Revoltats

Introducció

«És impossible governar aquest país com una comunitat autònoma perquè el 2015 faltaran 5.000 milions d’ingressos respecte de les despeses. Per tant, hem d’aprovar els pressupostos d’un Estat independent. Per això és tan important que hi hagi eleccions al més aviat possible, i una declaració i l’exercici de la independència. És evident que sense la independència el país esdevé ingovernable. [...] El que li estic dient [a Mònica Terribas] és que l’objectiu és la independència de Catalunya perquè és una necessitat i, per tant, hem de fer allò que la gent necessita i vol. Per tant, fem-ho, i si ho fem, els que ho fem ens retrobarem fent-ho. Però fem-ho. Fem-ho d’una vegada. Ho demano amb esperança [s’ennuega] i al mateix temps amb l’angoixa d’aquell que sap [se li talla la veu] que perdre el temps no és bo. [...] El que és rellevant és el què, la independència.»

Aquell matí del 17 d’octubre del 2014, després de la ruptura de la unitat dels partits proconsulta a la cimera celebrada al Palau de Pedralbes, Junqueras es va emocionar en directe a Catalunya Ràdio davant de la periodista Mònica Terribas. Aquell divendres estava prevista la primera trobada amb Justo Molinero per a aquest llibre. El seu cap de gabinet, Lluís Juncà, va trucar a l’editora, Izaskun Arretxe, per ajornar l’entrevista. Quedaria posposada fins passat el 9-N. Junqueras havia de fer actes pel territori per contribuir a mobilitzar els catalans a participar en el 9-N. L’agenda recomanava deixar les converses entre Junqueras i Molinero per després de la consulta.

Primera trobada

La casa d’Oriol Junqueras i Vies a Sant Vicenç dels Horts és dalt d’un turó, al costat mateix d’una escola pública, en un carrer amb pendent de cases individuals i algun bloc de pisos. La porta de ferro és oberta, i des del carrer mateix es veu el porxo i el jardí. Acaba d’arribar la seva dona, la Neus, amb el seu fill de dos anys, en Lluc. La felicito perquè fa pocs dies que s’acaba de saber —Junqueras ho va reconèixer davant dels micròfons de Jordi Basté a RAC1— que la Neus està embarassada. Serà una nena, i l’esperen per a l’abril del 2015. La parelleta. Mentre en parlem rebo un missatge per WhatsApp: «Arribo en ¼. Hi ha embús a l’autopista.» Junqueras, a diferència d’Artur Mas, que no fa servir WhatsApp per motius de seguretat, és un polític permanentment connectat al mòbil i a les aplicacions de missatgeria. Li agrada demanar l’opinió al seu entorn i a persones que considera de referència. Té una manera de treballar aparentment molt col·legiada. Mentre la Neus i en Lluc entren a casa, un habitatge que va ser construït el 1948 com a residència d’estiueig d’una família benestant de Barcelona, arriba l’editora d’Ara Llibres i el periodista Miquel Miralles, la mà dreta de Justo Molinero al Grup Radio TeleTaxi. La Izaskun i en Miquel no s’han volgut perdre la primera de les converses entre Junqueras i Molinero per a aquest llibre. Finalment, assistiran a les tres trobades que reproduïm en aquest volum, seduïts per l’interès de la relació entre dos homes aparentment tan diferents però alhora amb tants punts en comú, amb tantes preocupacions compartides. Estem davant de dos grans comunicadors, dues persones que es fan escoltar i que saben mantenir viva la conversa.

La casa de Sant Vicenç dels Horts té un hortet on Junqueras conrea tomàquets. Ho han pogut comprovar els més de 6.000 seguidors que el polític té a la xarxa social Instagram, on Junqueras ha penjat diverses fotos de les tomaqueres, les mateixes que va mostrar a Eugenia Parejo, la jubilada de Sevilla amb qui va protagonitzar el programa Salvados de Jordi Évole en una emissió que va aconseguir el seu rècord històric fins aleshores, amb 4,1 milions d’espectadors (un share del 20,3%). L’amfitriona de Junqueras a Sevilla, aquesta dona que va ser tot un descobriment televisiu, va tornar la visita a Sant Vicenç dels Horts, al Baix Llobregat, el 28 d’octubre. L’Eugenia va observar en directe les tomaqueres de Junqueras, amb qui va compartir taula per cruspir-se una botifarra carallota —especialitat de Sant Vicenç— i un mel i mató de postres.

Oriol Junqueras arriba amb el retard anunciat —potser uns minuts més— a casa seva, i després de saludar-nos ens convida a seure a la taula de la sala d’estar, tot portant-nos una safata amb gots i una gerra d’aigua. Austeritat. Tota la tarda amb aigua. Ni cafè ni infusions ni galetes. Com que la tardor finalment ha fet baixar les temperatures, Junqueras agafa llenya per alimentar la llar de foc clàssica que presideix l’estança, i a l’espera que arribi Justo Molinero —que ho farà amb una hora de retard, perquè tenia un dinar de feina amb uns anunciants de la seva emissora de ràdio—, explica el paisatge que s’observa des dels grans finestrals de la sala d’estar, on, a part del sofà i una taula, hi ha la típica tauleta i unes cadiretes de colors perquè el nen jugui o comenci a fer els primers dibuixos. La resta del mobiliari de la sala, funcional, senzill, auster. Tornem als finestrals, des d’on no gaire lluny de la casa es poden veure els terrenys on hi havia el camp de barraques de les famílies que van ser desallotjades del Vallès Occidental després de les famoses i devastadores rierades del 1962. El barraquisme va fer caure els preus dels habitatges a Sant Vicenç, i els pares de Junqueras —un catedràtic d’institut a Igualada i una infermera de l’hospital de Bellvitge— van adquirir la casa, que estava abandonada.

L’Oriol va néixer el 1969 al barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, però el 1971, amb dos anys, la família es va traslladar a Sant Vicenç dels Horts, comarca del Baix Llobregat. Unes monges missioneres italianes s’havien instal·lat a Sant Vicenç per ajudar les famílies que vivien a les barraques, i van muntar una escola bressol on els pares de Junqueras van decidir portar el nen. Les monges van recomanar que l’Oriol, amb cinc anys, anés a estudiar a l’Escola Italiana de Barcelona, el Liceu Italià, on va cursar estudis amb l’italià com a llengua vehicular fins als divuit anys. Un ciutadà català a l’escola dels nacionals italians residents a Catalunya.

En acabar, va anar a la universitat, on es va llicenciar en història moderna i contemporània i es va doctorar, amb una beca i impartint classes de pràctiques, en història del pensament econòmic per la Universitat Autònoma de Barcelona. Inicialment va cursar estudis d’econòmiques a la Universitat de Barcelona, on es va afiliar a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), sindicat estudiantil del qual va arribar a ser secretari de Finances. En Justo Molinero triga i encara no arriba a la cita, de tal manera que l’amfitrió aprofita per explicar-nos la seva tesi doctoral sobre el pensament econòmic a principis del segle XVII, sobre la construcció del pensament econòmic a Catalunya —amb paral·lelismes amb el Regne Unit, Castella i Holanda— i les teories de demanda i oferta, preus, ocupació, balança comercial, exportacions... La tesi doctoral es titulava Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l’alta edat moderna (1520-1630). Poca broma.

La primera idea de Junqueras, però, havia estat dedicar la tesi doctoral a les relacions de la Santa Seu amb les corts catòliques d’Europa durant la Guerra de Successió. L’historiador llicenciat, autor d’una desena de llibres, un dels quals —Els catalans i Cuba (1998)— va llegir el pare Miquel Batllori mateix, va aconseguir accedir a l’arxiu del Vaticà gràcies a ell. Junqueras tenia 26 anys i un dia va anar a entrevistar-se amb el jesuïta, que enfilava els 90 anys d’edat (va morir als 94). L’historiador va demanar al pare Batllori si el podria ajudar per accedir a l’arxiu del Vaticà per consultar les cartes de Roma amb els monarques europeus. La resposta del jesuïta va ser: «Jove, francament, el veig molt verd». Es va fer el silenci, segons ens explica, i quan Junqueras s’anava aixecant de la cadira donant la trobada per (dramàticament) enllestida, el pare Batllori va afegir: «Segui, segui...» Es va dirigir al seu escriptori i va escriure una carta, que va entregar a l’historiador Junqueras: «Amb aquesta carta, presenti’s a la porta de Santa Anna [del Vaticà]».

El jove historiador va anar cap a Roma, es va presentar a la porta de Santa Anna del Vaticà després de passar davant de la Guàrdia Suïssa, i va entregar la carta. En llegir-la, els guàrdies van saludar-lo oficialment, i Junqueras va accedir a l’arxiu públic més gran del món —40 quilòmetres de lleixes lineals—, on cada dia podia consultar fins a tres caixes de documents. Entre el 1998 i el 1999, l’historiador de Sant Vicenç va viure a Roma, i a les tardes es quedava pràcticament sol a la sala de lectura de l’arxiu vaticà, on en alguna ocasió va arribar a coincidir amb un membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe que es deia Joseph Alois Ratzinger. Encara no havia esdevingut el papa Benet XVI. Just quan Junqueras ens volia explicar com era l’arxiu secret vaticà i la biblioteca apostòlica, just en aquell moment, encuriosits com estàvem pels detalls del seu relat precís, va arribar Justo Molinero. Ara començaria la primera de les tres converses.

Segona trobada

La revista nord-americana Foreign Policy, especialitzada en política internacional, publica anualment un llistat dels cent pensadors més influents del món. L’edició del 2014 inclou Oriol Junqueras en el capítol de desafiadors, juntament amb l’aleshores primer ministre escocès Alex Salmond, per «donar una nova vida a vells regnats». Tres dies després de la publicació d’aquest llistat, el reptador que figura entre els pensadors més influents del planeta arriba a la seva casa de Sant Vicenç dels Horts, on hem convingut la segona trobada amb el radiofonista i empresari Justo Molinero. Junqueras, que no es va fer militant d’ERC fins al 12 de febrer del 2011, comparteix reconeixement a la Foreign Policy amb personalitats com el polític Leopoldo López, líder antichavista a Veneçuela; el professor de dret Benny Tai, fundador del moviment Occupy Central de Hong Kong; l’activista estudiantil Joshua Wong, figura clau de les protestes de Hong Kong del 2014; els economistes Thomas Piketty, francès, i Anat Admati, californiana; la periodista tecnològica del Wall Street Journal Kara Swisher, o la periodista i activista ucraïnesa Tetiana Chornovol, entre d’altres.

La Neus, mestra d’escola, i en Lluc —un nen preciós de cabells rossos i ulls blaus— són a fora, després d’aparcar el cotxe, un Renault Mégane —Junqueras té un Clio de tretze anys—, al porxo que tenen al jardí. En aquell moment el marit i pare obre la porta de ferro exterior i entra acompanyat del seu cap de gabinet, Lluís Juncà, i d’un escorta, un agent dels Mossos d’Esquadra de paisà, que l’acompanya pertot. Junqueras comença a fer uns sorolls curiosos que pretenen captar l’atenció del seu fill, però després d’anar-lo a rebre, la veritat és que en Lluc prefereix tornar amb la seva mare, que conversa amb Lluís Juncà en veu baixa, com si comentessin algun secret. L’escorta agafa una pilota que hi ha al jardí i entreté una estona el nen, mentre la Neus entra a dins i Junqueras va preparant la llar de foc d’una sala on hi ha el rebost de la casa, a peu de jardí, un espai diferent del del primer dia on mantindrem la segona trobada. El president d’ERC i alcalde de Sant Vicenç, que entre el juny del 2009 i el gener del 2012 va ser diputat al Parlament Europeu, aquest home considerat un dels pensadors més influents del 2014 per la revista americana, va amb mànigues de camisa com si fos estiu —porta una jaqueta, que sembla americana, a la mà— i escalfa aquesta estança rústica de la casa on avui ens acull, un espai curiós que té el rebost amb els aliments i els queviures de la família i, en una paret, molt ben exposades i conservades, tot d’eines antigues de la casa i també de treballar el camp dels avantpassats de Junqueras. Hi ha la filadora de la besàvia i un aparador de fusta per a un Crist penjat de la creu que era de la seva àvia i que havia passat al seu pare.

Justo Molinero farà esperar un dels pensadors més influents del món més de mitja hora, per segon dia consecutiu. En puntualitat, Junqueras i Molinero són fets de pastes molt diferents. També és cert que la circulació per Sant Vicenç no és gaire intuïtiva per al visitant novell. El polític havia vingut de dinar amb l’eurodiputat i exconseller socialista Ernest Maragall —ERC està orquestrant una gran operació per atreure dirigents i militants socialistes i sobiranistes crítics i descontents amb el PSC dels últims anys—, i Molinero arriba acompanyat de Miquel Miralles, amb qui al vespre anirà cap a Puig-reig, a la comarca del Berguedà, a una trobada anual que organitza el director de l’emissora local, Josep Genescà, tot un referent de la ràdio local a Catalunya.

«Aquesta gent d’Esquerra ho agafeu tot, maneu sense governar», etziba en to irònic Justo Molinero només arribar, per donar peu a la conversa, mentre s’asseu davant de Junqueras en una taula de marbre amb potes de ferro. L’entorn és rústic, amb terra de tova catalana, i malgrat la fredor del marbre de la taula, la llar de foc va escalfant l’ambient i la conversa es va animant. A la planta de dalt, on hi ha el menjador de la casa, en Lluc juga i fa fressa amb les seves joguines o vés a saber amb què. Ja se sap, coses de nens. De tant en tant, en Lluc —que amb dos anys ja està aprenent xinès, amb una au-pair que va a casa seva un cop per setmana— crida, i mentre l’Oriol i en Justo xerren distesament, aliens als sorolls infantils, en una tertúlia més animada que el primer dia, els seus homes de confiança, en Juncà i en Miralles, ho observen des de dins del rebost, pràcticament a les fosques, en una estampa ben curiosa. Només se’ls il·lumina la cara amb la llum que desprenen les pantalles dels seus telèfons mòbils, que consulten tothora però degudament silenciats.

Molinero, que ve de la ràdio i a la nit anirà a l’acte públic de Puig-reig, s’ha presentat amb vestit i corbata, mocasins impecables i lluents, i un bon rellotge. És un dandi de 65 anys —avi d’un nen—, un presumit que té en compte fins a l’últim detall. Al davant, té un polític amb pantalons i sabates negres de sola de goma, pràctiques, i una camisa blava de màniga curta. Estem a finals de novembre, sí, i va amb mànigues de camisa. Gens presumit. Gens fredolic, tampoc. Cara a cara, i durant aquesta trobada, trencant el gel, Molinero acabarà dient a Junqueras: «No vull que siguis un ploramiques». Hi ha, en els immigrants, un instint de supervivència i un insubornable sentiment de dignitat personal. Molinero es va revoltar a la seva Andalusia natal dels seixanta, en ple franquisme, víctima del caciquisme, veient-se incapaç de construir un projecte vital digne, amb horitzons. El lluitador, l’home que va enfilar cap al nord en busca d’un futur, fa una petició a aquest polític que també s’ha revoltat contra la Catalunya autonomista que els últims anys agonitza per les insuficiències financeres i competencials, enmig d’una crisi institucional i d’un reguitzell de dolorosos casos de corrupció. De revoltat a revoltat: «No vull que siguis un ploramiques». A Molinero no li agrada el victimisme, el ploriqueig, que durant anys s’havia atribuït al catalanisme, i que encara perdura entre alguns sectors de la política catalana.

El 28 de novembre teníem prevista la tercera trobada. Pocs dies abans, el 25 de novembre, Artur Mas havia pronunciat la conferència al Fòrum en què, com a president de la Generalitat, oferia un full de ruta independentista i convidava Junqueras a sumar-se a una llista unitària, se suposa que juntament amb la CUP i ICV-EUiA. Junqueras suspèn l’entrevista que teníem amb Molinero perquè s’ha de preparar la seva conferència, prevista ja d’abans per al 2 de desembre, al Palau de Congressos de Barcelona. Junqueras, professor en excedència de la Universitat Autònoma de Barcelona, està dotat per als discursos i les conferències sense papers. Totes les trobades amb Molinero les ha fet sense papers, cap ni un. Les dades que cita en aquest llibre les aporta de memòria, a raig, en un torrent dialèctic i d’informació acumulada al cervell que és realment envejable. Deien de la memòria de Jordi Pujol, i del seu coneixement enciclopèdic, però en aquest aspecte Junqueras no es queda pas curt. Cap paper, tot al cap. I la transcripció de la conversa és literal, una joia per al periodista, que no haurà d’invertir gaire temps a refer frases o enunciats ni a verificar dades. És l’entrevistat perfecte. Junqueras, doncs, té una memòria notable i una oratòria molt pedagògica, però no obstant això necessitava algunes hores per ordenar les idees de la seva intervenció pública, que havia generat una gran expectació mediàtica després del full de ruta anunciat per Mas posterior al 9-N, i que va acabar reunint més de dues mil persones.

Al bar A Sexta, prop de la seu d’ERC, mentre de fons se sent el programa de Justo Molinero a Radio TeleTaxi i uns xinesos negocien a peu dret amb el cambrer el traspàs del local, el cap de Comunicació del partit, Sergi Sol, explica que Junqueras ha tingut la virtut de ser en el lloc oportú en el moment oportú. Sol, que va tenir la idea de propiciar aquest llibre de conversa entre Junqueras i Molinero després d’una entrevista a l’emissora de Santa Coloma de Gramenet —«són dues persones d’orígens diferents que tenen un futur en comú»—, recorda que l’elecció com a president d’ERC, per aclamació, després de la desfeta republicana amb l’experiència dels governs tripartits a la Generalitat, va donar pas a una etapa de recuperació d’escons al Parlament de Catalunya i l’entesa amb CiU. El vent li ha bufat a favor, però Junqueras ha hagut de mantenir la tensió negociadora per sortir-se’n en diversos episodis clau. Després de les eleccions al Parlament del 2012, en l’acord d’estabilitat CiU-ERC, Junqueras va imposar la celebració de la consulta per al 2014 i, un cop pactada, després va haver de forçar Mas a fixar la data i a pactar la pregunta, incloent-hi la paraula independència.

L’agost del 2014 el president de la Generalitat donava la consulta per morta. Els seus consellers i la mateixa vicepresidenta, Joana Ortega, no se n’amagaven a les aparicions televisives i radiofòniques d’aquell mes. En les trobades privades amb Junqueras, Mas deia que no es podia fer de cap manera, i quan el líder d’ERC anava tibant en les negociacions amb el president de la Generalitat, en sortir de les reunions solia comentar als seus col·laboradors: «Encara farem de Mas un heroi, encara que ell no ho vulgui». La idea que el 9-N s’havia de fer alguna cosa es va acabar instal·lant després dels estira-i-arronsa entre Mas i Junqueras, i les converses de les cimeres dels partits proconsulta. Quan a la cimera del Palau de Pedralbes es trenca l’acord, i l’endemà Mas anuncia unilateralment una pseudoconsulta, sense valor jurídic ni mandat democràtic, Junqueras se sent enganyat per Mas i per Convergència. Fins a l’agost, el pla del 9-N negociat entre el Govern i ERC, principal grup de l’oposició parlamentària, incloïa fórmules per saltar-se els entrebancs de l’Estat espanyol, com el més que previsible recurs davant del Tribunal Constitucional i la seva suspensió cautelar. Després de l’agost, tot va canviar i els acords no es van complir per part del Govern.

El Junqueras voluntari el 9-N que reitera la decisió d’ERC de no tornar a donar suport a uns pressupostos autonòmics per al 2015 i que fixa el full de ruta del seu partit cap a la República Catalana és un home que se sobreposa de l’engany del Govern de CiU i, malgrat això, té la responsabilitat històrica de mantenir ponts i establir noves aliances en el full de ruta d’un president que després del 9-N assumeix —o almenys això sembla— el plantejament independentista. Arrossega Mas, però sense caure en la teranyina de l’ambigüitat que tradicionalment ha caracteritzat CiU. Tiba la corda però sense trencar-la. El Junqueras polític creix en les adversitats. Els dies i les setmanes que ens ocupen són cabdals, fet que atorga encara més interès al llibre que teniu a les mans.

Tercera trobada

Justo Molinero viu a Premià de Dalt en una torre a prop de la sortida de l’autopista del Maresme i del parc aquàtic Illa Fantasia, precisament un dels anunciants de la seva emissora. Molinero és el rei de les ones hertzianes que convoca multituds urbanes a Can Zam i omple parcs aquàtics com Illa Fantasia. El seu programa de cinc hores diàries, El Jaroteo, és tot un referent radiofònic per a la Catalunya immigrada en les onades dels anys seixanta i setanta. En Justo és com el flautista d’Hamelín per a aquests catalans. Quan ell convoca sempre obté una resposta espaterrant, i això explica que per la seva emissora de Santa Coloma de Gramenet hagin passat els artistes i els polítics més importants de l’Estat espanyol. Vols vendre discos? Vols guanyar vots? Llavors has de passar per l’estudi que Justo Molinero ocupa durant cinc hores diàries ininterrompudes, punxant música, llegint titulars, donant entrada a les trucades dels oients —en rep prop d’un centenar cada dia— i locutant falques publicitàries de tota mena de productes i empreses. Què es pot dir de les falques de Justo Molinero? D’aquella entonació, d’aquell estil genuí de fer publicitat de pernils o del que convingui? El seu personatge al programa humorístic de TV3 Polònia és una bona caricatura del presentador d’El Jaroteo, un continu de la seva veu amb locució en directe i falques publicitàries enregistrades. Un estil particular que penetra per l’aparell de ràdio i certifica la fidelitat d’una audiència entregada a en Justo.

L’adolescent de Villanueva (Còrdova) que va venir a Catalunya amb disset anys, que va fer de mecànic i de taxista, l’home que va muntar una emissora pirata a Barcelona abans del Mundial de Futbol del 1982, l’emprenedor que ha aixecat un grup de comunicació nacional de primer ordre, amb forta penetració metropolitana però amb presència arreu del Principat, el locutor festejat per socialistes i convergents, pels d’allà i pels d’aquí —l’establishment que tenia mala consciència o interessos electorals amb la seva enorme audiència, o ambdues coses—, aquest pencaire fet a si mateix, obre la porta del garatge de casa seva, on té aparcat el cotxe, gris platejat. Hi ha dos tipus de xalets, al Maresme. Els que tenen el garatge impecable, cuidat fins a l’últim detall, net com una patena, i els que han convertit aquesta part menys noble de l’habitatge en un traster desmanegat i més aviat polsós. Doncs el garatge de la casa on viuen Molinero, la seva dona, la Montse, i la seva filla Andrea està impecable. Les parets estan folrades de fotografies seves amb els personatges més importants que l’han visitat a l’emissora. Hi ha pocs centímetres quadrats lliures, a les parets del garatge. Penseu qualsevol nom d’artista o de polític. El primer que us vingui al cap. Doncs Molinero té una foto amb ell, junts a la seva emissora de Santa Coloma. És una mena de galeria fotogràfica de la trajectòria d’èxit d’aquest andalús a Catalunya i català a Andalusia, tot ple d’imatges captades a peu dels micros de Radio TeleTaxi. Una de les tres parets, la més estreta, acull un gran armari on Molinero té penjades, meticulosament ordenades, eines de mecànic i de bricolatge. Hi ha dos tipus de xalets, al Maresme. Els que tenen una taula i una bona col·lecció d’eines per treballar i els que no. El d’en Molinero és dels primers. No hi falta un calendari amb una fotografia d’una senyora de bon veure posant damunt d’una moto. «Nen, això no ho fotografiïs», comenta amb un somriure. Molinero, el mecànic que va ser.

Mentre ens ensenya aquesta part de la casa arriba Oriol Junqueras, acompanyat de Lluís Juncà, la seva ombra. «Home, com estàs?» Per a en Justo, és tot un honor que un polític de primera fila com Junqueras visiti casa seva, se li nota. Està content de rebre’l i d’ensenyar-li allò més íntim. La casa és el refugi on ha dipositat il·lusió i temps per construir el seu museu vital, l’espai on distribueixen capricis, records i tresors personals. El Justo que ensenya la casa a Junqueras s’està despullant davant d’ell perquè dins de les parets hi ha signes d’una trajectòria i tots els senyals que ens ajuden a entendre quina mena d’home és el mecànic i taxista que ha acabat guanyant, entre molts altres premis empresarials i de comunicació, un Ondas a la seva llarga carrera radiofònica.

En un racó del garatge, Molinero guarda una moto, una Harley Davidson, que està tapada per una lona, hibernant fins que arribi el bon temps. Quan passa l’hivern, Molinero es desplaça de bon matí a Santa Coloma en moto, però quan el temps refreda ho fa en cotxe. L’altra porta del garatge ens duu a un distribuïdor on hi ha l’escala que puja a les tres plantes de la casa. A aquella mateixa alçada, abans d’enfilar els esglaons, hi ha un raconet, amb un petit sofà, un televisor, una taula i una pica. Més fotos, uns quants quadres, un munt de retalls de premsa amb notícies —fins i tot d’una corrida de toros benèfica a la Monumental en què en Justo va torejar, el 1986— i entrevistes que li han fet a la premsa durant les tres últimes dècades, ampolles de vi de decoració, d’altres per beure, licors, alguns embotits, i, en una tauleta alta, la joia de la corona: l’escultura dels premis Ondas. És el racó on Molinero es troba amb els amics, l’espai més íntim de la casa, el lloc que ens ha reservat per mantenir la conversa amb el president d’Esquerra Republicana i alcalde de Sant Vicenç dels Horts.

A dalt, una decoració clàssica dóna pas a un espai ampli, una terrassa i un petit porxo, on les nits d’estiu en Justo i la Montse deuen fer sopars a la fresca amb els amics, i possiblement alguna barbacoa. En lloc de fotos amb polítics i artistes, en lloc de retalls de diari, la part superior de la casa està dominada per un ambient clarament familiar, amb retrats d’ells, molts de l’Andrea, la filla, i d’altres familiars, com la del seu fill de quaranta anys, en Miquel —fruit del primer matrimoni d’en Justo, amb la Josefina—, i el seu nét. Es nota l’empremta de la seva dona, la Montse, que ha hagut d’anar a fer una visita familiar i encara no ha arribat a casa. L’amfitrió s’asseu un moment al sofà de la sala d’estar amb Junqueras i, discretament, comenten les últimes novetats de les negociacions per a l’aprovació dels pressupostos del 2015 i la convocatòria de les eleccions plebiscitàries. Després de les conferències pronunciades i de les enquestes publicades, la pressió de Mas a Junqueras és màxima, i Molinero no se’n vol perdre detall. Darrere del locutor que publicita pernils i dóna entrada en antena a les mestresses de casa de l’àrea metropolitana s’amaga un empresari de la comunicació ben informat i connectat, una veu influent que, encara que sigui fent-se el despistat, controla més del que vol aparentar.

Al sofà del menjador, de color cru, uns coixins amb els signes del zodíac. Àries, com Junqueras —ai, els homes àries!—, i sagitari, com Molinero. Tot lliga. Els astres estan en òrbita. Un altre coixí amb la cara de la filla, quan encara era adolescent. La família, a cada detall de la casa. Tota una declaració de principis dels seus inquil·lins. Pugem fins a les golfes del xalet, un espai més professional, on en Justo té l’ordinador i micros per enregistrar falques —podria arribar a fer ràdio en directe des de casa seva, però ho evita— i que està ple de discos compactes de música, piles i piles, en calaixos de fusta fets a mida, i també una bona biblioteca, amb llibres en castellà i català, d’autors molt diversos. De Risto Mejide a Maruja Torres. D’Álvaro Pombo a Gabriel García Márquez. De Stieg Larsson a Josep Maria Loperena. D’un llibre d’anècdotes de la Guàrdia Civil a un altre de Plataforma per la Llengua. Heterodòxia literària. Hi ha dos tipus d’estudis-golfes, als xalets del Maresme. Els que acumulen més llibres llegits que per llegir, i els que estan dominats pels llibres pendents de llegir a l’espera de la jubilació. Molinero, l’home que penca de sol a sol, el nen que va fugir de la fam de Villanueva i de la duresa de la cooperativa de l’oli, té alguns títols reservats per quan es retiri i tanqui el micròfon. Moltes lectures pendents. És el que té haver treballat tota la vida, que t’has de reservar l’esbarjo i algunes distraccions per a la jubilació.

Molinero i Junqueras són dos homes separats per vint anys i pocs quilòmetres de distància. Tots dos viuen sota la influència del cinturó (vermell?) de l’àrea metropolitana —el Baix Llobregat i el Baix Maresme són, indiscutiblement, en aquest entorn—, i això marca i condiciona. Sant Vicenç dels Horts, el Baix Llobregat més pur i dur, i Premià de Dalt, població residencial maresmenca a tocar de Barcelona i ocupada per classes mitjanes i altes, són els escenaris de les tres converses mantingudes per a aquest llibre, en un context molt intens, extremadament agressiu, que ha fet de Junqueras un home polític, amb una pressió brutal perquè acabés cedint a les condicions del president Mas. Els protagonistes d’aquest llibre, allunyats de la tensió d’aquelles hores i dies, separats dels seus mòbils, que no paraven de rebre missatges silenciats, innofensius, doncs, van cloure el tercer i últim acte al celler de la casa de Molinero, un amfitrió pletòric, quan tot ja s’havia acabat.

Fora gravadores. Ja hem fet la feina, és divendres a la tarda i l’agenda de Junqueras permet rematar la sessió amb un vi que serveix Molinero, Boig per Tu, un DO Montsant de Vinyes Domènech en què està implicat el cantant Pep Sala, autor de la famosa cançó. En Justo treu una llonganissa de Puig-reig —un detall d’en Genescà, possiblement— i un manxego deliciós i no para de servir-nos vi tot fent-la petar. La seva dona, la Montse, arriba finalment i s’incorpora al pica-pica. Molinero ha evolucionat des del primer dia, un pèl distant. D’una certa tibantor inicial —veníem de la ressaca del 9-N— ha passat a una curiosa complicitat amb Junqueras. El locutor va començar partidari de l’entesa amb l’Estat espanyol —resumint: el sí-no de la consulta— i acaba les trobades amb el líder d’ERC convençut que té al davant un home que guanya molt en la distància curta, amb el cap molt ben moblat i un bon equip al voltant. Si depengués d’ell, però, Junqueras hauria de tenir més mala llet, i és per això que la relació entre el polític i l’empresari de la comunicació surt reforçada amb aquest llibre. Junqueras no ha aconseguit que el Molinero que anys enrere havia simpatitzat amb CiU es declari ara obertament independentista, però la indignació i la revolta davant de les injustícies que viu el país i la seva gent els uneix profundament. Una de les victòries de Junqueras i d’aquesta ERC que aspira a conquerir ciutats i municipis allunyats històricament de l’independentisme és el discurs pragmàtic i racional, amb voluntat regeneradora. El català de Villanueva, referent radiofònic de la immigració, se sent seduït per la integritat personal i la coherència ideològica d’un Junqueras que es caracteritza per la proximitat i la humilitat. «Guanyes en les distàncies curtes.»

Sempre que pot, el líder republicà demana consell. «Tu com ho veus això, Justo? Coneixes algú que...? Què en saps, d’això?» Ho fa mentre comparteix el Boig per Tu i també quan Molinero obre una segona ampolla [som set persones, al celler], en aquesta ocasió un Pago de Carraovejas boníssim. «Els vins catalans no han d’envejar res a la resta, eh, però aquest Ribera del Duero és boníssim», comenta Molinero, que comença a explicar anècdotes i a deixar-se anar. Mentre parlen distesament, arriba l’Andrea, la filla d’en Justo i la Montse. «Mira, aquesta és dels teus», comenta la mare. És ben bé que el retrat encaixa. El sobiranisme s’ha fet hegemònic entre determinades franges d’edat, sobretot els més joves. L’Andrea, però, no parla de política i no mostra les seves preferències ideològiques. Aprèn del pare. Prefereix parlar d’estudis. Cursa comunicació audiovisual al Tecnocampus de Mataró, on es forma per poder seguir les passes d’en Justo.

La comunicació i la política, però, estan connectades. No hi ha política sense comunicació, i Molinero retreu a Junqueras que no es faci respectar més davant dels grups empresarials i els mitjans de comunicació del país. «El que us estan fent a TV3 no té nom», diu el locutor. «El Govern no m’estima gaire, és veritat», es justifica el polític. Molinero, mentre talla llonganissa i formatge, li aconsella que es faci valer, que sigui més exigent i dur amb els mitjans que el maltracten. És divendres al vespre, la setmana laboral s’ha acabat, el pica-pica i el vi en bona companyia donen pas a anècdotes, i Molinero fins i tot explica algun acudit. Riuen. Sintonitzen. Se saben, malgrat les distàncies generacionals i ideològiques, còmplices en un moment històric. La gent vol que els polítics parlin clar, ja no és temps de fer més la puta i la Ramoneta.

És pensant en l’Andrea, de vint anys, i en el nét de Molinero, i pensant en en Lluc, de dos anys, i la nena que ha de venir, que Molinero i Junqueras decideixen obrir-se i reflexionar sobre el nou país que han de fer per als seus fills i néts. No perdeu detall d’un diàleg espontani, però d’alta volada.

Després del 9-N i de les conferències d’Artur Mas i Oriol Junqueras es va viure l’enfrontament més agre entre CiU i ERC des de l’època dels governs tripartits. L’ERC més predisposada a pactar amb els nacionalistes —que després dels canvis a la cúpula de CDC i del full de ruta del president havien oficialitzat el seu independentisme— va patir l’ofensiva mediàtica més dura per part dels mitjans de comunicació afins al Govern a partir del moment en què es va produir la ruptura de la unitat de la consulta. Durant dos mesos des del 9-N, el sobiranisme cívic i les entitats de l’anomenada societat civil —Òmnium i Assemblea— van haver de jugar un paper d’arbitratge entre Mas i Junqueras, que van celebrar diverses reunions no gaire fructíferes i el contingut de les quals els partits anaven filtrant als mitjans de comunicació amb intenció de condicionar les negociacions. El 14 de gener del 2015, passat festes, tal com havia avançat Mas, es va produir una cimera al Palau de la Generalitat entre el president, Junqueras, Carme Forcadell (ANC), Muriel Casals (Òmnium) i Josep Maria Vila d’Abadal (Associació de Municipis per la Independència). Després de més de cinc hores de reunió, amb una interrupció que Mas va aprofitar per trucar al líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, es va arribar a un acord per tornar a la unitat, garantir l’estabilitat de la legislatura —amb l’aprovació d’uns pressupostos per al 2015 que penjaven d’un fil— i convocar eleccions plebiscitàries el 27 de setembre. Les eleccions de la independència, allò que Mas havia anomenat «la consulta definitiva», ja tenien data, i serien després de recompondre l’acord entre CiU i ERC, després de les municipals.

Mas va cedir amb la seva peculiar proposta de llista unitària, de tal manera que els partits es podrien presentar per separat, amb els independents i els fixatges que volguessin, i com a molt incorporant un punt comú al programa electoral. Junqueras, que fins i tot va posar sobre la taula la possibilitat de no presentar-se a les eleccions per desbloquejar la situació i afavorir que el president convoqués eleccions abans de les municipals, va acabar cedint amb la data dels comicis, previstos per al 27 de setembre, després d’una campanya que tindrà el tret de sortida l’Onze de Setembre. Tots dos líders van cedir, i l’acord es va anunciar en una compareixença al Palau de la Generalitat retransmesa en directe per la televisió, la ràdio, els mitjans digitals i les xarxes socials. El sobiranisme va respirar tranquil perquè la tensió de dos mesos de desconcert —coincidint amb la irrupció demoscòpica de Podemos a escala estatal— es va resoldre amb un acord que no acabava de satisfer cap de les parts, però que els mitjans espanyols van interpretar, novament, amb cert neguit. Quan a Madrid veuen els sobiranistes fent pinya, les portades són pràcticament unànimes en la ridiculització.

Les tres trobades entre Oriol Junqueras i Justo Molinero, un cop anunciada la convocatòria d’eleccions per al 27 de setembre, són més vigents que mai.