Presència, 13 de setembre de 1998 | Ramon Pedrós: «Jordi Pujol és un home absolutament entregat a la seva tasca política»

Ha estat el cap de premsa de Jordi Pujol durant 11 anys. Nascut a Lleida el 1947, és un periodista amb experiència per tot el món com a delegat de l'agència Efe. Ara tanca una llarga etapa al departament de Presidència de la Generalitat per dedicar-se a l'empresa privada. Recorda la fotografia de Pujol amb el president dels Estats Units George Bush com un dels seus millors èxits professionals. I el moment més difícil, la dimissió del conseller Cullell. Creu que cal respectar l'esforç dels periodistes per mantenir la seva independència.

Ramon Pedrós ha batut un rècord mantenint-se 11 anys com a cap de premsa del president de la Generalitat, Jordi Pujol. «Difícilment trobaràs en governs regionals o estatals un cap de premsa que ho hagi estat més de 4, 5 o 6 anys», comenta aquest periodista experimentat, nascut a Lleida el 1947. La seva marxa de Presidència no ha estat sobtada. «Feia 2 o 3 anys que havíem planejat deixar-ho, però no va ser possible, encara que ja s'havia arribat a anunciar.»

—El seu nom apareixia en llistes per ocupar càrrecs de responsabilitat amb l'arribada del PP al govern de l'Estat.
—«El meu nom estava proposat com a president de l'agència Efe, però Miguel Ángel Rodríguez s'hi va oposar. Ell mateix va proposar que anés a dirigir TVE a Catalunya, a Sant Cugat. Però radicalment ho va vetar l'Aleix Vidal-Quadras, abans que el dimitissin.»

—Per què s'hi va oposar?
—«Sóc capaç d'entendre-ho. Per una qüestió d'imatge. En Vidal-Quadras no em coneixia de res, però té lògica que nomenar el cap de premsa de la Generalitat com a director de Sant Cugat pot semblar una imposició d'en Pujol, amb el risc d'una futura manipulació de continguts. No hauria de ser així perquè un cap de premsa no és polític.»

—Entre el cap de premsa i el polític hi ha d'haver una certa complicitat, oi?
—«Més que complicitat, confiança pro-fessional amb tota certesa.»

—Em referia a complicitat política.
—«No forçosament. En el govern de la Generalitat, el cap de premsa fa unes tasques bàsicament professionals. Després hi ha un seguit de càrrecs que fan el disseny polític, a partir del president i el conseller de la Presidència. La meva funció es reduïa molt a la relació amb els mitjans de comunicació. Quan jo parlo amb el director d'un mitjà no estic intentant trametre una ordre política —que seria absolutament absurd i contraproduent—, sinó analitzar les legítimes relacions que hi ha d'haver entre la seva empresa i el govern que jo represento. No té més misteri que aquest.»

—És un error que els governs tinguin mitjans de comunicació en contra?
—«Als governs els convé mantenir una bona imatge i relació amb els mitjans. No sempre s'aconsegueix, perquè hi poden haver problemes. Depèn del tipus de mitjà i d'empresa. Tothom sap que hi ha empreses que tenen afinitats ideològiques i polítiques. Però, en general, crec que hi ha unes relacions molt correctes entre les estructures polítiques i les empresarials de la comunicació.»

—En el seu cas, hi ha hagut excepcions?
—«Jo sempre he trobat molt bona comprensió per part del col·lega que està a l'altre costat del telèfon. Normalment el periodista espera que el cap de premsa sigui fidel als plantejaments professionals. No espera que li venguis una moto de complicitats estranyes.»

—Li ha resultat fàcil la feina a Catalunya? La premsa d'aquí és més moderada que la madrilenya, oi?
—«Sí. Es parla dels models madrileny i català. Segurament és cert, això. Hi ha un altre tarannà. No hi ha un conflicte d'interessos com a Madrid, que és la capital d'un Estat que té fortes estructures de poder. El poder català, en definitiva, és limitat. A més, la premsa madrilenya sempre ha tingut una participació més pròxima a les estructures de poder en la definició i execució d'aquest poder.»

—Es podria dir que els periodistes madrilenys s'extralimiten?
—«No. Simplement estan més a prop del poder. No és bo que entre el polític i el periodista hi hagi una connivència extraordinària. L'altre dia en [José Maria] Carrascal va rescatar un pensament americà dient que quan el polític i el periodista són molt amics, algun dels dos no fa bé la seva feina.»

—Comparteix aquesta afirmació?
—«Sí, però hi pot haver una bona relació entre periodista i polític.»

—La imatge que té Pujol en alguns mitjans de Madrid no és gaire bona. Recordi la portada de l'ABC que el comparava amb el dictador Franco.
—«Per desgràcia això ha estat bastant freqüent en els últims anys. No només en el cas de l'ABC. Quan en Pujol ha tingut un pes decisiu en la govemabilitat de l'Estat, les crítiques s'han polaritzat més en ell. Durant uns anys es va donar suport al partit socialista, i la premsa més dretana va criticar molt els nacionalistes. La resta de premsa, i a vegades la dretana també, va continuar la mateixa política amb el PP en el poder. Precisament en la primera època va existir una estratègia del govern Aznar per donar la imatge que no estava sotmès als nacionalistes. Quan anàvem a La Moncloa ens deien: 'Us necessitem, però que no es noti'.»

—Creu que realment existeix la independència dels mitjans?
—«Com a idea pura no, però l'esforç dels professionals va en aquesta línia.»

—Però l'empresa és una altra cosa.
—«Totes les empreses, en un moment donat, tenen algun tipus d'interès. I això és molt aleatori. En tot cas, des del poder hi ha moltes maneres de condicionar el diàleg amb l'empresa periodística. I viceversa. Però, tenint en compte que no estem en un món ideal, els mitjans generalment actuen amb un gran sentit de la independència.»

—Com observa la discrepància de Carles Francino amb la direcció de TV3?
—«Em consta que van estar una bona estona valorant els diferents punts de vista. Jo crec que s'ha de deixar actuar al professional, que té la responsabilitat directa sobre els continguts. El que passa és que el professional pot parlar amb els seus superiors, que també poden ser professionals. No és fòcil aquest diàleg. Però, en general, el responsable primer de la informació és el que la treballa. Estem parlant en l'àmbit teòric.»

—El cap de premsa és un filtre polític?
—«No. El cap de premsa no tracta de manipular fets ni transgredir normes de tractament professional ni imposar versions que saps que no són verídiques. Es fa més pressió des d'altres sectors de l'activitat econòmica i esportiva que des de la política. Al polític se'l veu venir i el periodista pot tenir més capacitat de reacció.»

—Què feia vostè quan alguna cosa de Presidència no es podia dir?
—«Els meus interlocutors ho detectaven fàcilment. Quan Pujol tenia un viatge secret a Madrid per entrevistar-se amb l'Aznar, jo optava per desaparèixer. Ja sé que no és molt ètic, però era l'única clau que podia donar als meus interlocutors. Era millor que enganyar.»


—Durant 11 anys al costat de Pujol, el deu haver conegut prou. Com és?
—«És un home absolutament entregat a la seva tasca política. Hi dedica totes les hores del dia. I els caps de setmana recorre el país per conèixer els problemes de la gent. Ell mateix diu que no ha tingut temps per dedicar a la família. S'ho pren tot molt seriosament.»

—Però té sentit de l'humor, no?
—«Sí? Quan?»

—Quan fa un discurs brillant sempre deixa anar anècdotes i acudits.
—«Sí, és veritat. Tens raó.»

—No és el clàssic polític que no es mou del guió preestablert.
—«Efectivament. Té una actitud molt madura i, per tant, no es tensa. Segur que és capaç d'exercir el seu sentit de rhumor, però sempre amb un sentit pedagògic. És molt exigent i seriós, però hem tingut molts moments. Fins i tot jo li he explicat acudits que es diuen d'ell i normalment no li han fet gaire gràcia.»

—És molt exigent?
—«Aplica sobre ell i els altres un alt grau de seriositat i exigència.»

—És cert que no sabia que Manuel Fuentes l'imitava a Tele 5?
—«Sí, és cert. Passa sovint.»

—No mira la televisió?
—«La mira de manera selectiva. Amb la premsa fa el mateix. És selectiu.»

—Llegeix molta premsa internacional.
—«És un dels pocs polítics que ho fa. Deixant de banda la premsa catalana, llegeix Le Monde, Frankfurter Allgemeine Zeitung i Corriere della Sera. Després jo li passava tot el relacionat amb ell, Catalunya i Espanya en general. Els principals diaris anglesos, francesos i italians. En Pujol no és un lector de reculls de premsa. Li agrada tocar el diari, i no sempre les informacions polítiques són les que llegeix més ràpidament. Recordo que quan érem de viatge, els dissabtes i diumenges li passava els resultats de futbol i bàsquet fins a tercera divisió. Tampoc llegeix tots els diaris, perquè durant molts anys no va voler tocar algun diari. I no li va concedir cap entrevista fins fa 3 o 4 anys, que hi havia eleccions.»

«Jordi Pujol és un home absolutament entregat a la seva tasca política. Ell mateix diu que no ha tingut temps per dedicar a la seva família. És molt exigent i seriós. I no li fan gràcia els acudits que diuen d'ell.»

—En campanya el polític es transforma?
—«Té lògica que sigui així, perquè s'hi juguen la continuïtat i el seu projecte.»

—I s'obliden de les males relacions?
—«És obvi que el polític fa un esforç.»

—Pujol té una memòria d'elefant?
—«Sí. Jo alguna vegada li he volgut recordar el nom d'algú i sí que se'n recordava. Té una memòria important.»

—Quins moments bons recorda d'aquests anys al costat de Jordi Pujol?
—«Recordo com un èxit professional la foto que vam aconseguir Pujol-Bush quan vàrem anar a Washington.»

—Malgrat els entrebancs que van tenir amb l'ambaixador espanyol?
—«Efectivament. Però el problema és que no ens deixaven entrar cap periodista gràfic a la Casa Blanca. Llavors jo vaig fer passar una periodista com a assistent de protocol, amb una càmera petita a la bossa. Va fer dues fotos ràpides, i en sortir vam anar en un taxi a la seu d'Associated Press per revelar-les i passar-ne una a tots els diaris.»

—I els moments difícils?
—«La dimissió d'en [Josep Maria] Cullell va generar una certa tensió, que t'obligava a analitzar les coses amb una certa capacitat d'actuació.»
 

L'experiència internacional

Va estudiar Filosofia i Periodisme a la Complutense de Madrid. Va treballar durant poc temps a l'ABC i, mort Franco, el 1975, va marxar a Moscou. Era el primer corresponsal espanyol a la capital de l'URSS. Allà es va convertir en el delegat de l'agència Efe, de la qual també va ser responsable a Washington. Pedrós també va ser testimoni de l'embrió de la Unió Europea, des de la delegació d'Efe a Brussel·les. Quan toma a Catalunya descobreix que ja es pot parlar en català. Rep l'oferta de la Generalitat i l'accepta.

—A Presidència s'ha dedicat a establir contactes internacionals, aprofitant la seva llarga experiència.
—«Sí. Recordo el primer viatge amb en Pujol a Brussel·les. És un món complex, i allà vaig veure un Pujol una mica perdut pels passadissos de la Comissió Europea. Això va motivar una reflexió. I va ser quan es va decidir crear el Comissionat d'Actuacions Exteriors de la Generalitat.»

—Quins viatges més destacaria?
—«Un dels més importants des del punt de vista protocol·lari que ha fet en Pujol, i que aquí va passar bastant desapercebut per unes altres raons, va ser el de Txecoslovàquia quan encara ho era. Allà el van tractar com un cap d'estal, amb tropes, honors militars, himne i banderes a l'aeroport. Això va provocar la protesta de l'ambaixador espanyol. Després també vam anar als Estats Units... Crec que hi he col·laborat amb una certa eficàcia. Tenia l'avantatge que m'ho coneixia prou bé.»

—Ha estat difícil tr-ballar amb un polític que ha fet famosa la frase «Avui no toca»?
—«No. Ara tothom fa servir aquesta frase. De fet, és la versió autòctona del No comment dels polítics americans. Si un polític no vol parlar d'un tema concret, no té l'obligació de fer-ho.»

—Ha pensat escriure un llibre sobre Jordi Pujol?
—«Sí, però de moment no tinc intenció de fer-lo.»

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 13 de setembre de 1998, pàgines 16 i 17.)