Presència, 25 de juny de 2000 | Joan Manuel Tresserras

Presència, 25 de juny de 2000 | Joan Manuel Tresserras
Presència, 25 de juny de 2000 | Joan Manuel Tresserras

Professor de periodisme i ciències de la comunicació de la UAB, acaba de deixar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per formar part del nou Consell de l'Audiovisual.

—El professor universitari Joan Manuel Tresserras ha deixat ei consell d'administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). El Parlament l'acaba d'elegir per formar part del nou Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). Quin és el nou paper que hauria de tenir el CAC?
—«Hi ha una part que és continuar el que es feia fins ara: bà-sicament, era intentar crear una consciència pública de la necessitat que hi hagués un organisme independent regulador, i legitimar-lo fent petites intervencions, emetent alguns dictàmens sobre els abusos d'algunes televisions en matèria d'horari d'emissió de publicitat i sobre el caràcter d'alguns anuncis que semblaven rebutjables, avisar sobre els excessos que cometien certs programes i vigilar que s'emetessin en un horari que no lesionés drets de protecció de la infància o codis ètics...»

—La nova llei atorga més competències al CAC?
—«Atribueix una capacitat sancionadora i un paper molt important per informar amb vista als concursos de concessió de llicències, establint els plecs de condicions de les convocatòries, per exemple, de la ràdio i la televisió digitals. La llei permet la constitució del CAC com una mena de fòrum públic que emeti informació. Proposaré que es publiqui periòdicament la composició de l'accionariat de totes les empreses de comunicació. Que la gent sàpiga, quan compra un diari, quin tant per cent és de Telefónica, 'la Caixa' o els principals grups.»

—Interessant, en ple procés de concentració d'empreses.
—«La concentració és tan ràpida, que acaba sent poc transparent per als consumidors de comunicació. EI CAC podrà orientar polítiques de comunicació.»

—Això ho hauran de fer independentment del poder polític?
—«Sí, aquest és el repte. I demostrar aquesta independència exercint la crítica als mitjans públics, i també amb independència respecte dels grups privats, denunciant pràctiques inadequades.»

—Sobre les emissores estatals, no tindran cap competència, oi?
—«Ens podrem pronunciar públicament, però no podrem sancionar, perquè les llicències no depenen de la Generalitat.»

—Hi ha hagut moltes expectatives amb el nou CAC. Hauran de justificar la seva feina?
—«Com a inversió pública, el CAC ha de ser rendible socialment. Cal millorar els mitjans i el mecanisme de control i oferir garanties democràtiques suficients. El CAC ha de crear una seguretat en la població i les empreses, i una tranquil·litat en la classe política que el faci rendible. Si no és així, el CAC ha de ser durament criticat.»

—En un món on la lluita per l'audiència ho justifica tot, fer de policia serà complicat?
—«Si la gent no es passa molt, serà una part poc important. Amb puny de ferro però guant de seda, n'hi hauria d'haver prou.»

—Quin paper tenen els mitjans de comunicació en el futur de la cultura catalana?
—«Home, en aquest país, el futur de la cultura catalana es juga en les polítiques de comunicació. Un dels problemes més greus que hi ha hagut a Catalunya durant tota la transició política és que ens ha costat molt adonar-nos que, de fet, no teníem una classe dirigent industrial en el sector de la cultura i la comunicació. En general, no hi ha un gran empresarial, i hi ha exemples que dirien el contrari, com ara El Punt. La gran burgesia industrial catalana ha deixat sistemàticament de pensar en la cultura catalana com a punt de referència. Actuen pel mercat espanyol, per l'hispànic o pels mercats globals. Això vol dir que, amb aquesta burgesia, gairebé no hi podem comptar.»

—Per tant, el sector públic serà clarament determinant?
—«Efectivament. I segurament també tindran un paper de-cisiu les mobilitzacions de recursos populars, és a dir, les empreses de capital popular. Cada cop més, els consumidors s'organitzaran i entraran en una nova dinàmica, de caràcter cooperatiu. La gent veurà que amb el mateix esforç que crea una associació pessebrista farà una empresa. Les entitats tindran capital i buscaran fórmules d'eficiència. Això permetrà desplaçar les classes dirigents locals, perquè s'hauran acostumat a actuar només com a classes globals. La identitat de les classes altes tendirà a ser global, mentre que els sectors populars seran locals, i això convertirà la dialèctica global-locaí en un escenari de la lluita de classes.»



—És una reflexió política?
—«És una reflexió des de l'esquerra. Això vol dir que la defensa radical dels mitjans públics ha de formar part d'aquest projecte, però també mobilitzar la gent perquè mentre duri això del capitalisme hi hagi, com a mínim, un capitalisme popular. Dels mitjans públics, hi ha hagut una idea clara que s'havien de crear, però no sempre una idea gaire clara de com s'havien de gestionar i de la seva importància estratègica. A Catalunya, actualment, les polítiques culturals, de comunicació, d'educació i les telecomunicacions són la mateixa cosa.»

—Hi ha símptomes que conviden a l'optimisme. Per exemple, el català és la dinovena llengua amb presència a Internet. Això reflecteix una societat inquieta.
—«Sí, perquè ens agafa amb una certa tradició d'activisme cultural. El que passa és que quan parlem dels catalanoparlants... Aquí la transformació radical de les classes populars, que es va produir sobretot durant els anys sebianta, com a conseqüència de l'acumulació d'onades migratòries, determina un mapa social lingüístic una mica peculiar. En condicions normals, tota la població catalana hauria de ser bilingüe. El bilingüisme és un bagatge cultural molt important, i als països bilingües la gent que no ho és demostra una insuficiència cultural. El nivell cuhural de la població catalanoparlant és molt elevat comparativament amb els altres països. Això dóna un ús molt alt d'Internet, una incorporació molt ràpida a les noves tec-nologies en general. És gent una part de la cultura de la qual, que és la catalana, l'ha hagut de militar i lluitar. Això dóna una mena de caràcter intel·lectual autoformat que és molt potent. Gent que s'ha hagut d'espavilar i mai ha pogut comptar amb l'Estat perquè li protegís la pròpia cultura. Aquesta és una tradició potentíssima, perquè és resistir cinc-cents anys sense estat, amb industrialització, modernització, creació d'una societat de masses...»

—I arribats a aquest punt?
—«El problema és que aquí hi ha dos milions de persones que bcò del català ho tenen entravessat. En bona mesura, perquè no han tingut l'oportunitat, per raons del franquisme i les políti-ques públiques, d'incorporar-se plenament a la cuhura catalana. Aquest continua sent el gran problema. Com s'assegura que realment aquí tots som cultes, és a dir, bilingües i, si pot ser, trilingües. Ningú és culte desconeixent la cultura pròpia del país on ha anat a petar. Són qualsevol altra cosa, i m'estalviaré renecs.»

—També hi ha immigrants que han après el català.
—«Bona part de la gent d'origen castellanoparlant que parla català també ha fet un esforç, i això ens dóna el segment més selecte de les classes populars i mitjanes, que són molt potents culturalment. Els que queden fora són aquestes bosses del cinturó industrial, de pobresa, misèria, desestructuració familiar i, sobretot, de base creadora de fracàs escolar. El que és letal és el fracàs escolar i l'acumulació en alguns instituts de grups amb deficiències formatives brutals. És la base per incorporar-se a l'economia criminal i la subeconomia.»



—No es poden combatre aquestes bosses marginals?
—«En un país de sis milions d'habitants, jo crec que sí.»

—Amb l'ajut decidit dels mitjans de comunicació?
—«Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies poden ser un instrument ben usat per rescatar tota aquesta població. Un pia de xoc contra el fracàs escolar i la misèria econòmica que agafés la població menor de 25 anys al cinturó industrial de Barcelona seria una prioritat.»

—D'on sortirien els recursos per finançar aquest pla?
—«Igual que hi haurà recursos per als ponts que han caigut aquests dies, se'n poden trobar per a una política de xoc. És evident que al país hi ha un dèficit crònic amb això de l'espoli, que tant molesta el senyor Aznar. Això ho sap tothom, que aquest país crea una riquesa que en bona part se'n va i que no toma. Aquest volum de diners que no torna perjudica fonamentalment els més febles de la cadena, que és la població marginal, que no té els instruments per millorar la seva situació si no és per la via de l'economia il·legal o subalterna. Un dels símptomes d'això és no saber català. A Rubí, per exemple, això és molt important. Modernització, habilitació per a la societat de la informació i integració econòmica i social és, al mateix temps, integració cultural i lingüística.»

—No és fàcil, oi?
—«No, però és possible. Això, a la Xina o al Brasil, no es pot fer, però a Catalunya sí. Una intervenció dura i contundent que tingui com a prioritat escola i mitjans de comunicació comença a donar resultats en cinc o deu anys.»

—Què haurien de canviar els mitjans audiovisuals per facilitar el rescat d'aquestes bosses?
—«No crec que hagin de canviar moltes coses. Podrien millo-rar la seva qualitat i tenir un protagonisme més gran en la seva activitat directament educativa i formativa. Hi podria haver una relació molt més estreta entre aquests mitjans, l'escola i la universitat. Encara hi ha moltes aules d'escola que no tenen televisió. També n'hi ha sense ordinador, però moltes tenen ordinador i no televisió. Una aula escolar sense els aparells de comunicació que els nens tenen a casa és impensable. No té ni cap ni peus.»

—Un dels eslògans de la força que governa Catalunya és que a totes les escoles hi ha Internet.
—«I és veritat. Probablement és un dels primers països del món en què hi va haver connexió per xarxa amb tot el sistema escolar. Però aquí les inèrcies són molt diverses. Dins el col·lectiu dels ensenyants hi ha molta gent que veu la televisió com un enemic o un competidor, i que continua explicant el mateix que fa vint anys.»

—Una idea generalitzada és que la tele és dolenta per als nens.
—«És una de les teories.» 

—I la teledeixalla!
—«Si la televisió ha de fer de cangur, per treure'ns els nens de sobre, el problema no és la televisió sinó l'entorn familiar que permet aquest tipus de consums. Justament, l'avantatge de la televisió a l'escola és que es pot administrar, seleccionant-ne els continguts. És a dir, la televisió és la pissarra màgica. No cal que el professor dibuixi un grup de lleons, sinó que es poden veure. Hi ha molt bon material pedagògic, i el que no té cap sentit és no usar-lo. El coneixement canvia molt ràpidament.»

—El col·lectiu de mestres ha sofert un cert desprestigi?
—«Sí, ha perdut prestigi social. Tenen una retribució escassa i hi ha molts casos de depressió. Aquest prestigi s'ha de guanyar fent que l'escola sigui perfectament competitiva amb la casa dels nens. L'escola ha de ser un lloc més ben equipat i dotat culturalment que no pas les cases. Si no, perd prestigi.»

—Per aconseguir-ho, cal usar bé els mitjans de comunicació?
—«És clar, perquè són les noves artèries del sistema nerviós de la cultura i el coneixement. No se'n pot prescindir. Anirien molt bé uns bons mitjans públics que tinguessin clara la seva funció, que en bona part és col·laborar amb el sistema educatiu, proporcionant continguts i materials adaptats per a aquest sistema escolar i amb programes específics.»

—Vostè defensava que el CAC fos un consell de la comunicació en general. Té sentit limitar-se a l'audiovisual en ple procés de fusió d'empreses?
—«És un contrasentit. És el problema de les inèrcies i d'imitar el model francès. Es considera que la premsa ja té camp per córrer amb la llibertat d'empresa, mentre que les radiofreqüències i l'espectre radioelèctric obliguen a concedir llicències per a ràdio i televisió en un nombre limitat. A la llarga, el procés de concentració i els costos dels projectes per tirar endavant un diari o una revista limiten molt les possibilitats reals d'un ampli registre en què totes les posicions polítiques puguin tenir expressió en la premsa escrita. I, d'altra banda, la digitalització ampliarà moltíssim les possibilitats de disposar de canals de ràdio i televisió. El CAC és un organisme fet a partir d'uns criteris vells, però són els existents i tenen un corpus jurídic establert.»

—Parlem dels diaris. A diferència dels mitjans audiovisuals, són els grans creadors d'opinió?
—«Sí. I tenim perfecta consciència que hi ha diaris que són la bona o mala consciència de l'Estat, i que són l'eix de grans projectes d'hegemonia cultural i han imposat veritables visions de la història i del present. Només caldria fer referència al que estan fent els grans diaris amb la informació sobre el País Basc.»

—El partit que l'ha proposat a vostè per ingressar al CAC no se sent ben tractat pels diaris.
—«Els grans mitjans de comunicació tendeixen a tenir uns vincles especials amb els grans partits. Hi ha una rutina periodística que tendeix a la reproducció de l'estat de coses existent.»

Professor de 4.000 alumnes

Joan Manuel Tresserras no milita en cap partit polític, però ha estat proposat per ERC per entrar al consell d'administració de la CCRTV i, recentment, al CAC. Tresserras és un gran teòric i ha combinat la docència —ha tingut més de 4.000 alumnes— amb una densa activitat editorial. Ha rebut diversos premis: el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la informació (1988-89), el d'investigació sobre Comunicació de Masses del Centre d'Investigació de la Comunicació de la Generalitat (1989) i el Joan Fuster d'assaig (1994). És autor, entre altres llibres, d'EI Regne del Subjecte (1987), Cultura de masses i postmodernltat (1994) —conjuntament amb Enric Marin—,D'Ací i d'Allà, aparador de la modernitat (1993) i de La gènesi de la societat de masses a Catalunya. 1888-1939 (1999) —amb Francesc Espinet—. Tresserras també és coautor dels informes sobre Seguiment de l'impacte social de les noves tecnologies de la informació lla comunicació, patrocinats per la Fundació Jaume Bofill, i coordinador del bloc Cultura de l'Informe per a la Catalunya del 2000 (1999). Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació. Ha dirigit el Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB (1991-1993) i ha estat coordinador de la llicenciatura de periodisme i membre de ia Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat. El nou càrrec al CAC l'obligarà a reduir la seva dedicació a la docència i, gairebé, a deixar de col·laborar amb els mitjans de comunicació. Tresserraas ha contret, amb el CAC, «més responsabilitat política i social».

Biografia

Joan Manuel Tresseras i Gaju (Rubí, 1955) és doctor en Ciències de la Informació. Professor del Departament de Periodisnne i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, està especialitzat en història de la comunicació, l'anàlisi de la societat de la informació, l'estudi de la cultura de masses i les indústries culturals a Catalunya. També ha impartit docència sobre gestió cultural, comunicació política i anàlisi de mitjans.

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 25 de juny de 2000, pàgines 17-19.)

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí