Repòrter, maig de 2000 | Antonio Martín: «En aquest país assassinar és molt barat»

Antonio Martín Díaz, pare de Borja, és professor de l'escola pública La Minerva. Incansable militant d'esquerres, ha format part de les candidatures d'Iniciativa per Catalunya (IC). A les eleccions municipals de 1999, formava part de la llista del Grup de Calella Roig, Verd i Violeta. El seu fill Borja ocupava el cinquè lloc. En aquesta entrevista, concedida a REPÒRTER el 20 de maig, Antonio Martín reclama més control dels immigrants il·legals.

-Què feia últimament el seu fil?
-Feia un any que treballava i l'acabaven de fer fix. Estàvem bastant contents amb ell. Era un xicot molt alegre. Havien començat a arreglar-se la casa. Ja havia canviat l'aigua, la llum...

-Feia molts anys que tenia nòvia?
-De sempre. Es van fer novios a l'escola, quan anaven a La Minerva. Portaven de novios 10 anys i 3 o 4 mesos. Pràcticament quan anaven a 7è curs ja eren mig noviets.

-Ha estat una cosa inesperada?
-Sí, completament inesperada. Una mort increïble que ens ha agafat per sorpresa. Un noi sa. Va sortir a fer una volta i, mira, ha anat a trobar la mort d'una manera... La societat avui... Hi ha molta violència. La gent jove beu molt, pren pastilles, porros i alcohol. No saben ni per on van. I van per aquí pensant que estan com a casa seva, i no saben que corre un grapat de gent molt perillosa. Gent indocumentada, que viu de la droga, del tràfic d'immigrants, gent que no està controlada. I els joves no són conscients del perill que corren. I està passant cada dos per tres. Aquí, a Calella, fa molt poc temps al Boschmonart li van donar una pallissa de mort. I a un amic d'en Víctor li van punxar una cama. Quan surten els nois a la nit els pares no estem tranquils. Crec que hi hauria d'haver més control. La policia podria portar perfectament un detector de metalls, i detectar la gent que va amb armes. Hi ha molta gent amb navalles. En el mateix local on va estar el meu fill feia una setmana que hi havia hagut trets.

-No hi ha control policial?
-No. Al meu fill el va haver de portar un amic. Va estar-se mitja hora perdent sang. No hi va haver ni ambulàncies ni policia ni res. És una cosa increïble. La manca de control... I bars que estan oberts més hores de les permeses.

-Sou professor de l'escola pública La Minerva. No sou racista, i teniu unes idees gens sospitoses.
-Mai. A casa meva no som racistes. No tenim res en contra de la gent que ve aquí a treballar i guanyar-se la vida. Hi ha molta gent que treballa i intenta instal·lar-se aquí, però aquests no són el problema. El país necessita mà d'obra dels immigrants. El problema és la gent indocumentada que no té cap control i viu del robatori. No pot ser que agafin una persona 10 o 15 vegades i torni a estar al carrer. Aquesta gent, que no té documentació ni mitjà de vida... Nosaltres, durant els anys 60, vam emigrar a l'estranger, i hem anat a França i Alemanya, però vam anar amb un contracte i unes condicions. Un contracte d'anada i de tornada. Però aquest país és un catxondeo. Aquí ens passem d'un extrem a l'altre. Ja veiem com estan entrant cada dia els immigrants amb pasteres. I la culpa d'això és tant del govern del Marroc com del d'Espanya. I la falta de mitjans. Agafen una persona i la deixen anar. Aquesta gent que es dedica al tràfic d'immigrants il·legals o al narcotràfic. Els agafen 5 o 6 vegades en una setmana, però tornen al carrer. No es pot permetre que hi hagi gent indocumentada.

-Us veig relativament bé. La processó va per dins?
-Clar, la processó va per dins. De què serveix plorar? A més, a mi em costa mostrar els meus sentiments. Són meus, propis, i no els expresso fora. La ràbia i la pena van per dins. Més que res, pena i dolor. L'amargor... Ens han tret l'alegria.

-Era l'alegria de la casa?
-Sí, era un noi molt alegre. Molt obert de caràcter. Era el més obert dels tres germans. Sempre estava de bromes.

-Ja heu tornat a fer classes a l'escola?
-No. Aquests dies és impossible. Estic de baixa. No puc. Aquí encara no ho hem superat. A vegades estàs esperant que vingui a dinar. Encara no ens fem la idea que ha mort. Ens costa molt.

-Teniu la sensació que s'està treballant amb tots els mitjans i una voluntat clara d'aclarir el cas? 0 en algun moment penseu que se n'estan oblidant i que no tots els casos es tracten igual?
-Al principi em pensava que sí, que s'estaven posant tots els mitjans, però ara que està passant el temps no ho veig tan clar. Aparentment, pel que he parlat amb la Guàrdia Civil de Calella, diuen que tenen molt d'interès, però no sé si tenen tots els mitjans. Jo veig que el temps s'allarga i no hi ha cap resultat clar. Tinc la sensació que la investigació ha tocat sostre i que el procés no avança més.



-Fareu alguna cosa?
-No ho sé. Estic dubtant. Sovint penso a manifestar-nos, però no voldria que s'aprofités com un acte racista, perquè jo no ho sóc. També vull que la policia treballi tranquil·lament i no interferir en la seva feina, però arriba un moment que perds la paciència.

-La diputada socialista Manuela de Madre, presidenta de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya, s'ha posat en contacte amb vosaltres. Què us va dir?
-Ens va donar el pèsam i es va oferir a ajudar-nos en el que fes falta. Jo li agraeixo l'interès demostrat, però potser ara sí que seria el moment que ens ajudés. L'assassí pot haver fugit d'Espanya i no estaria malament que es fes una recerca internacional per detenir-lo. Que la policia nos'aturi a les fronteres de l'Estat.

-Què fareu ara?
-Estic pensant què podem fer perquè això no quedi impune. Suposo que amb el temps l'agafaran, però el condemnaran a 10 o 15 anys, només en complirà 4 o 5 i sortirà fora al carrer mentre el meu fill s'està podrintal cementiri. En aquest país assassinar és molt barat. Aquesta és una altra impotència. La gent que és perillosa, la societat els hauria d'apartar per sempre. Els hauria de tancar 30 o 40 anys i no 5 o 6 .

-Sovint es té la sensació que això només ho diu gent que...
-Això és com els morts de la carretera. Cada dia ho veus per la televisió, però no et passa a tu. Passa als altres. Quan et passa a tu és quan realment te n'adones. I llavors veus que les penes que es posen són molt petites. Jo no estic a favor de la pena de mort, perquè pots matar un innocent. Però sí que estic a favor que gent que no ha respectat la vida d'altres persones, estigui tota la vida a la presó.


Per què van matar «en Borjas»

La Guàrdia Civil nega que el mòbil de l'assassinat de Borja Martín García, conegut familiarment com Borjas, fos el racista. Els responsables policials de la investigació no consideren la hipòtesi que el motiu de la ganivetada fos una discussió racista. Però, segons la família, és del tot descartable la hipòtesi d'una revenja, d'un ajustament de comptes. L'agressor i la víctima no es coneixien. La cara de l'assassí tampoc no era coneguda pel germà de la víctima, Víctor. Era la primera vegada que el veien, segons asseguren. «Jo li vaig donar la mà perquè anava content i no em va fer mala espina», relata Víctor, de 19 anys. «Vaig sortir del local perquè el meu germà em va dir que anava a fora a parlar amb ell. Suposo que en Borjas li va dir 'què passa?' i l'altre es deuria acollonir i li va clavar la punyalada. Va ser per sorpresa, perquè si el meu germà ho hagués vist o intuït hauria reaccionat. Era molt viu.»

No pot ser cap assumpte de drogues? Els pares i el germà gran de Borja diuen que no, i que ni tan sols la Guàrdia Civil contempla aquesta possibilitat. «Ell tenia la seva feina i no es ficava amb ningú, però també és cert que no s'acovardia davant de les situacions», afirma Juan Antonio, de 27 anys, que està patint moltíssim la mort del seu germà mitjà. El pare, pel que li han explicat, sospita que l'assassí s'anava fent el simpàtic entre els chents del local per robar alguna cartera. I es dirigiria a les persones que veia més «contentes», com Víctor i els seus tres amics. «En Borjas s'ho deuria olorar, i li va fer mala espina», afegeix Antonio Martín, el pare del noi.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 91, maig de 2000, pàgines 8 i 9.)