Presència, 24 de juny de 2005 | La dreta surt de l’armari
Entre la calor i l’activitat pancartista de la dreta més reaccionària, últimament els caps de setmana són esgotadors, sobretot espiritualment parlant. Si a això hi afegim les eleccions gallegues, la combinació és mortífera. Veure un Fraga victoriós l’endemà que milers de persones omplin els carrers de Madrid en la protesta contra els drets dels gais i lesbianes —vestint-ho amb molta bandera espanyola i un discurs conservador a favor del model de societat tradicional: familia=hombre y mujer— és un impacte massa fort. Tan impactant com veure que els bisbes han descobert —i ja practiquen— el dret a la manifestació, amb Rouco Varela al capdavant. Bisbes amb gorres de Cadena Cien —com el d’Osca, a la foto—, vestimenta clerical escrupolosa i processó antiprogressista, perquè ara del que es tracta és de protestar.
Ja està bé que la dreta i l’església més tancada obrin l’armari per sortir al carrer. Però llavors descobrim que l’armari fa pudor de naftalina, i que a dins també n’hi ha, de gais i lesbianes. De fet, dies abans de la protesta un col·lectiu del PP va mostrar el seu rebuig a la protesta contra els casaments homosexuals. No va servir de res. Ni això ni l’amenaça de publicar una llista amb el nom dels polítics homosexuals que hi ha a les files del principal partit de l’oposició espanyola. El seu guió no varia.
El nas, però, em diu que tanta visceralitat contra els homosexuals —perquè qui rebutja els seus drets s’enfronta directament amb aquest col·lectiu social— se’ls girarà en contra. Qui pot pensar que un nen adoptat pot patir un trauma pel fet de créixer a la llar d’una parella homosexual? Els mateixos que deurien pensar, en el seu temps, que els negres havien de continuar sent esclaus o que les dones no havien detenir dret al sufragi. O no?
Tupinada gallega. Déu —el de tots— vulgui que el resultat electoral a Galícia quedi com està, perquè si el recompte del vot dels emigrants suma l’escó que balla a Pontevedra a favor de Fraga i de la seva majoria absoluta, la tindrem muntada. La manca de transparència del vot dels residents absents és escandalosa, i les pràctiques clientelistes de les campanyes electorals a l’estranger voregen la indecència. El PP de Fraga és un partit que practica el caciquisme amb una naturalitat insultant. Subvencions, ajuts, tiberis i lots de menjar a canvi de vots són un procediment habitual a la Xunta de l’exministre franquista d’Información y Turismo. Això explica l’arrelament del vot conservador a la Galícia rural, i la davallada del PP a les ciutats, la Corunya inclosa.
Esperem que el vot sota sospita dels gallecs emigrants no serveixi per frustrar un canvi a la Xunta. Tot i que potser la culpa és nostra, per haver-nos cregut les enquestes que auguraven la pèrdua clara de la majoria absoluta. Ja diu el tòpic que si a un gallec li preguntes en unes escales si puja o baixa, no t’acaba responent. Doncs amb les enquestes —especialment les que esfeien a peu d’urna— deuria passar el mateix.
Fraga és el Bush espanyol. Pot conservar la presidència per quatre vots mal comptats, i Galícia serà la Florida espanyola. Però si finalment, el PSdG i el BNG pacten per governar, caldrà veure si surt algun Tamayo per comprovar si el coitus interruptus de Rafael Simancas s’encomana al seu company Pérez Touriño.
(Article de Saül Gordillo a la revista Presència, 24 de juny de 2005, pàgina 37.)