Presència, 17 d’agost de 1997 | Francesc Frutos: «Rafael Ribó no és estable i té pocs principis»

Durant els 60 i 70 va participar en les mobilitzacions de CCOO, sindicat del qual va ser secretari d'organització a Catalunya i dirigent estatal. Secretari general del PSUC (81-82), va ser diputat al Parlament (80-84). El 1988 va ser escollit secretari d'organització del PCE. Des del 95 és secretari del comitè federal. Membre de la presidència d'IU, és diputat al Congrés per Madrid des del 93.

Frutos, a Calella (Maresme), on va néixer el 25 de gener de 1939. Afirma que el pensament únic perjudica els treballadors i els joves, «que s'han incorporat al mercat del treball amb unes condicions de pena». Recorda que la liquidació de la política de blocs no ha acabat amb les misèries del món.

—Des de Madrid, com observa Catalunya?
—«S'ha avançat en alguns aspectes i s'han normalitzat moltes coses, però continuen havent esperits tancats. Accepten plenament la globalització econòmica i el pensament únic, però al mateix temps volen fer una petita parcel·la, el partit-hortet de Catalunya. Una Catalunya molt feta sobre la base del folklore i no d'una veritable cultura catalana, la millor d'aquest segle. Fa la impressió que les picabaralles estan fonamentades en punts o comes de la llei del català. Es mouen interessos mesquins per part de l'estat governant a Catalunya i campanyes foribundes de reaccionaris espanyols i catalans.»

—No hi ha cap alternativa al respecte?
—«Des de les meves conviccions, intento contribuir a la construcció d'aquesta alternativa, però necessita gent que se la cregui. No persones que es canviïn de jaqueta. La construcció d'una Catalunya buida de valors morals i polítics s'ha de combatre amb les conviccions i els ideals socialistes i comunistes, totalment democràtics.»

—Per què estan tan barallats vostès amb Iniciativa per Catalunya (IC) i Rafael Ribó?
—«Cada vegada coincidim en menys coses. Rafael Ribó em sembla un polític de saló, que va d'un cantó a l'altre espigolant el que convé cada moment. Si convé ser més nacionalista ho és, si convé ser més esquerranós... No és una persona estable perquè crec que té pocs principis i poc programa. Jo més aviat sóc un Iluitador que faig política. No m'interessen aquests canvis. Rafael Ribó deia l'any 91 que Izquierda Unida (lU) s'havia de retirar del País Basc i donar suport a Euskadiko Ezkerra (EE). I deia que ell aniria a fer campanya per EE. Ara es veu què passa al País Basc. Més o menys deia el mateix en relació a Galícia i el Bloc Nacionalista Gallec. També parlava de les esquerras perifèriques i que ell les anava a encapçalar. És un fracàs rere fracàs. Ribó és un polític que sempre va darrere del que l'interessa més a cada moment. Les opcions d'esquerra, per moderades que siguin i per més que vulguin tocar de peus a terra, han de tenir la seva pròpia dinàmica interna, unes idees i un programa. Sense la dinàmica interna i anant constantmant d'un cantó a l'altre, la política conjuntural no té principis ni valors.»

—Un home així no pot liderar una proposta com la que el Parlit Comunista d'Espanya (PCE) i Julio Anguita voldrien per a Catalunya?
—«El distanciament cada vegada és més gran i no sé què hi fem al mateix grup parlamentari persones i organitzacions que defensem el contrari en coses molt importants. Ja he donat la meva opinió sobre Ribó. Li vaig donar suport quan va ser elegit secretari general del PSUC. Em vaig equivocar de dalt a baix. Suposo que a Catalunya l'esquerra que no vol renunciar als seus postulats. Ja trobaran els seus recanvis.»

«El distanciament cada vegada és més gran i no sé què hi fem al mateix grup parlamentari persones i organitzacions que defensem el contrari. Vaig donar suport a Ribó quan va ser elegit secretari general del PSUC i em vaig equivocar. És un fracàs rere fracàs. A les properes eleccions, no hi ha res que sigui descartable.»

—Aquests recanvis han de sorgir d'entre la majoria existent actualment a Iniciativa?
—«No ho sé. M'imagino que entre la majoria hi haurà gent potable, que es creu les coses d'esquerra. Suposo que sí, que pot sortir d'aquí. Però, per altra banda, hi ha la minoria a IC.»

—Vostès aposten pel sector minoritari, crític amb Ribó. Hi tenen més contacte.
—«És el sector amb què coincidim més. En els grans trets de la política catalana i espanyola hi coincideixo més. No és que ningú obligui ningú. La minoria d'IC és absolutament independent i fa el que considera oportú, però hi coincidim més. Tampoc tinc una mania especial a Rafael Ribó. La pregunta ha sortit i jo contesto perquè no és el meu estil escapolir-me. Aquests dies de vacances no he pensat amb Rafael Ribó.»

—Potser ha pensat de quina manera el PCE pot tenir una representació a Catalunya més digna per a vostès que IC?
—«El PCE no té cap representació a Catalunya a través d'IC. El PCE havia tingut una correspondència a través del PSUC, que era el partit dels comunistes catalans, agermanat amb el PCE. El PCE continua tenint la mateixa història, programa i vocació antidogmàtica i profundament democràtica, cosa que no té el PSUC. El PSUC se l'han polit. Hi ha una sèrie de persones que han fet el Manifest per un PSUC viu, que vol redreçar aquesta situació i recuperar aquest PSUC, actualment mort, per convertir-lo en un partit viu perquè consideren que les idees són vigents i que han de posar-se en marxa. Són una part del pensament democràtic i, fins i tot, Ilibertari que hi ha en aquest país. Això ha de posar-se en marxa i ha de ser una de les parts de l'esquerra plural. No es pot liquidar una part de l'esquerra. I molt menys un pensament amb una tradició tan democràtica com la del PSUC, que actualment no el representen Rafael Ribó, Jaume Bosch, Jordi Guillot ni Joan Saura. El tenen segrestat com si fos I'Ortega Lara. Això és el que fan!»

—Com pensen alliberar-lo?
—«No pensem alliberar-lo. En tot cas, ho faran els propis militants del PSUC que van participar en el congrés, que eren minoria i continuen treballant en aquesta línia. Nosaltres, no.»

—Però els deuen ajudar?
—«Nosaltres coincidim amb ells, ens reunim i estan convidats a assistir als òrgans de direcció del PCE. Tenim relació i si demanen que vingui en Julio Anguita a fer un acte, vindrà. El PCE no pinta cap paper conciliador.»

—Aquesta ruptura a IC, que és existent a la pràctica, quina traducció pot tenir en unes properes eleccions?
—«No ho sé. No vull avançar-me a cap aconteixement. Això ho decidirà la gent que treballa aquí, no els que som a Madrid. El PCE no s'interfereix, malgrat que hi hagi alguns que parlin de la mà negra de Paco Frutos. Des d'allà, no fotarem cap interferència. En el seu moment ho haurà de decidir la gent d'aquí, segons el que es vulgui fer a les properes eleccions catalanes.»

—Amb el panorama que descriu, és descartable que hi hagi una opció elec-toral diferenciada de la majoria d'IC?
—«No és descartable res, però això ho ha de decidir la gent que és a la minoria dins d'IC. Una minoria molt significativa i veritablement plural.»

—Insinua que la majoria no ho és?
—«La majoria va a pinyó fixe, però suposo que també hi ha pluralitat.»

—En els barris obrers, el vot de qui seria patrimoni des d'un punt de vista ideològic, de l'anguitisme o d'IC?
—«El vot és de qui se'l treballa. Als barris obrers i al cinturó industrial hi ha una barreja. Barris on el PSUC era majoritari tradicionalment, després de la crisi del PSUC ho va ser el PSC i actualment CiU ha entrat amb força.»

—El Partit Popular també.
—«També. Això demostra que hi ha coses que es fan malament. Independentment del desenvolupament econòmic, moltes vegades hi ha una reacció contrària al PSC, a IC i al pujolisme, que afavoreix un cert espanyolisme que pensen que representa el PP. En aquests barris, una de les tasques fonamentals que no fa IC seria intentar connectar culturalment, socialment i electoralment perquè la gent tomi a estar influïda per l'esquerra. Trobo una mica absurd que siguin les opcions de dretes les que s'emportin els vots d'aquests barris.»

—El Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) pot recuperar aquest vot amb més facililat que la gent del sector minoritari d'IC?
—«La gent del PCC representa una part del que històricament va ser el PSUC. Tenen capacitat organitzaliva, voluntat militant i ac-ivista i un pensament. Una altra part del que va ser el PSUC està representada per la gent del Manifest per un PSUC viu. Tot això, gradualment, hauria d'anar a convergir en el futur a un PSUC viu. Penso que es podria retrobar el fil conductor a nivell cultural i polític per reconstruir una forta fusió d'esquerres, nacional i social, capaç de fer forat i de recuperar una part molt important del que s'ha perdut als barris obrers i als cinturons industrials. Tenir vocació d'incidir en els sectors joves, amb una visió renovada de la construcció de Catalunya en el marc d'una Espanya i una Europa federals.»

—Ara té bon feeling amb el PCC, però vostè era secretari general del PSUC quan es va ordenar l'expulsió dels prosoviètics. La vida dóna moltes voltes.
—«Jo era secretari general quan es va fer la separació del comitè central del PSUC de 27 o 28 dirigents. Vam cometre greus errors, sectarismes i dogmatismes. I no amb caràcter unilateral. En aquell moment, vaig pensar que era el millor. Les anàlisis que feien aquests companys [actualment al PCC] eren equivocades, a nivell internacional. Segurament tenien mes raó a nivell nacional, del que estava passant a Espanya i del paper del PCE i Santiago Carrillo.»

—Ells tenien raó?
—«Sí, tenien més raó en aquestes qüestions, però no en tenien...»

—Amb l'eurocomunisme?
—«No era l'eurocomunisme, sinó el tacticisme carrillista. Això que amb el 8 o 9% a tot Espanya es pensés en Carrillo que era el centre de la política espanyola i que l'UCD i el Suárez se l'escoltaven. No tenia res a veure amb la realitat. Això va provocar uns determinats moviments dins del PCE i del PSUC que van esclatar, acompanyat d'unes anàlisis profundament errònies del que estava passant al món i a Espanya.»

—Què va fer vostè?
—«Vaig intentar reconduir les coses amb equilibri. No va ser possible. Es va estirar massa cap a un cantó i cap a l'altre. Sóc autocrític amb la meva actuació com a secretari general del PSUC i, com que sóc profundament democràtic, assumeixo les meves responsabilitats i culpes. Espero que tothom assumeixi les seves i es doni compte que han passat 16 anys de la crisi. És el moment d'haver metabolitzat els canvis. I a partir d'aquesta experiència, òbviament negativa per l'esquerra catalana i pel PSUC, construir cap al futur.»



«Aviat s'acabaran els conflictes a lU»

—Julio Anguita té conflictes a Galícia, Catalunya, País Valencià i amb Nueva Izquierda. No és preocupant la situació?
—«En absolut. Preferiria que els conflictes s'haguessin acabat, però estan en vies de solució. En la V Assemblea d'IU, quedarà solucionat. Aleshores lU ha de ser molt plural i molt democràtica. lU no pot continuar tenint a casa un projecte contradictori. Pluralitat, sí, però no pot haver un cavall de Troia. Això s'acabarà aviat.»

—Parla de depuració?
—«De noment. no n'hi ha hagut cap. Simplement, alguns [de Nueva Izquierda] que estaven a la direcció d'IU ja no hi són. Si estàs en contradicció amb un projecte és absurd que siguis a la direcció. A Galícia, el mateix. D'aquí a un any ja no se'n parlarà.»

—Per què?
—«Perquè s'haurà clarificat i cadascú serà al seu lloc. Molts d'aquests de Nueva Izquierda seran al PSOE. Els que no vulguin anar-hi i pensin que la direcció d'IU no està actuant correctament seran molt més Iliures per defensar les seves idees. No pot ser que a lU discutim qualsevol cosa, prenem una decisió democràtica i, al cap de 5 minuts, hi hagi uns altres fent una roda de premsa dient que som una colla d'inútils i irresponsables. Això ja s'acaba.»

—És deslleialtat?
—«És un cavall de Troia, que sempre acaba liquidant la ciutat. Nosaltres no volem que continuin dinaiítant la ciutat i els fotem fora. Però de manera que són ells els que obren les portes per marxar.»

«Els dirigents de CCOO han perdut la identitat i els papers»

—Rafael Ribó es queixa que vostès tenen contactes amb el sector minoritari i que estan incomplint les regles del joc perquè Iniciativa és sobirana.
—«Això de la sobirania d'IC és un conte xinès. Si Ribó es pensa que les idees moren a l'Ebre, s'equivoca. Les idees circulen, encara que es pensi que domina ex cathedra els problemes. No domina res. Hi ha gent gens radical, pero amb principis, valors, dignitat i, naturalment, no es deixa prendre el pèl per qualsevol Ribó.»

—A la V Assemblea d'IU, Julio Anguila se la juga?
—«No. Tot dirigent pot sortir escollit o no quan democràticament posa el càrrec a disposició dels congressistes.»

—No té por que la gent amb la què tenen discrepàncies els guanyin democràticament?
—«No, cap por. Tinc confiança en el que defensem, que té errors i insuficiències.»

—Quins errors?
—«Declaracions que fas en un context determinat i penses que s'entendran, però potser la gent entén el que vol. A més, no controles els mitjans de comunicació. Vaig trobar esperpèntic que La Vanguardia, un periòdic de dretes que considerava seriós, dediqu´rs tota la portada a dir que lU rompe la unidad antiterrorista en Mondragón. Va ser una cosa tan esperpèntica, maniobrera i mesquina que vaig pensar com és possible que, per la dèria d'anar destruint lU, un diari faci això. Però bé, la campanya està en marxa. Hi participa La Vanguardia, el grup Prisa... i les emissores públiques es deuen al seu amo, que ara és el PP. I no crec que hi hagi cap interès per potenciar una opció d'esquerres com lU, que és la que li dóna canya.»

—La relació amb CCOO és una assignatura pendent?
—«No. Crec que hi ha hagut un procés de pèrdua d'identitat i de papers per part dels dirigents de CCOO i molt concretament d'Antonio Gutiérrez. Una persona que al principi no m'havia enganyat. El vaig conéixer l'any 78 i em semblava un bon xicot. Li vaig agafar més afecte sindicalment, però després m'he adonat que, a part de tenir una ambició desmesurada, cada cop ha anal adaptant-se més al sistema de valors d'aquesta societat. Cada vegada defensa menys els interessos socials de l'esquerra.»

(Article i fotografies de Saül Gordillo a la revista Presència, 17 d'agost de 1997, pàgines 10 i 11.)