Prohibir la IA abans d’aprendre a utilitzar-la?

Salvador Illa ha decidit posar una edat a la intel·ligència artificial. El Govern prepara una llei per prohibir-ne l’ús en l’àmbit educatiu als menors de 14 anys, dins d’un paquet de més de seixanta mesures destinat a reduir l’exposició d’infants i adolescents a les pantalles. La decisió s’emmarca en una ofensiva molt més àmplia a favor dels llibres, de la lectura sostinguda i de l’escriptura a mà, i respon a una preocupació que seria absurd menystenir: l’impacte de la hiperconnexió sobre la salut, la concentració i els aprenentatges.

El problema apareix quan posem en el mateix sac el mòbil, les xarxes socials, el consum compulsiu de vídeos i una tecnologia com la IA, que pot servir tant per copiar uns deures com per aprendre una llengua, programar, contrastar una hipòtesi o comprendre millor un text. Una pantalla és un suport; TikTok, una plataforma; ChatGPT, un sistema generatiu. No són el mateix ni produeixen necessàriament els mateixos efectes. I potser la primera pregunta que ens hauríem de fer abans de prohibir és què volem impedir exactament.

La seqüència política també sorprèn. El 14 de setembre, Illa convocava Catalunya a un “gran debat de país” sobre l’educació. El Consell d’Educació de Catalunya, integrat per representants de la comunitat educativa, haurà de discutir durant mesos qüestions com la formació del professorat, la digitalització, la comprensió lectora, l’escola inclusiva o el paper dels equips directius, amb unes conclusions previstes per a la primavera del 2027. Una setmana després, però, una de les decisions més transcendents sobre aquesta mateixa digitalització sembla ja presa: la IA no entrarà a les aules abans dels 14 anys.

No és una discussió menor. Podria passar perfectament que, després d’escoltar pedagogs, mestres, famílies, neurocientífics i especialistes en tecnologia, la conclusió fos que determinats usos de la IA no són adequats a primària. Però si s’han convocat experts per repensar el model, semblaria lògic escoltar-los abans d’establir una frontera que afecta precisament un dels grans canvis tecnològics que condicionaran el futur d’aquests alumnes.

Hi ha, a més, una contradicció de país difícil d’ignorar. El mateix Govern d’Illa va aprovar el novembre passat l’Estratègia Catalunya IA 2030, que preveu mobilitzar 1.000 milions d’euros i desplegar 88 actuacions per convertir la intel·ligència artificial en “un actiu estratègic de país”. Entre els seus vuit eixos hi ha les infraestructures, la recerca, l’empresa, l’administració pública, el talent, la societat digital i la projecció internacional. La voluntat declarada és situar Catalunya entre els referents europeus d’una IA responsable, ètica i segura.

Per tant, aspirem a disposar d’investigadors, empreses, supercomputació, administracions intel·ligents i professionals formats en IA, però volem ajornar fins als 14 anys el primer contacte educatiu amb aquesta tecnologia. No és necessàriament incompatible, però exigeix una explicació pedagògica força més sofisticada que un titular. El talent no apareix espontàniament als divuit anys. També es construeix amb curiositat, alfabetització tecnològica i capacitat crítica.

Catalunya, a més, coneix bé el moviment pendular. Fa quinze anys vam abraçar la digitalització amb entusiasme. L’eduCAT1x1 va portar ordinadors portàtils, llibres digitals, Wi-Fi i pissarres interactives massivament als instituts. El curs 2010-2011 hi havia prop de 100.000 alumnes implicats i uns 14.000 professors havien rebut formació específica. Aquell experiment va demostrar que introduir tecnologia a l’aula no equival automàticament a transformar l’educació.

Seria estrany que ara n’extraguéssim la conclusió exactament contrària: si introduir tecnologia no resol per si sola els problemes, retirar-la tampoc els resoldrà necessàriament. Els mals resultats educatius catalans tenen causes complexes i acumulades. Convertir les pantalles o la IA en l’explicació total pot ser tan temptador com ho va ser anys enrere presentar un ordinador portàtil com la porta automàtica cap a l’escola del futur.

La UNESCO recomana un llindar mínim de 13 anys per a l’ús d’eines d’IA generativa a l’aula i reclama protecció de dades, validació pedagògica i salvaguardes. Però hi afegeix una cosa essencial: cal formar el professorat. La mateixa organització ha desenvolupat marcs de competències perquè alumnes i docents entenguin la IA i puguin utilitzar-la de manera segura, ètica i significativa.

La Comissió Europea ha publicat aquest any noves orientacions perquè els professors aprenguin a incorporar de manera ètica la IA i les dades a l’ensenyament. L’objectiu declarat no és que l’alumne delegui el pensament en la màquina, sinó reforçar el criteri del docent i fomentar una adopció responsable. I l’AI Act europeu ha convertit l’alfabetització en intel·ligència artificial en una peça explícita del nou marc regulador.

Aquest és probablement el terreny més incòmode perquè no permet titulars simples. Ensenyar un infant a utilitzar bé la IA és molt més difícil que dir-li que no la pot utilitzar. Obliga a formar docents, adaptar currículums, decidir quines eines són adequades per a cada edat, preservar l’esforç cognitiu, ensenyar a verificar respostes, detectar al·lucinacions, reclamar fonts i comprendre que obtenir una resposta no equival a haver après res.

I queda encara una qüestió pràctica. Què significa exactament prohibir la IA a un menor de 14 anys en una societat en què aquesta tecnologia ja s’està integrant en cercadors, telèfons, navegadors, processadors de textos i tota mena d’aplicacions? Es prohibirà només l’ús directe de ChatGPT, Gemini o Claude? També un cercador que generi una resposta amb IA? Un corrector? Un traductor? Un tutor incorporat a una plataforma educativa? I, sobretot, com es garantirà que allò que es prohibeix dins del centre no s’utilitzi cinc minuts després des de casa?

És la vella temptació de posar portes al camp, ara en versió algorítmica. Ja vam viure una discussió semblant amb Google i la Viquipèdia. Al principi, el dilema era si els alumnes les podien utilitzar. Amb els anys vam descobrir que la pregunta útil era una altra: com les havien d’utilitzar, com distingir una font fiable d’una de dolenta i com evitar que buscar substituís pensar.

Amb la IA ens espera una discussió encara més profunda. No cal abraçar el tecnooptimisme ingenu que presenta cada innovació com una salvació. Les empreses tecnològiques tenen interessos, els models tenen biaixos, els menors necessiten protecció i l’escola no pot convertir-se en el laboratori comercial de Silicon Valley. Però tampoc hauríem de caure ara, en plena bombolla mundial de la por a la IA, en el reflex contrari: convertir la prohibició en una política educativa per si mateixa.

Potser la pregunta no és a quina edat deixarem que els alumnes utilitzin la intel·ligència artificial, sinó a quina edat començarem a ensenyar-los a comprendre-la. Perquè protegir-los de la tecnologia durant uns anys pot ser raonable. Pretendre educar-los com si aquesta tecnologia no existís seria una cosa molt diferent.