Repòrter, febrer de 2000 | Els fruits de la convivència
Fa 20 anys van començar a arribar la major part dels 1.325 africans censats a la comarca. Aquesta població ha arrelat. Els seus fills neixen ara a l'Hospital Sant Jaume de Calella, parlen català i somnien amb qualsevol de les joguines que publiciten per la televisió
Sayo Suso té ara 6 anys. Somriu i posa amb naturalitat, sabent que els seus ulls i aquella carona de pellf osca agrada a les cameres. Ella, que surt fotografiada a la portada de REPÒRTER quan tenia quatre anys, pot ser presa com un exemple d'integració, com el fruit que calellencs i africans han sembrat en els últims vint anys de convivència. De moment, Sayo viu al marge de conflictes com el d'El Ejido, i els seus pares i professors lluiten dia a dia perquè la seva adolescència continuï marcada per la tolerància. Com ella, més de quatre-cents estudiants d'origen estranger estan inscrits a les escoles i instituts de l'Alt Maresme. Els centres escolars s'han convertit en un dels escenaris més importants de confluència entre races i cultures. Del bon acolliment i funcionament d'aquests depenen en bona part els fruits de la convivència futura.
Fa 20 anys, van començar a arribar la major part dels 1.325 africans que hi havia censats el 1996 a la comarca. Aquesta població, llavors estrangera, ha arrelat. Els seus fills neixen ara a l'Hospital Sant Jaume de Calella —com Nafa, el bebè de la fotografia superior—, parlen català i somnien amb qualsevol de les joguines que publiciten per la televisió. Es comporten com qualsevol altre infant de la seva edat, tot i que al llarg de la seva infància pateixen algunes de les complicacions típiques provocades per les dificultats de l'encaix cultural entre les tradicions familiars i les regles socials que aprenen al carrer o a les escoles.
Les persones d'origen africà continuen representant, avui dia, el grup més nombrós d'immigrants que arriba al Maresme. Dels 778 immigrants que van arribar al Maresme i van sercomptabilitzatsel 1997 als anuaris de l'Institut d'Estadística de Catalunya, més de la meitat (395) eren de l'Àfrica. I hi ha una altra dada estadística que també reforça l'especial atenció que es mereix aquesta comunitat; del total de la població estrangera censada als 12 municipis de l'Alt Maresme el 1996, que era de 2.614 persones, també més de la meitat provenien del continent africà. La major part d'aquests individus treballa i desenvolupa les seves activitats socials i culturals a la comarca, havent rebut fins ara una atenció escassa per part de les administracions. La major part dels esforços que l'Estat, la Generalitat i els ajuntaments estan fent es destinen a fomentar l'escolarització, l'accés a l'habitatge i la inserció laboral. Però els programes d'ajut es queden curts en altres aspectes, com ara el manteniment de les seves tradicions culturals i religioses. Per exemple, la mesquita més gran que tenen a l'abast està situada al sòtan d'un edifici del carrer Costa i Fornaguera de Calella, un immoble llogat que resulta insuficient i presenta moltes limitacions per al culte, amb una manca provada de sortides d'emergència.
Un 2,5 % de la població
En aquests moments, la població estrangera representa el 2,5% del total d'habitants de la comarca del Maresme i bona part d'ells, els que es troben en una situació regularitzada, compleixen les seves obligacions com a contribuents. La llei d'estrangeria els presenta molts interrogants i, ara, es veuen amb cor de reivindicar alguns drets que fins fa poc nogosaven ni mencionar. L'esperança, el futur d'aquestes persones, passa per un esforç en els diversos àmbits i, sobretot, en sentir-se representats i escoltats en els òrgans de decisió i participació ciutadana dels municipis .
Un dels àmbits on més s'tia avançat en els últims anys quant a integració és, segons bona part de la comunitat d'estrangers, l'ensenyament. La distribució d'alumnes pels diferents centres escolars destinada a evitar els guetos i la posada en pràctica de programes específics i de reforç comença a donar els primers fruits, tot i que són iniciatives que no han estat exemptes d'entrebancs i polèmiques.
(Article d'Ana Villaverde i fotografies de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 88, febrer de 2000, pàgines 6 i 7.)
Sayo Suso té ara 6 anys. Somriu i posa amb naturalitat, sabent que els seus ulls i aquella carona de pellf osca agrada a les cameres. Ella, que surt fotografiada a la portada de REPÒRTER quan tenia quatre anys, pot ser presa com un exemple d'integració, com el fruit que calellencs i africans han sembrat en els últims vint anys de convivència. De moment, Sayo viu al marge de conflictes com el d'El Ejido, i els seus pares i professors lluiten dia a dia perquè la seva adolescència continuï marcada per la tolerància. Com ella, més de quatre-cents estudiants d'origen estranger estan inscrits a les escoles i instituts de l'Alt Maresme. Els centres escolars s'han convertit en un dels escenaris més importants de confluència entre races i cultures. Del bon acolliment i funcionament d'aquests depenen en bona part els fruits de la convivència futura.
Fa 20 anys, van començar a arribar la major part dels 1.325 africans que hi havia censats el 1996 a la comarca. Aquesta població, llavors estrangera, ha arrelat. Els seus fills neixen ara a l'Hospital Sant Jaume de Calella —com Nafa, el bebè de la fotografia superior—, parlen català i somnien amb qualsevol de les joguines que publiciten per la televisió. Es comporten com qualsevol altre infant de la seva edat, tot i que al llarg de la seva infància pateixen algunes de les complicacions típiques provocades per les dificultats de l'encaix cultural entre les tradicions familiars i les regles socials que aprenen al carrer o a les escoles.
Les persones d'origen africà continuen representant, avui dia, el grup més nombrós d'immigrants que arriba al Maresme. Dels 778 immigrants que van arribar al Maresme i van sercomptabilitzatsel 1997 als anuaris de l'Institut d'Estadística de Catalunya, més de la meitat (395) eren de l'Àfrica. I hi ha una altra dada estadística que també reforça l'especial atenció que es mereix aquesta comunitat; del total de la població estrangera censada als 12 municipis de l'Alt Maresme el 1996, que era de 2.614 persones, també més de la meitat provenien del continent africà. La major part d'aquests individus treballa i desenvolupa les seves activitats socials i culturals a la comarca, havent rebut fins ara una atenció escassa per part de les administracions. La major part dels esforços que l'Estat, la Generalitat i els ajuntaments estan fent es destinen a fomentar l'escolarització, l'accés a l'habitatge i la inserció laboral. Però els programes d'ajut es queden curts en altres aspectes, com ara el manteniment de les seves tradicions culturals i religioses. Per exemple, la mesquita més gran que tenen a l'abast està situada al sòtan d'un edifici del carrer Costa i Fornaguera de Calella, un immoble llogat que resulta insuficient i presenta moltes limitacions per al culte, amb una manca provada de sortides d'emergència.
Un 2,5 % de la població
En aquests moments, la població estrangera representa el 2,5% del total d'habitants de la comarca del Maresme i bona part d'ells, els que es troben en una situació regularitzada, compleixen les seves obligacions com a contribuents. La llei d'estrangeria els presenta molts interrogants i, ara, es veuen amb cor de reivindicar alguns drets que fins fa poc nogosaven ni mencionar. L'esperança, el futur d'aquestes persones, passa per un esforç en els diversos àmbits i, sobretot, en sentir-se representats i escoltats en els òrgans de decisió i participació ciutadana dels municipis .
Un dels àmbits on més s'tia avançat en els últims anys quant a integració és, segons bona part de la comunitat d'estrangers, l'ensenyament. La distribució d'alumnes pels diferents centres escolars destinada a evitar els guetos i la posada en pràctica de programes específics i de reforç comença a donar els primers fruits, tot i que són iniciatives que no han estat exemptes d'entrebancs i polèmiques.
(Article d'Ana Villaverde i fotografies de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 88, febrer de 2000, pàgines 6 i 7.)