Repòrter, juny de 2000 | Sant Joan del 2000
En veritat, en veritat us dic que si el gra de forment no mor un cop l'han colgat, no en lleva res; però si mor, llavors en lleva molt de fruit. Evangeli de Sant Joan. Pròleg de Fiodor Dostoievski en Els germans Karamàzov. És l'encapçalament del recordatori que es va entregar en l'enterrament de Montse Vilanova i Puertas, una jove d'Arenys de Mar que la revetlla de Sant Joan va sortir de casa amb ganes de passar-s'ho bé i que mai no hi va tornar. «La vida és molt bonica, és un sospir que nosaltres fem, des que naixem ens encomana una vida, no un infern! (...) No tinguis por, notinguispor, perquè la vida ha estat dura, però hi haurà un record en tu, que et dirà: la vida què bonica!»
El poema, signat per Montse, apareix en el recordari. Precisament això, un record, és el que conservarem molts joves d'aquesta comarca que la revetlla de Sant Joan ens concentràvem a Arenys de Mar amb moltes ganes de gresca. Especialment els que érem a molt pocs metres de la Montse. Va ser ella com podria haver estat qualsevol de nosaltres. Gent jove que esperàvem davantde l'escenari l'inici de l'actuació de La Salseta del Poble Sec, com ¡a és tradició a Arenys de Mar per Sant Joan. Mentre observàvem com s'acabava el correfoc, a l'altra banda del recinte de la revetlla, es va produir de sobte u na gran explosió. No es tractava de cap petard llançat als peus per un bromista (a la revetlla estava prohibit l'ús de petards). Va resultar ser un maleït coet que va fer buidar el recinte en pocs segons. Però allà, a terra, hi havia una persona. Una noia de 18 anys, una víctima innocent d'un accident segons sembla també innocent. Les amigues no van poder contenir la histèria en veure-la. La indignació es va apoderar de la majoria de nosaltres. Es va acabar la festa, malgrat les dues cançons que vatocar La Salseta. Quan es va confirmar el que es veia a venir, tot es va aturar. Es va suspendre la festa, com no podia ser de cap altra manera. Incomprensible, però real. Els que no la coneixíem hem tingut ara l'oportunitat de fer-ho. Un dels versos que li dedica la família és una frase que ella repetia: «El millor triomf no rau a no caure, sinó en sempre tornar a aixecar-se!». Sempre et recordarem.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgina 5.)