La política també és qüestió de pell

La política parlamentària demana molta mà esquerra. Al Congrés dels Diputats, PSOE i Unidas Podemos fan mans i mànigues perquè el govern de Pedro Sánchez no perdi votacions i vagi tirant endavant, amb renovacions d'organismes, reformes de codis penals i aprovacions de pressupostos, i amb l'oposició d'una dreta envalentonada per la demoscòpia. El govern espanyol té el suport de 153 diputats (120 del PSOE i 33 d'UP) dels 349 que hi ha al Congrés.

El que s'ha anomenat la majoria de la investidura, amb independentistes catalans i bascos i el PNB, entre d'altres, ha sostingut el president Sánchez, que ha concedit indults, s'ha assegut en una taula de negociació amb el govern català i ara derogarà la sedició i modificarà la malversació. Déu n'hi do. Ja veurem com acaba la modificació del Codi Penal, però tornant a la pantalla prèvia a la modificació del PP del 2015 tornar a fer un 1-O no comportaria les penes de presó tan altes ni activaria les mateixes eines de repressió que el 2017. Potser unes altres, però no aquestes. Al jutge Marchena li costaria més.

Si l'aposta d'ERC a Madrid culmina satisfactòriament, líders polítics condemnats com Oriol Junqueras i Jordi Turull es podrien tornar a presentar a unes eleccions en un temps no massa llunyà. Després dels indults, aquesta rehabilitació institucional contribuiria a rebaixar el conflicte, un dels objectius que s'havien fixat els socialistes malgrat la cridòria de la dreta i el seu aparell mediàtic. Paradoxalment, en paral·lel, el segon nivell del govern Puigdemont-Junqueras anirà a judici i un munt de càrrecs seguiran vivint amb l'espasa de Dàmocles judicial per l'1-O al damunt.

Haver assolit aquestes fites a Madrid no deu haver estat fàcil, i alguns polítics es deuen haver esforçat de valent. Les negociacions Barcelona-Madrid coincideixen aquestes últimes setmanes amb una situació inèdita al Parlament de Catalunya, on els 33 diputats d'ERC són els únics que donen suport al Govern d'entre els 135 escons de la cambra. Encara que finalment el PSC i Comuns donin suport als pressupostos de Pere Aragonès, la percepció és que ERC té més bon rotllo a Madrid amb els grups del govern espanyol més que no pas la relació que mantenen al Parc de la Ciutadella els republicans amb els socialistes, per no parlar ja de juntaires i cupaires. Aragonès pot acabar tenint pressupostos pel 2023, però tota la resta de grups a excepció dels comuns no mostra gaire entusiasme per facilitar-li un tram final de legislatura catalana gaire plàcid.

Els últims dies, parlamentaris i càrrecs del Govern estan mantenint un munt de reunions per pactar uns pressupostos a Catalunya. La manca de coneixença, de relació i les diferències ideològiques entre ells segurament no seran impediment perquè Catalunya tingui comptes el 2023, però com que la política també és qüestió de pell estaria bé que ERC reforcés la intel·ligència negociadora al Parlament, que afavorís una millor relació personal amb la resta de grups i que s'impregnés del pragmatisme que avui exemplifica un Gabriel Rufián.

Anar alimentant la idea que la sociovergència ja està feta per als pactes postmunicipals a ajuntaments, consells comarcals i diputacions, és una arma a Twitter, però fa més distant les posicions de republicans amb socialistes i juntaires. Aquests últims es coneixen de fa massa anys i tenen molt d'ofici. Malgrat les distàncies ideològiques pel procés, el feeling que hi ha entre socialistes i juntaires al Parlament és perceptible i no és pel projecte Hard Rock ni l'ampliació de l'aeroport del Prat, ni tan sols una qüestió generacional. Hi ha molta cuina, molta pell, que ERC hauria de practicar al Parlament inspirant-se en el Congrés perquè l'absència d'un Sergi Sabrià a la cambra no sigui l'excusa per a una sociovergència de complicitats fins i tot personals que pot convertir la legislatura parlamentària en una agonia per als republicans.

Ho acaba d'advertir el president José Montilla en televisió: ERC podrà continuar al poder, però governar ja serà una altra cosa. Més enllà dels grans acords de la taula de negociació i dels equilibris PSOE-ERC, sense més pell com la que en petit comitè es mostren socialistes i juntaires, als republicans el dia a dia els serà més complicat a Catalunya fins a les municipals, i després ja es veurà. Pressupostos a banda. L'advertiment del president Montilla, de qui molts desconeixen el paper que encara juga al seu partit i el valor del bagatge que representa haver presidit el segon tripartit, no hauria de ser ignorat alegrement.

(Article de Saül Gordillo publicat a Principal.)