El Observador

L’estiu de 1991 vaig fer de fotoperiodista per al diari El Observador, cobrint tot tipus de notícies i entrevistes —en recordo unes a José Luis Perales i Sergio Dalma, que actuaven a Lloret de Mar— entre l’Alt Maresme i la Selva, especialment a la zona turística. Precisament a un dels fotògrafs del diari, el mític Joan Guerrero, li vaig comprar un teleobjectiu 70-200 de segona mà per a la meva càmera Nikon perquè ell es venia el material per passar-se a Canon. Promotora Editorial Europea em va pagar 22.313 pessetes per les fotografies publicades el juny de 1991, 57.205 per les del juliol, 90.000 per les de l’agost, i 35.000 per les del setembre. Pagaven bé, però va ser efímer.

A diferència de les fotos que llavors publicava jo a El Nunci i Punt Diari, al diari El Observador eren en color les de portada, de tal manera que aquell estiu portava la motxilla amb les càmeres —la Nikon nova i una Canon molt vella que m’havia donat el meu oncle—, els objectius i ple de rodets de blanc i negre i de color. Ara sona estrambòtic, però el pas del blanc i negre al color semblava tot un luxe, un progrés. I en el meu cas, va ser aquell estiu de 1991 amb la corresponsalia de fotògraf per a El Observador.

Crec que només vaig trepitjar la redacció de la Zona Franca en una ocasió, i no recordo si vaig arribar a saludar el cap de fotografia, Albert Aymamí. Va ser el dia que vaig adquirir el teleobjectiu Nikon de Joan Guerrero, que encara conservo. La meva relació amb el diari era telefònica i enviava els rodets dels encàrrecs a través de transportistes. Així mateix ho feia amb Punt Diari. Anava a Calella a Transports Aspas Villaret, i hi deixava els rodets dins d’uns sobres taronges amb una mínima descripció de la feina fotografiada. Si l’horari era més intempestiu, anava fins a les estacions d’autocars de la Sarfa de Blanes o Teisa de Lloret de Mar a dur els sobres perquè arribessin a temps a Girona (Punt Diari) o a Barcelona (El Observador) per a les edicions de l’endemà.

En aquella època ni fotografia digital ni mòbils. No hi havia tampoc Internet ni xarxes socials. La gràcia del fotoperiodista era anar l’endemà al quiosc —en el cas de Punt Diari a la delegació o al quiosc— a descobrir tot fullejant l’edició del dia com havien quedat les fotos de la jornada anterior i quina havien triat els companys de fotografia del diari. La fotografia analògica i enviar els rodets perquè els revelessin al laboratori del diari imprimia una màgia i misteri impensables avui en dia. Un rodet podia portar més d’una feina, la identificació dels protagonistes perquè els redactors fessin el peu de foto a través d’una descripció escrita de qualsevol manera amb retolador en aquells sobres d’enviament o les indicacions que fèiem als redactors per telèfon eren també una autèntica loteria que en alguna ocasió proporcionava sorpreses.

No va ser fins que vaig anar a la redacció d’El Punt al carrer Figuerola de Girona amb cotxe —ja amb cotxe i no amb moto— de manera més habitual que triar les fotos que havien revelat en Manel Lladó, Lluís Serrat, Joan Sabater, Lluís Romero, Eudald Picas, Núria Santiago o Tomàs Casademunt i tants d’altres companys, era possible, i així els peus de foto eren més encertats i es podia influir en la decisió de quina foto posaven en pàgina.