Repòrter, maig de 2000 | Un epistolari que il·lumina una part obscura de la història nacional

La darrer a tramesa de l'epistolari de Coromines va embolcallada amb una coberta magnífica de Perejaume. Perejaume deu ser l'únic cas en la història de l'art català —i potser en la història de l'art, sense especificatius— d'un artista que s'in.spira en l'obra d'un filòleg, i que és capaç d'interpretar amb imatges i colors la partitura de sons i paraules. La llengua és el nom de la portada de l'artista. Crec que el filòleg hauria respost amb un Bravíssim (carta 192) que hauria ressonat per tots els Països de La llengua. Josep Ferrer i Joan Pujadas, infatigables i pertinaços, com Coromines i Moll, han editat amb la pulcritud i competència que són el segell de totes les obres que signen, un epistolari densíssim que il·lumina un fragment obscur de la història de la nostra col·lectivitat nacional. En el pròleg han cedit la paraula a Aina Moll, que és part implicada en la història que l'epistolari descabdella. Aina Moll va col·laborar amb el seu pare, Francesc de B. Moll, en la redacció del gran Diccionari català-valencià-balear i va ser invitada per Coromines a col·laborar en la redacció de l'Onomasticon Cataloniae i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (carta 213). Aina Moll, en el pròleg —extens i molt interessant (pp. 5-50)— documenta des de dins la història de l'Epistolari. Fa notar la inversió de papers que es produí en les maneres d'actuar de Moll —deixeble de Mn. Antoni M. Alcover, que era un home arrauxat i desmesurat— que es va comportar sempre amb un estil britànic i fabrià, exactament al contrari de Coromines —que va ser el gran deixeble de Fabra— que s'expressava en el més pur estil alcoverià.

Al llarg de les 221 cartes que els dos homenots es van intercanviar al llarg de gairebé mig segle (1933-1980) es pot visurar des d'una perspectiva original una sèrie d'aspectes de la història de la nostra cultura i de la història de la llengua catalana del segle xx. La primera carta de Coromines a Moll, a propòsit d'un article que Moll publicà en el Butlletí de Dialectologia Catalana, se situa en un ambient i un context de normalitat nacional: «[el Butlletí] aspira a ésser l'òrgan dels estudis lingüístics de tota mena en les terres catalanes» (carta 1). L'última carta de Moll a Coromines és d'agraïment pel primer volum del DECat de J. Coromines. Coromines hi va escriure: «Molli, immo suavissimo amico vel saxó fortiori!» [A Moll, suavíssim amic però més fort que una roca]. Entre una lletra i l'altra es va descabdellant la història del segle XX: l'exili de Coromines, primer a la universitat de Cuyo, a l'Argentina, i després a la de Xicago, als Estats Units, i la creativa i infatigable activitat intel·lectual i editora de Moll des de Palma de Mallorca. El país va quedar cobert per les tenebres del franquisme, una variant d'una de les plagues d'Egipte bíbliques. Les cartes de 1937, escrites en francès i amb els noms disfressats per a despistar la censura: M. Jean C. Vigneaux [Joan Coromines Vigneaux], M. Aramond [Aramon], M. Favre [Fabra], en són un bon testimoni. El treball de Moll —sempre infatigable— redactant gramàtiques per a l'aprenentatge de llengües estrangeres destinades a alumnes de batxillerat (carta 15), mentre espera que baixi el preu del paper (carta 26) per a poder reprendre la publicació del Diccionari català-valencià-balear. Coromines, ja des del primer moment de l'exili havia començat a preparar el primer carreu de la seva «ardida piràmide»: el diccionari etimològic castellà (carta 16); sense oblidar que: «II y a longtemps que je réunis des matériaux pour faire un Dictionnaire étymologique de ma langue maternelle. J'en ai enormement. En méme temps, j'a i pris des notes assez abondantes qui pourraient servir de base a un Dictionnaire étymologique espagnol» (carta 16, 7-VII-1939). Els intel·lectuals catalans sempre van ser uns ingenus respecte a la seva valoració de les circumstàncies polítiques: l'any 1943, en plena guerra mundial a Europa, Moll escrivia a Coromines: «Confio que no será ya larga la ausencia» (carta 21). El país es troba intel·lectualment desolat: «Entre els joves és especialment digne d'atenció N'Antoni Badia Margarit, que ja és catedràtic de la Universitat i constitueix un dels pocs prestigis sòlids de la decadent Facultat de Lletres» (Moll, carta 31).



El que podríem anomenar I'«estil Moll» —que es contraposa de manera punyent amb l'«estil Coromines»— queda ben palès en la prudent resposta de Moll a la duríssima i injusta ressenya que Coromines va dedicar a les gramàtiques històriques d'A. M. Badia i Margarit i de F. de B. Moll: «En resum: la vostra recensió s'ha de publicar, en benefici de tots els estudiosos; millor si es publica a l'estranger que a casa nostra, perquè ací es divulgaria entre gent que no hi veuria una ressenya objectiva sinó una rebentada que no heu tingut intenció de fer; i millor encara si en traievi les coses dures que us he indicat i algunes altres que deixo al vostre criteri, no perquè hagi de molestar-me si les dieu, sinó perquè en aquest moment el meu nom va lligat a més d'una empresa que interessa que conservi tot el prestigi possible (superior al que jo personalment pugui merèixer), per tal que aquestes empreses sien fructíferes en l'aspecte patriòtic i cultural de la nostra terra» (carta 184).

L'Epistolari té un gran interès perquè fa veure la dificilíssima i precària situació de la llengua catalana en l'època de la persecució i les difícils relacions entre Ramon Aramon, secretari de rinstitut d'Estudis Catalans —cap visible de la màxima institució que havia de tenir cura de la llengua en uns moments de proscripció absoluta del món de l'ensenyament i de la cultura «oficial»—, i Coromines i el mateix Moll. Escriu Moll: «Ja veureu, per la conferència, amb quin respecte parlo de l'Institut, i com corresponc a la campanya cjue es fa contra el Diccionari per la persona que pel seu càrrec té més obligació de propagar tota cosa cultural catalana.» (carta 57): «Però aquests homes carregats de fe i d'abnegació s'han trobat sovint que la seva propagació del Diccionari català-valencià-balear era entrebancada per un treball de sapa que sempre procedia d'elements íntimament adherits a la més alta institució cultural catalana. Imagineu-vos el desencís que havia de produir-los aquest fet incomprensible.» (carta 64). Escriu Coromines: «Us prego cpie tingueu el que ara us diré en el secret més absolut. Ja us vaig dir un cop i que hi ha en el si de la Secció Filològica una discrepància profunda sobre l'orientació (jue cal donar a les normes directives de la nostra llengua; un membre és partidari d'una actitud rígidament unitària, exclusivament barcelonina i purista a ultrança, i en front d'ell hi ha un grup que és partidari de molta més flexibilitat en aquests sentits i de limitar al mínim necessari les interdiccions lingüístiques de tota mena, solament evitant de caure en la castellanització i en una anarquia dialectalitzant o individualista: ens fa por una excessiva llicència però no ens en fa menys l'encotillament de la llengua. Aquest grup comprèn tots els altres membres, en forma més o menys decidida; per part meva en forma ben decidida.» (carta 105).

La carta 59 —extensa com un assaig— és importantíssima per a conèixer la posició de Coromines sobre la llen-gua literària i el punt just d'equilibri entre els excessos dialectalitzants. Coromines, sever en aquest punt que ell considerava cabdal per a la supervivència de la llengua, passa revista als escriptors antics i moderns, i no estalvia judicis: «hi ha gent més cridanera, que atia a la lluita, homes com LI. Villalonga, M. Dolç, J. V. Foix... Encara que més o menys disfressats, aquests jo crec que ja pertanyen als extremistes.» I en una altra carta: «I anem balafiant el nostre temps de gent entesa en coses en què potser no tindrem substituts, potser mai més un grup tan capacitat com el nostre. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites subtileses, tibantors i complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant beatíficament, sense ajuda nostra, a l'estat d'idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè aquest jovent apressat i aqueferat que ara puja s'entretingui a apendre'l?» (carta 137, de l'any 1964).

L'Epistolari Coromines-Moll confirma el que ja sabíem: els titànics recorreguts de Coromines en les enquestes de recerca per tots els indrets del país (carta 71); ens fa conèixer dades dialectològiques de gran interès (carta 72); i ens dóna testimonis de la manera que tenia Coromines de documentar-se quan preparava les enquestes per a l'Onomasticon; l'estil carregat d'exabruptes de Coromines (carta 175) contraposat amb el to sempre conciliador de Moll (carta 177).

Les darreres cartes, de l'època de vellesa dels dos grans filòlegs, testimonien la solitud de Coromines i la seva obsessió per intentar acabar les obres que ha començat a redactar en edat ja molt avançada : «Ja tinc més de 300 grans pàgines escrites a màquina del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (tot BA-, car hem ajornat la A), però això serà una obra immensa, colossal, per la quantitat aterradora de materials que tenia jo reuinits: i a estones em sento molt vell.» (carta 210, de l'any 1976). «Arribaré tan enllà com m'estigui fadat i destina t (aquesta setmana acabaré la D). Ningú no em podrà ajudar. I si he deixat córrer de fer més intents per aconseguir-ho és pe raixò; o potser també hi ajuda un cert temor que els qui ho provin i jo haguéssim de gastar més temps a anivellar plans, que fent avançar l'obra. Treballo sol i sense parar, no sé si inhumanament o si encara algú pensa que podria fer un poc més si en lloc de dedicar-m'hi onze
mesos o 11 i mig a l'any, fossin 12. Acabaré fent-ho? Crec que sí. Però tinc por que encara pugui aclaparar-me un sentiment de sobresaturació.» (carta 217, de l'any 1979).

L'Epistolari Coromines-Moll és una aportació important a la història de la cultura i de la llengua catalana del segle XX, que contribueix a il·luminar des de perspectives inèdites les grans figures del Coromines i Moll, els dos filòlegs catalans més grans de tots els temps després de Fabra.

Ferrer i Pujadas, els autors d'aquest treball, bé es mereixen que manllevem a mestre Coromines un paràgraf saborosíssim, per a agrair-los la feina ben feta que han fet: «Bravo! Magnífic! Per felicitar-vos dignament per l'aparició sobtada de 10 fascicles del diccionari cal recórrer a l'estil exuberant del vostre mestre Alcover. He restat entusiasmat.» (carta 33, sense datar, però escrita l'any 1950).

(Article de Joan Ferrer a la revista Repòrter, número 91, maig de 2000, pàgines 28 i 29.)