Joan Salicrú

Quan et demanen que escriguis sobre algú a qui coneixes corres el risc de no ser prou distant ni objectiu. Quan et demanen que escriguis per l’aniversari d’algú a qui aprecies i estimes el risc rau en no semblar excessivament subjectiu i parcial. Parlar d’un amic com en Joan Salicrú té la virtut que l’elogi que puguis fer serà clarament compartit per la totalitat de lectors i per la immensa majoria dels qui el coneixen. Serà molt difícil que pugui sortir algú a contradir tot el que aquí es pugui dir d’en Joan.

Celebrar el 40è aniversari envoltat d’una família, d’uns amics i d’un entorn com els que tens, Joan, és una passada. Has plantat un arbre, tens dos fills i acabes de publicar el llibre Bòsnia, la guerra que no ens van explicar. Ets una màquina. No pares de treballar. Les idees et brollen, i amb les ganes d’engegar projectes ens desbordes. Però el que té més mèrit és la teva persistència, disciplina, obstinació, rutina i convicció. No és fàcil tenir idees i, alhora, tenir la capacitat de treball, esforç i constància per dur-les a terme i mantenir-les ben vives. Em semblava que als que encara sou joves això us havia de costar més. Però és que tu ets una rara avis, i ho dic en positiu. Tens tanta capacitat i tantes ganes de pencar com creativitat. I una enorme habilitat per envoltar-te de bona gent i l’habilitat de fer equip amb grans companys i professionals, com els que sou a Clack o a la revista Valors.

Les idees et brollen, i amb les ganes d’engegar projectes ens desbordes. Però el que té més mèrit és la teva persistència, disciplina, obstinació, rutina i convicció

Hem coincidit en alguns projectes periodístics, com l’edició digital d’El Periódico de Catalunya, però la nostra és una relació més de col·legues i d’amistat en el sentit ampli. Ens veiem poc, però quan ens veiem connectem ràpid. I riem molt. Te’n fots de mi quan em dius Gordiyo, i treus a la conversa qualsevol anècdota, concepte o personatge de qui tenim alguna opinió compartida o experiència viscuda. I com m’agraden aquestes provocacions teves, ja siguin presencials o al grup aquell de Whatsapp. Entre tu i en Pode, sempre em feu un traje, i a partir de la rajada es desencadenen un munt de bromes i records. Sou com la veu de la consciència, i això que ens separen 9 anys i el jove ets tu, i també ho és en Pode.

La comarca, el periodisme i les iniciatives digitals ens han proporcionat bons moments i converses interessants. La política, alguna discussió saludable, una discrepància estimulant i sovint algun excés dialèctic que sempre acabem caricaturitzant i portant al terreny del relativisme. És brutal com, dinant o sopant —quan es podia fer abans de la pandèmia—, arribem al moment aquell en què repetim una tonteria 25.000 vegades. Tu no pares de riure, gairebé fins a l’extenuació, i arribem a un punt surrealista de diversió insuperable. 

En Manuel Cuyàs sempre parlava bé de tu, et seguia de prop. El que feies li generava una sensació satisfactòria de relleu generacional, de continuïtat humana i intel·lectual

M’hauria agradat molt, però molt, que en aquest exemplar d’aniversari hi hagués un text d’en Cuyàs pare. Perquè en Manuel et valorava un munt. Diria que t’admirava. Sempre parlava bé de tu, et seguia de prop. El que feies li generava una sensació satisfactòria de relleu generacional, de continuïtat humana i intel·lectual. Ser un MTV, escriure, impulsar revistes, organitzar activitats i tenir un esperit crític i un nivell cultural us connectava, tot i ser de generacions diferents. Tu ets clarament digital, perquè el blog Coses meves té una llarga trajectòria. Així com el blog La Riera 48. Però el que hi publiques podria perfectament encaixar amb el que escrivia en Cuyàs a El Punt del Maresme en aquells anys gloriosos que vam viure a la redacció del Camí de la Geganta. Per saber més del que explicàvem els mitjans locals calia llegir en Cuyàs. Tenia elements, referents i context imprescindibles. Tu, tot i la teva joventut, també els aportes més enllà del que publiquen els mitjans locals. Ets dels periodistes que van més enllà de la notícia i de les dades fredes. I això a l’era de Twitter té molt valor, perquè el format de profunditat i contextualització escasseja. Els que ja no vivim el dia a dia mataroní podem sobreviure llegint les teves peces al blog.

Ets dels periodistes que van més enllà de la notícia i de les dades fredes

La teva revista Valors, o la feinada que feu a Clack —recordo quan vam veure el cas de Caixa Laietana al 30 minuts de TV3 gràcies a vosaltres—, bé podrien ser l’Olimpíada Cultural, el Mataró Escrit o el cinefòrum de Cuyàs, si se’m permet el paral·lelisme. Són les mateixes ganes de fer coses i de fer-les ben fetes, de treballar per la ciutat i de generar debat, d’escriure informant i opinant, però amb uns quants anys de distància i en contextos diferents. Quan en Cuyàs apuntava a la seva llibreta, tu feies anar aquelles Blackberry’s que tenies i que teclejaves amb una agilitat envejable. Diria que ets l’últim català a qui recordo com a usuari d’aquesta marca de mòbils. Escrivies correus, missatges i notes mentre et reunies amb algú per feina, per no oblidar cap detall, i quan feia pocs minuts que acabaves de marxar ja ens enviaves el text a mode de ‘pendent’ o ‘compromís’. És la teva rutina, una metodologia joansalicruista que molts haurien d’adoptar.

Als de la vostra generació us pot passar una cosa una mica injusta. Que no se us valori prou

No sé si el que havia d’escriure era un text simpàtic o si això que m’està sortint és massa elogiós, però resulta que amb els teus primers 40 anys de vida ja has fet tantes coses per Mataró, pel periodisme i per la cultura, que, nen, ja voldrien molts tenir aquest bagatge al llarg de tota la seva carrera. Als de la vostra generació us pot passar una cosa una mica injusta. Que no se us valori prou. És com si per tenir un cert reconeixement professional haguessis hagut de viure la transició. Com si als de la generació del nostre admirat Cuyàs se’ls reconegués socialment d’una manera més natural, mentre que als Joans Salicrús d’avui i del futur el reconeixement social se’ls qüestioni d’una manera gasiva. Potser és una mania meva, però tinc la sensació que la proximitat generacional, la immediatesa digital i l’estil vertiginós amb què ens ha tocat viure ens aboqui a una confusió, fins i tot a una certa enveja col·lectiva, per evitar d’aplaudir i admirar els que, tenint només 40 tacos, ja heu fet una feinada i demostrat un nivell d’exigència i qualitat admirables.

D’aquí a 40 anys, quan em demanin un text per al teu 80è aniversari jo estaré tan fotut que m’anirà bé recuperar això que he escrit ara, actualitzar-lo amb les fites que segur que vindran i treure la part final de la manca de reconeixement social perquè aleshores sí que l’elogi serà compartit i admès socialment.

Joan, per molts anys. Una abraçada ben forta!