Sara Bugallo Lois, una àvia centenària que va arribar a Calella des de Galícia

L’alcalde de Calella, Marc Buch, ha visitat aquesta tarda la veïna centenària Sara Bugallo Lois i li ha fet entrega d’una placa de l’Ajuntament i d’un ram de flors. Una quinzena de calellencs han arribat als 100 anys, i quan compleixes un segle de vida el consistori et fa un merescut reconeixement institucional com el que aquest divendres han fet l’alcalde Buch i la primera tinent d’alcaldia Cindy Rando. Per acabar-ho d’arrodonir, Ràdio Calella Televisió també ha participat de la visita al modest pis del carrer Sant Antoni amb carrer Ànimes on viu la meva àvia Sara i ha pres imatges d’un moment tan emotiu per a la família.

La dona no s’esperava pas que el dia del seu aniversari acabés rebent la visita de l’alcalde de la ciutat on va arribar fa 55 anys, el 1968, acompanyat del seu marit, Saúl Bernárdez Alonso, i dels seus fills Emilia, de 15 anys, i Carlos, de 9. Tots quatre van arribar de Galícia, concretament d’un petit nucli rural del municipi de Forcarei anomenat Fixó, a l’interior de la província de Pontevedra, a tocar de la d’Ourense. El matrimoni format per Saúl i Sara i els seus dos fills van passar uns dies a Santa Coloma de Cervelló abans d’aterrar a una Calella que aleshores començava a créixer urbanísticament amb hotels i noves edificacions.  

Per una carambola que ara no ve a tomb, el matrimoni gallec que havia vingut a Calella en una furgoneta carregada de patates, xoriços i pernils —van haver de vendre les seves vaques i tota la resta, menys la casa de Fixó— van tenir l’oportunitat de quedar-se un bar del carrer Sant Antoni que es deia Hawai i que estava enfocat a una clientela de turistes estrangers. Aleshores Calella era pionera en el turisme de sol i platja, i atreia estrangers de tot Europa com poques ciutats catalanes podien fer, amb permís de Lloret de Mar.

De Hawai a Los Gallegos

Saúl i Sara mai s’havien dedicat a l’hosteleria, perquè el meu avi havia treballat molts anys de paleta a Brasil, Veneçuela, França i Andorra, mentre la meva àvia s’encarregava dels fills i cuidava les vaques, treballava la terra i s’ocupava de la casa i la finca rural en solitari. Un paleta emigrant i la seva dona que no havia sortit de Galícia van atrevir-se a agafar el bar Hawai per acabar-li posant el nom de Bar Los Gallegos i explotar-lo durant 9 anys amb un èxit important entre els clients locals que esmorzaven, dinaven i sopaven brou gallec, pop a la gallega, calamars, bistecs a la planxa i, els caps de setmana, algunes tapes.

El logo del Hawai era una palmera i el dels Gallegos, uns gaiters. Al cap de 9 anys, i després que el marit de l’Emilia, l’Antonio Gordillo Lavado, acabés de construir com a paleta un bloc de pisos al carrer Ànimes, la família va comprar un local als baixos de l’edifici per convertir-lo en restaurant, ampliant la superfície de Los Gallegos i donant-li un toc més de restaurant que de bar, tot i que l’establiment tenia una espectacular barra amb més de mig centenar de plats i tapes variades. L’Antonio va deixar l’ofici de paleta quan ell, en Saúl, en Carlos i d’altres van acabar les obres del restaurant, i aleshores va entrar a la cuina amb l’àvia Sara per ajudar-la i acabar aprenent a fer de cuiner, i vés quin cuiner.

El local del carrer Ànimes, el segon de la família, es va dir El Hogar Gallego, i gairebé cinc dècades després encara s’ho diu i és un dels millors restaurants de Catalunya, recomanat a la Guia Michelin i establiment de culte per a centenars de clients d’arreu del país que sempre que poden —i menys del que volen— gaudeixen del millor peix i marisc. El logo d’El Hogar Gallego va ser no els gaiters sinó un hórreo com el que Saúl i Sara tenien a la seva finca de Fixó.

Les ‘filloes’ de la iaia Sara

Des que va arribar a Calella un hivern fred de 1968, Sara Bugallo, amb 45 anys, no va parar de treballar fins que es va jubilar, i quan es va jubilar encara ajudava en el negoci familiar encarregant-se de la bugada o del que fos. Les seves truites de patates amb ceba són mítiques i centenars de calellencs encara les recorden, així com els molts plats i tapes que entre ella i el seu gendre Antonio van anar incorporant al repertori d’El Hogar Gallego a base d’anys i de l’aprenentatge de cuiners i personal que anaven passant pel restaurant. Encara avui a la carta d’El Hogar Gallego hi ha un plat amb el seu nom, les ‘filloes’ de la iaia Sara, que són una mena de creps que es fan a Galícia i que l’àvia cuinava amb mà de sant.

Treballar, treballar i treballar. Això és el que ha fet tota la seva vida la Sara, aquesta gallega forta i creient que porta més anys a Calella que al seu natal Ameixedo i a Fixó. Nascuda en un petitíssim nucli rural a la Serra do Candán, en un paisatge delimitat per Bustelos, Grobas, Ameixedo i Mirador de Pedroselo, Sara Bugallo explicava aquesta tarda a l’alcalde i a la tinent d’alcalde records d’infantesa i de les seves primeres dècades de vida amb una memòria envejable, i amb un castellà en què intercala paraules en gallec, que és la seva llengua i amb la qual ens ha parlat als sis néts i encara parla als sis besnéts. 

Família i negoci, la història de Catalunya

La història de Calella i de Catalunya no s’entendria sense les moltes Sares que van arribar d’arreu i que van pencar de valent fins més enllà de passada la jubilació, i que es van dedicar a la família i al negoci com si estiguessin treballant la terra i la petita explotació que els va veure néixer. Família i negoci, i només a partir del moment que es va jubilar va poder tenir temps per comprometre’s amb la comunitat a través d’una fe cristiana de missa diària i de col·laborar amb algunes tasques de la parròquia.

La cuinera el 1968 de Los Gallegos i a partir del 1977 d’El Hogar Gallego és coneguda per molts calellencs i clients de fora de la ciutat que encara venen al restaurant pels seus esmorzars o per les tapes. Les últimes dècades, també entre les seves amigues amb qui coincidia a missa, a la parròquia de Calella i que avui encara la visiten dia sí dia també per dur-li la comunió o alguna compra que demana.

Santuari d’imatges religioses

Amb un segle de vida a les seves esquenes, la Sara té el cap clar —predominen els records d’infantesa i de joventut per davant dels més recents, paradoxalment— i es val per ella mateixa, amb uns fills que cada dia l’ajuden amb el dinar i altres tasques de la llar. El modest pis del carrer Sant Antoni amb unes vistes privilegiades sobre el pati de l’escola L’Estonnac —antigament ‘les monges’— és avui un santuari de retrats de família en color ja destenyit dels primers anys dels revelats en color i, sobretot, un santuari d’imatges religioses en una llar de missa diària a la televisió, rosari i lectura.

Treballar, treballar i treballar

Fa cent anys arribada la ràdio a Catalunya, fa cent anys encara havia d’arribar la guerra civil espanyola, fa cent anys la misèria imperava i en un ‘monte’ gallec entre Pontevedra i Ourense naixia una nena que faria coses inimaginables encara que avui ens sembli que treballar, treballar i treballar no té cap gràcia. Aquesta tarda li recordava a l’alcalde i a la tinent d’alcaldia els progressos i l’evolució del negoci familiar, i la veritat és que si mirem enrere el que van fer la Sara i en Saúl, i després l’Antonio i l’Emilia, i avui en Toni —tercera generació als fogons— és espectacular encara que no se li hagi sabut posar èpica, i també cal dir-ho, encara que aquí no els hàgim volgut reivindicar prou. 

La placa i el ram de flors, a més d’una felicitació institucional per haver arribat als 100 anys, poca broma, és per a mi un merescut homenatge que l’Ajuntament li ha fet a aquella dona que tant ha treballat, que tanta riquesa ha generat i que tanta felicitat ha repartit en forma de truites de patates magistrals, pops a la gallega amb plat de fusta, empanades gallegues, un brou a la gallega que a l’hivern era miraculós i desenes i desenes de receptes que van alimentar ‘currantes’ i famílies, parelles, colles d’amics i veïns, a l’entorn d’una barra i d’unes taules que han estat testimoni dels millors anys de la Calella pionera turística, de la Calella que es va convertir en icona del país per la seva aposta d’atraure visitants d’arreu del món i que sense les Sares no hauria estat possible.

La nena d’Ameixedo, la dona de Fixó, és avui una àvia centenària de Calella que deixa mil records agradables entre centenars de clients i exclients i, per a qui vulgui retre-li un homenatge gastronòmic, ho pot fer a través de les postres que hi ha a la carta d’El Hogar Gallego: les ‘filloes’ de la iaia Sara. I per molts anys!