Presència, 1 de juliol de 2005 | Orujo per pair el tiberi gallec
Tants canvis em preocupen notòriament. No me’n sé avenir, i necessito un bon orujo per pair el tiberi, la bacanal d’alegries polítiques. La gallega n’és una perquè resulta que l’empanada amb què Fraga intentava subornar els emigrants no li ha servit de res, i els residents absents no han tirat aigua al vi o al cava amb què els gallecs residents van brindar la nit del 19 de juny per celebrar la pèrdua de la majoria absoluta del PP. Un demòcrata convençut i militant com FragaIribarne tindrà a les urnes la retirada política que es mereix, és a dir, la pèrdua del poder de la Xunta i l’ingrés —amb tots els honors després de setze anys de govern— a les files de l’oposició. D’opositor estatal a opositor a la seva terra, on ell sí que ha estat profeta. Fins a quatre majories absolutes, però la cinquena se li ha resistit per només un escó.
La Galícia socialista de Pérez Touriño és una peça més en el puzle de l’Espanya plural que Rodríguez Zapatero està component. La pregunta és si serà més socialista que naciona-ista, aquesta nova Galícia, i quant durarà l’entesa entre PSdG i BNG. Ho dic perquè el pacte municipal entre socialistes i nacionalistes va acabar com el rosari de l’aurora. Sense anar més lluny, a Vigo, on el socialista Ventura Pérez Mariño va pagar amb una moció de censura del PP —que ara ocupa l’alcaldia— la mala relació de govern amb O Bloque.
La imatge de Don Manuel a punt de plorar, trist i moix per la derrota, m’impacta. L’home de «la calle es mía», convertit en nou símbol dela decadència del PP de Mariano Rajoy.
Comunistes units. També m’ha provocat sorpresa que el Partit Comunista d’Espanya hagi celebrat, el cap de setmana passat, un congrés federal sense acabar més dividit del que ho estava abans de començar. Paco Frutos i Felipe Alcaraz s’han repartit el poder al PCE per aconseguir el 80% del suport enfront d’una candidatura inspirada per Gaspar Llamazares,que mana a Izquierda Unida però no al Partit Comunista. La unió, per tant, és molt teòrica, perquè a la pràctica el comunisme espanyol està condemnat a una endèmica disputa interna. Ha ressuscitat Julio Anguita, però la joventut de Frutos i el seu tàndem amb Alcaraz evita el retorn al passat i suposa una injecció d’optimisme i regeneració ideològica important. Perdoneu la ironia.
Miró i el Barça. Tampoc acabo de pair el nou uniforme del Barça. Primer és el degoteig de directius dimissionaris —afegiu Xavier Faus a la llista de correu— i ara, el nou disseny de l’equipament obra de Toni Miró. Ja està bé que incloguin la senyera (petita) en l’uniforme, però tants colors trencadors —com el groc de reserva— i pantaló vermell no poden ser bons per a un símbol de Catalunya com el Barça. Digueu-me conservador.
Ibarretxe. Aquí, en l’Espanya plurinacionaldel nou talante, els únics que no canvien són els bascos. Fins i tot el lehendakari Ibarretxe afronta el seu tercer mandat amb un govern de continuïtat que manté Javier Balza a la conselleria d’Interior. Després del que deu haver patit el conseller basc, Ibarretxe ha pensat que més valia mantenir-lo en el càrrec perquè —si tot surt bé— visqui en primera persona la pacificació d’Euskadi i la fi de la violència. Creuem els dits.
(Article de Saül Gordillo a la revista Presència, 1 de juliol de 2005, pàgina 37.)