistes i entre independentistes purs i impurs a Esquerra, sinó que va ser la sentència de mort de les aliances d'esquerres als ajuntaments. L'única alternativa als tripartits era una CiU forta, i vés de quina manera s'ha anat creixent, superant les adversitats, aquesta federació nacionalista tenyida d'independentisme a cop de consulta popular.
La liquidació de la fórmula PSC-ERC-ICV ha propiciat un avenç de CiU, però també del PP en la mesura que les esquerres han patit l'abstencionisme (més de socialistes i republicans) o la fuita a opcions lamentablement confessables (PxC en el cas del PSC en algunes ciutats). Però quin problema genera el nou mapa polític català? La fragmentació, sense cap mena de dubte. El tripartit, millor o pitjor, oferia estabilitat allà on l'aritmètica permetia aquesta combinació alternativa a CiU. Avui, però, el tripartit ha deixat de sumar en un munt de ciutats i viles, per davallada socialista i/o volatilització republicana. Per contra, CiU només pot sumar amb el PP (a contracor, en molts casos, començant per Girona) o amb un PSC que a aquestes hores no sap què vol ser quan sigui gran. Un PSC desaparegut després del combat del 22-M. Sociovergència a contrapeu o pacte incòmode amb el PP. La fragmentació del mapa municipal és important. Fins al punt que converteix molts ajuntaments en administracions políticament ingovernables. Només cal repassar els resultats per veure com els petits són molt petits, i en són molts. Pactes a tres o quatre bandes, de sensibilitats estranyes per no dir anti-natura. L'opció més intel·ligent, però més dura, és començar a governar en minoria i deixar que el PSC i ERC s'aclareixin internament abans de decidir determinades aliances estables per a un mandat que serà mogut i que encara ho pot ser més en funció de què passi amb el PP a les properes eleccions espanyoles.