L’elecció dels alcaldes i alcaldesses

Començava a escriure aquest article quan Pedro Sánchez convocava eleccions generals per al 23 de juliol. Audaç decisió. Una aposta arriscada de futur incert però que, de moment, tapa els titulars de la victòria municipal del PP o del PP i VOX, com vulguin. La campanya municipal ha silenciat les declaracions prèvies d'alguns destacats dirigents polítics de la dreta a favor de l'elecció directa de les alcaldies. Que sí, que no, que caigui un xàfec. Veurem si el dia 17 de juny, data prevista per a la constitució de les corporacions locals i l’elecció de les alcaldies, es conjuga verb i predicat.

Mentre arriba el dia 17 de juny i es prepara el 23 de juliol —quin vertigen!— les negociacions per assolir acords marcaran l'agenda local, excepte en aquells casos en què la victòria electoral hagi atorgat a qui estigui al capdavant de la de llista més votada la majoria absoluta a l'assemblea municipal. Uns quants afortunats. Entre aquells que no l'han obtinguda encara ressonarà allò de “que governi la llista més votada!”. És natural.

La veritat és que una esmena del professor Jordi Solé Tura aprovada al Congrés amb tres-cents vots a favor es manté vigent gairebé 45 anys després i mostra fort el pacte vigent a la Llei Orgànica del Règim electoral General, entre l'elecció indirecta per part del ple municipal, com a preferent, i la directa, com a subsidiària.

Catalunya ha renunciat a tenir la seva pròpia llei electoral. És una renúncia d’autogovern i algú hauria d'explicar per què

Catalunya aquí pot dir poc perquè ha renunciat a tenir la seva pròpia Llei electoral. És una renúncia d’autogovern i algú hauria d'explicar per què. Això sí, ànim per crear comarques ens sobra. Mentre arriba aquesta Llei, el pacte que es va concretar a la llei 39/1978, de 17 de juliol, que va regir les primeres eleccions locals d'aquesta democràcia regularà l'elecció de les properes alcaldies a tot Espanya.

Els acords d'elecció indirecta en un sistema polític no bipartidista i més encara a nivell local han de ser sòlids a més d'assegurar la majoria absoluta en l'elecció del cap de l'executiu per l’assemblea municipal i han de tenir en compte quin tipus de majoria volguda a les urnes pels electors deixen fora del govern. El que ha passat a Badalona o a Arenys de Mar el 28 de maig alliçona força i ens mostra que potser sí que s'hauria d'introduir algun element corrector a la fórmula pactada ‘in voce’ fa gairebé més de quatre dècades.

Aliances o acords de quatre contra un són tan arriscats com la decisió de Sánchez. Audaços, però d’incert resultat.

_{Juan Ignacio Soto Valle (Bilbao, 1956). Membre del Consell Rector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Professor honorari de Dret Administratiu a la Universitat Rovira i Virgili. Secretari d'administració local amb exercici als ajuntaments de Pineda de Mar, Badalona i Diputació de Girona. President honorari de l’Union des Dirigeants Territoriaux de l'Europe. Exsecretari general de la Federació de Municipis de Catalunya}