Un any sense en Manuel Cuyàs

Aquest dimarts fa un any de la pèrdua de Manuel Cuyàs. Un any en què ens hem preguntat molts cops què en pensaria en Cuyàs d’això o d’allò. Què hauria escrit i opinat en Manuel d’aquest últim any. Els que hem tingut la influència d’en Manuel Cuyàs, a nivell professional i personal, no hem pogut parar de pensar en ell i d’imaginar-nos les columnes que hauria escrit durant aquest temps. Els seus articles a El Punt Avui, les seves tertúlies al 324 amb Xavier Graset i els seus actes o presentacions de llibres a Mataró i Barcelona. Hauria escrit, en Manuel, l’últim llibre-entrevista de Jordi Pujol? O després d’haver escrit les seves memòries i haver-se destapat l’escàndol de la deixa de l’avi Florenci hauria declinat l’hipotètic oferiment d’escriure aquest últim llibre? Com ens hauria explicat el confinament, la pandèmia, la vacunació i l’impacte que el maleït virus ha provocat en tots nosaltres. Com hauria interpretat l’arribada a la presidència de la Generalitat del primer candidat d’ERC en 80 anys? Seria unilateralista encès o independentista pragmàtic? Hauria abandonat Twitter cansat de tanta guerra civil? Quins llibres i quines pel·lícules hauria recomanat? Hauria entrat en la voràgine de les sèries com ho ha fet la majoria de la gent confinada?

Ciutats com Mataró perden els enormes cronistes locals que són els seus Manuels Cuyàs i difícilment hi troben relleu

He fet molts cops l’exercici d’imaginar-me la interpretació de la realitat a través de la ploma absent d’en Manuel al llarg d’aquest any, i probablement aquest automatisme mental és el millor homenatge que els seus amics i coneguts li podem fer perquè demostra que realment el trobem a faltar. És un any que s’ha fet llarg per molts motius, però no tenir en Cuyàs al diari, la televisió, la ràdio, Twitter, als missatges de Whatsapp o en algun dinar que fèiem de tant en tant amb ell i en Francesc Santiago a Can Culleretes és l’absència que ens ha deixat més orfes durant aquest temps. En un mes ja serem a Les Santes de Mataró, encara atípiques per la pandèmia però més Santes que l’any passat en qualsevol cas, i tornarà a ser un anar recordant on ens hauríem trobat en Manuel –al Desvetllament Bellugós, a Requisits, al Parc...– o com ho hauria traduït en el seu article diari. Porto el record d’en Manuel al terreny estrictament local perquè és a Mataró on la seva pèrdua és més clamorosa. Ciutats com Mataró van perdent els enormes cronistes locals que són els seus Manuels Cuyàs i difícilment hi troben relleu. Costa molt que l’actual dèria per la immediatesa de les xarxes afavoreixi la construcció de referents com en Cuyàs ho és a Mataró. I dic ‘és’ perquè la relectura dels seus articles locals, vigents encara, demostra la petjada que deixa un periodista i escriptor com ell.

També porto el tema al terreny local perquè sovint he pensat que si Cuyàs hagués estat un senyor de Barcelona, i no pas només un senyor de Mataró, potser avui s’hauria celebrat un homenatge de record a nivell nacional. Ser de fora de Barcelona, no escriure a un diari de Barcelona i no formar part d’una certa pomada centralista, sovint té aquests peatges. Que la vàlua periodística i literària d’en Manuel, que la seva ploma i el seu particular estil d’analitzar l’actualitat, tindrien una major consideració a nivell nacional si en Cuyàs hagués format part d’altres entorns o s’hagués mogut per altres mitjans de comunicació és una conclusió feridora. És per això que els maresmencs i els que el vam conèixer i tractar, els que hi vam treballar, li tenim una estima afegida, potser compensatòria per la gasiveria d’elogis d’altres que no el van saber valorar com es mereixia.

Fa més d’un any d’aquell comiat escrit que havia de ser temporal. Aquest dimarts fa un any de l’adéu definitiu. Manuel, et tenim més present que mai.

(Gràcies, Àlex Hinojo, per aquesta entrada ampliada d’en Manuel a la Viquipèdia. Gràcies, Quim Puig, per aquestes fotos.)