Un repte per al periodisme

Les acampades s'han organitzat des de les xarxes socials, i és allà on el periodisme pot aconseguir una valuosa font d'informació. Alguns ja dèiem dilluns que alguna cosa es movia, i que una presència aleshores minoritària de gent a la plaça Catalunya podia acabar provocant un sacseig important. La campanya s'ha torçat, i a alguns partits i polítics els hi ha entrat la por del fantasma de les últimes hores preelectorals entre l'11-M i el 14-M. D'aquell rebuig a la gestió dels atemptats per part del govern de José Maria Aznar va venir el triomf per sorpresa de José Luis Rodríguez Zapatero, ara tant distant. Això d'ara és molt diferent, perquè són uns comicis municipals i també autonòmics en alguns territoris de l'Estat. No són unes eleccions espanyoles que es puguin veure afectades per la resposta concreta del govern o l'oposició de torn. Però per al periodisme, el repte és el mateix que aquell març de 2004. La ciutadania ha reaccionat espontàniament, al marge de partits i banderes, s'ha comunicat per fer les acampades, i també per difondre-les i escampar-les per Internet. La capacitat per generar continguts dels protagonistes directes o dels simpatitzants que s'hi apropen és espectacular. Els mòbils, les eines 2.0 i les habilitats s'han multiplicat respecte el 2004, i el volum de fotos, vídeos, piulades, apunts de bloc i altres continguts informatius (que no periodístics) és impressionant. I davant d'això, què fem els periodistes? Ens ho mirem superats per l'allau d'informació elaborada pels protagonistes i no pas per nosaltres com a professionals? O ens hi posem, d'una vegada, a intentar entendre la lògica d'aquest nou flux social?