Les barbaritats de Fèlix Millet

Pròleg

Recordarem el 2009 com l’any de la sacsejada definitiva a l’oasi català. El postpujolisme s’ha caracteritzat per una certa agitació de la vida política, especialment pels canvis de Govern i per l’esgotadora redacció i posterior aprovació en referèndum de la reforma de l’Estatut. La política catalana ha viscut uns anys moguts des de la retirada de la primera línia del President Jordi Pujol. En canvi, l’oasi català s’ha mantingut relativament quiet i calmat en l’àmbit d’això que anomenem la societat civil. A Catalunya, hi ha figures i institucions de referència més enllà de la política institucional. Juguen un paper públic, però es mantenen allunyades de les urnes, és a dir, a mig camí de la política, l’economia i la cultura basteixen un terreny de joc que dominen a la perfecció generació rere generació. Són personalitats influents, respectables, admirades i, fins i tot, condecorades. Al seu voltant, els polítics tradicionals (alguns més que d’altres) despleguen tota mena d’interessos. L’aproximació a aquests personatges considerats il·lustres comporta sovint un intercanvi. S’estableix un joc d’interessos en l’esfera del poder no sotmès a l’escrutini democràtic. Aquests terrrenys compartits per la política a l’ús i pels cercles d’influència econòmica, social i cultural han estat fins al 2009 un dels espais protegits d’aquest oasi català en vies d’extinció.

La crisi econòmica global, especialment agreujada pel pet de la bombolla immobiliària, ha conduït milers de treballadors fins a les cues de l’atur, amb xifres que superen els 600.000 desocupats a Catalunya. Els expedients de regulació d’ocupació a les empreses són notícia diària als mitjans de comunicació, els quals han cobert amb molt d’interès la també extenuant negociació de les forces polítiques catalanes amb el govern de l’Estat per la millora del finançament de Catalunya. Les administracions públiques han aplicat unes retallades pressupostàries sense precedents, i viuen el seu dia a dia pràcticament en estat d’excepció. Ajuntaments i Generalitat de Catalunya principalment, però també diputacions i consells comarcals. Enmig d’aquest context econòmic, i a pocs dies de l’inici d’unes desitjades vacances d’estiu per a la majoria dels encara afortunats treballadors, es produeix allò que algú no dubtaria a titllat de sacrilegi: l’entrada dels Mossos d’Esquadra al Palau de la Música Catalana.

Les imatges de l’escorcoll policial a les oficines de la joia modernista aquell dijous 23 de juliol a les 10 del matí serien colpidores. La sortida del president de l’Orfeó Català, Fèlix Millet, per la porta del darrere, amagant-se darrere d’un paraigua mentre pujava en un luxós Mercedes tapant-se la cara amb un portafolis a dins del vehicle, contribuïen a pressentir el pitjor. Quatre dies després, dilluns, Fèlix Millet dimiteix i posa fi a una trajectòria de 30 anys al capdavant del Palau de la Música Catalana generant una notable confusió col·lectiva. La primera reacció del portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, Oriol Pujol Ferrusola, és la millor prova d’aquesta confussió generalitzada. “En alguns casos, s’ha jutjat gent del meu partit, fins i tot de la meva família, sense fonaments”, arriba a dir públicament, en un intent de defensa de Fèlix Millet. A l’enèrgic diputat nacionalista li deuen venir al cap els records familiars dels Fets del Palau del 1960, els quals van acabar amb aldarulls i el posterior empresonament del seu pare, Jordi Pujol, per part del règim franquista. Les comparacions, en aquest cas, són odioses. Només caldria esperar al retorn de les vacances d’agost —pràcticament mig segle després dels fets històrics del Palau— per començar a tenir alguna idea de la dimensió de l’escàndol. En els fets del Palau del 2009 no hi ha hagut l’èpica del públic catalanista que el 1960 va interpretar el Cant de la senyera desafiant els ministres franquistes allà presents.

La història no es repeteix. La memòria es profana, es perverteix. Mai en la història recent del país una personalitat respectada i admirada fins aleshores com Fèlix Millet i Tusell havia dilapidat el prestigi i el bon nom de la seva família tan indignament. El punt d’inflexió va ser l’escrit que ell i la seva mà dreta, Jordi Montull Bagur, van presentar al jutjat el 16 de setembre, publicat l’endemà a La Vanguardia. Millet reconeix haver-se apropiat com a mínim de 3,3 milions d’euros, desviant-los dels fons del Palau de la Música en benefici propi i del seu soci Montull. A partir d’aquell moment, la presumpció d’innocència salta pels aires perquè són ells mateixos els que confessen haver comès “greus irregularitats”, així en diuen ells del que tothom considera delictes de manual.

El saqueig del Palau obté llavors un gran ressò mediàtic. L’escàndol toca la fibra més sensible entre els particulars i empreses que han contribuït a la reforma i millora de l’auditori, provocant la indignació de famílies de tota condició econòmica implicades amb el Palau i el símbol que representa per al país i la seva cultura. Fèlix Millet ha robat a rics i a pobres. Fins i tot als consogres. Els rics mantenen un prudent silenci. Se senten enganyats per un dels seus, per un membre de la burgesia catalana, de les famoses 400 famílies de Barcelona. La resta intenta canalitzar la ràbia a través dels mitjans de comunicació. La ràdio recull testimonis de modestos patrocinadors que han ajudat a refer l’orgue, tub a tub, pràcticament euro a euro.

El cas Millet, o el cas Palau, això ja es veurà quan les coses es posin al seu lloc, té una altra derivada no menor després de la confessió escrita i difosa intencionadament a la premsa. L’abús de poder de qui presidia l’Associació i la Fundació (privades) de l’Orfeó Català i de qui remenava les cireres al Consorci (públic) del Palau de la Música. La mateixa persona que ha articulat un complex conglomerat d’entitats i organismes que escapava de controls, sortejava auditories internes i externes i ridiculitzava qualsevol intent de transparència en la gestió. Una impunitat forjada durant tres dècades al capdavant del Palau, la seu de l’Orfeó Català fundat el 1891 pel seu tiet-avi Lluís Millet i Pagès i que també havia presidit el seu pare, Fèlix Millet i Maristany (Barcelona, 1903-1967), durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. ¿Com les institucions públiques (Generalitat de Catalunya, Ministeri de Cultura, Ajuntament de Barcelona i anteriorment també Diputació de Barcelona) han abocat diners sense controlar-ne la gestió prou eficaçment? I el paper dels auditors? Aquests han inspeccionat els comptes de la Fundació i del Consorci, no pas de l’Associació, que estava exempta d’auditories. ¿No han fet prou bé la seva feina o aquesta no ha estat atentament escoltada?

És aviat per determinar-ho, però l’allau d’informacions periodístiques aparegudes a partir de l’escorcoll policial i de la confessió posterior de Millet i Montull (una confessió tàctica en clau jurídica per intentar eludir la presó i per rebaixar la pena) es desprèn que hi ha indicis raonables que haurien d’haver fet saltar totes les alarmes. Ni els informes de la Sindicatura de Comptes del 2002, ni les irregularitats detectades per l’Agència Tributària el 2003, ni la denúncia per carta d’un anònim que el 2008 advertia d’un frau de 30 milions d’euros han servit per qüestionar la confiança cega que tothom professava a Millet. Els informes preliminars dels auditors situen l’espoli a l’entorn dels 30 milions. L’anònim no anava desencaminat.

Confiança cega o teranyina d’interessos àmpliament travada. Aquesta és la qüestió. ¿Estem davant del cas Millet (un llest que enganyava tothom) o del cas Palau (una trama que va més enllà i en què el tàndem Millet-Montull simplement eren els tontos útils)? Hem decidit amb els editors d’optar per l’honestedat, i titular aquest llibre Les barbaritats de Fèlix Millet. Ja hi haurà temps, a mesura que tot es vagi aclarint, si és que arriba el dia, d’afrontar en profunditat un dels episodis més convulsos de la història recent del país.

Som a les beceroles d’una investigació que serà llarga i complexa, com llarga i complexa era la trajectòria d’engany, opacitat i activitat delictiva desenvolupada pels protagonistes d’aquest volum. Hem volgut traslladar al llibre en paper una tria de les informacions publicades a El Periódico, La Vanguardia, El País, El Punt, Avui i Público, entre d’altres mitjans, des que el 23 de juliol de 2009 els agents dels Mossos d’Esquadra de paisà amb armilla reflectant, i també uniformats, van irrompre al Palau de la Música per endur-se documentació. Recopilar, agrupar i recordar informació que hem llegit en els diaris, escoltat a la ràdio i vist a la televisió no ens impedeix d’assumir el repte de la contextualització, síntesi i interpretació del què ha passat i per què s’han produït aquestes barbaritats al Palau de la Música Catalana. Aquest és el propòsit del llibre. Afrontar un tema de gran interès social al nostre país, amb el ben entès que no disposem encara de tots els elements necessaris per acabar el trencaclosques. No es pretén dictar cap sentència, sinó aportar tota la informació que ajudi el lector a fer-se una composició de lloc. El cas Millet interessa, i la crua realitat dels fets és imprescindible per entendre’l.

Entenem, doncs, que el llibre és interessant i necessari en el passatge concret d’una llarga pel·lícula d’intriga, conspiració, engany, misèria, traïció, cobdícia, luxe, menyspreu, frau, perversió... El monumental lladrocini al Palau que ha remogut la societat catalana.

Fèlix Millet i Tusell, abans considerat mecenes, empresari i burgès honorat, ara ja delinqüent confés, no ha generat indiferència entre els catalans informats. És el nostre Bernard Madoff, acusat d’un frau de 50.000 milions de dòlars. Via Laietana no és Wall Street i Fèlix Millet no és Bernard Mafoff, però el frau i l’engany hi són igualment en els dos escàndols. Al nostre país l’afer Millet ha provocat una gran commoció, mentre que a la resta de l’Estat ha generat més aviat indiferència. El culebrot del Palau de la Música Catalana ha coincidit en el temps amb una agenda política i mediàtica espanyola dominada per altres investigacions com el cas Gürtel de corrupció al Partit Popular, molt localitzada al País Valencià i a la comunitat de Madrid, o també, i per no anar més lluny, el cas Palma Arena i el degoteig d’imputacions de polítics balears de partits diversos (Partit Popular, Unió Mallorquina i alguna socialista d’Eivissa). Un 10% dels diputats de la cambra balear estan avui imputats per la justícia.

Només a partir de l’última setmana d’octubre, l’interès del cas Millet a Catalunya s’ha vist desplaçat en els mitjans de comunicació per l’operació Pretòria. Dirigida pel jutge espanyol Baltasar Garzón, es tracta d’un cop sorprenent contra una suposada trama de corrupció urbanística en diverses poblacions, amb epicentre a Santa Coloma de Gramenet, en què hi estan implicats polítics i càrrecs públics socialistes i convergents i empresaris del sector de la construcció. A part del desinterès espanyol pel cas Millet per una simple raó de pes (el frau confessat per carta és de 3,3 milions d’euros, encara que les últimes xifres dels investigadors superen els 20 milions i les dels auditors oscil·len els 30) i de la contraprogramació mediàtica del cas Gürtel, hi ha en el rerefons una idea que condiciona la mirada sobre el nostre escàndol: el cas Millet és cosa dels catalans.

Fèlix Millet és un senyor de Barcelona que ha profanat el temple del Palau, icona del catalanisme i de la resistència cultural. Millet ha perjudicat les famílies i empreses que han col·laborat en la restauració de l’auditori. Però també ha enganyat i defraudat les institucions públiques que han aportat elevades quantitats de diners dels contribuents. Tot i que els diferents governs de l’Estat, especialment els de José María Aznar, hi han abocat molts recursos al Palau, la interpretació és essencialment en clau catalana.

Ja s’ho faran, deuen pensar. Per catalans i per burgesos. El llistat de patrons de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana és el retrat de la burgesia del país, dels poderosos en l’àmbit econòmic, polític i social. La sorpresa i la decepció han glaçat la majoria dels patrons, empreses i gairebé tots els que hi feien petites aportacions per mantenir aquest baluard arquitectònic i de la cultura. Després del desengany amb qui era president de l’Orfeó des del 1978, renebot del fundador, nét i fill de president de l’entitat, l’escena catalana ha estat dominada per la picabaralla política, sobretot entre socialistes i convergents. El cas Millet ha escalfat l’inici del curs polític a la tornada de les vacances d’estiu i anava camí de monopolitzar la tardor fins que ha irromput Pretòria. El PSC ha plantat batalla contra CiU per les estretíssimes relacions entre la Fundació presidida per Fèlix Millet i la Fundació Ramon Trias Fargas, afí a Convergència, i pels diners del Palau que han anat a parar a mans d’Àngel Colom, actualment militant amb responsabilitats a CDC, per liquidar i pagar els deutes del seu experiment polític amb la periodista Pilar Rahola: el Partit per la Independència (PI).

Una discussió àcida sobre el finançament de les fundacions i dels partits polítics arran de l’enfrontament entre el PSC i CiU ha marcat l’exposició pública del cas Millet. Anàvem camí de la italianització de la política catalana, amb l’amenaça de tirar de la manta del director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines. Jordi Pujol advertia dels riscos d’aixecar les catifes dels partits (finançats al marge de la llei), de tots els partits deia l’expresident de la Generalitat. Això era la nit del 25 d’octubre, i poc es deuria imaginar Jordi Pujol mentre llençava aquest seriós advertiment en favor de l’omertà (pensant en aquell acudit del dentista a qui el pacient, que el té agafat per les parts nobles, i li diu “¿oi que no ens farem mal, doctor?”), els agents de la Guàrdia Civil enviats per l’Audiència Nacional espanyola eren camí de Catalunya per entrar a escorcollar l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i altres dependències i despatxos relacionats amb la presumpta trama de blanqueig de diners i corrupció urbanística.

Al marge de la politització, l’escàndol de Fèlix Millet i del seu soci de malifetes Jordi Montull ha provocat un conflicte judicial sense precedents. La lentitud en la instrucció del cas i la decisió del titular del jutjat número 30 de Barcelona, Juli Solaz, de deixar Millet i Montull en llibertat amb càrrecs i sense fiança ha estat un daltabaix en la confiança de la ciutadania respecte la justícia i ha obert una esquerda interna que ha acabat amb crítiques entre magistrats i una declaració inèdita per part de la fiscalia de Catalunya. Aquesta, amb la fiscal superior a Catalunya, Teresa Compte, al capdavant, s’ha revoltat per unes decisions del jutge que troben errònies. I, per acabar-ho de complicar encara més, les declaracions, filtracions (la compareixença de Millet davant del jutge gravada en vídeo i penjada a Internet) i aparicions en els mitjans d’alguns dels actors del cas han enterbolit la seva lògica evolució.

En primer lloc, cal situar l’actor principal de l’espoli. Es tracta de Fèlix Maria Millet i Tusell, nascut un any abans de l’esclat de la guerra civil espanyola, el quart de cinc germans: Joan (1928), Xavier (1930), Marta (1932), Fèlix Maria (1935) i Montserrat (1944). El 8 de desembre de 2009, doncs, compleix 74 anys. És renebot del fundador de l’Orfeó Català, Lluís Millet i Pagès, i fill de Fèlix Millet i Maristany, que va ser financer i mecenes, president de l’Orfeó durant els anys cinquanta i cofundador d’Òmnium Cultural. El pare del saquejador del Palau va presidir la Federació de Joves Cristians durant els anys trenta del segle passat, i va dirigir el diari proper a Unió Democràtica de Catalunya El Matí. Amb l’esclat de la guerra civil espanyola, va haver de fugir de Catalunya per salvar la vida. A Sevilla i en tornar després a Barcelona, va saber utilitzar la seva influència entre sectors del règim franquista com a catòlic, empresari, mecenes catalanista i home d’ordre que va ser. Durant la dictadura del general Franco, Fèlix Millet i Maristany va fundar la Benèfica Minerva, dedicada al mecenatge. El 1947 va ser secretari de la Comissió Abat Oliba, i el 1948 va presidir el consell d’administració del Banco Popular i de la companyia d’assegurances Hispano Americana de Seguros y Reaseguros (Chasyr). El 1951 va ser elegit president de l’Orfeó Català, on va impulsar l’Obra del Ballet Popular. Deu anys més tard, el 1961, va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural, prova evident del seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes. Entre els fundadors d’Òmnium també hi figuren Lluís Carulla i Canals, pare de Mariona Carulla, l’actual presidenta de l’Orfeó, que va rellevar Fèlix Millet a partir de la querella de la fiscalia i del registre policial.

“Fèlix Millet i Maristany [el pare], tot i la persecució de què havia estat objecte pels [anarquistes] de la FAI, no va confondre mai els qui mataven capellans i gent de dreta amb el catalanisme. I des que va poder tornar a Barcelona, venint de l’exili forçat des de l’Espanya que havia guanyat la guerra, va maldar amb passió, paciència i mecenatge perquè a poc a poc s’anessin refent els grups populars, catalans i fins polítics moderats que havien de constituir el coixí d’una nova Renaixença”, diu l’escriptor Albert Manent en el llibre Fèlix Millet i Maristany. Líder cristià, financer, mecenes catalanista. Un volum, per cert, premiat per la Fundació Trias Fargas el 2003.

Albert Manent, que va ser director general de Difusió Cultural i assessor de Presidència en els governs de Jordi Pujol, explica en la biografia de Fèlix Millet pare que aquest havia ajudat centenars de persones, sovint d’amagat. “Em diuen que els darrers anys algunes vídues de fejocistes [de la Federació de Joves Cristians], passaven mensualment pel seu despatx a cobrar una quantitat en metàl·lic, però que no ho sabia ni la pròpia família de Millet, la qual ho va descobrir quan ja era a l’eternitat.” Això de pagar en metàl·lic i en secret, d’amagat, li venia de família, a Fèlix Millet fill. La diferència és la finalitat. Molt oposada la del fill a la del pare. “Segur que Millet [el pare] es va endur a la tomba moltes bones accions amb vista a persones o a Catalunya”, afegeix Manent. Caldrà  esperar per veure si les males accions, Millet fill se les endurà o no a la tomba. 

Nascut en una família catòlica i burgesa, l’ara vilipendiat Fèlix Millet era fins el passat juliol un reconegut empresari i mecenes que el 1999 havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, de mans del President Pujol. L’esclat del cas Millet va frustrar la concessió de la Medalla d’Or de Barcelona, distinció que tots els partits de l’Ajuntament ja havien pactat de concedir-li. Guardons i distincions, no l’hi falten. A part de la Creu de Sant Jordi, que el Govern de Catalunya li ha reclamat que retorni per respectar la dignitat d’aquesta distinció, Fèlix Millet i Tusell compta amb els reconeixements de Corbata d’Isabel la Catòlica, Clau de Barcelona, Senyor de Barcelona, Cruz de Oro, Confrare d’Honor per la Confraria del Cava Sant Sadurní, i Conciutadà que ens honora. Aquest últim el va rebre el juliol del 2008, just un any abans que es destapés el pastís, acompanyat de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, del ministre de Cultura, César Antonio Molina, i del president de la Generalitat, José Montilla.  

Un any enrere tothom es volia fotografiar al costat de Fèlix Millet. No només perquè presidia l’Orfeó Català i la Fundació que ell mateix havia creat i des de la qual havia impulsar el major projecte de reforma del Palau de la Música, amb l’arquitecte Òscar Tusquets. També per la seva faceta d’empresari influent, omnipresent en consells d’administració i acumulador incansable de càrrecs (el llistat seria llarguíssim). El 2006 va ser nomenat president de l’Agrupació Mútua, ara en hores baixes, intervinguda pel Ministeri d’Economia, i un any més tard de Bankpyme. El 2007 va ser elegit vicepresident tercer de la Fundació Futbol Club Barcelona, entitat on havia entrat en la junta directiva de Josep Lluís Núñez.

Un any enrere, dèiem, quan l’alcalde, el ministre i el president de la Generalitat es fotografiaven amb ell, com totes les autoritats del país ho havien fet abans, pocs sabien que Fèlix Millet va arribar a ingressar a la presó el 1983 per l’estafa de la immobiliària Renta Catalana. Va ser, en presó preventiva, durant només dues setmanes, per un delicte pel qual va ser condemnat el 1984 a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes. Se sabia que era altiu i que generava alguns ressentiments, però era un dels escollits entre l’elit burgesa barcelonina. Va tenir l’habilitat de captar fons públics i privats, i d’aplegar en la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música una síntesi de les diferents sensibilitats de les classes dirigents, barreja de cognoms de catalanisme de pedra picada i sectors emergents de l’empresa, però menys compromesos políticament. Tothom era benvingut al Palau sempre i quan passés per caixa i no fes massa preguntes. La capacitat d’atracció de polítics al Palau s’anava traduint en ajuts econòmics acceptables. Tot es va desorbitar, però, amb el festeig de Fèlix Millet amb un José María Aznar que aleshores confessava parlar català en la intimitat. La gran restauració de l’auditori de Lluís Domènech i Montaner a finals dels noranta del segle passat no s’entén sense l’aportació entusiàsticament interessada del Ministeri de Cultura i d’un projecte pressupostat en 9 milions d’euros que n’acaba constant més de 24.

A diferència del pare, el fill confon la finalitat de les estretes relacions amb el règim de l’època. Acaba posant el cognom Millet al servei del rentat d’imatge d’Aznar a Catalunya, i en un context de bogeria de projectes arquitectònics i immobiliaris al Palau de la Música comencen a sorgir les barbaritats que ara s’han destapat. Això sí, sempre amb un notable menyspreu i desinterès pels cantaires i els cors. Mentre les factures falses i els sobres amb bitllets de 500 anaven a dojo, els cantaires patien les misèries pressupostàries i fins i tot s’havien de pagar els entrepants.

Aquest és el relat del cas Millet.